Caf� i alegria

20g32 — Tue, 22 Jan 2008 23:53:46 +0100

La Marga i en Pau, mare i fill, surten del portal, ella li posa be la bufanda, l'acaricia i somriu. La Delfina, la fadrina de la vila, es al balco, xerra amb els geranis, els cuida i somriu. El bo d'en Mario, el carter, perd les cartes que sobresurten del seu carretó groc, les recull, les ordena i somriu. En Quim i la Remei discuteixen com cada mati, sempre les mateixes cantarelles, l'home cansat de sentir-la se li acosta a la galta, li fa un peto i somriu. La Conxita, la peixatera, crida als quatre vent que avui te sardineta de nuvi, l' Anselm, el peixater se la mira mentrestant que descarrega les caixes de llagostins i somriu. En Julià, com cada mati em serveix el cafè recent fet, m'acosta el diari i em somriu. M'embadaleixo amb les formes i siluetes que fa el fum del despertador líquid i somric... A la radio una veu amb d'eix balear canta: Alegria, ses òrbites en sincronia, i es ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida ...

Escrit per Roger Giménez Tomeo - 01/2008

Caf� i rutina

20g32 — Sat, 19 Jan 2008 23:14:37 +0100

L’Albert entra al bar on pren el cafè cada dia, el bar de les parets taronges i taules i bancs de fusta fosca, el bar regentat per l’Ahmet, un noi àrab que abriga, sempre, el seu cap amb una boina de pastor britànic, el bar que cada dia laboral es envaït per estudiants d’un institut de disseny que hi ha tres cantonades més enllà, el bar on l’Albert ja no fa falta que demani... L’Ahmet quan l’ha vist entrar ja ha començat a preparar el cafè, sol, amb dos sobrets de sucre i espolvoreat amb cacau, tal i com li agrada al seu client. Deixa el cafè a sobre la taula, el noi aixeca la vista cap al cambrer i es saluden, tal i com fan cada dia, – Bon dia! – Bon dia! – la mirada de l’Albert torna a baixar, es situa sobre el titular del diari gratuït, que ha recollit a la sortida del metro, que hi ha a només dues cantonades de casa dels seus pares, on encara hi viu malgrat passar la trentena d’anys, – Ximpleries! la premsa últimament només diu ximpleries! – pensa mentre repassa les teòriques coses importants que fan girar el mon segons les pagines, que encara fan pudor a tinta, del diari. Trenca els dos sobrets de sucre i els buida de forma rítmica a dins del cafè, seguidament neteja la cullera amb l’interior d’un dels dos sobres de sucre i remena, un cop dissolt el sucre, es pren el cafè de dues glopades, mira el rellotge (ja es tard), els seus cinc minuts de pau matinal ja s’han acabat, s’aixeca, saluda amb el cap a l’Ahmet, gira cua i surt per la porta, ara toca anar a treballar, demà serà un altre dia...

Escrit per Roger Giménez Tomeo - 01/2008

La closca de la poma

Caf� i alegria

Caf� i rutina