desPensaments

Bons pobres homes

greips — Tue, 01 Apr 2008 01:10:32 +0200

La derrota de Muret al 1213 no només va significar la fi de l'expansió catalana Pirineus enllà sinó que a més, amb la mort i posterior tutelatge de l'infant en Jaume posà fi als Bons Homes. Pere I, l'únic que podia fer front a l'ofensiva de Roma i el tron franc contra l'heretgia fou mort i amb ell moriren les esperances dels bons homs i dons i, possiblement, el que unia la nació occitana. Els càtars foren exterminats, i els comtes catalans i aragonesos miraren al Sud i abandonaren les aspiracions de tenir potent un regne transpirenaic.

Així, els Càtars (que mai es van anomenar així a ells mateixos) han passat a formar part d'un imaginari popular, conjuntament amb els Templers. Un imaginari borrós, mític i desconegut, que encara avui ens rodeja. De fet, en coneixem molt poc però una aura de misteri rodeja aquests dues grans històries que, possiblement, haurien canviat el món mediterrani si aquell 13 de Setembre el Rei Pere no hagués mort en mans de les tropes de Simó de Monfort.

Aquest cap de setmana he refet un tros, molt petit, de l'anomenada Ruta dels Bons Homes que porta de Berga a Montsegur. Es tracta d'una caminada magnífica amb uns paisatges formosos i una màgia especial. La màgia de les muntanyes, el silenci i la Història.

Fa un parell d'anys tenia l'intenció de fer-la sencera i d'una tirada, carregat amb la motxila i un parell de mapes. No va poder ser, no em vaig veure amb cor d'atravessar els Pirineus sense cap més auxili que les meves cames; la forma física no m'acompanyava per fer front a tants quilòmetres sense una mínima infraestructura i un pla B.

Aquest cap de setmana però he fet una de les etapes, la que du de Gósol fins a Bagà. I m'he proposat tornar-hi i enllestir el camí, encara que sigui d'etapa en etapa, de mes en mes. La Història, la Natura i les petjades d'uns homes que 8 segles enrera pretengueren canviar el món des de baix són prou recompensa.

Us deixo aquí algunes de les fotos de l'etapa i la ruta en format Google Earth, per si a algú li fa servei.

Tribut a Kitsch

greips — Tue, 12 Feb 2008 19:32:47 +0100

Llegint el bloc de'n Roger Palà m'adono que s'ha instaurat el dia blocaire de Reivindicació de Kitsch. I m'hi sumo totalment entusiasmat.

Kitsch no fou en el seu moment el més conegut dels grups catalans però per mi han estat els millors sense cap mena de dubte. Amb una carrera molt extranya (i en la meva opinió de més a menys) crec que els seus dos primers discos (tres si incloem el seu concert a Zeleste... jo hi era!) són, de llarg, els millors en llengua catalana de finals del segle passat.Lletres atormentades, so punyent i poderós en directe i una estètica fosca els feien un grup difícil d'escoltar. Però a mi, personalment, em feien frapar d'allò més. I em feien sentir diferent i únic, cosa que als adolescents sempre ha agradat.

Com a homenatge, serveixi aquest seu primer hit, absolutament demolidor, anomenat "Oració" i que de seguida es va convertir en la meva peça preferida juntament amb Dona Boja (incloc la lletra d'Oració, que segurament avui seria terriblement discutda, al final de l'apunt). I de propina, "Déu i el Gos", del segon disc (amb la millor portada que mai he vist).

Oració
Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.

Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.

El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.

Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.

Deixeu que els nens vinguin a mi.

Top�nim divertit

greips — Mon, 11 Feb 2008 19:13:43 +0100

Descobrir l'origen dels topònims pot ser divertit i sobretot molt entretingut ja que molts es remunten a segles i fins i tot milenis enrera. Aquest cap de setmana, però, en vaig veure un que potser no faria tanta gràcia saber-ne la raó. Sempre he pensat que quan algú està de massa en algún lloc és perquè sobra... A quin pobre desgraciat devien dedicar aquest nom? Què li van fer a aquest personatge que hi era de massa? :-)

... fresques sou i regalades

greips — Mon, 09 Jul 2007 21:39:07 +0200

Ja va començar malament. Al anar-nos a fer la foto d'inici, la càmara va caure a terra i es va trencar. O sigui que aquesta és una sortida sense testimoni gràfic.

Haviem decidit sortir del Coll de Jou per pujar directament al Refugi de Mariailles i seguir fins a la Cabana d'Aragó, on acampariem. L'endemà només estariem a dues horetes escasses del Canigó i podriem tornar tranquilament fent una volta més àmplia si s'esqueia. La decisió de fer una ruta tan senzilla era, per una banda perquè els tres que anàvem érem de molt diferents nivells i calia adequar-se al més feble, i per l'altra perquè l'objectiu no era tant coronar el Canigó com estar un cap de setmana d'acampada a l'aire lliure. Sense presses, sense sorolls, sense civilització i sense mals rotllos al cap. Cobririem els 1.500 metres de desnivell en dos dies, sense trencar-nos les cames ni ofegar-nos en l'esforç. Genial.

Vam començar a pujar tranquilament. Al cap de poca estona vam veure una desviació que ens duia cap a unes gorgues i dit i fet, vam acordar desviar-nos un moment. Al final, aquesta desviació es va convertir en una ruta alternativa que ens va ofegar. Jo, personalment, no estava gens acostumat a caminar carregat amb la tenda de campanya, menjar i aigua per dos dies i roba "per si de cas". En total, i fent una suma mental, devia portar més de 12 kg a l'esquena. Que d'acord, en pla no es noten però quan has de cobrir desnivells forts es nota. I més encara si les últimes setmanes has portat mala vida. I jo la vaig notar molt. O sigui que quan vam arribar a Moura ja estàvem rebentats. D'allí vam començar a tirar cap al Coll de Sagalés amb la idea inicial de fer nit al Jaç del Cadí. Però a mig camí un va decidir que ja no podia més i donat que ja eren quarts de nou vàrem decidir acampar. Millor que ens caigués la nit amb la tenda ja montada. Enmig del bosc trobar un lloc on plantar la tenda no va ser senzill i ens va tocar "netejar" de pedres una zona per poder-hi dormir.

I aquest va ser el millor moment. La posta de sol... genial. Veure amagar-se el sol darrera els Pirineus envoltats de silenci fou majestuós. Després vam sopar aprofitant la claror restant i poc a poc el dia es va anar apagant. Al final, vam quedar-nos completament a les fosques i vam poder observar el cel preciós, ple d'estels. Estàvem absolutament fascinats, cada ú perdut en els seus pensaments més íntims. El silenci era total, ni tan sols bufava el vent. Fantàstic.

L'endemà matí vam despertar-nos amb el cos baldat. Certament el jaç no era massa còmode i si bé el cansament ens va fer dormir les primeres hores després les pedres ens van recordar que allò no era casa nostra. Però estava plovent i tampoc podiem ni sortir ni començar a activar-nos. Així que va caldre esperar.

Quan a les 9 ja haviem pogut esmorzar i plegar-ho tot per continuar ja em vaig notar més cascat del normal. L'esforç del dia anterior m'havia fet estralls i em vaig adonar que pujar el Canigó, pel qual encara faltaven 3 hores llargues, i baixar després els 1500 metres de desnivell seria massa feixuc. L'esforç no compensaria la diversió, i em temia que la ximeneia que cal encarar al darrer tram seria un autèntic infern. Com que a mi personalment no m'omple tant aconseguir pics com disfrutar del silenci i l'entorn natural ens vam partir en dos grups. Un company va tirar cap al Canigó i els dos que restàvem vam carregar-nos amb tot el material per deixar-lo ben lleuger i enfilàrem cap al Refugi de Mariailles. D'allà vam continuar fins al Coll de Jou per agafar el cotxe i tornar a pujar per esperar al company a l'aparcament del Refugi. Li estalviariem el darrer tram, malgrat ell està en plena forma i no li calia. Però em sembla que, en el fons, ens ho va agraïr.

Així doncs, el primer intent de pujar Canigó ha resultat infructuós. No puc dir que hagi estat una decepció ja que els paratges que vam atravessar eren preciosos i vaig disfrutar-los molt. Però sí que tinc a la llista de Pendents l'ascensió final.

A la propera, farem primer el pic i després els experiments :-) Us deixo aquí la ruta que vam seguir per si algú la vol i una mostra sobre els mapes del Google Earth de la ruta que vam seguir els dos dies.

L'esfor� b� s'ho val

greips — Wed, 23 May 2007 23:10:27 +0200

El dia va néixer preciós i assolellat. La pujada al coll prometia unes vistes espectaculars i una bona temperatura. Però quan ja enfilàvem la primera pujada va baixar la boira i ens va rodejar rapidíssimament. Reagrupament. Falta algú. S'ha avançat, l'atraparem dalt. Ulleres, gorros, tallavents, capalines. Tapats i compactats fem via cap al Coll on decidirem què fer.
Continuar amb el pla original ens resulta impossible. No és gens segur carenejar en aquelles condicions, per molts mapes i GPS's que portem. Per unanimitat decidim baixar directament cap a Comadevaca, i un cop allà decidir en funció del temps el que farem.

Amb boira o sense, m'encanta aquesta banda del Pirineu. Les comes, les valls, la neu, els pics arrodonits, els torrents. Vent, aigua, animals.... tot en perfecte equilibri. Pau. Armonia. Desconnexió.

Les previsions meteorològiques no són gens optimiestes i preferim passar la tarda a cobert. És temps pels jocs de taula, les confidències, els riures... la companyonia. L'hora de sopar ja s'apropa i atrets per l'olor de menjar arriben muntanyistes que omplen l'interior del refugi de vida, robes molles i soroll.

Després d'un sopar ben reposador (malgrat nosaltres teniem poc a reposar) és l'hora de preparar-se per dormir. Mica a mica la gent va desfilant cap als dormitoris fins que a les 22:30 tot el refugi queda a les fosques.

Diumenge el Sol ens retorna tots els raigs que es va estalviar el dia anterior. Després d'un frugaç esmorzar preparem la pell per afrontar el Sol i els seus efectes i comencem a tornar cap al Coll de la Marrana (The bitch's neck, que en diu algú). És el mateix recorregut que el dia anterior però avui és tan diferent! La claror ens presenta la muntanya amb tot el joc de colors que és capaç. Sembla mentida que estiguem caminant pel mateix lloc.

Remontem els 600 metres de desnivell amb calma, disfrutant l'entorn. Un cop al Coll de nou, uns decideixen fer un darrer pic mentre altres ens asseiem i gaudim del silenci, la immensitat, la pau, la tranquilitat i l'equilibri perfecte de la Natura.

Són moments que bé valen haver dormit en una habitació amb més de 20 persones transmetent tota la seva Humanitat.

Recursos:

Fotografies
Ruta: ulldeter-comadevaca.kml

Actualitzaci� de sortides

greips — Mon, 14 May 2007 11:32:06 +0200

L'altre dia remenant els arxius del bloc em vaig adonar que feia molt de temps que no actualitzava la secció de sortides a la muntanya. Aquest any, malgrat la intenció inicial, no estic sortint tant com l'any passat però si que he fet algunes caminades molt maques.

Serra de l'Obac (Febrer 2007)
Sortida que vaig fer amb els del CEG, es tractava d'una suau caminada sortint d'aprop de Matadepera. Llàstima que després de dinar un queixal es va encabronar i no em va deixar disfrutar del paisatge... només pensava en tornar a BCN i anar al dentista que em fotés un xute d'anestèsia.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: serra de l'orbac.kml

Ruta Gualba de Dalt-Santa Fe (Abril 2007)
Preciosa sortida, amb un desnivell importantet, que ens va dur del poble de Gualba fins al llac de Santa Fe.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: gualba - santa fe.kml

Savassona-Salt de la Minyona (Abril 2007)
La idea inicial era fer una ruta diferent, però per variar no ens vam saber ubicar al lloc de sortida i vàrem acabar improvitzant una bonica ruta entre el Salt de la Minyona i l'Església de Sant Feliu, a Savassona.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: Savassona.kml

Lluçanès (Maig 2007)
Sortida organitzada pel grup de GR del CEG, amb un guia esplèndid i un dia amb molt de sol. Era el primer cop que estava a la (sub)comarca del Lluçanès i em va agradar moltíssim. A mig fer se'm va acabar la bateria de la càmara, i una mica més endavant la del mòbil per emmagatzemar la ruta. Però bé, alguna cosa si que en va sortir, si.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: lluçanes.kml

Si tot va bé, aquest cap de setmana repetiré sortida a Coma de Vaca, tot i que per unes rutes noves. Aquest any encara no he trepitjat els Pirineus i tinc moltes, moltes ganes de disfrutar del Silenci a pràcticament 3.000 metres d'alçada... ja portaré fotos per a tots :-)

Tecnologia a l'aire lliure

greips — Wed, 24 Jan 2007 00:00:49 +0100

Confesso ser un addicte a la tecnologia. No fa gaire un amic es va comprar un aparell GPS, i va ser veure'l i haver-ne de tenir un. L'aparell era tan sols un petit receptor al que et podies connectar via bluetooth. Disposàvem d'un mòbil amb Symbian, o sigui que vam carregar el Tam Tam i ens vam estar movent una mica per la comarca.

Al acabar el dia no podia pensar en res més. L'endemà me'n vaig comprar un.

El meu mòbil no disposa de Symbian i Tam Tam era un programa de pagament, o sigui que no tenia ni idea de com m'ho faria per treure-li suc al nou aparell... però aquí estava la gràcia, just en la recerca de la solució :-) Així que després de bastant remenar la xarxa buscant informació i software, vaig acabar instal.lant-me el GPSTrackMaker (per gravar les rutes) i el Nav4All (per a guia), ambdós de lliure instal.lació i ús. I aquest cap de setmana per fi he pogut passar la prova de foc :-)

Dissabte vàrem sortir amb uns companys a fer una caminada pel Montseny. Seguint la ruta explicada al llibre El Montseny, les Guilleries i el Collsacabra vàrem sortir d'El Figueró directes cap al Tagamanent, i d'allà vam carenejar una mica per tornar per l'altra banda. El dia va ser fantàstic i el sol petava de valent. Extrany per un mes de gener, oi?

Durant tota la caminada vaig poder dur el GPS engegat i el mòbil connectat amb el trackmaker per anar guardant la ruta. La primera part, la pujada, no vaig aconseguir que funcionés, però un cop dalt el programa va decidir començar a funcionar correctament i enregistrar la ruta que vàrem fer. Si teniu instal.lat el GoogleEarth i us fa gràcia veure-a us podeu baixar aquest fitxer, i importar-lo al GoogleEarth. Veureu la ruta que vàrem seguir des del Tagammaent fins a tornar a estar de nou al Figueró :-)

Ah! Les foticos les he deixat aqui.

Alt bergued�: Els empedrats

greips — Wed, 08 Nov 2006 13:51:46 +0100

La veritat és que ens ho vàrem agafar amb molta calma. L'excursió, detallada aquí, era d'aproximadament 5 horetes, amb un desnivell de 500m aproximadament, per lo que vàrem calcular que començant a caminar a les 11 ho tindriem ben enllestit a les 4 de la tarda.

O sigui que vàrem començar a caminar. El primer tram, resseguint el riu amunt, era preciós. Els colors de la tardor ens mostraven un paisatge on es barrejaven els ocres, verds, tons marronosos... I el riu baixava bastant ple, fent macos de debò els trams que l'haviem de travessar.

Arribats al refugi de St Jordi vam fer una petita parada per recuperar l'alè i vàrem agafar el camí que en sortia d'allà. Tot pujant, vam anar a parar al Coll de Pendís, on vàrem dinar tranquilament, i d'allà vam girar cap a l'esquerra. El camí continuava pujant, i ens vàrem començar a preocupar ja que teòricament el refugi havia de ser el punt més alt. No les teniem totes amb nosaltres, però seguíem endavant ja que en cap moment haviem tingut la impressió d'equivocar-nos de camí.

En un moment donat, però, i quan començàvem a enfilar un altre Coll un company va mirar l'hora. "Nois, són les 16:15!!!". Pànic. Només ens quedaven dues hores a molt estirar de sol i, ara ja sí que ho sabíem, estàvem més perduts que un pop en un garatge. La decisió va ser unànim: correm cap avall cap al refugi on, a males, podrem dormir a la zona lliure (de fet, era l'únic part que estava oberta). Sí, estàvem perduts pel Pre-Pirineu, amb només 2 hores de sol i havent de desfer en aquest temps el que ens havia portat 5 hores pujar. Cap de nosaltres estava federat, no portàvem equip per passar la nit al ras i, per si fos poc, només teniem per menjar els bolets que havíem trobat. Esverats, anàvem baixant corrent i en 3/4 d'hora ens plantàvem al refugi. Allà pràcticament matem al company ja que no eren les 17:00 sinó les 16:00! S'havia equivocat en una hora!

Molt més tranquils, i amb dues hores de coll per fer la baixada (temps de sobres) vam emprendre el camí de tornada. Vàrem arribar a baix de tot a 2/4 de 6, a temps per veure com tot s'enfosquia al cap de poc.

Repassant el mapa, vàrem veure que ens haviem confós al Refugi. Nosaltres haviem agafat el GR del Camí dels Bons Homes i, de fet, estàvem caminant direcció Gósol. En canvi, com es pot veure a la imatge, un cop s'arriba al Refugi cal recular una mica.

En fi, al final tot va acabar bé i vàrem dormir a casa, ben calentons.

Les fotografies les teniu aquí.

Passejant per N�ria

greips — Wed, 18 Oct 2006 10:50:19 +0200

Doncs no, finalment no va ser la Pica d'Estats sin� el Puigmal... i em temo que la Pica fins l'any que v� res de res.

Era el meu primer cop tant al Puigmal com a N�ria, i no em va decepcionar gens. Vam atacar el pic per la via f�cil, deixant el cotxe a Fontalba i pujant amb bastants �nims. Al cap de dues hores ja hav�em fet pic, o sigui que ens f�rem les fotos de rigor i cap abaix que fa baixada (i vent). La baixada pel Coll de l'Embut va ser preciosa... resulta molt tranquilitzador caminar envoltat de silenci (de fet no �s silenci sin� tan sols soroll de Natura). Aix� que mentre baix�vem vam poder veure com s'anava formant el cabdal d'aigua que finalment acaba al Freser, com serpenteja i s'amaga sota terra per sortir despr�s; veure els cavalls pasturant i/o dormint; disfrutar del soroll del vent i el silenci hum�...

Al arribar a N�ria estava tot tancat degut a tasques de manteniment (millor) o sigui que ens vam apalancar a uns bancs a dinar i casi sense ni temps de fer baixar els entrepans vam continuar. Vam agafar un caminet que neix al voral del Cam� de Queralb i despr�s de 2 horetes m�s arrib�vem de nou al punt de partida.

En total, havien sigut 6 hores justes passejant per les valls de N�ria, recarregant piles i coneixent una mica m�s el nostre pa�s tan petit que tenim. Les fotos les podeu trobar aqu�, per� ja us aviso que degut a la manca de c�mara ho vaig haver de fer amb el m�bil i clar, no �s el mateix :-)

Pedraforca, per fi

greips — Tue, 03 Oct 2006 10:40:16 +0200

D'un temps en�� el Pedraforca s'havia convertit en el meu objectiu n�mero 1. Tenia moltes ganes de pujar aquesta m�tica muntanya, i encara m�s quan el recorregut Pedraforca 360� (fotos aqu�) que vam fer un parell de setmanes enrera ens va passejar per la seva falda per� sense deixar-nos veure l'enforcadura en cap moment.

Aix� doncs, vaig posar el despertador ben d'hora i vam sortir cap al Bergued� amb moltes ganes. Malhauradament, al arribar a Saldes v�iem el pic molt emboirat i vam comen�ar a dubtar. I encara vam dubtar m�s quan mentre feiem el cafet� de rigor va comen�ar a ploure amb ganes. Qu� fem? Ens arrisquem o busquem una caminada alternativa? Dubtes, dubtes, dubtes... Quan va parar de ploure vam decidir que ja que hi �rem ho provar�em.

V�rem d�ixar el cotxe al Mirador del Gresolet i comenc�rem a enfilar cap al Refugi de Lluis Estasen. D'all� vam tirar cap al Coll del Verdet. A mig cam� va comen�ar a ploure de nou i aleshores si que vam veure clar que no seria possible. Per� la pluja va resultar ser un xiri-miri, i al cap de 10 minuts va parar i, aquest cop si, ens vam deixar de roman�os i vam posar la directa. La pujada al coll va ser, per mi, la part m�s dura. Un cop all� ja comen�ava la grimpada cap al cim. 3 pics i, finalment, el Polleg� Superior del Pedraforca. Ho hav�em aconseguit, i a m�s feia un sol espl�ndid! Hav�em estat 3 hores i mitja per pujar, m�s o menys el temps que haviem calculat. Per� sense els dubtes inicials, ben b� es podria haver fet en menys de 3 hores...

Fotos, dinar, riures, felicitacions, converses amb altra gent que tamb� l'havia pujat (all� semblava les Rambles),... Despr�s de descansar ens vam dirigir cap a la Tartera i cap avall que fa baixada! Baixar mig corrent la Tartera �s divertit per� val a dir que esgota cosa fina. Al final casi ens equivoquem de cam� al no veure el trencall cap a l'esquerra que mena al Llu�s Estasen de nou. I d'all�, cap al Mirador i tornada cap a Gr�cia.

Al arribar a Gr�cia, em vaig adonar que m'havia tor�at un dit durant la baixada i se m'estava inflant, aix� com uns quants cops al cul que, si no feien mal, molestaven bastant. Per� s'ho ha valgut: una obsessi� menys, un altre fantasma ven�ut.

A per la seg�ent... la Pica d'Estats?