desPensaments

Sequera extrema

greips — Thu, 15 May 2008 09:38:58 +0200

Ja ho he sentit alguna vegada: "Barcelona pateix de sequera extrema". Doncs no. No és lògic afirmar que una ciutat que limita amb 2 rius vius, el mar i una muntanya verda (no russa) tingui sequera.

El que passa en aquest país no és que tinguem sequera sinó que ens hem acostumat a viure per sobre les nostres possibilitats. Ara no tinc les dades a mà, però si tenim en compte que on fa 30 anys hi vivien 5milions de persones ara en som 7.5milions de forma estable i 30 més que venen a visitar-nos cada any (i que beuen i es banyen i es dutxen) i les infraestructures no s'han adequat... és lògic que la mamella no arribi a tothom.

Plou menys, si. Però és que ara som moltíssims més a (mal) repartir. Si aquesta situació actual es produís 40 anys enrera ningú parlaria de sequera doncs l'aigua seguiria sobrant. No és el clima, som els humans.

Tornant a les arrels

greips — Mon, 12 May 2008 11:59:01 +0200

No fa gaire explicava que aquest any havia canviat d'emissora de ràdio predilecte, fent-me oïdor de iCat. Motius n'hi ha bastants, entre ells el d'intentar viure la meva pròpia cultura, la cultura catalana.

Amb els gustos musicals està passant una mica el mateix. Fa un any més o menys hi va haver una petita polèmica internauta arràn d'una crítica apareguda en un diari respecte a una versió musical en català d'un tema originalment cantat en anglès. El fet és que mentre la crítica (crec que era una dona qui ho havia escrit) deia que això reflexava els pocs recursos de la música en català d'altres afirmaven que era just el contrari: el fet que algú s'atreveixi a fer versions indica que ja estem arribant a tot arreu: la producció pròpia i la versió dels clàssics. Afirmaven, també, que actualment la producció musical en català és molt superior a la de fa uns anys, sobrepassant l'època d'or de l'anomenat rock català, per allà els anys 80 i principis dels 90. En aquells moments vaig haver d'admetre'm a mi mateix, mig avergonyit, que jo també m'havia quedat estancat en aquella època i no havia seguit l'evolució musical en català.

Però en els darrers mesos, i mercès a iCat, a ritmes.cat i en part també al bloc de'n roger palà, he tornat a descobrir música en català. I estic absolutament sorprès de la gran quantitat, i qualitat, dels grups que hi ha. Molts més que la generació que vam envaïr el Palau Sant Jordi en el memorable concert dels anomenats 4 Grans. I música molt més variada i de més qualitat. Així, durant els darrers mesos alguns grups s'han afegit a la meva banda sonora pròpia. Grups com Mazoni, Mishima, Filippo Landini, La Troba Kung fú, Xerramequ Tiquismiquis són ja entre els meus preferits. D'altres com ara Gossos, Plouen catximbes, Glaucs, Pirat's sound sistema, Qiman el Gato, Ai ai ai, Antònia Font també hi són, potser un esglaó per sota (degut a la falta de temps per escoltar-los suficientment).

Així, em trobo molt agradablement sorprès per la normalització de la nostra llengua en la música. I malgrat siguem una cultura amb poc més de 3milions de persones vivint-la trobo que ho fem prou bé. Què carai...ho fem de puta mare! :-)

Frank, pagues els plats trencats

greips — Fri, 09 May 2008 18:18:31 +0200

Frank Rijkaard ha estat segurament el millor entrenador que hem tingut. 5 anys sense cap escàndol, cap mala paraula, cap retret ni a l'entitat, ni als jugadors ni a l'afició. Un lustre de bona educació, de respecte i de bon futbol.

Aquests dos darrers anys han estat dolents, però el seu únic error ha estat no saber fotre un mecagundéu. O potser és que no li han permès fer, vés a saber.

Ara el foten fora i en porten un de nou. Potser tindrà més mala llet, o potser guanyarà més títols... però no tindrà el mateix tarannà. Ni la mateixa paciència.

Per tot el que has fet aquests 5 anys, i perquè no és just que tu carreguis amb les culpes m'agradaria ser al Camp Nou el proper diumenge per aplaudir-te. Ben alt i ben fort, amb el carinyu que has sapigut guanyar-te.

Moltes gràcies per tot, Frank. Fins aviat!

Com s'ho haur� fet?

greips — Thu, 08 May 2008 20:07:05 +0200

Quan arribo a casa al migdia l'Ona no m'acostuma a rebre. A vegades si, a vegades no. Els dies que està en ple son reparador (o no) deixa passar una estona fins que es deixa veure per la cuina. Saluda, menja una mica, demana alguna moxaina i se'n torna a dormir.

Avui no ha estat així. No m'ha vingut a rebre. Per més que l'he cridat i buscat no apareixia. Quan no vol que la trobi no hi ha manera. Quan estava a punt de tornar a la feina i encara no havia aparegut ja m'he preocupat una mica. He remirat dins els armaris, al darrera els mobles, l'he cridada, l'he buscat però no apareixia. Així que me n'he anat, una mica extranyat del lleig que em feia i que no és gens normal.

I allí estava, dos pisos més avall i en un racó de l'escala. Perduda. L'he agafat i l'he tornat a casa, que en tenia ganes. Com s'ho ha fet per aparèixer a l'escala? Com deu haver sortit? La porta estava tancada, o sigui que m'imagino que deu haver caigut pel celobert, un veí l'ha recollit i l'ha deixat a l'escala.

I com carai no ha pujat fins al pis que viu? Perquè s'ha quedat dos pisos més enllà? Perquè no me l'he trobat quan pujava?

Si algú sap parlar gatià que m'ho digui, necessito que m'expliqui coses però no ens entenem.

Ufff, quin baix�n

greips — Tue, 29 Apr 2008 19:20:22 +0200

Els nostres besavis van tenir la I República, el desastre del '98 i la Setmana Tràgica.

Els nostres avis la II República, la revolució i la Guerra Civil.

Els nostres pares la revolució de la dona, de l'amor lliure i el maig del 68.

Nosaltres hem tingut... hem tingut... la ruta del bacallà???

El m�rit oblidat de la CCRTV

greips — Fri, 18 Apr 2008 22:21:35 +0200

Simplificant, es pot afirmar que a Catalunya hi conviuen dues tribus que sumen el 100% de la població. Una d'elles és catalano-parlant i l'altra castellano-parlant, cada una amb els seus referents i costums.

Una d'elles no consumeix pràcticament mai cultura en català. O més generosament, el seu consum de productes en català és ocasional. Llibres escrits en català, pel.lícules doblades al català, teatre clamat en català i cultura popular catalana formen part d'un imaginari i uns costums que no formen part de la seva vida quotidiana. Aquest comportament s'extén també al consum televisiu, que és bàsicament en castellà i de forma esporàdica en llengua catalana (sobretot en l'apartat d'esports).

Paral.lelament, els productes en castellà són consumits per ambdues tribus al ser-ne la oferta majoritària i, en molts casos, la única possible. Per una de les tribus, doncs, és l'única tria i per l'altra en resulta una ampliació de les seves possibilitats.

Per tant, tenim que el públic de TV3 (o la CCRTV) és normalment el de la tribu catalano-parlant, que representa (aproximadament) el 50% del total de la població resident a Catalunya. Per tant, intentar captar públic fent una aproximació a les tesis culturals de la tribu castellano-parlant no fa guanyar audiència, donat que la raó que el producte no es vengui no és ideològica sinó lingüística.

No obstant, l'enorme mèrit de TV3 és mantenir-se amb uns índexs d'audiència alts amb només la meitat de mercat que la resta de canals. Un mèrit que no se li reconeix, una dada que mai es ressalta. Però, remarco, un enorme mèrit.

iCat, un agradable descobriment

greips — Tue, 15 Apr 2008 21:24:18 +0200

Me'n van parlar molt bé l'any passat, però no ha sigut fins aquest que l'he fet la ràdio "per defecte" a casa. Normalment m'agraden les emisores tranquiles, sense ràdio-fórmula d'actualitat, en català i sense estridències. Així mateix, també prefereixo aquelles emisores que opten per mostrar-me música cantada en el mateix idioma que parlo jo. I si a més em donen informació cultural en comptes de política doncs millor que millor.

Però el que resulta espectacular d'iCat és la seva pàgina web. S'agraeix que una pàgina web que en el fons hem pagat tots funcioni tan bé i et permeti aprofundir en el coneixement de l'artista que en aquests moments està sonant. Així, mentre escoltes la música (ja sigui per la ràdio o a la pròpia pàgina) et mostra informació de l'artista, la lletra de la canço que sona, la biografia, enllaços a la seva pàgina web i, en alguns casos, l'opció de comprar la canço.

I, a més, per Internet existeix la possibilitat d'accedir a emissores temàtiques ja sigui idiomàtiques o regionals. I això, el fet de poder escoltar amb l'ordinador emissores que emeten només per internet em fa preguntar quan els equips de música portaràn un connector de xarxa per poder-los connectar a internet i fer sonar la web a l'equip de música.

La mamella engreixa

greips — Thu, 27 Mar 2008 19:57:58 +0100

Una de les coses bones que té manar és que menges com un senyor. Comences essent un pelacanyes i un cop t'has fotut dins la nòria del poder tot són dinars i convits i vinga jalar com un desesperat. Al final, clar, t'engreixes.

Això hem vist com li ha passat al Jan Laporta, que va arribar a ca'n Barça prim i seductor com en Kennedy per ara ser una mica teixonet que fins i tot fa tard a la mitja part per aprofitar les restes dels snacks que ofereix a la gent de la llotja. Ara és una mica Nixon, per fer-ho gràfic.

També en Puigcercós ha engreixat de forma considerable estant de Ministre de Governació. Ups, no, conseller que és una mica menys. Ara que torna al cau se suposa que recuperarà la figura esbelta que li va fer obtenir el títol de "Tiu més seductor del Congreso" (o similar)

I avui he frapat amb un comunista de pro, un home conseqüent d'aquells que un dia diu blanc i l'endemà negre. És en Baltasar, un dels homes de pro dels ex-PSUC que en tan sols 15 dies ha passat de dir que no hi hauria transvassament del Segre a dir que era fonamental.

Així que en contra del que pensava, la frase "mentre la mamella ragi" no es referia a "d'aquí no em mou ni cristu mentre pugui remenar poder" sinó "d'aquesta taula no m'aparta ni déu fins que m'agi afartat".

Ah, per cert, a mi tota aquesta aigua del Segre m'anirà de perles per banyar-me a diari, donat que ja no és bevible.

Qu� li han fotut a l'aigua?

greips — Wed, 26 Mar 2008 01:03:13 +0100

Ja fa dies que l'aigua de l'aixeta surt amb un gust horrorós. Sóc conscient que comprar aigua en garrafes provinent d'un manantial llunyà, transportada amb camions ecològics i emmagatzemada amb plàstic bio-degradable deu ser terriblement més sostenible, però és que a mi sempre m'ha agradat l'aigua de l'aixeta.

Però darrerament té un gust bastant espantós. I és que osti, sembla que ho fotin expressament això de putejar-nos amb l'aigua! Primer la perden pel camí (els del ~~Ter~~Segre deuen estar que trinen, ara que saben que els hi haurem de mangar més aigua per la capital per contrarrestar tota la del Ter que es va perdre a Badalona els darrers anys) i ara no volen que me la begui...

Com no ho arreglin ràpid penso banyar-me a diari en comptes de dutxar-me.

Apa.

No mp3, no shopping

greips — Fri, 21 Mar 2008 16:39:29 +0100

Fa anys que no compro cap CD. De fet, ja ni recordo quin va ser l'últim que vaig comprar. Des de l'aparició de la mula que tota la música l'adquireixo a través d'Internet. Tampoc és que m'en baixi tanta, de fet fins fa ben poc només escoltava la ràdio i/o els "vells/grans èxits".

Però darrerament he "descobert" alguns grups que m'agraden i els tinc a l'amarok sonant bastant sovint. M'agraden i els compraria. Però no em dóna la gana de pagar 18E per un CD. És que no hi veig la utilitat, sincerament.

Per algún motiu que se m'escapa els grups no posen a disposició de tothom la seva música només en format digital. El darrer cas amb el que em trobo, i que m'empeny a escriure això, ha estat la descoberta del grup Filippo Landini. Me'ls he baixat aquesta setmana i els trobo francament bons. Tant, que estic disposat a pagar per ajudar-los a enregistrar més temes. Així que em vaig dirigir a la web dels seus managers i busco la opció de comprar. La trobo i m'adono que el que venen és el seu CD. Al preu de 12E. Però és que jo no estic interessat en el CD, tan sols vull la música digitalitzada en format .mp3 O sigui que no compro. No mp3, no shopping

No acabo d'entendre aquesta resistència a la venta digitalitzada. El suport físic (el CD) és (si, ja ho és ara) un element del passat. El suport físic està agonitzant i ben aviat tindrà el mateix impacte en les ventes que els cassetes i/o els LP's: testimonial. Que tot un sector de la indústria se'n va en orris? Doncs si, què hi farem. Benvinguts als progrés. Però la irrupció dels mòbils, els iPods, els reproductos mp3 i demés aparells fa totalment prescindibles els reproductors de CD's.

He vist grups (com u_mä) que et permeten adquirir la música en format digital. Directament. Quan els escolti, si m'agraden, els hi faré un donatiu. És una postura egoísta: si els pago podràn enregistrar més música i passar-me-la en mp3. La resta de la indústria, ho sento molt, però me la bufa.

Si la web de Filippo Landini permetés la descàrrega dels mp3 ho hauria fet, i n'hauria pagat un preu just (5E us sembla bé?). Però no, em volen fer pagar per un suport que no faré servir mai. Doncs no. No mp3, no shopping.

Ja els veuré en directe algún dia, per contrarrestar la gratuïtat amb la que els escolto avui.