desPensaments

Perdre la vida en vida

greips — Fri, 11 Apr 2008 00:34:30 +0200

La nostra societat ha desenvolupant una por a la mort i una passió pel moment actual que ens ha portat a impedir per qualsevol mitjà el cicle natural i a apartar l'inútil. Així, els nostres avis es fan cada dia més grans i es converteixen en un obstacle. I molt acaben en un geriàtric, consumits un temps que ja no és el seu.

Avui la iaia fa 89 anys. Viu en un geriàtric. No té cap mal que la pugui matar, però en té molts de petitons i un que la va esborrant. El seu marit, l'avi, va morir fa 19 anys. Els seus germans i germanes, amics, coneguts i saludats també ho són, o enterrats en vida com ella. Pràcticament ningú la va a veure mai. I als comptats que hi van, no té ni idea de qui són. Ni tan sols reconeix, recorda, identifica la seva filla. La seva carn. La seva pròpia estirp, que la va fer plorar, riure, emocionar-se i omplir-li primer la panxa i després la vida de vida.

Els últims cops que la vaig anar a veure a la residència, després de mirar per la finestra on tenia les seves plantetes sempre em deia: "Greips... jo què hi faig ja a la vida? L'avi no hi és i jo no em puc moure d'aquí. Jo vull morir-me, Greips". I jo sempre li deia "Iaia, tens raó".

Val la pena perdre la vida en vida?

Enyor

greips — Thu, 20 Mar 2008 09:22:42 +0100

L'olor dels aeroports, la incertesa del dia a dia, les sorpreses culturals, l'emoció del primer cop en un lloc, l'aventura de descobrir. L'ànsia de coneixement, el mur del silenci idiomàtic, l'esforç d'integració, el fracàs de la comprensió. La gran alegria de la conversa entesa i el petit fracàs de la pregunta perduda. La certesa del moviment, l'efervescència del moment, els nervis de les primeres coneixences i la fugacitat de la permanència.

Tot això em manca...

Boira

greips — Thu, 13 Mar 2008 20:58:34 +0100

Una de les caracerístiques de viure molt de temps entre la boira és que arribes a oblidar com és el paisatge quan el sol hi toca de ple. Camines, et mous, vius emboirat fins que al final no t'adones que la humitat t'ha calat. De fet, la pell i la boira arriben a l'equilibri, com és la tendència innata de la Natura. I així arriba el punt que ja no recordes que camines en un món entelat i et sents magníficament rodejat de la Natura "viva".

Un bon dia el paisatge canvia. D'un cop de ploma les muntanyes que encavien la nuvolada a la teva vall es fonen. L'escalfor del sol fon la boira i veus el paisatge com mai l'havies contemplat.De fet, així és com el veies abans de les muntanyes. Abans de la humitat i la l'espessor. Abans.

Definitivament, l'escalfor del sol a la pell és molt més agradable que l'enganxosa humitat. T'hi sents millor, t'agrada.... però el món a través del tel també té un certa melancolia.

Moment de recolliment

greips — Wed, 01 Aug 2007 19:46:51 +0200

Tal dia com avui, i aproximadament a la mateixa hora, de l'any 2005 vaig passar el pitjor tràngol que li pot passar a qui té una mascota estimada.

Encara que no hi hagi enlloc on portar-te flors, segueixo portan-te ben endins.

Relacionat:

Llibretes i empremtes

greips — Mon, 16 Jul 2007 17:06:59 +0200

Arriba un moment que necessites deixar petjada. El teu organisme, no saps ben bé com, et demana deixar rastre dels teus passos. Molt sovint aquesta necessitat es concreta en els fills. Criar-los, veure com creixen i evolucionen et dóna la certesa que el teu pas pel món ha estat real. Has deixat empremta.

D'altres, a més a més o en comptes de, esdevenen universals a través de les arts. També de les males arts.

El que importa és que arriba un punt on et sents empès a plasmar d'alguna forma tot el teu ésser en algún punt aliè a tu. En el meu cas, senzill i poc universal com sóc, tinc sempre una llibreta a mà.

En èpoques de forts conflictes interns sempre he acabat recorrent a l'escriptura com a forma d'ordenar els meus pensaments. La programació (apunto: moment geek) també ajuda, tot i que aquesta actúa a un nivell molt més subconscient. A més baix nivell, diguéssim. Utilitzo la llibreta de forma espasmòdica, a qualsevol lloc. A qualsevol hora. Sense disciplina ni continuitat garantida.

Em pregunto què veuré de mi mateix quan, ja amb els cabells blancs (o sense ells) ho rellegeixi. Perquè heu de saber que les llibretes es guarden. No sé on tinc les altres, però tenir-les, les tinc. Em reconeixeré quan em rellegeixi? Tornaré a riure, a plorar, a emocionar-me? Sentiré la necessitat d'escriure què penso de mi mateix, dels meus escrits, amb la perspectiva d'haver arribat al final del passadís?

(dubte: quant de temps dura la tinta en paper abans d'esdevenir il.legible?)

Desallotjat

greips — Thu, 12 Jul 2007 15:50:43 +0200

- Perdoni que el molesti, però hauria d'abandonar l'edifici...
- I ara! Marxar? Perquè?
- Perquè amenaça ruïna. Caldrà apuntalar-lo a veure si així el salvem. Però ara per ara vostè no s'hi pot pas quedar aquí.

Estupefacte, recolleixes quatre pertinences i surts al carrer. Mires l'edifici i, al igual que al matí, el veus bé. No hi havies detectat cap esquerda i ara, més atentament, tampoc no en veus cap. Extrany...

L'endemà hi tornes i parles amb l'encarregat. T'explica com n'està de fotut l'edifici i tots els puntals que hi estàn posant. Bocabadat, mires però no hi veus res. Ni esquerdes, ni puntals, ni contraforts...

- És que m'agradaria saber quan hi podré tornar.
- Miri, estem fent tot el que podem. Esperem en breu tenir-ho tot solventat. Mentrestant aparti's i no molesti que quí hi ha gent que treballa.

Tu t'hi vas passant. La pregunta és sempre la mateixa ("Quan podré tornar-hi?") Les respostes, però, han anat adquirint un deix d'imprecisió que ja no et deixa tranquil. Les obres de sosteniment, que tu mai has vist però t'han insistit que hi són, han significat la clausura d'aquell raconet on tant t'agradava ser-hi. Ara ja no hi ha espai per a tu.

Desallotjat, desconcertat, t'hauràs de buscar un nou edifici.

2 anys despensant

greips — Thu, 19 Apr 2007 00:00:42 +0200

Qui m'ho havia de dir. Dos anys després d'encetar el bloc encara tinc prou coses al pap per escriure-hi.

De tot, el més interessant trobo que és veure'n l'evolució. Mal que em pesi, el meu estat d'ànim i la meva situació personal ha influït decisivament a l'hora d'escollir els temes que han farcit els diferents apunts. De fet, part de l'experiment blocaire era exactament això: poder en un futur veure com es reflexava la meva vida personal en la vida blocaire. I en això estem, ja que el futur encara no ha arribat ;)

Gràcies als que us heu deixat caure per aquí. Gràcies als que m'heu llegit en silenci i als que us heu animat a escriure-hi comentaris. I gràcies als que no us ha agradat i heu passat de llarg. Sobretot a aquests darrers, que heu passat en silenci. I segur que sou la majoria :-)

Ad�u Gr�cia?

greips — Mon, 12 Mar 2007 19:40:51 +0100

Enorme dilema el que se'm planteja. I, a més, amb data de caducitat. Resulta que se m'acaba el contracte de lloguer del pis, després de 8 anys, i toca negociar el nou contracte.

Ja fa moltes setmanes que em preocupa. Depèn del preu, no el podré assumir i em veuré abocat al carrer. I si no puc assumir renovar el lloguer, lògicament tampoc podré assumir un lloguer nou. I no en parlem d'una hipoteca. Els preus estàn fora de mercat, i el meu sou no dóna per tant.

Mals temps per la lírica... Potser ben aviat seré un ex-gracienc, un de tants quan han hagut de marxar per no poder pagar el lloguer degut a l'apujada feta amb motiu del nou contracte.

Qui sap, potser la propera Festa Major no la viuré sinó que la llegiré en els vostres blocs.

Jo vaig venir de comarques perquè m'ofegava en un poble. 15 anys després, molt possiblement m'hi hauré de tornar a capbussar. A contracor, però empès pels preus d'una ciutat que, ja fa temps, no la sento meva. Clar, podria pagar un lloguer molt més alt, però mira, tinc el mal costum de menjar cada dia, jo. I un mínim de tres àpats.

En 15 dies hauré fet prous números per saber quin destí m'espera. Creuem els dits.

Primer any sense tu

greips — Tue, 01 Aug 2006 12:01:14 +0200

Avui fa un any. I segueixo sense oblidar-te: vas ser per mi la meva millor companyia, l'�sser que va estar al meu costat quan estava fotut; qui em llepava la cara quan jo l'amagava sota el coix� avergonyit; em vas seguir on anava a risc de la teva salut, i a fe de D�u que ho vas pagar... i massa car.

Al final, quan ja no es veia la llum al final del teu t�nel em vaig veure emp�s a demostrar-te tot el meu amor. No vaig tenir cor per explicar-te on et duia, per� segur que m'ho vas llegir als ulls.

Una vegada m�s, vaig perdre. Per� aquest cop no va haver-hi errors. Amb tot el meu sentiment et vaig dur al teu darrer viatge, vaig veure com t'adormies i vaig respirar alleugit i a la vegada destrossat. El teu patiment s'havia acabat, jo t'agafava el relleu.

S� que no ho llegir�s, no en sabies. Per� s� que vull creure que vaig fer el que em demanaves que et fes. Ens coneixiem perfectament, i em vaig resistir tant com vaig poder, per� tu ja no podies continuar. M'ho deien els teus ulls cada dia quan tornava a casa. M'ho deia la teva actitut, no venint al meu costat, quedan-te a prop per sentir-me per� lluny perqu� no pat�s. Viure ha de ser agradable, i la teva vida no ho era.

T'estimava, i t'estimo.

Una vena, cera i oli

greips — Mon, 31 Jul 2006 23:03:25 +0200

Un bon dia et lleves i ja no hi �s. Mires al teu voltant, escoltes atentament, forces la vista i tots els sentits que et poden ajudar i res. Ha marxat. Segueixes buscant pel pis, pel carrer... No apareix. De cop, ho trobes. Per� no ho pots tocar: ho has trobat en el teu passat. Recules fins al moment que ho tenies i avances lentament, molt a poc a poc. All�! En aquell punt hi ha l'inflexi�. L'agafes fort. Des d'aquell moment sabies que ho perdies, per� et resisties. Et veus a tu mateix posan-te una vena als ulls, cera a les orelles i oli a les mans per fer-les suaus de nou. Veus com la linea s'anava allunyant i tu, no obstant, t'hi agafaves com podies. T'has quedat casi sense ungles, per� era millor aix� que quedar-se sense vida.

Segueixes buscant dins teu, i t'adones que ho sabies. Sabies que havies perdut, que estaves disfrutant els darrers moments. I aleshores plores. Plores desitjant poder entrar dins teu i modificar aquell punt d'inflexi�. T'hi baralles, modifiques el teu interior, canvies la hist�ria, el nus i el desenlla�. Ho has aconseguit, oi? Per� despr�s, les ll�grimes s'assequen i tornes a veure-hi clar: no hi �s. La realitat �s persistent i no permet que un qualsevol com tu la modifiqui.

Al final ho entens. El passat no es pot canviar, el present el plores i el futur no el coneixes. Tu, sempre un agn�stic, li demanes a tots els d�us que intercedeixin. Que t'ajudin. Demanes que et portin de nou a aquell punt male�t. Per� no pot ser, de nou est�s jugant en un somni.

S�, ho acceptes. Has perdut. Plores, plores fins que et fan mal les galtes per on han desfilat tantes i tantes ll�grimes. T'adorms, esgotat i derrotat. I dorms sense despertar-te, baixes del m�n una estona i el deixes donant voltes sense tu. No hi vols ser.

S�, et despertar�s i tornar�s a pujar al m�n, ho saps. "Per� no ara, sisplau", penses. "Quan?", et pregunta la teva consci�ncia. "Aviat".

Aviat. Aviat. Aviat apretar�s les dents i tornar�s a pujar al m�n.