desPensaments

Sense dir res

greips — Mon, 05 May 2008 19:37:39 +0200

Acaba la II Guerra Mundial i Europa està devastada. Alemanya ha patit al final de la guerra bombardejos constants e indiscrimats i arreu hi ha runes. Els soldats aliats van arribar fins al cor de Berlín, i la desfeta alemana ha estat total. Els alemanys, de cop, es troben amb un país enrunat, desmoralitzat i amb intuïnt que han passat coses que mai haurien d'haver succeït. La població ha estat reduïda mercès a les extradicions, ajusticiaments i morts en guerra. El país es troba partit en dos i ocupat militarment.

Aquest és el context en el que s'ambienta aquesta novel.la curtade Heinrich Böll. Durant un parell de dies ens explica la vida d'un matrimoni momentàneament separat degut a la inestabilitat d'ell, provocada per la misèria en la que s'han vist abocats i, al meu parer malgrat no s'esmenta explícitament en el llibre, els efectes de la guerra en el seu jo intern.

El que m'ha sorprès més ha estat assumir que Alemanya, i els alemans, van heretar del III Reich un país en runes i una economia destrossada. No devia ser gens fàcil per ells. I menys encara al adonar-se de com eren, de debò, els seus líders.

I, no obstant, 30 anys després ja estaven en disposició de tornar a ser el motor d'Europa.

Una vida apassionant: Llu�s Companys i Jover

greips — Sat, 15 Mar 2008 11:51:36 +0100

Justament el dia de les eleccions vaig enllestir un d'aquells llibres que se'm resistia. He de confessar que el trobo apassionant, però que el mareig de xifres i noms em provocava un cert cansament i saturació. El llibre és Lluís Companys, escrit per Carles Bonet Rvés i Carlos Rojas (referència a Altaïr).

La primera sorpresa fou adonar-me que de fet són dues biografies en una. És a dir, la vida del mateix personatge examinada desde dos punts de vista diferents, que no contraris (almenys en aquest cas).

La primera biografia, realitzada per Carles Bonet, és sens dubte la més espessa e incondicional. He trobat especialment apassionant tota la introducció que realitza per tal d'entendre el moment històric des del moment que va néixer el protagonista. He pogut llegir sobre la I República, sobre el desastre del 98 i les seves conseqüències, sobre les lluites per restablir una República, les lluites sindicals i anarquistes, la creació i aplicació de Estatut i com no podia ser menys, sobre la Guerra Civil i el desastre republicà. En aquesta primera biografia se'ns presenta Companys com un estadista, un home de fermes conviccions catalanistes, republicà fins al moll de l'òs que va escalar posicions dins d'ERC fins arribar a substituir a Macià al front de la Generalitat. Companys seria un lluitador infatigable que va posar les seves idees per devant de tot i que va saber maniobrar entre els diferents agents socials per tal d'intentar proporcionar a Catalunya un estat propi dins una Federació Espanyola. Les nombroses vegades que fou pres per defensar el seu poble i les seves idees donarien fe de les seves conviccions, i l'estima del poble català escollint-lo de manera reiterada explicaria la seva connexió amb els sectors més obrers i agraris. La seva entrega pràticament voluntària a les forces alemanyes, incomprensible, el va dur a la mort que ell ja esperava.

La segona biografia obra de Carlos Rojas, més curta i amena de llegir, ens presenta un Companys fill del seu temps que malgrat defensar també els seus ideals fins les darreres conseqüències, en moltes ocasions es veié obligat a prendre decisions endut per les circumstàncies i el moment històric. No ens presenta Companys com un estadista sinó com un vaixell endut per la corrent. És el contrapunt a l'altra biografia, molt més incondicional i parcial. No obstant, i encara que no li atribueixi aquesta àurea d'home d'estat, en lloa la capacitat d'entendre's amb diferents sensibilitats obreres i en critica que es queixés massa a Azaña fins a semblar un plora-miques molestós.

Segurament, com sempre, la veritat es troba al mig.

Paral.lelament, un dels (des)pensaments que darrerament m'assalten és que l'argument que sovint s'usa per agraïr que els demòcrates actuals "van fer tant per recuperar les llibertats" és bastant erroni. De fet, si posem en una banda l'ordenament jurídic de la República l'any 1936, i per l'altre l'ordenament jurídic l'any 1978 amb la Constitución veurem que s'assemblen d'un ou a una castanya. Els líders que van sorgir als anys 70 no van recuperar absolutament res (ni tan sols van ser capaços de liquidar un ancià) sinó que fou el propi règim franquista qui otorgà un nou ordre jurídic que els assegurava la impunitat. No es va tractar d'una recuperació sinó d'una otorgació, termes molt i molt diferents.

Retorn a Brideshead

greips — Mon, 10 Mar 2008 21:27:01 +0100

Darrerament em trobo amb llibres que tarden en enganxar-me, que fins que no n'he llegit un terç no em tenen atrapat en la narració. Retorn a Brideshead, de Evelyn Waugh, ha estat el darrer cas.

El llibre ens explica la història d'una família aristocràtica anglesa en el període d'entreguerres a través dels ulls d'un amic íntim de la familia, que ens va presentant els membres de la decadent familia a mida que s'hi va relacionant.

Com deia, fins un punt molt concret del llibre (quan Sebastian s'endú el protagonista a visitar "on viu la seva familia") se'm feia feixuc. De fet, imagino que la meva total ignorància sobre el funcionament de les universitats angleses a principis de segle hi ajuda bastant, ja que sospito que aquest període del llibre deu resultar un dels més interessants per als nadius i els que hi han estudiat, d'una forma o altra. No obstant, a partir d'aquí el llibre s'endinsa en el funcionament de la familia i roça una mica el període històric d'entre-guerres a Anglaterra, mostrant-nos de reguitzell l'evolució de la classe política enfront el creixement dels moviments totalitaris a Europa, i com s'enfonsa l'aristocràcia amb el canvi de segle. I, com no, les experiències vitals del protagonista m'atrapen més que no pas la història d'amor aristocràtic amb el seu amic de l'ànima.

Un bon llibre, doncs, amb qui cal tenir una mica de paciència per a disfrutar.

Una idea genial

greips — Sat, 08 Mar 2008 16:57:12 +0100

La Fundació Josep Pla s'ha decidit a publicar a Internet El Quadern Gris. I ho fan a ritme de bloc, publicant cada dia un apunt amb el que va escriure en Pla fa... 90 anys!

Resultarà molt interessant llegir cada dia una anotació corresponent a un dietari imaginari creat fa pràcticament un segle, i que pel que diuen que es convertí en un dels llibres més importants de la literatura europea del s.XX.

Enteranyinat

greips — Sun, 03 Feb 2008 14:08:45 +0100

A vegades les biografies poden resultar una mica empalagoses, o sigui que vaig decidir donar un descans a la biografia de Lluís Companys que m'estic llegint (totalment recomanable d'altra banda) i donar-li el relleu lector a una novel.la de Jaume Cabré : La teranyina.

Siguem honestos: em va costar començar a agafar-li gustet. El vaig començar perquè estava ambientat durant els fets de la Setmana Tràgica, i en la biografia de Companys feia poc hi havia llegit els antecedents històrics a la revolta popular. L'autor, sobretot a la part inicial del llibre, utilitza un recurs que o bé no em va acabar d'agradar o no domina correctament. Es tracta de fusionar dues converses per tal de passar d'un escenari a un altre, d'uns personatges i una situació a una altra de ben diferent. Durant el primer terç del llibre em resultava farragós ja que em donava la sensació que no entenia massa bé per on anaven els trets, i això de barrejar converses no m'acabava de fer el pes. No obstant a partir d'aquell punt el llibre va començar a agafar ritme i personalitat i va aconseguir enganxar-me al darrer terç.

Resumint: llibre que va de menys a més i que, diuen, és un dels millors de la literatura contemporània catalana. Recomanable si saps tenir una mica de paciència.

NOTA. A la web d'escriptors.cat s'hi diu del llibre:

Recomanable per a nois i noies de 16 a 18 anys

En discrepo totalment i profunda, a no ser que volguem evitar que els nanus agafin passió per la lectura. Si es tracta que els joves agafin el costum de dur un llibre amb ells cal donar-li's lectures senzilles que enganxin i aquesta, sincerament, la trobo excessivament complicada per a algú de 16 anys. Dubto que tinguin punyetera idea del moment històric que es vivia a principis del x.XX i, ja ho he dit abans, els recursos narratius són una mica complexes. Això no és literatura juvenil i, per tant, no té sentit recomanar-lo.

Clar, proporcionant aquest tipus de llibres a aquestes edats no m'extranya que només llegeixin l'Sport, el Mundo Deportivo o El 9 Esportiu. Em recorda quan a mi a EGB o BUP (no recordo exactament) em van fer llegir "El árbol de la Cienca", de Pío Baroja. Una elecció demencial. Val a dir que no recordo absolutament res del llibre. I cap ganes, ni una, de donar-li una nova oportunitat.

Joana E.

greips — Thu, 20 Dec 2007 00:13:36 +0100

M'adono que feia molts dies (mesos!) que no m'asseia a comentar un llibre acabat de llegir. La meva lluita personal amb el llibre de Jaume I m'havia dut a centrar-m'hi de manera exclusiva. Així que, un cop decidit a postposar les 4 Grans Cròniques vaig agafar amb ganes aquesta entranyable novel.la de Maria-Antònia Oliver: Joana E..

He de confessar que me l'he llegit en quatre, potser cinc, sentades. Llibre molt amè de llegir, dolç en el seu ús del mallorquí i duríssim en el trasfons social. Ambientat en l'època que va de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la Postguerra, narra la vida d'una noia de classe alta a qui el món se li trasvalsa després d'un aconteixement familiar.Està narrat en primera persona, fent molt més àgil la lectura i senzilla la identificació amb la protagonista. I, segurament també, amb una forma d'entendre la vida que traspassa èpoques tan distants en el temps.

No voldria explicar més del que és necessari, o sigui que em limitaré a recomanar-lo. No només la història de la protagonista és bonica i en certa mesura alliçonadora, sinó que ens permet veure l'evolució, o involució, d'una societat mallorquina convulsionada pels continus canvis polítics que es van viure a la primera meitat del S.XX.

Al acabar-lo no vaig poder evitar un somriure de complicitat. Xapó, Joana! :-)

Apartat, que no oblidat

greips — Wed, 12 Dec 2007 01:01:23 +0100

Fa uns mesos em vaig comprar tot il.lusionat uns llibres escrits en català de fa uns segles. Uns llibres que tenia moltes ganes de llegir perquè em podien explicar en primera persona la història d'aquesta terreta i de com érem abans de tenir consciència plena de ser. Vaig començar amb el Llibre dels Feits, de Jaume I.

Sincerament, és un llibre apassionant però tremendament difícil de llegir. No es tracta d'un llibre que puguis agafar de forma relaxada ja que el català que usa és complicat i, lògicament, la forma d'explicar les coses encaixa en una societat antiga i molt, molt diferent de la nostra. Per mi resulta apassionant, però haver-me de llegir les frases dues o tres vegades per entendre què està dient fa que no sigui el més adequat per a submergir-te en un altre món.

Així que finalment m'he adonat que ara em ve de gust llegir novel.la sense dificultats idiomàtiques. He apartat en Jaume I una temporadeta i m'he agafat un llibre senzill i bonic: Joana E., de Maria-Antònia Oliver.

Jaume, t'he apartat, que no oblidat.

El mateix recordo que em va passar amb la Ilíada, i quan la vaig enganxar per segona vegada me'l vaig cruspir sense miraments en quatre dies.

Hi ha èpoques per tot.

Directe a la font

greips — Thu, 11 Oct 2007 20:23:12 +0200

La Fira del Llibre d'Ocasió acostumar a ser un bon lloc per a remenar llibres de segona mà o senzillament descatalogats. Més o menys cada any i m'hi passo i hi he trobat obres que m'han causat una forta impressió. Aquest any vaig acudir a la cita sense objectiu concret, però amb les mans disposades a arreplegar alguna cosa bona.

Ho vaig aconseguir. La llàstima és que em vaig gastar tot el pressupost a pràcticament la segona paradeta, però va valdre la pena:

Curial e Güelfa
Crònica de Bernat Desclot
Crònica de Ramón Muntaner
Llibre o Crònica dels Feits

(llàstima q em va faltar per trobar la 4ª Crònica)

He començat pel llibre dictat per Jaume I (Jacme, com li diuen al llibre). Resulta apassionant saber que aquest llibre, i aquestes paraules properes al francès i castellà actuals en molts casos, van anar directament de la boca del monarca a unes pàgines que ens han arribat fins avui. Poder llegir de boca del Rei el que pensava de la desfeta de Muret o dels intríngulis de la Cort...

A veure què m'explica de les conquestes de Mallorca i València. Ell, que les va dirigir.

Un llibre apassionant, però molt difícil de llegir. Suposo que a mida que vagi avançant pàgines i m'acostumi al català d'aquell segle em serà més fàcil... i val més que així sigui donat la resta de llibres que em queden! ;-)

Per treure's el barret

greips — Mon, 01 Oct 2007 22:26:27 +0200

De forma excepcional, un petit apunt per a remarcar aquesta, per mi imprescindible, entrevista a Quim Monzó, parlant de cultura i llibres. La podeu trobar a Vilaweb o en format pdf, i ha estat realitzada per Montserrat Serra.

Sensacional.

Elogi de la lentitud (ara s�)

greips — Tue, 25 Sep 2007 10:19:59 +0200

Les coses, fetes amb calma, tenen un millor sabor. El sexe, el menjar, les relacions socials, l'educació dels infants.. Si a tot li dediquem el temps i l'atenció necessària en comptes d'estar pendent del rellotge o de la següent activitat que tenim pendent, augmentarem la nostra qualitat de vida.

I precisament d'això parla el llibre: de viure millor. Al ritme just, sense presses, disfrutant del que fas i buscant vàlvules d'escapament quan la pressió, normalment laboral, pot bloquejar la teva capacitat de somriure. Oblida't de l'stress i estableix el teu propi ritme, aquell que et deixa veure l'entorn del camí que vas fent i no només la meta.

Elogi de la lentitud, de Carl Honoré.