Assajos sobre la realitat

Fa uns dies vaig poder gaudir d'un article de n'Àlex López, conseller del districte de Gràcia per ERC. Que vagin per endavant les meves felicitacions per Cal bastir altre cop l'independentisme?, un article que arrel dels resultats d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 9 de març es planteja quin és el futur de l'independentisme. Arrel d'aquestes preguntes i altres que m'han sorgit sobre les eleccions espanyoles i els consegüents moviments dins ERC cal tenir en compte un conjunt de factors que no sé si responen a la pregunta que es formula l'Àlex però que ho intenten.

Revenja
D'entrada no crec que es puguin analitzar els resultats electorals en la clau que han fet la majoria de mitjans de comunicació, sobretot els d'àmbit estatal, parlant del retrocés dels nacionalismes. Aquest és un titular que fa temps que tenien guardats molts dels pseudoanalistes que inunden les tertúlies de mig món per tal de destapar les ampolles de xampán (que no cava). Darrerament crec que l'anàlisi es converteix en pur interès i anhel. Anunciar la baixada de partits com ERC, PNB i CiU no és més que la revenja de tots aquells que fa anys que voldríem que el sistema electoral espanyol fos un desert bipolar. Per tant, la contaminació d'aquests pensaments a casa nostra només serveix per distorsionar qualsevol radiografia de la situació.

Por
Els números, però, canten, la bipolarització a les darreres elecciones així ho constaten. La diverstitat electoral s'ha transformat en un debat a dos bandes gràcies a la por. Després d'una legislatura clarament definida per la manca d'infraestructures i el desplegament de l'Estatut, cap d'aquests temes han estat esencials a la campanya duta a terme aquí perquè la por al que pogués venir si guanyava el Partit Popular ha amagat qualsevol debat. Existeix una Catalunya emprenyada però també existeix una Catalunya poruga que té por al PP, al que pugui venir i a la fi del món. I és aquí on ERC ha de lluitar. Ha de lluitar no només contra els missatges apocalíptics del PSC que anuncia la vinguda del PP i a més a més, ha de lluitar contra l'status quo: no ens moguen pel que pugui passar. 

Lluites fraticides
D'altra banda, però, ERC ha de lluitar contra la seva tendència natural a desfer-se dels cabdills. Em temo que aquesta, però, és una tradició molt arrelada entre els catalans si extrapolem aquesta forma de fer a un club esportiu com és el Barça. Cansats de Ronaldinho i Rijkaard ara sembla que s'imposa la crema dels cap visibles del projecte Laporta. Ara, atiats per les lluites internes, el següent pas sembla jubilar a Carod Rovira. No tinc clar, però, si ERC ha tret tot el profit que se'n pot fer d'aquest líder. Igualment, m'agradaria qüestionar la intenció dels diversos sectors de dividir més que no pas sumar.

La renovació política és bona. Ara bé, aquesta lluita casal per casal entre els diversos sectors no crec que aporti res positiu. Massa personalismes no duran res bo perquè desgasten i fan perdre credibilitat als sectors que encara no han vist la llum de l'independentisme.

2014
En el fons, la política ha de servir per traduir els problemes quotidians en solucions efectives. La lluita de l'independentisme no és només una qüestió entre Carod o Puigcercós, és la batalla diària per fer entendre què significa independentisme en un país que està massa pendent del que fa Madrid i negocia amb la capital de l'Estat fins i tot el sexe dels àngels. Els interessos comuns més enllà de la política espanyola han de ser la base per defensar els interessos del país. Els partits sobiranistes ja poden estendre els llaços que vulguin amb les diverses plataformes i moviments ciutadans que vulguin. Ara bé, si partits com ERC o, sobretot, CiU no entenen o no volen entendre que no podem seguir anant a la Moncloa com purs mercaders, em temo que estem perduts com a país.