Campanya Contra la Tala Indiscriminada d’Arbres

El “Petit Canadà” s’està quedant sense arbres

El 19 de març del 2005 la Isabel i la seva família, seguint les recomanacions del llibre “La Molina. A peu pels voltants de l’estació”, van decidir fer l’excursió anomenada “El Petit Canadà”, nom que, segons la guia, fa honor a la bellesa de l’indret i es considera una de les zones més frondoses i verges de La Molina.

Avui, vuit mesos més tard, ben poca cosa queda d’aquell paisatge. El camí transcorre, ara, enmig de troncs i arbres tallats, branques apilades i amples camins, oberts amb l’única finalitat de facilitar el pas de camions i màquines per a l’obtenció de fusta.

El que abans era un bosc frondós amb petits camins que vorejaven el riu, ara s’ha convertit en una superfície d’àmplia visibilitat on tan sols hi queden els pocs arbres que han sobreviscut a la tala. Quatre arbres mal comptats – la majoria d’ells més morts que vius - i molts escombres que dificulten el camí, són el trist record del que abans era el “Petit Canadà”. I, alguns, encara tenen el cinisme de dir-li “bosc”!

Però, aquest no és un fet aïllat. A La Molina ja fa molt temps que els boscos s’estan quedant sense arbres, ja sigui per obtenir-ne fusta, per fer pistes d’esquí o, simplement per aconseguir nous espais per a la construcció. La desforestació en aquest indret és un procés que s’està donant a marxes forçades i sembla que ningú no hi posa fre. Uns canvis en el paisatge que, per als que hi anem de tant en tant, ens és impossible passar per alt.

Els veïns es queixen de la situació i ho accepten amb més o menys resignació: “Fa cinc anys el paisatge no tenia res a veure amb ara. Vaig denunciar la manera com s’estan carregant els boscos a l’Ajuntament d’Alp. No va servir de res. Diuen que no hi poden fer res, que aquests boscos són de propietat privada... i blablabla...” – constata un dels veïns d’un dels blocs de l’Edifici Avet de La Molina.

Els ajuntaments s’emparen a la propietat privada i així es desentenen del problema. Però jo em pregunto, realment no poden, o no volen fer-hi res?

Arribats els problemes, ningú no vol ser-ne responsable. Tothom se’n renta les mans, però el que està clar és que Catalunya s’està quedant sense boscos, i si aquest ritme de tala desenfrenada es perllonga, potser ben aviat (malauradament, més del que ens pensem), de paisatges d’“innombrable bellesa” a les guies no en podran anomenar cap.

Potser quan ens adonem que ens estem carregant el planeta, ja serà massa tard...

Núria Gabernet i Díaz
Biòloga