Em trobava a casa, assegut al sofà del menjador assaborint una lleugera brisa fresca que passava a través de la finestra. Havia estat una dura jornada de treball i estar assegut allà sense fer res em tranquil·litzava i em donava pau. Vaig tancar els ulls i respirar profund... Els sons s’anaven sentint cada cop més lluny i només se’n ressaltaven alguns, podia escoltar els ocells com cantaven, el moviment dels arbres que es movien amb la sintonia de la brisa, la meva respiració s’anava tornant cada cop més pausada i tranqui-la. Això si que és vida!! La meva ment es concentrava en pensaments absurds i sense adonar-me’n ja no pensava, pel meu cap anaven transcorrent imatges fins que vaig deixar-me portar per un son profund . 

 

            De cop i volta em trobava en Un petit racó de món ple de muntanyes i boscos on es podia respirar un aire pur i net, el cel era d’un blau intens,  els ocells cantaven amb més força i energia, els arbres tenien una verdor intensa i l’extensió semblava que no s’acabava mai. Entre els arbres, vaig veure un home ajagut a l’ombra d’aquell majestuós pi. La vestimenta em va cridar l’atenció, semblava que hagués sortit d’una pel·lícula d’època, amb la seva barretina al cap, la seva camisa amb l’armilla que hi feia joc, pantalons aparentment de pana... per aquelles casualitats em vaig mirar als peus i em vaig quedar bocabadat al veure que jo anava vestit igual, al tocar-me el cap, anava amb barretina i els peus lluïa unes bones espardenyes. A on em deuria trobar? Al menys em deuria trobar cap els vols de l’any 1897!!

 

            Bon dia!- vaig dir. L’home va obrir un ull i va contestar: Déu vos guard!.- L’home va tancar un altre cop els ulls. Sense saber què dir, no m’ho vaig pensar dos cops i em els meus llavis van començar a gesticular sols i de la meva boca van sortir unes paraules molt extranyes: Tiocfaidh Ar La.- Que diu que què? .- Jo vaig tornar-li a repetir però més fort. L’home va obrir de cop i volta els dos ulls, es va reincorporar i es va fer una enrere arrepenjant la seva espatlla al tronc d’aquell majestuós pi i semblava pertorbat, espantat i la seva reacció va ser d’absolut pànic. Pel front de l’home començava a regalimar-li una suor freda. Potser havia estat una mica brusc i vaig pensar en ser una mica més amable.- Li importa si parlo? L’home estava tant espantat que no va poder objectar res i va assentir amb el cap. M’hi vaig acostar, em vaig ajupir i li vaig parlar a cau d’orella. Ni jo mateix se que li vaig dir però l’home va fugir cames ajudeu-me sempre mirant amunt... Em va cridar l’atenció, vaig aixecar el cap i no vaig veure res en especial, quan vaig tornar a baixar el cap, l’home havia desaparegut.

 

Em vaig despertar tot intrigat i la meva sorpresa va ser que a sobre de les meves cames havia aparegut una caixa de sabates. La primera impressió va ser de sorpresa, i la segona d’incomprensió. Com havia arribat aquella misteriosa caixa de sabates a la meva falda? Era el típic fet paranormal ideal per explicar al programa nocturn Cròniques Mauricianes que presentava el famós showman Xavierflorensa. No havien passat ni 5 minuts que les meves mans van actuar per mi i van obrir la misteriosa caixa. A dins hi havia un llibret escrit a mà que posava: El Diari de l’Emma, un manyoc de cartes amb una nota enganxada on estava escrit: Cartes de Tatooine una foto on en el revers posava: La Figurita.

 

Quants interrogants van aparèixer en el meu cap. Primer el somni on sossurro a un home que surt corrents i desapareix, després un diari d’una tal Emma, tot un manyoc de cartes i la foto d’una noia, per cert, molt maca on tenia el sobrenom de “La Figurita”. Vaig començar a fullejar les cartes i resulta que eren unes Reflexions d’un exiliat que resulta que era un home Roig i Gracienc on tots l’anomenaven Tatooine, que en temps de Guerra va emigrar a França. En Tatooine treballava en una fabrica de teixits a França. Resulta que va conèixer la tal Figurita que era una ballarina d’un cabaret anomenat “L’oreneta” i van començar a mantenir una relació secreta, segons les reflexions d’en tatooine deia que era una noia molt especial però a l’hora molt reservada que hi havia molts aspectes de la seva vida que volia conèixer però ella sempre intentava evitar parlar-ne.

El Diari, en canvi explicava, entre altres coses com era la vida sense el seu pare que tant estimava. La seva vida va canviar per complet quan se’l va trobar penjat en un pi, tot nu i mig descuartitzat i la seva familia la va enviar a França a casa d’una tieta per veure si d’alguna manera es podia recuperar de l’estat de xoc en el què havia quedat.

 

Tot això em va treure la son i vaig marxar a fer unes copes al Tijuana Time, Un bar que hi ha a prop de casa. Vaig anar intentant lligar caps, mentre assaboria el gust fort de fusta d’aquell Wisky escocès, i vaig continuar llegint el diari i les cartes. Era com tindre una mica de tot i un tros de res. De mica en mica vaig anar lligant caps i entre unes cartes i línies del diari, vaig descobrir que la tal Figurita era l’Emma, la del diari, que quan va anar a França, amb el temps es va anar a buscar la vida i va anar a espetegar al cabaret, la pobra noia havia tingut la desgracia de veure al seu pare assassinat i aquest fet va marcar la seva vida per sempre.

 

Deurien ser quarts de dues de la nit quan vaig sortir a fora al carrer per anar cap a casa, al cel hi havia un gran estel blanc que brillava més del normal, no hi havia gent pel carrer, de lluny se sentia el bordar d’un gos, les meves passes ressonaven pel carrer. A l’arribar a casa em va cridar l’atenció que aquella nit era més tranquil·la que l’habitual. No se sentia ni un sol soroll. Com que no podia dormir, em vaig estirar al sofà a mirar la tele, sense adonar-me’n em vaig quedar adormi’t.

 

A l’obrir els ulls vaig veure l’home del somni a casa meva dient-me: Tiocfaidh Ar La, Tiocfaidh Ar La, se’m va acostar i em va parlar a cau d’orella...