en primer lloc agrair el detall d’en Carles de dedicar una bona estona a expresar uns sentiments que moltes vegades, tots portem dins i no sabem com expresar.

En segón lloc, que aquets sentiments siguin d’agraiment envers a mi, un company que a gaudit i pensa seguir gaudint de la teva companyia, hem van fer emocionar, fins al punt de ficar els ulls lluents.

Encara que ho sembli per les seves paraules, no soc cap persona extraordinaria. Miro de ser company dels meus companys. I de moment encara es un fet, que els puc triar.

Com molt bé dius, tots dos som patriotes amb un mateix somni. La llibertat de la nostra patria. Fins ara hem fet un bon troç de camí plegats. Ara, anirem en camins paralels, però tan propers que ho podrem fer agafats de les mans. Per una sencilla raó, aconseguir el cim sense els companys, no te el mateix significat. Cal conquerir la fita (re) agrupats. Oi, que hem permets la conyeta?

Des de el fons del meu cor gràcies per estar al costat dels amics quan ens fas falta.

A la resta de companys que us heu expresat amb els vostres comentaris, en Txewaka, en Marc, en Martí, que voleu que us digui? Donar-vos una abraçada, no es el meu estil. Ja hem coneixeu.

El que si que hem quedo sorprès, es que tingueu aquesta imatge de mí, i ho hagueu expresat. La veritat no m’ho esperava. Igual que no m’esperava lo d’en Carles. Tampoc crec que m’ho mereixi. Els companys teniu una capacitat de sorpendre extraordinaria.

El que voldria coneixer es, quin es el mecanisme de la natura que va fer que m’apropes a vosaltres i en canvi m’hagi fet allunyar d’altres? Penseu!

El proper cop que ens (re) trobem, “ja tremolaveu” fent una Estrella Damm, en parlem. Aquest si es el meu estil.

Convido jo!!!

Fins aviat. No us lliurareu tan facilment de mi.

Molta sort a tots, els que hem vau desitjar sort.

Visca Catalunya Lliure!!!!!

Respecto molt la seva decisió i li dono tot el meu suport. Allà on va han fet sort amb ell i estic segur que aviat ens retrobrarem.

Voldria acabar agraint-li els petits o grans sacrifics que ha fet durant aquest temps i, sobretot, allò que el fa especial: al seu costat sempre s’aprén alguna cosa.

molt sort, Toni!