I per això tampc entenc els escarafalls dels d’aquí acusant d’antidemòcrates, totalitaris i altres barbaritats als representants legítims dels valencians, escollits en eleccions lliures i netes i que estan fent el que la majoria dels seus representats volen. O els permeten. O com a mínim no els hi retreuen a l’hora de les votacions.

Així és la democràcia, companys demòcrates. Per això jo fa anys que vaig decidir jo no sóc demòcrata.

No em sembla malament que no es permeti fumar en certs espais. Tampoc em sembla malament que no es permeti tenir la música forta en certs espais. Aquí cal conviure i cada ú ha de cedir una mica. Sí que em sembla malament, en canvi, que no em permetin fumar en un espai on tots els que hi siguem volguem fer-ho. Per entendre’ns, si vull montar un bar, un restaurant o una secta de fumadors em sembla malament que no m’ho permetin.

Però en el fons, la veritat és que se me’n refot. Als que manen els hi sembla més fàcil prohibir que raonar, i a molts que no follen els agradaria prohibir la fornicació. O dit en altres paraules, molts no-fumadors creuen estar per sobre dels que fumen “per se”.

Doncs bé, som-hi. No fumarem en espais on els sensibles puguin sentir-se molestos. Almenys, certes sensibilitats que no totes ja que en el fons ho-fan-per-la-meva-salut-i-perquè-el-fum-del-tabac-molesta-però-la-pol·lució-no-es-pot-evitar.

Al final, però, seguirem morint tots.

Qualsevol persona normal entén, amb això, que la població que va votar va decidir que el president havia de ser una persona concreta (encara que no siguin presidencialistes, les eleccions actúen com a tals). Bé, doncs ara resulta que tots els partits estan disposats a votar en contra que aquesta persona sigui el President, cada ú amb les seves excuses pertinents.

No dic que les raons de cada ú siguin errònees, però són ganes de tocar els collons el fet de votar en contra d’alguna cosa que en el fons han decidit la majoria dels qui han votat i que, a més, han decidit que no fossis tu qui mani. I que, a més, no pot ser de cap altra forma. Entenc que els grupets/grupúsculs no vulguin votar a favor, però també existeix l’opció d’abstenir-se i facilitar així les coses. Quin sentit té complicar i allargar un procés que és irreversible i que, a més, respòn a la voluntat de la majoria dels votants?

Cap sentit. O almenys, cap sentit real. Tot plegat, al final, és només una forma de fer-se veure i de quedar bé davant la consciència de cada ú. “Com que no hem guanyat, putejarem al guanyador“, semblen dir. “I el país? A prendre pel cul el país, lo que ens interessa som nosaltres mateixos“, també sembla que diguin.

Fa anys se’m va comença a desmuntar el mite quan vaig conèixer un suec. Treballàvem junts, i la visió del seu país que em va donar era totalment diferent a la que jo en tenia. De fet, va ser la primera referència directa de la que disposava. Aquest noi renegava de Suècia perquè, segons em va dir, tot estava absolutament regulat i això et deixava sense llibertat. “Fins i tot la velocitat en cada carril de l’autopista està regulada!”, m’explicava.

I aquests dies m’assabento que en aquest paradigma de societat moderna, mantenir relacions sexuals consentides sense condó pot ser delicte. I el que és més sorprenent: és delicte només en el cas masculí, no en el femení. Ignoro què deu passar quan dos gais mantenen relacions sense condó, suposo que els dos són uns delinqüents. En el cas que siguin dues lesbianes al no haver-hi penetració (és un dir) no hi ha delicte. Imagino.

A mi perdoneu-me però suposo que amb l’edat m’he tornat més frívol o més pràctic. Les lleis han de ser poques i clares, a més d’evidents i lògiques. Si considerem que la dona és un ésser feble, inútil e incapaç de governar-se a si mateixa està molt bé protegir-la empresonant (o multant) a aquells que les penetren sense condó, amb o sense consentiment. De fet, amb o sense condó una penetració no consentida ha de ser castigada, així com permesa en el cas de tenir el consentiment mutu. Però com que les coses no són així (a la gent no cal tractar-la d’imbècil si no ho és), al final ens trobem amb lleis absurdes pensades amb el cul i aplicades pels infeliços i mal follats que tenen tot el temps del món per arribar a les altes esferes de la governació. Els que tenim vida privada (feliç) no tenim temps per aquestes foteses de posar-nos a pontificar sobre el que fan els altres.

Resumint, que Suècia ja no és cap model de referència per mi.

Aquest control ha fet que mica a mica, pas a pas, Barcelona Decideix hagi anat perdent membres que eren tan sols professionals, restant una cúpula formada per persones amb interessos polítics. Ara, amb el resultat de les eleccions a la mà podem veure el que molts intuïem: el partit que ha intentat capitalitzar les Consultes ha estat castigat i expulsat del centre de poder.

Fa molt temps vaig dir que el fet que els dirigents fossin només d’un corrent polític (que a més explosionava generant nous partits) generava més rebuig que atracció en la ciutadania. De fet, en més de 6 mesos de campanya, Barcelona Decideix no ha aconseguit arribar a la quantitat mínima de voluntaris necessaris. No només això, sinó que tampoc ha sapigut captar els diners necessaris per una bona campanya. Anant més enllà, tampoc ha pres nota dels resultats obtinguts en la perifèria de la capital catalana i en d’altres capitals del país, amb uns índex de participació ridículs que destrossen la bona feina desenvolupada al rerepaís.

Barcelona Decideix ha de ser sincera i veure que no és capaç d’organitzar un referèndum amb les condicions necessàries per obtenir una gran participació. Barcelona Decideix ha d’assumir que no ha estat capaç d’aglutinar la voluntat de saber. En definitiva, Barcelona Decideix ha de ser conscient que només és un intent desesperat d’una fracció de la societat per sortir a la fotografia.

Barcelona Decideix ha de plegar. Pel bé de tots i, sobretot, pel bé del país.

El país hi surt guanyant, doncs. I jo n’estic content.

Però també estic sorprès pels pocs vots rebuts per Reagrupament (a qui finalment vaig votar). És veritat que amb la irrupció de Solidaritat Catalana molts se’n deuen haver anat cap allí (només cal veure que per on ha passat en Tena aquest grup ha recollit molts vots), però no m’esperava un suport tan baix pel grup que lidera en Carretero. De fet, ha aconseguit menys vots que Plataforma per Catalunya. Em sap greu, perquè és una persona que porta ja dos anys amunt i avall per tot el país i si bé jo no creia que arribés a obtenir-ne més de 2 o 3, si que em sorprèn que no n’hagi tret cap. Ara a veure què fem amb aquests 40.000 vots, ja que són insuficients per entrar al Parlament i lògicament estar quatre anys d’extraparlamentari és dur… i no sé si val la pena.

Total, que toca seure i esperar. Perquè d’E(RC) no se’n pot esperar res, vist el que diuen els dirigents. M’hi jugo un pèsol que com no canvïin gaire d’aquí 4 anys estaran al Grup Mixt, ja que per poc bé que ho faci CiU a les properes treurà l’absoluta. Te’l vols jugar amb mi?

I una altra nota positiva. Escons en Blanc, abans Escons Insubmisos, va treure 8.000 vots, multiplicant per molt el que havien sumat 4 anys enrera. Me n’alegro, ja que són el meu ex-partit

No és que estigui d’acord amb tot lo que diu, o el segueixi i hagi llegit documentació per veure qui era el millor. Senzillament ja fa temps que m’agrada el que diu i, sobretot, com ho diu. O sigui que no cal donar-hi més voltes, no cal trencar-se el cap pensant a qui seria millor o pitjor votar per aconseguir que el meu vot (d’entre no sé quants milions de possibles vots) tingui el màxim efecte possible. Senzillament votaré a qui sento més afinitat i prou pensar-hi.

Total, surti o no surti el 99% dels qui es presenten són una colla d’impresentables. I el Parlament continuarà essent una foguera de vanitats.

Així, partint de la base que no vull que cap dels que manen ara es mantinguin a la propera legislatura en el Govern tinc quatre possibilitats i cap d’elles de moment em convenç:

1. CiU. És el cavall guanyador, i segurament els més fiables perquè ja els coneixem i sabem per on fallen i on són forts. El problema és que no vull que tinguin majoria absoluta.
2. Reagrupament. Sempre m’ha agradat en Carretero i fins no fa gaire tenien el meu vot assegurat. El problema és que no sé si treuran diputat a Barcelona, i no vull votar un extra-parlamentari.
3. Solidaritat per la Independència. M’agrada molt en Tena i quan l’he llegit o parlat em sembla molt vàlid. El problama és que en Laporta em sembla un gilipolles i que no sé si treuran diputat per Barcelona.
4. Partit dels Pirates de Catalunya. Probablement el partit que votaria si ara per ara no m’importés més la qüestió nacional. El problema és que m’interessa més la qüestió nacional.

Així que estic fet un garbuix i per primer cop no puc dir qui votaré…. perquè no ho sé!

És a dir, organitzar unes eleccions (o un referèndum) és una feina titànica. Ja és complicat en els pobles petits, i en una ciutat com Barcelona és una quimera. Quimera que tan sols es pot realitzar si es compta amb infraestructures, persones i diners.

Quan resulta que no tens cap d’aquestes tres coses aleshores no pots organitzar-ho. Per molta il.lusió que et faci, per molt que t’acompanyi la raó… no es pot fer. No cal donar-hi més voltes, ja que quan una cosa no pot ser i a més és impossible… què vols fer-hi?

En tot cas només ens podem felicitar per haver tingut la idea i haver arribat al punt de saber què fa falta per realitzar uns comicis, cosa que abans no sabiem.

I qui pretengui organitzar-ho malgrat tot i tothom, qui cregui que amb il.lusió es pot suplir les tres variables que he dit abans s’equivoca. I no només s’equivoca, sinó que es deixarà en evidència a ell mateix i, sobretot, malmetrarà la feina ben feta duta a terme anteriorment.

Malgrat alguns diuen que no s’ha de fer ni un pas enrera, també s’ha d’admetre que una retirada a temps és una victòria. Vencem, doncs.

I és que les denigracions són en la ment de les persones, no es tracta de valors absoluts. És denigrant el tracte que dónen algunes dones als seus homes? O que els sous siguin baixos? És denigrant una pel.lícula porno? O que els governs et tractin de poc menys d’imbècil al regular (eufemisme per a prohibir) pràcticament tot? Doncs per alguns ho serà, per d’altres no… tot dependrà del punt de vista que té cada ú i de com l’apliqui. És a dir, que al meu entendre el concepte denigració està lligat a la moral, i per tant, és quelcom filosòfic i personal.

Tot això ho pensava mentre m’esperava, fent temps. Perquè vaig recordar, no sé com, que fa algunes setmanes es va posar de moda prohibir a les dones àrabs que vesteixen totes tapades entrar als organismes oficials. No és que prohibissin entrar-hi amb el cap tapat, com per exemple fan els motoristes constantment, sinó que van prohibir explícitament fer-ho amb aquest vestit, el famós burka.

Lo normal, és a dir, lo no-moral, fóra prohibir accedir amb la cara tapada als llocs oficials exactament de la mateixa forma que un no pot fer-se la foto del DNI amb el casc posat. És una mesura lògica i coherent. Però els dirigents, que són molt savis i nosaltres molt imbècils, es van decidir a prohibir el burka ja que es tracta d’una peça de roba que denigra la dona. No és que sigui incòmode parlar-li a algú a qui no li veus la cara (a part de ser una manca d’educació) sinó que és denigrant. Que trist. I si a mi m’agrada ser denigrat, què?

I penso jo: per mi potser és denigrant, però per d’altres no. És lícit doncs fer lleis basant-nos en principis morals? No és precisament això el que els mateixos que legislen li tiren en cara als legislats, és a dir, que visquin segons obediències morals (entengui’s religió) en comptes d’obediències ètiques (entengui’s lògica)?

Aquesta penya treballa per una empresa que els garanteix feina tota la vida, que els hi dóna uns horaris laborals millor que els de la majoria, que tenen facilitats de conciliació més flexibles que els altres, que es poden organitzar en sindicats pagats per la pròpia companyia… En definitiva, gaudeixen d’un tipus de contracte que els treballadors normals no podem ni somiar.

I ara va i s’enfaden perquè els hi abaixen una mica el sou i, mira que intel.ligents, fan vaga. Perquè deixar de treballar no perjudica a l’empresa sinó que perjudica als clients. Clients que, al cap i a la fi, som els que els hi paguem el sou.

Perquè s’han de tenir els collons molt grossos per queixar-te del teu empresari (que segurament també és un inútil, no ho oblidem) quan cada dia tots els clients de l’empresa veiem en les seves instal.lacions com de mandrosos i negats en són alguns dels seus treballadors. Com, no se sap com, aquesta empresa s’ha convertit en una ONG aplegant lo que ningú vol (eh, i amb tots els respectes però si molts no treballen a la privada és perquè no serveixen per treballar… aleshores perquè han de treballar per al país?) i amb els amics dels amics que hi són precisament per ser amics, també anomenat “teoria de l’endoll” en els càrrecs públics.

Perquè si aquests treballadors privilegiats fossin decents, el primer que farien seria una vaga contra els seus companys inútils, tardons, faltons i que s’agafen la baixa durant mesos perquè són els que, realment, fan anar l’empresa malament. També contra els seus caps que prenen decisions que arruinen l’empresa però a ells els salven.

Si tinguessin decència denuncarien tots aquests fets i els seus sindicats farien la feina que han de fer en comptes de rascar-se els collons tot el dia. Perquè, ja ho dic ara i aquí, si jo algún dia arribés a manar en aquest país el primer que faria seria desmantelar l’Estat del Funcionari per tal que els que treballessin pel país fossin els millors i no els pitjors. Ja està bé de mantenir inútils!

Ara el més divertit és com amaguen una participació del 12% i, el que és més fotut, com li donen validesa a una decisió presa per menys del 10% dels ciutadans. Enfront de les riotes que aquests mateixos partits feien devant el 20% de participació a les consultes populars tot es torna una mica esperpèntic.

Al final, sense voler-ho, aquests de l’Ajuntament han fet dues coses:

• Mostrar-nos a Gràcia Decideix com NO s’ha de montar el sistema de vot electrònic.
• Donar molta més validesa a un 20% de participació i, segons els seus mateixos paràmetres, fer del resultat un fet vinculant.

La consulta de la Diagonal s’ha fet molt malament, és evident. S’ha fet malament la organització perquè l’entitat convocant no era neutral (l’Ajuntament), s’ha fet malament la publicitat (totalment esbiaixada), s’han equivocat amb el sistema de votació online (poc de fiar) i el presencial (no pot ser que no existeixi la figura de l’interventor). I també s’han equivocat amb la pregunta, ja que al meu entendre a la gent se li ha de preguntar “SI” o “NO” per evitar equívocs.

Per vès per on, els hi ha sortit bé. La gent està participant (segurament els números de vots online estan inflats) i, sobretot, n’està parlant.

Però, a més, a les consultes sobiranistes els obre una porta: si una Entitat pot accedir al padró de forma directa per organitzar una consulta aleshores perquè jo, com a Entitat, no puc fer-ho també? Encara que sigui a través de canals que no em permetin veure les dades però si confirmar si el que pregunto és correcte o fals?

Entenc que per les consultes sobiranistes se’ns obre una porta que ara teniem tancada. I, a més, s’ha posat sobre la taula un sistema que malgrat els molts diners invertits no ha aconseguit arrossegar més gent que els moviments populars guiats pel boca-orella.

Així doncs, una cosa que s’ha fet malament ha acabat sortint bé. Quines coses té la vida…

En uns moments com els actuals en què els polítics estan totalment desacreditats degut als seus jocs verbals ocultant incapacitats el que resulta menys adecuat és realitzar una consulta en què els funcionaris tinguin un paper rellevant. Són els professionals i els apartidistes (que no formen part de cap partit) els únics que poden tenir la credibilitat suficient per tirar endavant una Consulta que convoqui a més d’un milió de persones a les urnes. Cal bastir una estructura basada en el coneixement i la neutralitat, i tot el que s’aparti d’aquí aboca directament a un fracàs participatiu.

Un fracàs que si es dóna deixarà marcada tota una generació.

Un èxit que, si es dóna, donarà ales a tota una generació.

“Èxit o fracàs” és en aquest cas sinònim de “País o Protagonisme”. Barcelona, què decideixes?

Hi dóno voltes i és que és de calaix. No només això, sinó que jo aniria més enllà i suprimiria l’edat de jubilació per tal que tothom es jubilés quan volgués i cobrés en funció dels anys treballats i el que s’ha anat cotitzant en aquest temps. Perquè avui dia et fan jubilar als 65 però molta gent es jubila molt (alguns moltíssim) abans. I d’altres que voldrien seguir treballant, i que podrien fer-ho, els obliguen a deixar de fer-ho.

Potser els que es queixen no tenen en compte que els diners que es paguen durant la vida laboral no compensen els diners que l’Estat es gasta després en les pensions i, el que és més important, en la Salut. Perquè ser ancià té avantatges (medicaments gratuïts, turisme econòmic, molt de temps lliure de lleure, etc) però té un grandíssim inconvenient: et mores. I abans de morir-te normalment la salut es va degradant i necessites atencions especials que econòmiques no ho són gens, més enllà del que es cobri de pensió.

I avui dia la gent comença a treballar als 25 i es vol jubilar als 60 per viure després 25 anys amb tot pagat. Resulta que per haver abonat impostos 35 anys se’n volen viure 25 de rentes. I això no quadra. O sigui que per mi lo que han dit encara és poc, ja que no només caldria augmentar (o eliminar) l’edat de jubilació sinó que caldria augmentar els impostos que es paguen,  convertir la Seguretat Social en optativa, rebaixar (o eliminar) els diners que s’empren per salvar empreses privades que no funcionen (bancs, transnacionals, etc), nacionalitzar alguns serveis públics imprescindibles i suprimir els privilegis de la classe funcionarial per igualar-la a la resta de treballadors.

No es pot tenir tot, i a aquest ritme i conjuntant uns governants pèssims amb un poble gandul no tindrem res.

Destinatari: info@grupbalana.com
Tema: Presa de decisions

Bon dia,

Em vull dirigir directament a vostès per explicar-li’s que a partir del dia d’avui han perdut un possible client no només de les pel.lícules que puguin emetre en català properament, sinó també les que han emeten des del dia d’avui en qualsevol idioma.

Sóc gracienc d’adopció i com a tal tinc els cinemes Bosque ben a prop de casa meva. Però els vull fer partíceps de la meva decisió de no trepitjar-los mai més, sigui quina sigui la vostra actitut a partir d’ara. Crec que als homes se’ls coneix pels fets i no les paraules, i vosaltres m’heu ensenyat qui sou a través dels vostres fets. I a mi a partir d’ara els cinemes Casablanca i Lauren em coneixeran pels meus fets, i més concretament, les meves visites.

Entenc que aquest correu no representa cap amenaça per vostès i serà enviat a la bústia d’escombraries, però volia comunicar-li’s la meva decisió ja que vostès s’han molestat en comunicar-me la seva a través dels mitjans de mass-media.
Aprofito per comunicar-li’s que aquesta carta serà exposada públicament a través dels pocs mass-media que puc emprar, és a dir, a través de d’Internet

Salutacions,
greips

D’altra banda, he escrit als Cinemes Verdi perquè m’extranyava que ells tanquessin ja que es tracta precisament d’un cinema on no doblen mai les pel.lícules. Reprodueixo la seva resposta íntegra:

Benvolgut client,

Els Cinemes Verdi no ens dediquem a subtitular pel·lícules, això és una tasca que fan les distribuïdores de les pel·lícules i són ells exclusivament els que decideixen amb quina llengua ho volen fer.

Els Cinemes Verdi venim projectant pel·lícules catalanes i estrangeres subtitulades en català, que ens faciliten els distribuidors desde l´any 1988.  Entre els títols estrenats últimament podem anomenar: “El silenci abans de Bach”, “Rebobineu si us plau”, “Coses que vam perdre en el foc”, “Ella és el partit”, “Margot i la boda”, “Pont de Varsòvia”, “Forasters”, “Arropiero, el vagabund de la mort” i en el día d´avui “Garbo” i “La grandeza de vivir”, pel·lícula irlandesa subtitulada a la vegada en català i castellà.

Per tant, sempre hem estat una empresa petita però que ha defensat el poder estrenar pel·lícules catalanes i subtitulades en català.

El fet de que nosaltres tanquem el proper dilluns és perquè no ens han deixat cap altre opció, ja que ens han comunicat els distribuïdors que si no tanquem com el reste de cinemes, no ens facilitaran pel·lícules per poder estrenar i per tant, ens veurem obligats a tancar definitivament.

Els Cinemes Verdi seguirem ferms lluitant per la nostra supervivència, estrenant pel·lícules de qualitat  i intentant convèncer als distribuïdors de que subtitulin en català, però si aquests no ho volen fer, nosaltres no som ningú per obligar-los.

Atentament.

I dic que això és una garantia per dues raons:
a) Perquè els manaires no són precisament bons,
b) Perquè només falta que els catalans diguin “no” per tal que els espanyols obliguin al “si”.

Només em resta felicitar a Ascó per aconseguir el que volien

I és que ICV-EUIA és un fenòmen paranormal, creu-me. Per mi que són extraterrestres o algo així.

Algú dels que s’escandalitzen tant ha perdut 5 minuts en provar per ell mateix aquest senzill tràmit abans de criticar a la bona gent de Vic? En fi…

Perquè entre d’altres coses el que està fent l’Ajuntament de Vic no és il.legal, sinó al revés, adaptar la seva normativa a la legalitat. I prou. I aquesta llei no l’ha decidit el propi Ajuntament sinó el Govern de l’Estat. El que passa és que, per variar en aquest país, per una banda es regular que cal identificar-se per empadronar-se (i d’aquesta forma empadronant només a qui té documents d’algún país, perquè qui no té documents és més un apàtrida que un il.legal oi?) i per l’altra banda es diu que tothom ha de ser empadronat. Ara que algú decideixi quina és la llei que mana més.

Si jo ara me’n vaig a l’Ajuntament de Barcelona i em vull empadronar sota el nom “Ets Unfilldeputa Desgraciat” que viu C/Balmes 12, 1-1  ho he de poder fer, ja que no s’ha de demanar cap paper per fer-ho, oi? Va home, pensem una miqueta!

No dónen per més.

És més, estic convençut que l’arma li van proporcionar ja un cop dins de l’aeroport i que el fet que no fos suficient per volar l’avió fou fet expressament per tal que les asseguradores no s’arruinessin.

La meva teoria? Doncs l’opció més senzilla: un muntatge de la CIA enganyant a un pobre imbècil que es creia que de debò faria un atac contra el dimoni blanc. Òbviament l’explosiu li van donar ja dins de l’aeroport d’Amsterdam, i la menjada de tarru orquestrada des dels serveis secrets utilitzant agents dobles. Per més voltes que hi dónis, és l’explicació més senzilla i que resolt totes les incògnites.

L’objectiu? Doncs el mateix que l’11S: augmentar el control sobre la població i justificar les inversions en armes i seguretat. Perpetuar l’actual negoci armamentístic, en definitiva.

Primer. La imatge que il.lustra el seu escrit pertany a Ferran Nadeu, i fou publicada a El Periodico.

Segon. La pràctica totalitat del text de l’apunt s’ha extret del mateix article del diari El Periodico on han extret la imatge. No és una còpia textual però es llegint ambdós textos se’n veu l’original i el resum.

És a dir, E pispa material gràfic i l’utilitza com a propi. També pren com a base el contingut d’un diari i en fa un metxambrat on hi afegeix en negretes el nom del seu capo local. No es preocupa a contrastar la informació que proporciona. I finalment, posa copyright a la seva obra final, donant a entendre que és completament pròpia.

Al meu entendre resulta significatiu que:
1) S’apropïin de material aliè (imatges i text) i l’utilitzin com a propi sense informar-ne ni l’origen ni l’autoria;
2) La seva font d’informació per escriure apunts sigui El Periodico;
3) No enllacin amb llocs col.laboratius i lliures (viquipèdia, blocs, etc) on obtenir més informació referent a la plaça;
4) Malgrat saber, com diuen als comentaris, qui gestiona el Refugi prefereixin fer-li la pregunta a algú que no ho fa.

Clar que en el fons tot això de no preguntar a qui té les respostes s’entén perfectament si sabem que la cúpula del Taller d’Història de Gràcia (que és qui gestiona les visites al Refugi de Diamant) és del PSC, amb alguna honrosa excepció.  I per la resta… suposo que és una qüestió de mentalitat.

Prefereixo morir de peu que viure agenollat.

D’aquí puc extreure que tot el que estigui estar agenollat és indigne, excepte en una sola situació. I no és aquesta situació en la que està Catalunya, per molt que els polítics que poblen el Parlament ho facin constantment als seus correligionaris espanyols.

La dignitat es demostra aixecant-se i caminant, no fent absurds pamflets que no són més que una petició de continuar de genolls, però amb coixins si-us-plau.

Uau!!!! Quina troballa!

Em jugo un pèsol que agafes un ajuntament a l’atzar i hi trobes irregularitats en un 99% dels casos.

I dos pèsols més que fas el mateix amb una entitat subvencionada i sorpresa: hi haurà factures falses.

I cinc pèsols més a que les entitats subvencionades perden la subvenció si critiquen al subvencionaire de forma pública, evident i raonada.
Que no, que no és que els més cabrons s’hagin instalat allí a la poltrona sinó que el sistema ja està fet perquè sigui així. A veure, a qui se li acudeix donar diners a Entitats que després han de justificar? No és més lògic que ho pagui directament l’Administració d’unes botigues establertes prèviament amb uns preus establerts i fins a un màxim establert per Entitat i tipus de despesa?

A qui se li ha acudit la genial idea d’adjudicar les obres per concurs, guanyant el que té el preu més baix? Qui no pagarà per saber la oferta més baixa del moment i presentar-ne una 5 cèntims més econòmica? Que després ja s’encarirà, o ho farem amb mala qualitat i cobrem pel manteniment.

Com se’ls hi va permetre la genial idea de fer empreses depenents dels ajuntaments, amb els directius posats a dit per l’Alcaldia, i assignar-li’s la gestió i execució dels serveis abans públics?

Qui ha sigut l’espavilat que ha permès que arribi a manar gent sense estudis ni experiència demostrable en gestió de grans grups?

Com pot ser que a la gent no se li permeti votar a una persona sinó a un grup, i després el càrrec és de la persona i no del grup?

Enfi, que no cal rascar gaire ni ser massa intel.ligent per veure que el sistema està fet perquè et corrompis, per molt íntegre que siguis quan només tens ideals. Que aquí el més tontu és el que menys s’endú. I això passa a tot arreu.

Que diu que han enganxat uns corruptes? Caram, quina novetat. Més mèrit tindria assenyalar els que no ho són.

I és que jo no crec en la màxima de “1 persona 1 vot” perquè entenc que tots som diferents amb drets i deures diferents i, per tant, pesem de forma diferent en una societat. No crec que hagi de tenir el mateix valor el vot d’una persona que s’ha llegit els idearis dels diferents partits i n’ha escollit un que el vot d’una persona que vota al més atractiu. No és just que valgui el mateix el vot d’una persona involucrada en el dia a dia d’una comunitat que el d’aquella que viu a l’estranger. No em convenceran que té el mateix pes el vot d’un alliberat d’un partit polític que el vot d’un crític. No considero que sigui el mateix el vot d’una persona que fa el que li mana la seva parella, pare o familiar que el d’una persona amb una formació professional que li permet discernir conceptes.

Tanmateix, tampoc considero que tothom pugui governar, ni molt menys. Per dirigir una comunitat un hauria d’acreditar coneixements suficients per fer-ho, en forma de llengües, carreres i coneixements de l’exterior. El mínim, molt mínim, que se li ha d’exigir a un mandatari és el domini absolut de la llengua de la comunitat que representa i l’anglès. També se li ha d’exigir coneixements de sociologia, economia, dret i història. A més, ha d’acreditar estar en contacte amb el món real a través d’experiències en d’altres països, desenvolupades en forma d’estances prolongades e immersió cultural.

La democràcia, almenys en el succedani de la que em toca viure, no és el govern de la gent sinó el control dels dèspotes, dels coneixedors del sistema i les febleses alienes. Es tracta d’un govern format per persones que no han hagut d’acreditar mai la seva solvència en la gestió exitosa de grans volums de persones i diners; que no són capaços d’expressar-se fluïdament en més d’una llengüa i que la única immersió cultural l’han rebuda al seu entorn. El seu propi i únic, desconeixent absolutament tot el que surt del seu perímetre de seguretat.

I és que la democràcia no és res del que estem tenint ara. En termes històrics, la civilització que ens ha donat tot el que tenim ara, la que ens bressola i va inventar aquest concepte l’aplicava de forma totalment diferent a la nostra, ja que era una democràcia dels havien fet mèrits per participar. I tenien raó al fer-ho, vist que més de dos mil anys després ens som els hereus indiscutibles.

Jo no sóc demòcrata, jo sóc meritòcrata.

Guanyada la Guerra Civil la seva obsessió fou evitar una nova revolució, que veient la història dels darrers 40 anys tenia bastant de sentit que passaria. Així doncs, sumant els morts per la Guerra, els exiliats i els ajusticiats a la banda republicana quedava ben poca gent amb criteri. Els millors havien mort o fugit però calia assegurar-se que els que quedaven no s’aixequessin en armes o fessin la murga. Per aconseguir-ho en Paquitu va entendre que calia donar-li a la gent possessions, perquè un només es revolta quan no té res a perdre, és a dir, quan no té res.

I així va posar les 3 bases que encara avui permeten guanyar eleccions, fixa’t tu si ho tenim interioritzat. Les tres bases són:
1) Sanitat gratuïta per a tothom;
2) Feina per tota la vida (creació del funcionariat per una banda, contractes de per vida per l’altra);
3) Accés a una vivenda en propietat.

Durant la República aquests tres conceptes no existien, però en Paquitu els va crear del no-res i formen avui dia la base del nostre dit Benestar. Tu promet-li a la gent que podrà comprar una casa, que el curaràs gratuïtament i que tindrà feina garantitzada i guanyaràs les eleccions. Arrasaràs. Encara que els tres principis siguin els que fan que el país no funcioni.

És curiós com d’interioritzats poden estar alguns principis que són nefastos per la comunitat, però bons són per l’individu. I a més, ningú se’n pregunta l’origen.

• Constitucionalitat de l’Estatut. Si partim de la base que les lleis hi són per regular el comportament de la societat aleshores ens trobem que una llei que regula el funcionament d’una Comunitat Autònoma signada pel Cap d’Estat, aprovada pel Senat, Congrés i Govern de l’Estat, el Govern d’aquesta Comunitat Autònoma i els ciutadans de la mateixa Comunitat Autònoma en referèndum no pot ser il.legal. El que cal fer, si hi ha conflictes amb la Carta Magna és adaptar la Constitució per tal que no sigui contrària a la llei examinada. Pretendre fer-ho al revés no té cap mena de sentit.

• El referèndum d’Arenys. No m’entra al cap que un acte realitzat per una entitat privada pugui ser prohibit. Encara que aquest acte sigui un pas més endavant d’una recollida de signatures, un simulacre de referèndum. Estem d’acord que hi ha unes lleis que regulen els referèndums, però el que es pretén fer a Arenys no és un referèndum sinó una consulta per part d’una entitat que, com les altres entitats del poble que ho demanen, rep el suport logístic de l’Ajuntament en forma d’espai. Em sembla més que evident que l’obstaculització legal a l’acte neix pel text de la pregunta i no del fet de preguntar.

Els darrers anys els ajuntaments han requalificat terrenys per a poder edificar i, d’aquesta forma, ingressar diners a les arques municipals. Deien que no tenien diners i que s’havien de finançar d’aquesta manera. Així, mentre anaven requalificant i venent no s’adonaven que totes aquestes noves cases necessitarien els serveis bàsics (llum, aigua, gas, clavegueram, neteja) i els carrers requerien també enllumenat, neteja, etc. A més, si augmentava la població calia construir nous CAP’s, noves escoles, ampliar les carreteres d’accés, posar més transport públic, augmentar la plantilla de la policia municipal i de l’Ajuntament, etc. En definitiva, requalificar terreny comportava moltíssimes més despeses que no pas beneficis en un plaç mig.

I, efectes col.laterals, la fesonomia dels pobles canviava per convertir-se molts d’ells en ciutats-dormitori. La nova població òbviament no s’integrava en la idiosincràcia dels autòctons, fet que provocarà conflictes i disturbis en pocs anys (temps al temps!). Per si fos poc, els Ajuntaments es van convertir en caus familiars, ja que al ampliar plantilles sempre s’hi posaven els amiguets, amiguetes i familiars. I ara qui és el guapo que despatxa el seu entorn laboral que resulta que és el mateix entorn familiar? Doncs au, tots a llegir el diari o fer una tesi sobre el vol de les mosques però cada fi de mes…

I ara què els hi passa a tots els il.luminats que es finançaven requalificant? Doncs que per una banda tots ells s’han enriquit (obvi! Algú coneix algún alcalde que hagi sortit més pobre d’un Ajuntament del que hi ha entrat?) i per l’altra han deixat l’Ajuntament encara més endeutat i miserable del que era fa deu anys. Deutes que no pot assumir i que reclama que siguin el papa Estat o la mama Generalitat qui ho faci.

Al final crec que els Ajuntaments que no van caure en el joc de l’especulació i la requalificació tenen ara menys problemes econòmics i la població més feliç que no pas els que anaven de llestos.

Però tota aquesta lliçó no servirà de res si no es castiga la mala gestió dels polítics locals, on al final sempre t’adones que l’Alcalde s’ha fet una casa nova i el poble està fet una merda. Però el gremi més corporativista del món tancarà files perquè, ja ho sabem, qui més qui menys tothom en treu alguna cosa.

Perquè el mateix podrien haver fet amb el Blu-ray obligant a tothom a posar-lo a casa en comptes del DVD. O també obligar a tothom a escoltar la música amb CD en comptes del LP. En els dos casos hi guanyem en qualitat de so i possibilitats multimèdia, exactament igual que amb la TDT. I en cap cas la UE s’hi va posar pel mig (ni cap govern), ja que és el propi mercat qui tria les seves opcions.

Amb la TDT hauria de ser igual: una nova oferta que el mercat (valor suprem en si mateix per a tantes d’altres coses) hauria d’haver acceptat, o rebutjat, en funció dels seus interessos. O sigui que no acabava d’entendre perquè caram hi havia tant d’interès per obligar tothom a desmontar les antenes analògiques, o les anomenades “banyes”, de les televisions i connectar-se al món digital de la TDT.

I un dia vaig pensar: com puc crear una televisió jo? I vaig veure que, en el món analògic, tan sols necessitava un emisor per poder llençar a l’aire les meves pròpies ones. I un televisor per poder-ho sintonitzar. Res més. Com més potent fos el meu equip emisor, més lluny arribarien les meves ones. Senzill. Sense permís, sense interventors, sense ningú més que jo mateix em podia construir el meu propi bloc a la televisió i mostrar les imatges que jo volgués. I qualsevol que estigués dins el meu radi d’acció les podia rebre i veure al seu aparell.

I llavors vaig pensar: com puc crear una televisió digital jo? I vaig veure que, en el món digital, necessitava el permís del Govern per fer-ho. Que no n’hi havia prou en tenir un emisor, sinó que l’emisor havia de passar per un distribuidor per fer-lo arribar a la casa de les persones. I vaig entendre que, de fet, la TDT no ens dóna més qualitat d’imatge (que ho fa) sinó que bàsicament permet controlar quina informació reben els ciutadans de la Unió Europea. I si ho mires des d’aquest prisma que s’entén perfectament que TV3 ja no es vegi enlloc més que a Catalunya, o que les emisores locals (de poble) hagin desaparegut: només les emisores que el Govern autoritza són les que arribaran al teu sintonitzador TDT. Ni una més, ni una menys.

Embolcallat amb un llacet digital ens han col.locat a casa la mordassa comunicativa.

S’explica que l’ordre del dia és:

1. Paraules de benvinguda
2. Festa Major de Gràcia 2009. Novetats.
3. Informacions del Districte.
4. Informacions per part de les entitats: Festes dels barris del Nord, Festival NunOff, etc.
5. Torn obert de paraules

Tot, absolutament tot, és unidireccional. Fins i tot la part final, destinada normalment a preguntes i respostes, aquí la dediquen a “paraules”. Té algún sentit doncs, assistir a una comissió d’aquest estil, sobretot quan la informació que et donaran ja l’has rebut tota per Internet?

Quina pèrdua de temps, oi? Quins noms tan llargs es posen per títol eh? Doncs mira, no dónen per més.

I és q el drama de la nostra societat són les subvencions. A partir d’elles es pot enfonsar i fer desaparèixer qualsevol entitat. La que es vulgui. Privada o pública. Si et fots amb el poder, si li poses el dit al nas i n’ensenyes les burilles automàticament et treuen les subvencions i has de tancar la barraca. O en el cas dels mitjans de comunicació et treuen la publicitat institucional i la d’entitats governamentals i has de tancar. Perquè ens hem acostumat a subvencionar a tort i a dret, i amb la subvenció ve inclosa la fidelitat: un no mossega la mà que li dóna de menjar.

Així, que quedi clar: aquest finançament és igual de dolent que l’anterior i la resta és pura propaganda.

Ah! Un parell d’enllaços de gent molt diferent dient el mateix, per si algú vol pensar una miqueta:
– Cimera Extraordinària
– Xavier Sala i Martin

I heus aquí que faig una petita cerca al google i arribo a la pàgina de la “Llei de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2008”   que, segons resa l’entradeta, “La Llei inclou un detall dels ingressos i despeses de les entitats que formen part del sector públic de la Generalitat i un conjunt d’informació complementària.” Molt bé doncs, em descarrego aquest pdf i a la pàgina 11 em trobo que hi diu:

Els pressupostos consolidats assoleixen la xifra de 34.750 M€

I a la pàgina 16 diuen:

Recursos del model de finançament: 22.402,5M€

O sigui que no entenc res. Es barallen per qui gestionarà 1.500milions d’Eurus i mentrestant ja n’estàn gestionant 35.000? La diferència entre tenir-los i no tenir-los és un 4.2% més en el total consolidat!!!

Mi no comprender.

Quan la majoria de gent no vota els que ho fan són els fidels, els que voten al mateix partit de sempre, els que en definitiva pots preveure a qui donaran suport. És per tant molt previsible el resultat d’unes eleccions en les que només hi acudeix el votant habitual i, contràriament al que ens expliquen, als partits polítics els hi proporciona la seguretat de saber què passarà el dia després i, d’aquesta forma, tenir-ho tot ben lligat.

Perquè seria possible accedir a un crèdit si en les properes eleccions resultes expulsat de les institucions i, conseqüentment els teus ingressos econòmics desapareixen? No.

Seria possible dedicar-se a la política si corres el risc de perdre l’escó a cada elecció? No, necessitaries també una professió.

Seria intel.ligent no presentar programa polític si el votant pot assenyalar als representants que no vol que el representin? Tampoc.

Així doncs, l’abstenció és una variable que permet als partits polítics respirar tranquils ja que els hi dóna les eines per a preveure els resultats. I és per aquesta mateixa raó que no faran absolutament res per a canviar aquesta inèrcia ja que els hi va la hipoteca i la vida amb això, i com si d’una ERO es tractés es mobilitzaran abans de permetre que ningú els prengui el lloc de feina.

Gent com Iceta, Puigcercós, Montilla, Zaragoza, Saura, etc. que en sa vida han “treballat” no s’arriscaran a perdre la única feina que han tingut. És de sentit comú. Si algú vol canviar res la única via és la revolució.

Els grecs, que foren els primers a posar en marxa el sistema democràtic i que els hi va permetre crear una societat avançadíssima, no creien en el sufragi universal, ni de bon tros. Veient l’aplicació actual d’aquest sistema basat en les seves idees, funciona millor el sufragi universal i l’accés universal al poder que el control del mateix per les capes formades (de “formació”) de la societat? És possible que no sigui així.

De fet, jo sóc més partidaria d’una meritocràcia que no pas d’una democràcia.

El fa. Complimenta una fulla d’excel, l’imprimeix i me l’entrega.

C: Moltes gràcies. Ui, veig que m’apliques el descompte de 2000Eurus, però jo no tinc cap cotxe a canvi.
V: No hifa res, el fem a tothom aquest descompte. Per quan el voldries?
C: Ui, suposo que aviat.
V: Ho dic perquè si el vols per aviat m’hauries de fer la comanda ja mateix perquè amb l’estiu pel mig ara ja ens n’anem fins a setembre. Clar que si em fas la comanda ara podria mirar els stocks i trobar-ne algun similar per entregar-te’l. Ja et regalariem els extres com ara la pintura metalitzada o la ràdio.
C: Ah gràcies. Doncs ja et diré…
V: Pensa-hi: si el vols ràpid digues-m’ho aquesta setmana perquè sino fins més enllà de setembre… I no et preocupis pels extres que ja els ajustariem al preu que t’he donat.
C: Si, ja et diré. Per cert, si ho vull pagar a plaços com ho fem? Aquí no me’n dius res…
V: Ah! no hi ha problema… Diga’m en quants mesos el vols i ens ajustem.
C: Ah caram.. Bé, doncs ja parlarem perquè encara no sé si el pagaré trinco-trinco o buscaré finançament

Conclusió. En trec dues:

1. Necessiten vendre com sigui per cobrir els ratis
2. Els 2000 dels Governs són una enganyifa que demostren, de nou, que els que legislen no tenen ni puta idea sobre què legislen. Molt segurament, aquests mateixos 2000Eurus els concessionaris els descomptaven també abans amb qualsevol altra excusa. L’avantatge és que ara només en descompten 1000, ja que els altres 1000 els obtenen de l’Estat. Es a dir, de nosaltres.

1. Tenen una cultura vastíssima
2. No són polítics

D’aquests dos fets se n’extreuen dues conclusions:

1. Els dirigents dels partits són mediocres
2. Els dirigents envien els homes brillants lluny del centre de poder dels partits

D’aquestes dues conclusions se’n pot treure un teorema:

Els líders actuals perpetuaran la mediocritat política de forma conjunta per a poder-se mantenir en el poder

Fa anys que afirmo sense rubor que el millor sistema de Govern és aquell que es basa en petits territoris auto-governats. En el meu propi imaginari el món ideal s’assembla al que va existir durant el període d’esplendor helena en la qual les ciutats es governaven a elles mateixes: les ciutat-estat. Em sembla incontestable que governar un petit territori és més possible que un de gran, donat que coneixes allò que governes i, més important, et coneixen aquells a qui governes. Per això, en petites comunitats el sistema polític emprat perd importància i aquesta és traspassada a la persona que governa. És a dir, no és tan important l’embolcall com el resultat, i en cas que aquest no sigui satisfactori resulta molt més senzill demanar explicacions al responsable o, arribat el cas, reemplaçar-lo per un altre.

En el que anomenen construcció europa els trets han anat cap a la direcció oposada: els governants prenen decisions que afecten territoris i persones a qui ni coneixen ni coneixeran mai. És més, a la majoria dels que tenen el poder de decidir ni tan sols els preocupa el que passi al món real. Aquesta gent viuen en un món paral.lel, un món molt car (d’aquí els seus sous) i amb moltes pressions dels lobbies transnacionals per aconseguir lleis que els serveixin per a les seves finalitats econòmiques. Al poble, allunyat dels centres de poder e incapacitat per vislumbrar qui és que decideix cada cosa només li queda la opció de posar-se d’esquena i fer com si els manaires no existissin, exactament el mateix que fan els eurodiputats.

I és que té alguna mena de sentit que un oriund de St Carles de la Ràpita faci lleis que poden afectar la vida diària de persones que viuen, per exemple, a Tullow (Irlanda)? O que un diputat polonès decideixi sobre la connexió a Internet d’un portuguès? Cap, no té cap sentit i, a més, resulta casi pornogràfic.

Però ells, els que manen, estàn molt bé com estàn i lògicament no faran cap llei que els hi prengui el poder i el torni al poble.

Perquè una majoria de persones votant un sol partit que a més es sitúa en una sola banda de l’hemicicle és, ras i curt, impossible d’aconseguir.  En d’altres societats i/o sistemes electorals podria ser factible,  però en la nostra no ho és. I, molt possiblement, ja no ho serà mai més.

I així, veiem com un partit polític aparentment transgressor resulta no ser res més que un garant de l’status quo actual, ja que al cercar un objectiu impossible es veu abocat a jugar amb el present per tal de no quedar-se’n fora i esdevenir passat.

Tot el discurs basat en esquerres i dretes, en treballadors i empresaris em sembla espantosament ridícul. El que en principi podria ser una simplificació del pensament per ajudar els ignorants a entendre i participar de la política s’ha convertit a dia d’avui en un “enganyabobus” que permet a les persones elucubrar sobre el Bé i el Mal mirant només allo que volen veure.

En un món globalitzat i controlat per grans lobbies financers; en un món on ha triomfat l’Estat del Benestar; en un món alfabetitzat i amb jornades de treball de 8 hores diàries; en un món on els auto-anomenats obrers es compren pisos, cotxes i segones residències no té cap mena de sentit la divisió de classes i l’eix esquerres/dretes.

Fet que es converteix en encara més evident quan es comparen períodes històrics sense tenir en compte qui formava Govern i no s’hi troben excessives diferències. Si agaféssim una persona i li expliquessim els quatre principis bàsics esquerra/dreta i el poséssim a observar la societat catalana en els períodes 1999-2003 i 2004-2009, seria capaç de dir-nos quan hi governava l’esquerra i quan ho feia la dreta? O a la societat espanyola? Segurament no, ja que es tracta de conceptes sense incidència real en el dia a dia de la societat.

Així, mentre ens distreuen que si l’esquerra això, si la dreta allò el món continúa girant i els loobies controlant. Però és tan divertit discutir sobre l’estètica i Déu….

I el que em sorprèn és el silenci dels membres d’E a Gràcia. I parlo de Gràcia perquè són els que més conec. Cap d’ells no ha piulat ni a favor ni en contra, no han badat boca. Devant un assumpte que els hi pot fer perdre militància (de fet segons ells mateixos admeten estan tenint baixes a diari) i segurament els hi farà perdre el Govern de la Generalitat veiem que l’Alex Lopez, el Carles Alemany, el Ricard Martinez, el Xavier Florensa, el Miquel Pagès, el Roger Gispert… no han dit absolutament res.

No dubto que tenen moltes coses a dir, però perquè no les diuen?

Imagino que com sempre la resposta deu ser la més senzilla: per por.

I aprofito per posar una preciosa poesia d’en Salvador Espriu que descriu bastant el que ara penso i sento:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Això és un fet.

L’altre fet és que quan la denúncia és contra un polític automàticament la pressumpció d’innocència passa a un primeríssim pla i es posa en dubte la versió del denunciant. El control dels polítics i manaires sobre els mitjans de comunicació és tan alt (la majoria viuen de les subvencions i anuncis d’Administracions) que és senzill apreciar com subtilment es resta credibilitat al denunciant i se li otorga tota al polític de torn.

Això també és un fet.

En conseqüència, al final del procés tenim personatges com en Fabra a Castelló que continúa manant tenint no sé cuantes demandes i que, a sobre, és presentat com un exemple d’honradesa. I ara a Gràcia ara en trobem que després d’una denúncia contra el Districte tot són copets a l’esquena del polític i patadetes a la denunciant. Només cal llegir l’Independent i La Tortuga per apreciar la seva objectivitat periodística.

Jo no sé si l’Alberto Belón i la resta d’acusats són culpables o innocents. Imagino que alguna cosa hi ha (no oblidem a quin país vivim), però en possibles casos de corrupció s’hauria de ser implacable i apartar els pressumptes innocents dels llocs de responsabilitat i prendre-li’s qualsevol  capacitat de decisió en res. Posteriorment si cal ja se’l rehabilitarà, però l’Administració ha de ser implacable amb qui toca els diners de tots i a qui hem de demanar permís per a pràcticament tot.

Devant una sospita de corrupció, una sola i sense tenir en compte el nom del pressumpte innocent, cal no deixar marge i apartar el pressumpte innocent dels llocs de responsabilitat. Són els diners de tots i el benestar de tots el que està en joc i no, no es pot corporativisme en el cas dels polítics o sucursalisme en el cas dels mitjans de comunicació devant una pressumpció.

Perquè la pressumpció és una esperança i no un fet, i la innocència i culpabilitat les dues cares de la moneda. I la pressumpció d’innocència porta implícita la pressumpció de culpabilitat.

I m’alegra perquè cap dels consellers de l’Ajuntament de Gràcia amb bloc han escrit ni una línea al respecte. M’alegra perquè la pàgina web de l’Ajuntament no en diu res. M’alegra perquè els mitjans locals no en parlen, a excepció de La Tortuga  on en Belón resulta ser (oh sorpresa!) “un conseller molt respectat” i la denunciant ni tan sols contactada per a contrastar. M’alegra que diaris estatals facin soroll i merder perquè aquí a casa nostra ningú diu res.

Em rebenta el corporativisme dels polítics, però encara em rebenta més que no en vulguin parlar “perquè la roba bruta s’ha de rentar a casa“. Doncs no, si un senyor és acusat de cobrar 9.000€ per facilitar els papers se l’ha d’apartar, primer, i segon posar llum i taquígrafs al cas per tal que tothom sapiguem què ha passat. I s’ha d’estirar el fil fins al final encara que hi hagi altres partits implicats. Que, deixeu-me ser malpensat, això és precisament el que deu passar: gent de tots els partits han xupat del pot i ara tots hi tiren arena a sobre per tapar-ho. Quina altra explicació hi pot haver?

L’altre dia mirant un reportatge del Watergate al C33 m’adonava de com són de diferents les coses ara. Mentre durant aquella crisi els propis polítics ianquis van atacar als seus companys corruptes,  en la nostra democràcia actual no només no se’ls ataca sinó que se’ls presenta com a garants de la llibertat i pluralitat i la punyetera pressumpció d’innocència. Com si fóssim rucs i no sapiguessim que vivim al país dels enxufes, del vuelta-usted-mañana i del trapitxeo indiscriminat. La corrupció existeix i a ells, als companys dels corruptes, per alguna raó no els interessa que ho sabem.

Lo més sorprenent de tot plegat, és que la denúncia ja té 2 anys i mira, fins que no ha sortit al diari aquí ningú ha piulat ni s’ha enterat de res. Si no arriba a ser per les putes, el cas segurament hauria prescrit.

Fa 40 anys, uns idealistes que volien canviar el món enarbolaven el “Prohibit prohibir” mentre corrien devant de la policia.

Fa 40 anys aquests joves no sospitaven que 40 anys després farien el que els seus contrincants no es van atrevir a fer mai: desallotjar Universitats i Esglésies a través de la força policial.

Fa 40 anys, uns quants joves no sabien que dintre seu portaven el mateix fill de puta a qui criticaven. Fa 40 anys van prendre notes del que feien per tal de, 40 anys després, ser més fills de puta que els fills de puta contra qui van lluitar. Cosa que deu demostrar que un no neix fill de puta, sinó que s’hi transforma.

Afortunadament no tots aquells joves que fa 40 anys lluitaven al carrer ara són uns fills de puta que repeteixen els tics dels anteriors fills de puta. Molts d’ells són bellíssimes persones, però els més cabrons han arribat dalt de tot a nivell polític.

Cosa que deu demostrar que per ser algú en el món de la política cal ser un gran fill de puta.

En un sistema bipartidista com l’actual cada una de les parts tendeix a fer el contrari de l’altre per tal de tenir un nínxol propi: si un és d’esquerres, l’altre ha de ser de dretes; si un està a favor de l’abort, l’altre n’ha de ser contrari; en el cas que hi hagi dues opcions, cada un escollirà la contrària de l’altre. Això em sembla lògic i coherent, ja que enfront de les dicotomies els bens necessitem un boc a cada una de les dues per a ser capaços d’escollir una opció i sentir-nos arropats.

Però hi ha casos en els que els dos partits es veuen empesos en la mateixa direcció i escolleixen la mateixa opció. És del tot lògic, necessari i comprensible i quan això succeeix es justifiquen els companys de viatge per una causa major, una causa que està per sobre dels grups:  una causa nacional. Perquè l’únic que comparteixen dos grups enfrontats d’una mateixa tribu és això mateix: la mateixa tribu.

Així, un pacte PSOE/PP per governar a Euskadi serviria d’una vegada per totes per acabar amb el mite dels anomenats nacionalismes perifèrics i mostrar a qui vulgui mirar que tots som nacionalistes de la nostra nació.  O tribalistes de la nostra tribu.

Gràcies. Gràcies. Gràcies. Sou grans, molt grans.

Però no obstant, sóc espanyol en el sentit històric de la paraula. I és que la parauleta se les té, ja que en aquesta península el nom ha passat de tenir un significat geogràfic a tenir-ne un altre de nacional. Enrera en el temps veiem que el nom Hispània ha dessignat tota la península i als seus habitants, fossin de la tribu que fossin. Ja en el temps de la conquesta romana, tan espanyols eren els lusitans com els ilerdencs, els laietans, els bascs i totes les nacions que hi habitaven. Imagino que el mateix devia passar en moltes altres regions europees, on sota un sol nom geogràfic hi convivien diverses tribus totes elles diferents i amb els seus propis noms però amparades sota el mateix paraigües geogràfic. Passaren els romans, els germànics, els francs, els àrabs… arribaren els cristians i el funcionament continuava essent el mateix: un nom geogràfic per a moltes nacions diferenciades. I tots vivien en pau i conscients de viure en un territori extens que tenia un nom que a tothom semblava bé, doncs no negava ni afirmava el seu propi origen sinó que servia per denominar alguna cosa més gran que tots ells. De fet, aquella frase en blanc i negre de “Unidad de destino en lo universal” sembla encaixar prou bé en aquest context, malgrat no ser aquesta la intenció del seu locutor.

Arribà un moment, però, que una de les nacions d’Espanya s’erigí en dominadora de les altres i al fer-ho agafà com a propi el nom comú i l’utilitzà per a canviar-li el significat i transmutar-la en el que havia de denominar una sola nació. Així, vam passar de la Corona de Castella a Espanya (deixant Portugal fora) i aquí van néixer els conflictes territorials. I tot plegat, si ho penses una mica, té un orígen semàntic, i aquí és on la frase d’en Maragall referint-se a la impossibilitat d’oficialitzar les seleccions catalanes perquè Espanya no pot jugar contra Espanya tot dient “Doncs li haurem de canviar el nom” s’entén perfectament: Espanya, de fet, s’ha d’entendre com a Castella.

Vist des d’aquest punt de vista, doncs, tot resulta clar i entenedor: no ha existit en la Història una nació espanyola única i per tant moltes persones no accepten ser anomenats així, ja que en el seu interior saben que no poden formar part de quelcom que no existeix. També prenen significat així les teories federalitzadores de l’anomenada “perifèria”, que no són més que intentar tornar a l’equilibri anterior; o els intents d’autonomia, frustrats, que no són més que un tímid retorn a posicions pretèrites; o les proclames republicanes catalanes dins una “confederació de pobles ibèrics“; o que la llengua castellana és coneguda amb aquest nom dins la península, en comptes del nom “espanyol” amb què se la coneix més enllà.

No crec que passi a gaires llocs més que tot el problema identitari s’origini, bàsicament, per una nomenclatura errònea.

I no parlo per parlar. He treballat de tècnic pel Baix Llobregat i he arreglat els ordinadors d’Ajuntaments mentre de fons escoltava al cap de l’Oficina les tan habituals frases “Tu envia’m un pressupost 1euru menor que aquest que m’ha enviat XXX i ja està. Després, quan el contracte ja estigui adjudicat ja ho arreglarem“. També he anat a cases particulars a instalar, verificar o arreglar els ordinadors a compte de l’Ajuntament. Evidentment, tot sota un contracte de “No pots desvelar res del que sentis, vegis o ensumis mentre ets a casa el client“.  La saben llarga eh?!

Així que, creieu-me quan us ho dic, el que està passant ara a Madrit amb el PP no és una excepció, no. És el comportament habitual dels polítics, i els seus partits, quan manen. I poso la mà al foc que a l’Ajuntament de Barcelona l’amiguisme és encara més gran que el de Madrid o el que hi havia (i ara hi torna a haver) a la Generalitat.

És el que passa quan una societat mediocre es deixa guiar per mediocres professionalitzats.