Avui dia ja no em lamento, i aquesta és la raó de la paràlisi del bloc. Segurament, no ens enganyarem, les xarxes socials han servit també per desviar els (des)pensaments cap una altra plataforma. Però estic segur que en cas de necessitar expressar-me aquest serà el meu mur.

Així, de moment deixo aquest bloc en un estat aletargat esperant, sincerament, no haver-lo de reprendre. I si ho faig, que no sigui a causa dels laments.

I tot això ho portes bé fins que de sobte un dia t’adones que t’ha abandonat la motivació. No recordes quan ha sigut ni perquè, però despertar-te al matí comença a fer-se feixuc; posar-te 8 hores devant l’ordinador esdevé desesperant per la manca d’utilitat, o millor dit d’aplicació, de les eines que desenvolupes i per l’absoluta certesa que ja t’envaeix: qui mana no en té ni idea; et distreus amb més facilitat o no t’impliques en el que fas perquè, de fet, és absolutament igual.

I et preguntes què pots fer, sabent ja d’entrada que només pots fer una cosa: recuperar la motivació. I aleshores penses en fer-ho al mateix lloc de feina i analitzant el que pot ser interessant per l’empresa li presentes al Director General Sr. Fill-de-l’Amo un pla per millorar l’empresa. I després de llegir-se’l i dir que l’ha entès et diu que més endavant ho tornarà a mirar, i que ara no és el moment. I veus claríssim que, de fet, no ha entès res malgrat li has escrit en la llengua i llenguatge adient.

I tornes al teu lloc de feina capcot, amb l’absoluta certesa que per manar no cal ser bo fent-ho i que el dia que el Sr. Amo desaparegui en breu ho farà la teva feina.

I decideixes, aleshores, anar a fer un cafè amb la Motivació per preguntar-li on s’està darrerament, i si podeu tornar a estar junts si us plau que la trobes molt a faltar.

Així, a vegades cal escollir entre caixa o faixa. Una decisió porta una actitut, que té unes conseqüències. No sempre la consequència és la cercada o la que un vol, però cal ser conscient que prové d’una decisió. Per canviar els esdeveniments a voltes només és necessari canviar la decisió original.

Decisions dures esdevenen en conseqüències imprevisibles.

Òbviament, no sóc perfecte i aquesta no és una llei sinó una tendència. He fet, faig i faré retrets així com a vegades no he sigut tranquil. Però em serveix com a exemple.

Tampoc gaudeixo d’una gran memòria, no m’apunto en un diari el que faig o deixo de fer ni el que rebo o dono. Prefereixo confiar en les sensacions que tinc, en el que sento en comptes de en els números o les anotacions fredes en un diari o calendari. Les sensacions poden enganyar, i ho fan normalment, però ho prefereixo així devant la disjuntiva d’un control racional. El control és quelcom que no encaixa amb la meva personalitat.

Tampoc sóc ràpid en les converses, en les discussions. El fet de no basar-me en números sinó en sensacions ja finalitzades segurament em treu contundència als arguments. Tampoc m’agrada atacar amb retrets, per lo que dues de les vies normals per doblegar un contrari (els números i els errors/retrets de l’altre) intento no emprar-los mai. A més, intento posar-me en el lloc de l’altre perquè normalment tothom té la seva raó, i només cal buscar-la. No és el meu objectiu la victòria, sinó la comprensió.

Després d’una conversa la repasso milions de vegades al meu cap. Penso en el que m’han dit i jo he dit, i sovint m’adono de com de beneit he pogut ser al no dir això o allò. O perquè no he reaccionat devant tal afirmació, o callat devant tal negació.

Potser si, potser defujo la batalla, el cos a cos, la bronca. No m’agrada i penso que en una discussió al final sempre acabes dient coses que no són certes però provoquen fets irreversibles. I normalment són d’aquelles que la majoria de les vegades et penedeixes, i has d’aprendre a viure amb una conseqüència perturbadora durant molt de temps.

I després de repassar milions de vegades la conversa i haver reproduït més milions de cops el que passarà a causa de la conversa (tot situacions imaginàries, futuristes i en alguns casos gens probables), el cap es calma i em deixa tranquil. Per fi. Es posa en punt mort i puc treure’m la conversa o problema del cap. D’alguna forma, podria dir que he examinat totes les variables i ja no li puc donar més voltes a la cosa doncs l’he aconseguit mirar per totes bandes.

Però tot aquest procés deixa, finalment, una sensació finalitzada que es converteix en la base d’una decisió implantada de forma bastant profunda. La llàstima és que quan em pregunten el perquè d’aquesta decisió no sóc capaç de respondre el “perquè” racional, ja que només puc divagar sobre la sensació, o emoció, que sento.

No obstant, m’adono que tot ha format d’un procés profundament racional… que no sóc capaç d’explicar degut a la seva complexitat.

Perquè és obvi que la família és important i és evident que és problemàtica. És important perquè posa al voltant d’una taula aquella gent que està unida per vincles de sang i/o de parentesc, i és problemàtic perquè són persones a qui un personalment no ha escollit perquè interfereixen en la teva vida.

Però què passa quan hi ha gent que forma part de la teva família no només de forma nominal sinó que a més vols i t’importa que en formin part? Què és el que succeeix quan familiars representen un problema? Perquè un familiar no és com un amic i/o conegut a qui pots engegar a pastar fang, apartar-lo i problema conclòs. Un amic pot deixar de ser amic, però un familiar no pot deixar de ser-ho.

Per això em fa gràcia el títol de la sèrie, perquè et deixa entendre que no només la família importa sinó que és problemàtica.

Ja fa anys que la iaia no era ella sinó un trist tros de carn sense brillor als ulls. Crec que va ser quan va perdre el seu marit que es va adonar com se l’arribava a estimar, i com el trobaria a faltar la resta de la seva vida. L’avi era el seu oposat, la persona que segurament li donava sentit. Potser si no l’hagués conegut hauria sigut diferent, però suposo que tants anys junts fa que la gent canvïi per complementar-se.

Ella l’enyorava. I molt. Fa anys que només vivia per morir, per reunir-se de nou amb ell. Així m’ho havia dit i jo me la creia. Suposo que en el seu lloc jo hauria pensat igual.

Així que quan diumenge al matí la mort la va atrapar, estic segur que un segon abans va somriure, relaxada, per poder per fi emprendre el viatge que fa anys que desitjava. I que la portaria allí on volia estar desde fa molt de temps. Va ser feliç. I això és l’únic que importa.

I és que el que fet que un no sigui creient no implica que els altres estiguin equivocats. I si ella ho creia, jo ja en tinc prou.

També em produeix enveja la gent que porta anys visquent en un altre país, fent-se així bilingües.

I és que jo, no tant en el fons, desitjaria el mateix. Desitjo poder ser capaç d’expressar-me en anglès com un nadiu, i poder ser capaç de viure i entendre en una cultura saxona. M’encantaria viure anys fora de la meva terra però he de confessar que els cops que ho he provat m’he acabat enyorant.

Potser és que no ho he provat amb els països adequats. Potser és que quan vaig tenir l’oportunitat no em vaig saber adaptar al clima fosc anglès. Potser és que en el fons sóc mediterrani i això dels pubs no és el meu estil. Potser és que… no ho sé, però el que sí que tinc clar és que envejo no expressar-me de forma natural en anglès i envejo no conèixer més cultures.

Qui sap, potser algún dia.

I és que això que l’anomenada classe obrera tingui cotxe, casa de propietat, segona residència en molts casos i els gadgets més avançats del mercat no em quadra. A no ser que la classe obrera sigui sinònim de classe mitja.

Per això aquests abanderats de l’anomenada esquerra que pretenen defensar la classe obrera en el fons no són més que eficaços “aborregadors” de masses. Actualment vivim en una societat de consum que gaudeix d’un benestar en molts casos majors que en tota la Història de la Humanitat. Pretendre que els partits d’esquerres fan més política social que els de dretes em sembla pueril e infantil.

Tots els partits polítics han fet coses pels treballadors i pels empresaris, ja que cal ser una mica il.lús per creure que els Governs manen en gaires coses més que en les formes. El fons, la realitat, vé imposada per Europa i pels Capitals.

Repeteixo, doncs, que marejar la perdiu amb esquerres i dretes em sembla infantil i containdicat, com tampoc em sembla intel.ligent que els vots valguin igual per tothom. Actualment possiblement seria millor per tothom saber quins grups econòmics sustenten els partits i, per tant, saber quin tipus de política emprendran un cop manin que no saber si son “pro-proletaris” o “pro-explotadors”.

No obstant, aquesta constant activitat del meu cap em permet dedicar-lo a tasques diguem-ne creatives. I com que no destaco en el camp de les arts tot sovint empro aquesta creativitat en el món bític. I, a més, em relaxa quasi com si fos una teràpia. Iniciar, o continuar, un projecte informàtic m’absorveix hores, pensaments i em provoca diversió.

Pot sonar extrany, però crear una web em relaxa i m’estimula. A més de permetre’m aprendre moltes coses i estar-me reciclant de forma continúa.

Així doncs, des que vaig abandonar Gràcia Decideix m’he estat dedicant a la reformulació del portal de GràciaNet amb un nou programari i la intenció de poder-ho integrar tot en un sol lloc: blocs, informació, imatges, correu. És complicat i tot i que ja he aconseguit certes coses, falta molt encara. Però m’estimula.

L’altra és l’etern projecte de cuinetes.cat També tinc la intenció de fer-lo molt més 2.0, amb una implicació major dels usuaris.

El meu cap té en què pensar, i això em fa feliç a mi i a ell.

Ara mateix estic molt implicat en la consulta de Gràcia Decideix, i estic aprenent moltes coses. I és per això que hi estic posant temps i ganes: perquè em compensa en el meu coneixement i en el meu estat d’ànim. Aprendre sempre és motivador, permet eixamplar la teva ment i posar-te en camps nous que, si no fos a través del voluntariat, mai hauria tocat. Màrketing? Comunicació en diaris? Àudiovisuals? Res d’això no formaria part del meu dia a dia actual si no m’hagués decidit a compartir el meu temps lliure.

I la veritat és que resulta un món apassionant. Em permet sortir dels projectes en els que normalment m’involucrava per entrar en una nova dimensió on estic aprenent molt de molta gent, i tots ells diversos. Nova gent, nous projectes, persones amb qui més aviat “descompartiem” i ara de cop i volta ens trobem caminant plegats, nous neguits i sempre, sempre, alguna cosa per aprendre.

Què més pots desitjar quan ho fas de forma gratuïta?

M’agrada observar un paisatge nou, intentant gravar-lo sencer a la memòria.

M’agrada tocar la pell d’ant.

M’agrada l’olor de la natura mullada.

M’agrada conduir de nit.

M’agrada l’aigua calenta, bullint, en una dutxa de bon matí.

M’agrada l’olor que desprèn la meva gata.

M’agrada quan després d’afaitar-me m’acaricio la cara, ben fina.

M’agrada veure les parades de fruita al mercat amb tot el seu color.

M’agrada entrar als forns amb el pa acabat de fer.

M’agrada l’olor que sento quan passo per davant una floristeria.

M’agrada la teva cara quan et lleves de bon matí.

M’agrada quan condueixo de nit per una autovia.

M’agrada el silenci esbojarrat d’un aeroport al capvespre.

M’agrada l’olor d’un cotxe nou.

M’agrada acaronar-te mentre m’adormo.

M’agrada quan em sorprenc somrient al matí anant a treballar.

M’agrada veure un edifici modernista a l’Eixample.

M’agrada quan el menjar és tan picant que començo a suar.

M’agrada sentir música quan estic voltant per casa.

M’agrada l’atabalamenta de tallar, preparar i cuinar un guisat.

M’agrada l”olor de cafè amb llet i pasta d’un bar de bon matí.

M’agrada….

El motiu de la present és denunciar l’actuació poc professional del col.lectiu mèdic d’urgències maxil.lo-facials d’urgències del Nivell II-I del seu hospital, més en concret d’una metgessa de la qual ens va ser impossible saber-ne el nom però segur que la podran localitzar sabent el dia i hora en què els fets van succeïr. Li exposaré l’evolució dels fets per tal que en pugui extreure les conclusions pertinents i emprendre les mesures correctores adients.

El passat dissabte 13 de Març vaig acudir al servei d’Urgències remès per una cirugiana odontològica degut als intensos dolors que estava patint i pel fet que els antibiòtics (Augmentine 875) presos en les darreres 72 hores no havien fet cap efecte. Aquesta doctora ens va fer un informe (que envio adjunt) en la que exposava els fets i recomanava un tractament de xoc. Ens va atendre el doctor Artajona, que va fer una exploració bucal violenta donat l’estat en el que em trobava. Després d’administrar-me un calmant em va fer una radiografia i que va mostar un quiste maxil.lo-facial. El doctor em va recomanar seguir amb la dosi d’antibiòtics que ja m’estava prenent i va afegir-hi un relaxant muscular donat que va entendre que els dolors es devien a una contractura.

El següent dimarts dia 16 de Març  i donat que els dolors no havien remetit sinó augmentat vam acudir de nou a Urgències després d’una conversa telefònica amb el mateix servei en el que em van recomanar tornar-hi, donat que no era possible que la medicació no estigués funcionant.

En un primer moment ens va atendre un cirurgià que també estava fent tasques de maxil.lo. Ignorem el seu nom, però pel fet que la seva procedència era sud-americana, probablement argentina, segur que el podreu identificar. El seu tracte fou correcte i després de llegir-se tots els informes i fer la exploració bucal va dir-nos que requeria d’una altra opinió donat que no veia clar el quadre clínic. Al cap de 15 minuts d’estança en el box 4 aparegué la doctora Esther Montane Sala, que després de confirmar-nos  que no havia tingut cap conversa amb l’anterior metge procedí a una nova exploracio bucal. En aquell moment vingué el doctor anterior i entre els dos decidirent fer una extracció en viu via xeringa a la inflamació per veure si hi havia pus, sense administració de cap calmant previ o posterior al fet. Clavaren la xeringa al paladar i se’n van anar. deixant-me en el box desatès i amb uns dolors cada cop més grans. Veient que aparentment s’havien oblidat de mi i el dolor era prou intens com per plorar els meus acompanyants van demanar ajuda per calmar-me el dolor. Al cap de 15 minuts i després de més de 3 crits d’auxili va aparèixer una infermera que mentre mantenia una conversa particular amb el telèfon mòbil va administrar-me una injecció, que suposàvem un calmant ja que no va dirigir-nos la paraula per explicar-nos què era, entenent que la seva conversa particular en horari laboral és probablement molt més important que atendre un pacient d’urgències.

5 minuts després vaig desenvolupar una crisi d’ansietat ja que el dolor no només no va remetre sinó augmentar i els meus acompanyants, veient-me plorar de dolor i tremolar van témer que no estigués desenvolupant una al.lèrgia al component químic administrat. Fou aleshores quan la doctora Esther Montane Sala va aparèixer de nou amb un joc de receptes dient que amb antibiòtics el dolor desapareixeria i sense cap intenció aparent de disminuir-me el patiment de forma immediata. Automàticament vam exigir un tractament de xoc immediat una atenció específica donat que no entre els doctors no semblava haver-hi comunicació. A resultes de la tensió existent i malgrat la negació de desatenció per part de la doctora, i donat que el meu estat era evidentment molt pitjor la doctora finalment decidí procedir amb el tractament inicial indicat per la cirugiana odonològica i se’m va administrar Enantiu i antibiòtic per la via intravenosa, resultant en un estat de relaxació al cap de molts pocs minuts, i de remissió del dolor de forma pràcticament absoluta.

En aquell moment decidiren deixar-me en dieta absoluta i sotmès a tractament intravenós durant tota la nit per veure’n l’evolució. Òbviament a partir d’aquell moment els meus dolors van remetre i les infermeres em van poder posar al passadís a l’espera de poder-me assignar un llit definitiu.
Al voltant de les dues del matí em traslladaren a la unitat de quirúrgic, en un estat ja molt millor després de l’administració de l’Enantyum, l’antibiòtic i el paracetamol de forma intravenosa. Em posaren al llit número 7 on vaig poder passar la nit i tot el dia següent, sotmès a sedants continus, antibiòtics cada 8 hores aproximadament i en dieta absoluta.
Al migdia, i donat que el metge encara no havia acudit en cap moment a evaluar el meu cas vam preguntar a les infermeres si l’especialista tenir previst passar-se per la unitat en algún moment. El localitzaren i reberen per resposta que efectivamet faria una visita. A la tarda, veient que no havia vingut tornarem a reclamar l’atenció de l’especialista que finalment aparegué a les 16:00. La metgessa que acudí i de la que no poguerem conèixer el nom donat que no es va identificar en cap moment va fer tan sols dues preguntes: “¿Qué muela le duele? ¿No ha pensado en ir al dentista a extraéserla?”. En aquell moment li vaig preguntar si s’havia llegit l’historial i em respongué: “No. Sólo sé lo que me han contado”. Li vaig respondre que fes el favor de llegir-se l’expedient, formar-se una opinió i tornés amb un diagnòstic, doncs un pacient no s’està en un box durant 24 hores en dieta absoluta per un senzill dolor de queixal. En aquell moment es girà acomiadant-se amb un “Pues hasta luego” per no aparèixer mai més.
45 minuts després i assumint que no tornaria els meus acompanyants van preguntar-ne el nom a les infermeres per procedir a una queixa formal i denúncia particular per mala praxis. No aconseguint aquesta informació, però, al cap de 2 minuts va aparèixer el doctor Xose Rubal Ledo que després d’estudiar-se l’expedient i consultar les enfermeres ens va atendre de forma molt correcta i ens va proporcionar les solucions adequades al mal. Va recomanar-nos procedir exactament el mateix tractament que havia estat funcionant les darreres 24 hores a l’hospital però a domicili. Donat el meu temor a que no funcionés, i després de 4 dies de dolors intensos, es va comprometre a atendre’ns de forma urgent  aquell mateix vespre si em sentia malament.
El tractament funcionà i afortunadament de moment no he hagut de tornar de nou a requerir els serveis de la seva unitat. És evident que un metge que ha llegit l’historial del seu pacient acostuma a emetre un bon diagnòstic, cosa que fins aquell moment no haviem aconseguit.
Vull remarcar el tracte exquisit i en tot moment molt professional de les infermeres i els cel.ladors de Quirúrgica del Nivell II-I d’Urgències. La meva més sincera felicitació pel tracte que en vaig rebre i l’actitut que van demostrar  durant el dia que hi vaig estar.
El motiu de la present és demanar-li emprendre les mesures correctores adients per evitar en el futur la manca de professionalitat dels seus doctors, molt especialment la doctora de la que no ens ha sigut possible aconseguir-ne el nom però sé que vostè podrà fer-ho sabent qui hi havia de guàrdia en aquell dia i aquella hora, i de sexe femení, a Urgències.

Li adjunto també els informes relatius als fets exposats, de forma que disposi de tota la informació possible per entendre la situació.  Esperant una resposta documentada per part de vostè, m’acomiado molt cordialment

Les llàgrimes de dolor són les que més mal fan a qui et veu, a qui et cuida i està per tu. Un pot estar plorant de dolor però qui està al teu costat, impotent per donar-te solució es contagia del teu estat i pateix. Pateix de forma diferent, però pateix amb tu, i el que potser és més difícil es veu obligat a patir en silenci per no augmentar el teu patiment físic amb un altre d’emocional. Perquè quan no ets capaç d’articular paraula i veus que la cara que et mira està patint se’t barregen les llàgrimes del dolor físic amb el dolor interior de saber que el teu mal s’escampa de forma indirecta a una altra persona.

També plores per desesperació, perquè t’adones que el teu patiment no és considerat tal pel metge que te l’ha de resoldre. I que es pensa que el teu mal és més petit del que tu sents i pretén treure’t de sobre amb una medicació que tu ja saps que no et fa efecte però el pressumpte professional opina que n’hi ha suficient. El dolor se’t barreja amb la impotència d’adonar-te que el mal continuarà i el teu patiment també, i plores amb molta força. Plores amb desànim, amb ràbia per voler-li traspassar el mal a qui te l’ha de resoldre perquè s’adoni de com estàs. Plores per intentar convèncer a l’immòbil que el moviment existeix.

Quan finalment estàs bé plores d’emoció, d’amor, de gratitud. No et surten, no coneixes, no saps les paraules adequades per retornar a qui t’ha ajudat tot el que ha fet per estar amb tu. Plores per impotència de no poder expressar amb paraules allò que sents i que et reconeixes escàs de vocabulari per verbalitzar. Les galtes se’t mullen de gràcies, i el cor se t’eixampla intentant sortir i mostrar tot el que el llenguatge serà sempre incapaç d’expressar. És un poema silenciós, un gràcies en majúscules esberlat al cel blau del teu retrobat benestar.

No és que el tenir el bloc publicitat per a tothom m’impedís fer-ho sinó que d’alguna forma em sentia menys lliure sabent que allò que escric ho podia veure qualsevol persona del món, li interessés o no, el conegui o no, em coneixi o no. Mai m’he plantejat el bloc com una forma d’expressar-me cap a fora sinó més aviat cap a dins, i per tant mai he fet cas a les estadístiques d’accés. De fet, sempre m’ha sorprès que hi hagués tantes persones llegint coses que, sincerament, deuen interessar més aviat poc.

Per això ara el bloc ja no apareix al Google i per tant això s’ha convertit en una mena de raconet encara més íntim on puc sentir-me més còmode escrivint. Si m’estàs llegint és possiblement perquè em coneixes o, sorprenentment, perquè t’interessa el meu (des)pensament. Sigui com sigui, deixa’m dir-te que si molts cops no m’entens no et preocupis ja que jo tampoc ho faig la majoria de les vegades, i que si escric no és per tu sinó per mi.

Però endavant: passa, remena i opina si vols. Jo seguiré rondant per aquí i escrivint, a voltes vomitant, el que vull expressar. I en Google, que és un tiu molt respectuós, passarà de llarg i tots tant amics.

I no, no temo asseure’m a la cadira i deixar-me curar les dents. El meu problema és que me m’anerreglen una (afortunadament sempre la que em fa mal) i per simpatia se’n desperta una altra. I així anem encadenant dolors i cures. I mentalment vaig desenvolupar l’absurda teoria que era millor tenir mal a un queixal, sempre el mateix, que a varis de forma encadenada.

Però el pànic, com la por, són irracionals i per tant no pots basar-t’hi per construir la teva vida. Per això m’alegro que recentment em fotéssin un parell d’hòsties i m’hi fessin anar. Ara ja no tinc mal de queixal i viure sense dolor és, creu-me, algo que no es pot pagar ni amb Mastercard.

A la meva feina m’he adonat que després de tenir cecs forçats ara hi tenim autistes voluntaris, amb la salvetat que aquests autistes els tinc molt a prop i hi he de treballar. Sé que en ocasions peco de soberbi però fa anys que remeno sistemes i tinc una base que em permet localitzar problemes ràpidament i coneixer solucions senzilles provinents del món linux que resolen problemes aparentment enormes. Per això em sento una mica malament quan veig que els meus companys de Sistemes munten un pollastre i quan els hi suggereixo una possible solució per deixar treballar als usuaris ni m’escoltin ni em tinguin present.

Perquè jo sé que no estic dient cap tonteria. Perquè més d’una vegada s’ha demostrat que el meu anàlisi era el correcte. Perquè ja ens ha passat d’estar mesos fent “a” quan jo des de la segona setmana deia de fer “b”, i al final s’ha fet “b”. Però qui diu de fer “b” és un paiu extern que cobra una pasta i aleshores té més credibilitat que jo.

Em rebenta els collons quan proporciono una clau per resoldre problemes i em perdonen la vida. Perquè, al final, jo sé que  l’usuari té raó al queixar-se que Sistemes és una merda i he d’admetre, posant-me al seu costat, que ni en tenen puta idea ni volen escoltar. I jo, humilment, aguanto la clau que no volen agafar.

Per algú que no disfruti amb la gestió de servidors això hauria estat un suplici. De fet, jo puc dir que he disfrutat molt posant-ho en marxa però dilluns a la nit, més aviat de matinada, em vaig penedir del meu hobby. Perquè després de tantes hores dedicades i de no aconseguir que funcionés bé ja no estava disfrutant sinó patint. Aquella nit no vaig dormir gens bé, vaig tenir malsons i vaig passar el dia de dimarts emmurriat i mig histèric, preocupat perquè la gent no podia accedir fàcilment als seus blocs i jo no havia sigut capaç d’arreglar-ho. En part, era un petit fracàs personal.

I és que dedicar-hi tantes hores a vegades fa que un hobby es torni un suplici, i que una preocupació es converteix en una angoixa. Per això a vegades em pregunto si val la pena i si tot plegat més que una diversió no és un càstig.

Això si, avui dimecres que tot va fi com una seda (malgrat encara quedin cosetes pendents) em trobo recompensat i tranquil. I content.

Imagino que això significa que, fet i fotut, ha pagat la pena.

I hi dónes voltes tractant de trobar l’escletxa que provoqui que els esdeveniments futurs no siguin tal i com ja saps que seran. I el mires del dret, i del revés, i de dalt, i de baix i ostres, és que ho veus tan clar! Això anirà així, així i aixà perquè pim, perquè pam i perquè pum. I t’adones que l’equació amb 3 variables no et representa cap problema perquè coneixes el valor de cada una d’elles.

I per això hi ha coses que fan ràbia: perquè en pots traçar el recorregut abans que passin. I perquè per moltes voltes que li dónis saps perfectament que les variables ja estan resoltes, i tan sols queda pendent dibuixar la gràfica resultant.

Per molt que hi pensis  la situació ja la coneixes i no la pots millorar. Empitjorar-la si, però això no té cap mena de sentit.

I penso: com puc pelar el màxim de gent a Barcelona sense arriscar-me a què m’enxampin? Senzill: un bon petardu a Portal de l’Àngel. Fàcil i segur. I a Paris? Als peus de la Tour Eiffel. I Londres? Al Soho. I …

Aleshores, perquè prendre’m la molèstia de segrestar un avió per després estavellar-lo? Perquè si ho penso fredament la dificultat de viure en un país extranger un parell d’anys, aprendre a pilotar, colar-me en un aeroport, segrestar un avió i estavellar-lo és senzillament altíssima! No és més senzill dirigir-se a un punt popular a l’aire lliure i fer clic?

Si ho fan tan complicat és perquè és molt pel.liculero. I si és pel.liculero no és real. Fixa’t que senzill va ser lo de Madrid: et fots en un tren de rodalies i pum! Aquests si que estaven pillats i volien fer mal a qui fos.

I aleshores penso: no serà que, potser i només potser, tot plegat és una menjada d’olla? Que el perill als aeroports no és real? Que el perill d’un pet a un avió és pràcticament inexistent o, si més no, menor que un petardu al mig del carrer? Perquè collons em fan passar tres controls de maletes i passaports quan estic en trànsit d’avió en avió sense passar pel carrer ni cap botiga, i a sobre em rodegen de cabrons amb cara de gos, que em miren com si fos un majara en potència? Cal realment tocar els collons a la gent per un risc que sembla és més inventat que real? És necessari que ens deixem humiliar quan viatgem, i que a poc a poc ens fotin a la mollera que el diferent és perillós i, qui sap, potser només està allí per fotre’ns un tall a la gola? Perquè els altres no ho sé, però jo ha arribat un punt que quan em sento el diferent ja m’agafa cangueli :'(

Perquè els pillats són pillats però no són rucs: perquè arriscar-se a que t’enxampin abans de fer-ho volar tot? Eh? Serà que potser no són el que ens diuen que són? Vés a saber. Però està clar que alguns s’ho fan molt complicat.

També hi hauria la branca pacifista,sota les mateixes sigles: Moviment Revolucionari per l’Esterilització dels Inútils.

Per això ara mateix no m’interessen ni la política, ni l’esport, ni l’economia o l’escalfament global. No m’interessa què passa al món. No m’interessa l’opinió d’algú que no està al meu costat. No m’interessen les desgràcies ni els èxits aliens. Senzillament, m’és igual.

Irremediablement no em podré aïllar del que no m’interessa ja que ara sí que disposo de televisió, de ràdio, de telèfon i de correu. Però permet que em resisteixi a interessar-me per res del que diuen que m’ha d’interessar i em centri, únicament, en la meva vida.

Bones vacances!

A vegades notes que ja no pots més. No és que en qualsevol moment explotis, però t’adones que la metxa és escassa i has de fer vertaders esforços per no encendre-la.

A vegades has de desconnectar. No es tracta que siguis incompatible amb el teu entorn, però saps que sense forces i amb poca metxa ja no dónes gaire més de tu.

A vegades necessites espai i temps per retrobar l’alegria de les coses petites.

A vegades.

Els anys van anar passant i en Jep seguia somiant amb una vida diferent, una vida com la dels seus companys de classe. En somnis sabia quin era el seu lloc i quan despertava maleïa maldestrament la realitat per ser-li tan esquiva i regalar-li un present tan diferent al que tan clarament veia amb el llum apagat. Cada dia amunt i avall, vivia en un poble, estudiava en un altre i tenia els amics encara més enllà. Un tros de família residia en una gran ciutat i un tros en una altra de molt més lluny, de forma que en Jep va començar a afaitar-se sense saber exactament quin d’aquests pobles era el seu. Cada cosa a un lloc diferent, cada persona un poble, en Jep va adonar-se que la vida era una cosa molt disgregada.

Així que un cop en Jep va ser prou gran per caminar per si sol va girar l’esquena a tanta disgregació per anar a rodar món, sense adonar-se que així creava nous cercles sense intersecció. Va viure en llocs extranys, va veure coses que mai dirieu i va tornar al Born; però per molt que va cercar no trobà el seu lloc. I, si l’havia trobat, no hi havia encaixat. Content i derrotat, es va instal.lar de nou al Born i prosseguí amb la seva vida disgregada ignorant de quin lloc era el seu.

Ara en Jep ja és gran però a vegades es sorprèn a si mateix enyorant una infància que mai va tenir i buscant, encara, el seu lloc.

Va començar a pensar en els seus hàbits tot buscant alguna cosa que el fes singular; que el diferenciés de tanta normalitat, de tant d’equilibri i de tanta anonimitat. Per més que mirava dins seu no va encertar a veure res: cap habilitat admirable, cap coneixement espatarrant, cap costum únic. Res semblava sobreeixir en ell per fer-lo una persona especial.

Aclaparat per tanta normalitat en Joanot va voler impregnar de color la seva grisa vida. Aprofitant els minuts immediatament posteriors als aiguats d’estiu s’apropava a l’Arc de Sant Martí per tractar de captar algún dels seus colors. Però per molt que corria vers ell no aconseguia atrapar-lo mai. I cada vegada, de cop, l’Arc desapareixia i en Joanot s’adonava que estava caminant per una carretera normal que duia enlloc.

I tornava enrera, caminant normal cap a la seva casa normal a prosseguir amb la seva vida normal esperant trobar, algún dia brillant, aquell matís de color que el faria únic.

Des del departament de Sistemes es va intentar raonar amb l’intrèpid director explicant-li que el cercador Google no té en compte en absolut el nombre de visites d’una web, sinó que es basa en l’anomenat Page Rank que s’extreu després de diferents càlculs. Cap d’aquestes variables, però, és el nombre de visites que rep una web. I, encara menys, el nombre de visites que rep desde la mateixa adreça IP (que, sospito, penalitza més que no ajuda en aquest procés).

Totes les explicacions foren inútils ja que l’agosarat director feia més cas d’un departament de màrketing format per una sola persona sense coneixements de màrketing però que forma part del mateix club exclusiu que ell, que no pas a un departament de Sistemes amb coneixement de Sistemes.

I va ser en aquest punt que em vaig adonar que l’empresa que treballo està dirigida per un autèntic inútil. Una persona que, curiosament, es diu exactament igual que l’empresa i que és el fill de l’home que la va crear, aixecar i fer pròspera. I que si totes les decisions que pren ho fa amb el mateixa base científica amb la que ha decidit l’acció comercial serà capaç de destrossar en poc temps una empresa que factura 50M€ . I, pel que he vist amb el temps que porto treballant per ell, té tota la pinta de ser sempre així.

Aquest és el seu darrer vídeo, amb una lletra que torna a estar a l’alçada del més exigent.

//www.youtube.com/watch?v=dHTy3Ll87sE

Imitació

Massa aviat és tard.
Qui trobaré per imitar ara,
que la pau ja no s’amaga
i el somni inquiet no para enlloc?

Quin de tots els personatges
gosarà demanar clemència
si el dol n’és protagonista
i no contempla cap perdó?

Massa aviat és tard.
Qui donarà repòs als morts?
Qui et regalarà muntanyes?
Qui et cremarà els records?

No diràs que no tindràs
el que no has volgut encara
ni sabràs que no podràs
perdre-ho tot altra vegada.

El plaer de mentir
és l’orgull dels miserables.
El futur no va per aquí
no l’esperis endebades.

Sents com les llàgrimes pugen esvalotades per llençar-se cantant i rient per l’altra banda. Notes que el coll no pot empassar, que alguna cosa t’impedeix omplir els pulmons sense sanglotar. Control. Calma. Sang freda. És la teva especialitat. Els símptomes externs desapareixen. Els ulls no fan pampallugues, la gola s’ha alliberat i el pit no sanglota.

Però l’edifici no el pots enderrocar. És impossible. S’ha fet amb les restes del teu passat, que ja no existeix. I s’ha edificat amb el teu present, que ja tampoc existeix. I puja decidit cap al teu futur, que encara no és real.

I tornes a veure una escena. I tornes a parpallejar incòmode, conscient de l’emoció del moment. Emoció interna. Control de nou. Però no et serveix de res, perquè la façana ja no representa l’interior.

Has identificat el rum-rum. Saps perquè et fan pampallugues els ulls. Ho has vist clar. Tu també ho vols, ho desitges, ho sents desde molt endins. No vols quedar-te sense, no vols fer tard.

Si algú està cometent un robatori, sóc partidari de trencar-li la cara.

Si algú pretén violar una altra persona, sóc partidari de trencar-li la cara.

Si algú bloqueja les provisions de menjar d’un altre, sóc partidari de trencar-li la cara.

Si algú obliga a un altre a viure en mode d’esclavitut, sóc partidari de trencar-li la cara.

Si algú impedeix l’accés a la cultura a algún altre, sóc partidari de trencar-li la cara.

Si algú mana matar a algú altre, sóc partidari de la seva execució.

En moltes ocasions no només sóc partidari de trencar-li la cara sinó també d’amputar-li algun membre en mode de recordatori. I si fos més fort i valent fins i tot jo mateix predicaria amb l’exemple.

El bloc ha estat el meu amic, el meu confessor, el lloc on he vomitat les meves ràbies i frustracions, el paper on he escrit les meves penes i la tarima desde la qual he esbombat les meves crítiques polítiques, socials o de l’àmbit que fossin. Vaig obrir el bloc per mimetisme i ara el veig com a quelcom necessari, com un espai meu on hi puc escriure el que penso amb la certesa que ben poca gent podrà mai senyalar-me pel carrer i dir “greips, que no desPenses avui?!“.

Però no sé amb certesa perquè escric i perquè ho faig com ho faig dient el que dic. A vegades senzillament sento que un determinat tema l’he de publicar al bloc i d’altres l’escrit es queda a les pàgines del bloc que hi ha sobre la taula i no fa el salt a la versió digital. A voltes he escrit apunts extremadament dolorosos però que en obrir-los al món m’han ajudat a relativitzar; d’altres he fet homenatges a qui creia se’ls mereixia i escarni a qui m’havia fet mal. A vegades he escrit coses de les que me n’he sentit orgullós, i d’altres autèntiques barbaritats que mostren la mesura de la meva persona real. En aquests quatre anys he passat diferents etapes personals que he reflectit, no podia ser d’una altra manera, en la temàtica i to dels apunts. Igualment, la meva actitud envers el bloc ha canviat i si bé inicialment em sentia telepredicador ara és més aviat un lloc de recolliment i meditació.

Perquè escric? I perquè ho faig de forma regular? No ho sé, però ja no escric per a ningú: escric per mi.

Però jo ja fa un temps que hi dóno voltes i he arribat a la conclusió que la vida humana ni és sagrada ni ha de ser tractada com a tal. És més, en la meva concepció dels homes com a animals el sentit vital rau en el propi cicle natural i converteix l’existència de Déu en una necessitat filosòfica humana i no en un fet.

Un cop alliberat de Déu com a justicier i de la vida humana com a sagrada, afirmar que algú o altre fóra millor mort que viu no se m’apareix com un sentiment dolent sinó com un alliberament. És sota aquesta perspectiva que sento que l’eliminació sistemàtica de l’actual classe dirigent (política i empresarial) mitjançant una revolució representaria un bé per a tothom i no un acte mereixedor de càstig. Tanmateix puc afirmar sense sentir-me malament per fer-ho que els problemes de la Terra són deguts única i exclusivament a la superpoblació humana, i per tant aquesta hauria de ser disminuida fins a aconseguir que fóssim com a màxim una tercera part dels que som ara.

Lògicament, veure la vida com a un cicle i no un sagrament fa que la pugui valorar en la seva justa mesura però no m’eximeix del sentiment de pèrdua quan és algú dels meus propers qui deixa de viure. I això s’explica mitjançant els cercles concèntrics: com més aprop del teu interior sigui una persona que es mor més sentiràs la seva pèrdua.I, per tant, el meu sentiment devant la mort de personatges instal.lats als Parlaments mundials i corporacions transnacionals seria tan intens com el que sento quan un mexicà desesperat s’ennuega atravessant el riu que separa Mèxic dels Estats Units.

I, de cop, plas! Quan menys m’ho esperava, quan creia tenir-ho tot lligat i ben lligat va arribar la negativa. El punt 0, la pedra de toc que ho feia girar tot desapareixia. Com un dòmino, tota la resta de conseqüències anava caient devant meu. Així, mentre veia totes les peces del dòmino caure una rera l’altre em va anar agafant una mena de no-se-què que em feia enfadar amb el món. És a dir, un s’esforça a adaptar-se a una realitat diferent i quan ho fas aquesta torna a canviar! Però on és vist això? Que potser es pensa que és senzill trobar les raons necessàries per autojustificar-se devant un canvi de principis?

Però quan més immers estava en la batalla dialectal amb la Realitat em vaig adonar que, de fet, no és ella la que canvia sinó jo qui la feia canviar. I vaig començar a revisar tot el projecte i vaig veure que, tot plegat es podia fer de forma encara millor sense haver de canviar els meus principis. Que, de fet, tot aquesta transgressió de mi mateix l’havia fet perquè jo havia volgut i no perquè fos imprescindible per al nou projecte. I que entre totes les realitats possibles jo podia agafar la que s’ajustés a mi i viure-hi còmodament, en comptes de triar-ne una que em fes sentir malament.

I de cop, vaig entendre que podia seguir sent lliure i amo de mi mateix. I vaig somriure feliç.

Doncs tot plegat no serveix de res, perquè passen els anys i el tarambana que estaves fet va asserenant-se i un nou tu pren possessió del teu cos. Poc a poc, sense traïció però també sense avisar, el nou tu va agafant el control i vas esdevenint una persona nova. I és aleshores quan, sense adonar-te, t’adones que comences a fer aquell moviment característic de ton pare. O aquell mirar de la mare. O aquella escletxa en la personalitat dels teus pares que tan odiaves, i resulta que l’has heretat.

I és aleshores quan assumeixes que de petit et podies assemblar físicament a l’un o a l’altre o als dos, però quan et fas gran t’hi assembles d’una manera molt més profunda. I et fa una mica de ràbia no ser genuí i, sobretot, tenir aquells tics que sempre havies condemnat i ara el genoma t’ha condemnat a tu a tenir.

I me’n recordo que la M. sempre em diu que sóc “l’advocat del diable“, que sóc capaç de defensar qualsevol postura que m’asseguri un enfrontament dialèctic amb el que tinc devant. Evidentment rebutjo de pla aquesta percepció ja que em considero prou capacitat per a tenir una visió pròpia i no haver de basar les meves creences en quelcom enfrontat a unes altres. No obstant, em preocupa una mica el transfons d’aquesta afirmació de la M., que em consta que no ho diu amb malícia i, ho he de reconèixer, sembla tenir prou fonament ateses les circumstàncies.

Però i si de fet la realitat també fos polièdrica? Què passaria si el pas del temps l’únic que fa al nostre interior és afegir possibles punts de vista, possibles realitats que reflexen el món exterior? La joventut es caracteritza per la rauxa, per l’obsessió de córrer contra el rellotge amb la voluntat de canviar-ho tot perquè es té tot claríssim: pocs grisos i molts colors brillants. La joventut, doncs, és un triangle on totes les cares són clares i separades. A mida que passen les experiències aquest triangle es va transformant en una forma geomètrica complexa, amb moltes més cares i algunes d’elles tan similars a les seves veïnes que costen de distingir.

Per tant, no em considero un “advocat del diable” sinó que possiblement m’adono que el poliedre pot ser vist desde plànols diferents, alguns d’ells similars i d’altres excloents però tots plegats integrants d’una sola forma geomètrica. Entenc que aleshores el que anomenem creixement, maduresa, saviesa, o el defecte d’ella, es podria explicar gràficament a partir de les cares d’un poliedre i la seva complexitat.

A vegades m'he trobat que m'he estat donant cops de cap contra una paret sense ni tan sols ser-ne conscient. Se't posa una cosa entre cella i cella i au, s'ha de fer tant si com no i és aleshores quan comences a picar pedra, a estabornir-te contra una paret que mai cedirà però que el teu cap vol derruir. I t'hi estimbes una vegada rera l'altra amb el convenciment que el teu cap és molt més dur que qualsevol impediment.

I això no passa una sola vegada, sinó moltes. No aprenem i quan apareix un nou conflicte tornes a posar-te cara la paret i tornes intentar tombar-la. I ella torna a quedar-se immòbil, conscient que un cap mai podrà tombar una paret i sospito que somrient en el seu jo intern de l'estupidesa humana.

Però arriba un dia que el primer cop et fa mal. Un mal terrible. Un mal que et retorna a anteriors exercicis de massoquisme. I, llavors si, fas mitja volta i deixes la paret en pau. I te'n vas, coneixedors de les teves limitacions i content per haver-te estalviat un mal innecessari.

Fa uns anys, no tants, sé perfectament com hauria encarat la problemàtica: després de l'exposició dels fets hauria buscat el cos a cos per a un intecanvi de cops. L'objectiu hauria estat desarmar al contrari amb la dialèctica pròpia i assegurar-ne la rendició als meus postulats.

Fa menys anys, hauria exposat el problema i hauria buscat una forma de buidar l'agressivitat en alguna altra banda. És a dir, l'intercanvi de cops hauria estat menor però hi hauria hagut alguna víctima col.lateral.

Però aquest any, aquest mes, he variat el meu enfocament. Aquest s'ha basat en l'exposició del problema i, acte seguit, l'assumpció de les diferents formes de vista i la certesa que cal trobar un punt mig o retirar-se de la baralla per la incompatibilitat de caràcters. Ni intercanvi de cops, ni víctimes col.laterals, ni submissió i triomf.

I és en aquests casos quan t'adones que alguna cosa és diferent, que el fet de variar la metodologia implica per força d'altres canvis més profunds. I estàs content, content perquè vol dir que aquesta vegada has aconseguit no ensopegar en aquella maleïda pedra. 

I et preguntes si la pedra segueix allí, o si ja l'has desfet per sempre. 

    Objectivament ho tinc tot per ser feliç.

                                                    Subjectivament
                                                        no

                                        m'hi sento.

Maleïda
                                                    subjectivitat! 

Avui la iaia fa 89 anys. Viu en un geriàtric. No té cap mal que la pugui matar, però en té molts de petitons i un que la va esborrant. El seu marit, l'avi, va morir fa 19 anys. Els seus germans i germanes, amics, coneguts i saludats també ho són, o enterrats en vida com ella. Pràcticament ningú la va a veure mai. I als comptats que hi van, no té ni idea de qui són. Ni tan sols reconeix, recorda, identifica la seva filla. La seva carn. La seva pròpia estirp, que la va fer plorar, riure, emocionar-se i omplir-li primer la panxa i després la vida de vida.

Els últims cops que la vaig anar a veure a la residència, després de mirar per la finestra on tenia les seves plantetes sempre em deia: "Greips… jo què hi faig ja a la vida? L'avi no hi és i jo no em puc moure d'aquí. Jo vull morir-me, Greips". I jo sempre li deia "Iaia, tens raó".

Val la pena perdre la vida en vida?

Tot això em manca…

Un bon dia el paisatge canvia. D'un cop de ploma les muntanyes que encavien la nuvolada a la teva vall es fonen. L'escalfor del sol fon la boira i veus el paisatge com mai l'havies contemplat.De fet, així és com el veies abans de les muntanyes. Abans de la humitat i la l'espessor. Abans.

Definitivament, l'escalfor del sol a la pell és molt més agradable que l'enganxosa humitat. T'hi sents millor, t'agrada…. però el món a través del tel també té un certa melancolia.

Encara que no hi hagi enlloc on portar-te flors, segueixo portan-te ben endins.

Relacionat:

• Primer any sense tu
• Quan un amic se n'ha d'anar  

D'altres, a més a més o en comptes de, esdevenen universals a través de les arts. També de les males arts.

El que importa és que arriba un punt on et sents empès a plasmar d'alguna forma tot el teu ésser en algún punt aliè a tu. En el meu cas, senzill i poc universal com sóc, tinc sempre una llibreta a mà.

En èpoques de forts conflictes interns sempre he acabat recorrent a l'escriptura com a forma d'ordenar els meus pensaments. La programació (apunto: moment geek) també ajuda, tot i que aquesta actúa a un nivell molt més subconscient. A més baix nivell, diguéssim. Utilitzo la llibreta de forma espasmòdica, a qualsevol lloc. A qualsevol hora. Sense disciplina ni continuitat garantida.

Em pregunto què veuré de mi mateix quan, ja amb els cabells blancs (o sense ells) ho rellegeixi. Perquè heu de saber que les llibretes es guarden. No sé on tinc les altres, però tenir-les, les tinc. Em reconeixeré quan em rellegeixi? Tornaré a riure, a plorar, a emocionar-me? Sentiré la necessitat d'escriure què penso de mi mateix, dels meus escrits, amb la perspectiva d'haver arribat al final del passadís?

(dubte: quant de temps dura la tinta en paper abans d'esdevenir il.legible?)

Estupefacte, recolleixes quatre pertinences i surts al carrer. Mires l'edifici i, al igual que al matí, el veus bé. No hi havies detectat cap esquerda i ara, més atentament, tampoc no en veus cap. Extrany…

L'endemà hi tornes i parles amb l'encarregat. T'explica com n'està de fotut l'edifici i tots els puntals que hi estàn posant. Bocabadat, mires però no hi veus res. Ni esquerdes, ni puntals, ni contraforts…

– És que m'agradaria saber quan hi podré tornar.
– Miri, estem fent tot el que podem. Esperem en breu tenir-ho tot solventat. Mentrestant aparti's i no molesti que quí hi ha gent que treballa.

Tu t'hi vas passant. La pregunta és sempre la mateixa ("Quan podré tornar-hi?")  Les respostes, però, han anat adquirint un deix d'imprecisió que ja no et deixa tranquil. Les obres de sosteniment, que tu mai has vist però t'han insistit que hi són, han significat la clausura d'aquell raconet on tant t'agradava ser-hi. Ara ja no hi ha espai per a tu.

Desallotjat, desconcertat, t'hauràs de buscar un nou edifici.

De tot, el més interessant trobo que és veure'n l'evolució. Mal que em pesi, el meu estat d'ànim i la meva situació personal ha influït decisivament a l'hora d'escollir els temes que han farcit els diferents apunts. De fet, part de l'experiment blocaire era exactament això: poder en un futur veure com es reflexava la meva vida personal en la vida blocaire. I en això estem, ja que el futur encara no ha arribat

Gràcies als que us heu deixat caure per aquí. Gràcies als que m'heu llegit en silenci i als que us heu animat a escriure-hi comentaris. I gràcies als que no us ha agradat i heu passat de llarg. Sobretot a aquests darrers, que heu passat en silenci. I segur que sou la majoria

Ja fa moltes setmanes que em preocupa. Depèn del preu, no el podré assumir i em veuré abocat al carrer. I si no puc assumir renovar el lloguer, lògicament tampoc podré assumir un lloguer nou. I no en parlem d'una hipoteca. Els preus estàn fora de mercat, i el meu sou no dóna per tant.

Mals temps per la lírica… Potser ben aviat seré un ex-gracienc, un de tants quan han hagut de marxar per no poder pagar el lloguer degut a l'apujada feta amb motiu del nou contracte.

Qui sap, potser la propera Festa Major no la viuré sinó que la llegiré en els vostres blocs.

Jo vaig venir de comarques perquè m'ofegava en un poble. 15 anys després, molt possiblement m'hi hauré de tornar a capbussar. A contracor, però empès pels preus d'una ciutat que, ja fa temps, no la sento meva. Clar, podria pagar un lloguer molt més alt, però mira, tinc el mal costum de menjar cada dia, jo. I un mínim de tres àpats.

En 15 dies hauré fet prous números per saber quin destí m'espera. Creuem els dits.

Al final, quan ja no es veia la llum al final del teu túnel em vaig veure empès a demostrar-te tot el meu amor. No vaig tenir cor per explicar-te on et duia, però segur que m’ho vas llegir als ulls.

Una vegada més, vaig perdre. Però aquest cop no va haver-hi errors. Amb tot el meu sentiment et vaig dur al teu darrer viatge, vaig veure com t’adormies i vaig respirar alleugit i a la vegada destrossat. El teu patiment s’havia acabat, jo t’agafava el relleu.

Sé que no ho llegiràs, no en sabies. Però sí que vull creure que vaig fer el que em demanaves que et fes. Ens coneixiem perfectament, i em vaig resistir tant com vaig poder, però tu ja no podies continuar. M’ho deien els teus ulls cada dia quan tornava a casa. M’ho deia la teva actitut, no venint al meu costat, quedan-te a prop per sentir-me però lluny perquè no patís. Viure ha de ser agradable, i la teva vida no ho era.

T’estimava, i t’estimo.

Segueixes buscant dins teu, i t’adones que ho sabies. Sabies que havies perdut, que estaves disfrutant els darrers moments. I aleshores plores. Plores desitjant poder entrar dins teu i modificar aquell punt d’inflexió. T’hi baralles, modifiques el teu interior, canvies la història, el nus i el desenllaç. Ho has aconseguit, oi? Però després, les llàgrimes s’assequen i tornes a veure-hi clar: no hi és. La realitat és persistent i no permet que un qualsevol com tu la modifiqui.

Al final ho entens. El passat no es pot canviar, el present el plores i el futur no el coneixes. Tu, sempre un agnòstic, li demanes a tots els déus que intercedeixin. Que t’ajudin. Demanes que et portin de nou a aquell punt maleït. Però no pot ser, de nou estàs jugant en un somni.

Sí, ho acceptes. Has perdut. Plores, plores fins que et fan mal les galtes per on han desfilat tantes i tantes llàgrimes. T’adorms, esgotat i derrotat. I dorms sense despertar-te, baixes del món una estona i el deixes donant voltes sense tu. No hi vols ser.

Sí, et despertaràs i tornaràs a pujar al món, ho saps. "Però no ara, sisplau", penses. "Quan?", et pregunta la teva consciència. "Aviat".

Aviat. Aviat. Aviat apretaràs les dents i tornaràs a pujar al món.

I és que tot just he vist que ERC sembla que es prepara per una nova cursa electoral i he pensat: No en tenen prou de sortir cada dia per la tele,ràdio,premsa i demés pel cony d’Estatut que ara a més es volen embrancar en una cursa electoral? Perquè no tenen cap mena de compassió pels pobres currantes (els de debò, els que no arribem a finals de mes, els que no podem cobrar dietes ni comissions) i tots plegats es foten a currar per tirar el país endavant en comptes de voler ser els més txatxipirulis-que-tenim-les-mans-netes-i-governem-millor-que-Déu?

‘Enga home, siguem seriosos que amb la dignitat no s’hi juga!