No em sembla malament que no es permeti fumar en certs espais. Tampoc em sembla malament que no es permeti tenir la música forta en certs espais. Aquí cal conviure i cada ú ha de cedir una mica. Sí que em sembla malament, en canvi, que no em permetin fumar en un espai on tots els que hi siguem volguem fer-ho. Per entendre’ns, si vull montar un bar, un restaurant o una secta de fumadors em sembla malament que no m’ho permetin.

Però en el fons, la veritat és que se me’n refot. Als que manen els hi sembla més fàcil prohibir que raonar, i a molts que no follen els agradaria prohibir la fornicació. O dit en altres paraules, molts no-fumadors creuen estar per sobre dels que fumen “per se”.

Doncs bé, som-hi. No fumarem en espais on els sensibles puguin sentir-se molestos. Almenys, certes sensibilitats que no totes ja que en el fons ho-fan-per-la-meva-salut-i-perquè-el-fum-del-tabac-molesta-però-la-pol·lució-no-es-pot-evitar.

Al final, però, seguirem morint tots.

Però… a qui li interessa això? Vull dir, realment, em serveix d’alguna cosa arribar a Paris en 6 hores mitjançant el tren? Són moltes hores eh?

Si necessito anar a Paris amb rapidesa hi aniré amb avió, que és més ràpid i barat. I si no tinc pressa ja hi aniré amb tren, cosa que fa que entre tardar 6 o 8 hores no faci diferència. És més, resultava molt còmode quan podies agafar el tren a les 10 del vespre, dormir al llit i aparèixer a les 8 del matí a Paris. Dormit i rentat.

En fi, que al meu entendre l’alta velocitat és molt pràctica per distàncies més o menys curtes, és a dir, per temps més o menys curts. Tot el que passi de 2.5 hores en tren ja no paga la pena, ja et surt més a compte l’avió. I més econòmic a tots: a l’estat i a la meva butxaca.

Però com totes les aficions la faig perquè m’agrada, i tinc el problema que només em puc implicar en allò que m’omple i em fascina. Les vegades que he provat de fer-ho per diners no me n’he sortit. Exceptuant a la feina, que em paguen per fer precisament això i on l’important no és passar-ho bé sinó omplir la nevera, els projectes on implico el meu temps m’han d’agradar i fascinar. I això passa en poques ocasions.

Això sí, quan es donen aquestes circumstàncies sóc incapaç de deixar de pensar-hi. I de treballar-hi. I sempre trobo alguna cosa a millorar, a canviar, a fer diferent. I disfruto fent el que a mi m’agrada i, sobretot, com a mi m’agrada.

I això què demostra? Que quan una web no s’actualitza, quan no s’usen les xarxes socials per visibilitzar-te (twitter, facebook) i compartir la informació (google calendar),  no es treu profit dels vídeos (canal youtube) no té cap mena de sentit tenir una pàgina web. Perquè és com un diari que cada dia diu el mateix… qui el compraria?

De totes formes, a mi no m’extranya gens aquesta situació. No difereix en pràcticament res a l’estratègia online d’ERC-Gràcia. I no és casualitat.

També em produeix enveja la gent que porta anys visquent en un altre país, fent-se així bilingües.

I és que jo, no tant en el fons, desitjaria el mateix. Desitjo poder ser capaç d’expressar-me en anglès com un nadiu, i poder ser capaç de viure i entendre en una cultura saxona. M’encantaria viure anys fora de la meva terra però he de confessar que els cops que ho he provat m’he acabat enyorant.

Potser és que no ho he provat amb els països adequats. Potser és que quan vaig tenir l’oportunitat no em vaig saber adaptar al clima fosc anglès. Potser és que en el fons sóc mediterrani i això dels pubs no és el meu estil. Potser és que… no ho sé, però el que sí que tinc clar és que envejo no expressar-me de forma natural en anglès i envejo no conèixer més cultures.

Qui sap, potser algún dia.

Fa molt temps, potser un parell d’anys, els Ferrocarrils de la Txeneralitat van canviar el logo. Això en principi no té perquè ser incomprensible perquè al cap i a la fi tothom canvia de logo quan pretén remarcar un canvi en l’actitut, estratègia o direcció d’una marca. És comprensible. Així com també ho és el fet de no canviar perquè l’important és el fet que la gent ha incorporat la marca, i el seu logo, al seu mapa mental i resulta més convenient mantenir-lo per donar-li un cert aire vintage, o “de com sempre”.

Però el canvi que van fer els FGC no l’entenc. Aquest és el logo original:

I aquest és el “nou”:

Com es pot veure, l’únic canvi és el fons. I el fet que l’anagrama està desplaçat a la dreta. Això en si no seria res, per mi, si no fos perquè un canvi de logo implica que cal canviar tota la paperassa i tots els anagrames a tots els trens i estacions de la Xarxa. Tots. I això són molts milions d’eurus destinats a un canvi estètic que aporta….res!

Pensant: un logo que indica velocitat.

Malpensant: una enorme despesa innecessària que no canvia absolutament res.

El passat dijous 15 de Juliol aterrava a Reus provinent de l’humida, però educada, Escòcia. Eren les 10 de la nit i fins les 23:45 no hi havia programat cap autobús de la Hispano Igualadina cap a Barcelona. A fora, esperant, vàrem poder constatar que no hi havia cap mena d’escombraries i, per tant, el terra estava molt brut. La puntualitat tampoc fou britànica, òbviament, i l’autocar va arribar amb cert retard. Al preguntar-li al xofer el perquè del retard, i després d’un “No te entiendo” quan vam formular la pregunta en català ens va respondre amb un categòric “El autobús llega cuando llega y antes de irme tengo que verificar que todos los vuelos hayan llegado. Esto es lo que hay y si no te gusta te aguantas, bonita”. El català no l’entenia, però l’anglès l’usava sense dificultats amb els turistes que embarcaven. Quan després de mitja hora d’espera un altre passatger li va preguntar com és que no marxàvem va respondre, sense cap mena d’educació, que la política de l’empresa era la que era i que ell no manava i estava esperant la gent del darrer vol que, pel que sembla, havia aterrat amb retard. “Es lo que hay”.

Fou aleshores quan veient l’arrogància i despreci amb la que tractava els passatgers li vaig comentar, en llengua castellana perquè m’entengués, que les coses es podien dir de dues formes: amb educació o sense. Quan de forma inconscient vaig canviar al català va cloure amb un “El catalán no lo entiendo” i va deixar de respondre les preguntes, desentent-se dels passatgers que no comprenien el perquè d’aquells 3/4 d’hora de retard (alguns després d’estar-se esperant més d’una hora que arribés l’autobús)-

Finalment, a 2/4 d’1 del matí marxàvem, sense haver embarcat ningú més. I al arribar a Barcelona vàrem compartir taxi amb un altre gracienc a qui li havien negat la pujar al taxi perquè anava sense maletes i la carrera no li sortia a compte al taxista.

Quina tristor, venint d’un país on el “Si-us-plau”, “Perdó” i la informació al passatger és tan puntual e important veure com a casa nostra no només no ens entenen i atenen correctament, sinó que a més ens desprecien aquells que han vingut de tan lluny buscant una forma de vida millor.

1. La gent anava per devant dels polítics
2. Es pretenia, i es feia, el que tant Estat com Generalitat porten decennis negant: preguntar

En les zones on va triomfar de forma esclatant la consulta tenen en comú que els polítics no hi participaren. O si ho feien, com en el cas dels pobles petits, no són propiament polítics sinó veïns amb càrrecs (cosa que entenem perfectament els qui venim de comarques). Per aquest motiu no importava si el coordinador o portanveu era de tal o qual corda, sinó que el més important era tirar-ho endavant. En zones urbanes més grans, i en les que va la consulta ha tingut èxit, es pot veure com els responsables de les comissions organitzatives no tenen cap càrrec públic o, en la majoria dels casos, cap càrrec de responsabilitat en cap partit polític parlamentari. Això ha permès, doncs, a la gent percebre que les consultes són un acte empès pel poble i per al poble, sense la necessària disciplina que genera un partit polític ni l’interès partidista inherent en cada una de les seves manifestacions (i totalment lògica en un partit polític).

És a dir, interpreto una relació directa entre la percepció de la població que la Consulta no és popular sinó política i la seva participació. A més vinculació política, menys participació.

A Barcelona, per exemple, els 4 responsables de les 4 grans comissions són càrrecs públics i/o responsables d’àrees d’un partit polític. Tots del mateix (Erc). A més, els que tallen el bacallà dins les comissions (i parlo en aquest cas de la de Comunicació que és la que conec) pertanyen al mateix partit polític (ERC) o bé a una entitat afí (Sobirania i Progrés), apart de la Coordinadora que està dirigida per Uriel Bertrán (ERC). Això fa que, en el cas de Barcelona, no sigui la gent qui va per devant sinó els polítics qui han agafat la Consulta com una oportunitat per a…. no sé per a què.

Per tant, si la meva interpretació és correcta (+ polítics = – participació) estem devant un exemple de Consulta que farà fallida perquè la gent no hi acudirà a causa de qui la dirigeix. Fer-ne un èxit és tan senzill com passar els polítics i càrrecs públics a la sala de màquines, on hi ha molta feina, i posar-hi devant professionals qualificats. Però em temo que això és, precisament, el que no estan disposats a fer sota cap concepte.

Volem donar les gràcies
a totes les persones
que treballen dia i nit
de manera anònima
per fer possible
una televisió pública
al servei d’un país.

Sense el seu esforç
i la seva il.lusió
aquest programa
no seria possible.

Que el seu exemple plani
per la nostra terra
i que la seva llavor doni fruits.
Mentre tots ells siguin
presents en els nostres cors,
els nostres actes
no seran estèrils.

Com tampoc no ha estat
estèril la sang vessada
de tants catalans que,
amb el seu sacrifici
han forjat la nostra nació
És per això que tots hi
tenim un deute pendent
així com les generacions
futures deran deutores
nostres.

Segurs com estem que
Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena
endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Per això beu, salta, riu
canya a l’estiu
i munta-t’ho bé.

I amb serra d’or
els angelets serraren
eixos turonos per fer-vos
un palau, reina del cel.

Que saps que tot el camp
és un clam,
som la gent blau-grana
i tant se val d’on venim,
perquè és català qui viu
i treballa a Catalunya,
de la mateixa manera que
és algerià qui viu
i treballa a Algèria.

I per això tornarem a lluitar,
tornarem a sofrir,
tornarem a vèncer.
I com més serem més riurem.
I si algú hi deixa la pell,
que quedi clar que
el fossa de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

També volem agraïr
la col.laboració del
Departament de Governació,
del cos dels
Mosos d’Esquadra i,
molt especialment,
de l’agent 478802/F.

I és tan cert
com que som vius
que se’ns acosta
l’hora foscant.

Contraindicacions:
Al.lèrgies tardorals,
malalties hepàtiques
i insuficiència renal.

La força del teu enemic
és la seva feblesa
i la teva feblesa
és la seva força.
ÉS a dir, que la seva força
és alhora la teva feblesa
i la seva feblesa,
mentre que la teva força
és la seva força.
Però recorda:
mai no deixis
que la força de la gravetat
t’empenyi cap avall.
I si caus, aixeca’t,
que de terra estant
no deixes passar.
I, si un cop dret,
la força de la gravetat
et torna a fer caure,
estigue’t assegut i mira
com s’ho fan els altres
per mantenir l’equilibri.

I sempre crida ben fort:
o ens escalfem tots
o llencem l’estufa al riu.
I si sura, marxarà surant,
i si s’enfonsa,
quedarà enfonsda.
No serà pas ni la primera
estufa al fons del riu
ni l’última estufa
que es perdi al mar.
Perquè tantes se n’han perdut
que ara no vindrà d’una.

He passat pel davant
d’una ferreteria
i he recordat el teu cos.
I en sentir bordar un gos,
he recordat
les teves paraules d’amor.
I fregant el passadís, en el
pal de fregar m’ha sembla
veure-hi els teus cabells.
En tot cas, ara ets lluny,
i per lluny que siguis
encara podries
allunyar-te més.

I tot plegat ens fa dir:
Au, aneu pels camins
i feu el que pugueu!
I si pel camí us trobeu
amb Butros Ghali, piqueu-li
el cap amb companyonia
i digueu-li: “Ei Butros!”
I en Butros us dirà:
“Us ha anat ben just,
companys!”

I és que són tantes
les criatures que hi ha
damunt la capa de la terra
i tan pocs els dies
que tenim per estimar-les
que el negui ens traeix
però la providència
ens empara.
… I així serà
fins que ho deixi de ser.

Tot s’estira, tot s’arronsa,
i si tinguessis vergonya,
no et diries Alfonsa.
I si jo fos un home valent, no
em diries Vicent.
I si canto aquest lament
és perquè m’has et saltar
una dent.

Gràcies a la feina feta anteriorment, la nostra generació ha sigut capaç de dir que no a moltes coses: no a la vida que ens volien imposar, no a l’educació, no a les idees preconcebudes… Hem pogut escollir allò que voliem ser i amb qui voliem estar. I això, precisament la capacitat de dir que “no” ens ha dut a les frustracions, fracasos, traumes i demés. Perquè no crec que hi hagi una generació més drogradicta que la nostra, i no em refereixo a les drogues il.legals sinó de les legals. Segurament també ens hem fet febles i defallim de seguida, però miro al meu entorn i qui no es pren un anti-depressiu es pren un ansiolític, o unes herbes que el mantenen tranquil, o un munt de cafès per estar actiu.

Perquè quan un no pot decidir i s’ha de conformar amb un guió pre-establert no té marge per la frustració, però quan tens la capacitat de dir “no” és quan pots equivocar-te i frustar-te.

Total, que vaig despenjar (vès! què havia de fer eh?). Quan vaig sentir que em parlaven en sudamericà vaig entendre el perquè del remitent extrany. Em van preguntar pel titular de la línea i vaig respondre amb un “No, no hi és” que vaig haver de repetir 4 vegades. La seva següent pregunta fou “Do you speak Spanish“?

Ja no va tenir temps de preguntar res més.

I si per una banda no m’extranya que un amant abandonat utilitzi qualsevol eina per fer-li saber a qui l’ha deixat el que sent i, sobretot, intentar fer-lo partícep del seu malestar si que em sorprèn que persones aparentment madures emprin un espai per una cosa diferent a l’ús que se li ha donat. Perquè sorprenentment aquestes persones que escriuen retrets saben que allò que han escrit molt possiblement no perdurarà, perquè ells també tenen bloc i coneixen la funció d’eliminar comentaris. I han vist com el blocaire n’eliminava, de comentaris d’aquest estil.

No deixarà mai de sorprendre’m les tonteries que es fan en nom de la racionalitat i l’anàlisi. I si bé és cert que la pena de l’abandó és gran també hem arribat tots a una edat en la que sabem que els retrets acostumen a produïr l’efecte contrari al desitjat: no només permeten posar pau sinó que generalment . I no obstant, així que podem li retreiem a l’altre allò que esperavem que fos i no ha estat.

I mentres jo mateix anava fent que no amb el cap acotat, desaprovant aquest discurs, pensava en com de bé funciona fer sentir malament a la gent dels problemes que no pot resoldre, i de com la gent té la consciència bruta per coses que realment no pot canviar. I jo no em sento gens culpable per tenir l’ordinador engegat, i consumint, 24hores al dia. Tampoc em sento culpable per tenir l’equip de música i la televisió en standby perpetu. Ni de no separar la brossa en 4 grups diferents. Ni de fer servir bosses de plàstic al súper. Ni de no sentir-me afectat per la misèria dels altres.

I no m’hi sento perquè sé que el problema de la Terra no és l’energia que consumim sinó la superpoblació humana, i que només a partir del moment que reduïm de forma dràstica aquesta població podrem pensar en canviar la resta de les coses.

Però també vaig veure que aquest mateix discurs de la culpabilitat de l’home és el que forma la base de la religió catòlica, i és divertit que els agnòstics (o ateus, vés a saber com es defineixen) facin servir exactament la mateixa tàctica per aconseguir uns objectius que, coincidint també amb els de l’Església, poden ser bonics sobre el paper però erronis en el camí escollit per aconseguir-los.

Perquè entre d’altres coses el que està fent l’Ajuntament de Vic no és il.legal, sinó al revés, adaptar la seva normativa a la legalitat. I prou. I aquesta llei no l’ha decidit el propi Ajuntament sinó el Govern de l’Estat. El que passa és que, per variar en aquest país, per una banda es regular que cal identificar-se per empadronar-se (i d’aquesta forma empadronant només a qui té documents d’algún país, perquè qui no té documents és més un apàtrida que un il.legal oi?) i per l’altra banda es diu que tothom ha de ser empadronat. Ara que algú decideixi quina és la llei que mana més.

Si jo ara me’n vaig a l’Ajuntament de Barcelona i em vull empadronar sota el nom “Ets Unfilldeputa Desgraciat” que viu C/Balmes 12, 1-1  ho he de poder fer, ja que no s’ha de demanar cap paper per fer-ho, oi? Va home, pensem una miqueta!

Aquests de la caravana, que s’estan no-sé-quants dies viatjant amb caríssims camions 4×4 per Àfrica ensenyant a tothom que viu en la misèria la de pasta que es poden gastar per entregar un material que la gent ha donat de forma gratuïta em sonen a pijos amb molt de temps lliure a la recerca d’aventures i sensacions. Viatjar pel desert (amb aire condicionat)! Dormir en tendes de campanya! Veure negres de debò! Passar per poblats autèntics! Que fort! Si estic segur que fins i tot es connecten a Internet via satèlit!!!

Perquè no envien el material en avió, que arriba abans i sense problemes? Doncs perquè l’important és el trajecte, no la destinació.

A la meva empresa, que també està plena de pijos, se’ls ha acudit demanar-nos que ens ajuntem a una “iniciativa solidària” que consisteix en regalar calçat als  africans. Calçat!!! De totes les coses que es poden fer se’ls ha acudit que el que més necessiten els negres que viuen en climes càlids, terrenys sense asfaltar i que han anat descalços durant segles és calçat de segona mà! La seva visió paternalista dels “pobres” els empeny a creure que necessiten el que ells es compren a cabassos: calçat.

Avui he anat a una xerrada-concert en honor al 61è aniversari dels Drets Humans, i es centrava en el dret a no ser discriminat. Si bé estic d’acord que ningú ha de ser discriminat “per se”, també cal entendre que unes certes discriminacions són lògiques i normals en qualsevol aspecte de la vida. I si bé estem d’acord que de cara a una feina un és discriminat en funció dels seus coneixements també sembla lògic que un pugui ser-ho en funció de la seva raça, credo, religió o aspecte. No cal ser més papistes que el Papa i defensar l’absoluta manca de discriminació, o el que és pitjor, la discriminació positiva per lluitar contra la discriminació.

A vegades no sé si la gent és massa il.lusa o és que viuen en un món que no sembla ser el meu. Em sembla sorprenent que una persona pugui afirmar, sense rubor, que és “terrible” que Angela Merkel admetés que per arribar on ha arribat hagués de renunciar a ser mare. O que no sigui possible conciliar (parauleta de moda) la vida laboral amb la familiar. O que un empresari s’ho pensi dues vegades abans de contractar algú que té pensat tenir fills i, òbviament, dedicar-li moltes hores al dia. Cosa que és lògica i normal (dedicar-se als fills).

I no m’entra al cap que la gent no entengui que no es pot tenir tot. Criar fills (per part del pare o de la mare) és una feina pràcticament a temps complet, al igual que és una feina a temps complet dirigir una empresa, o un país. És obvi que no es poden tenir les dues coses simultàneament i que escollir-ne una acostuma a implicar renunciar a l’altre. I no és greu, el que és greu és voler fer les dues perquè no en faràs cap de bé.

I és que em sembla que la gent s’omple de bones paraules e intencions sense veure el món tal com és. Som o no som tots defensors d’allò nostre? Volem o no volem tots conservar aquelles coses que ens són pròpies? Doncs aleshores és normal que un reaccioni de forma defensiva devant la diferència. La gràcia està no en acceptar allò aliè i donar-li més entitat que lo propi per demostar com en som d’integradors i no racistes, sinó en veure la diferència com una cosa normal. Que és precisament el fet que siguem diferents el que ens dóna riquesa, i que jo sigui blanc i tu negre no té més significat que el fet que som diferents. Però no pel fet que tu tinguis un color de pell diferent, o un altre sexe, o una altra religió, o un pensament diferent ha de fer que jo et respecti encara més, sinó que el fet que siguem diferents és el que ens permet reconeixe’ns, és el que ens ens fa únics, és el que enriqueix.

I si, un dels drets humans és el de la no discriminació, però el de la no discriminació sense base. Diferents feines, diferents persones, diferents drets i deures. No som iguals, no podem reaccionar igual, no podem simular que el món és com no és. Com bé ha dit un sensacional Carabén al final: un sabater posa les sabates més boniques a l’aparador, malgrat en té de tots els estils a l’interior. Doncs això mateix: no ens quedem a la superfície i critiquem l’estètica: anem més enllà i adonem-nos que la discriminació no és res més que l’exercici del dret a escollir. O no tenim dret a escollir?

També he vist als autobusos anunciat que totes les obres de barcelona estan a una web on en puc treure la informació: http://w3.bcn.cat/obres Bé, les obres que estan fent desde fa unes tres o quatre setmanes als carrers que rodegen Bonavista no hi surten. Ni una.

Pura propaganda.

En canvi a Austràlia ho saben. Una civilització s’ha mantingut impertorbable durant 25.000 anys. Saben com vivien durant la darrera glaciació, fa 20.000 anys. Saben com era el territori fa 15.000 anys. Saben com vivien fa 10.000 anys Ho tenen dibuixat i ho porten escrit a l’estructura social, que es regeix per unes lleis incanviables. Una forma de vida que els ha permès ser la civilització més exitosa en la Història de la Humanitat, si considerem la supervivència com l’èxit.

A mitjans del segle XIX els homes blancs arribaven al nord d’Austràlia. A Kakadu, per exemple. A mitjans del segle XX ja només hi quedaven 3 aborigens, a Kakadu. En 4 generacions van transitar del seu estil de vida, a intentar adaptar-se al nou i a desaparèixer. En 100 anys s’ha escombrat, extingit per la via de l’assassinat, una civilització de 25.000 anys. Pim-pam, sense complexes, sense remordiments, sense excuses. Fora. Ignorats, bandejats, segrestats, eliminats. Ells, els seus records, la seva terra, la seva cultura i el seu model social d’èxit.

Què és el que du a una raça, la blanca, a modelar l’entorn al seu gust i en canvi a una altra, la negra, a modelar-se en funció del seu entorn?

En els dos casos es cerca el mateix: que la col.laboració entre diferents persones amb diferents coneixements permeti enriquir el coneixement de cada un d’ells i el comú. Així, la wikipedia es converteix en una eina més fiable globalment que les tradicionals fetes sobre paper, i els blocs ens apropen punts de vista i opinions diferents que, en cas de ser erronis, poden ser raonats i corregits mercès als comentaris.

Però el món no és, desgraciadament, un món ideal i la popularització comporta banalització mercès als imbècils, que són molts més. Em resulta especialment molest adonar-me de com la gent sense coneixements i amb una educació inexistent és majoritària en els comentaris a qualsevol publicació digital. Els comentaris han deixat de ser una eina de discussió per ser un mur d’insults, desprecis, militància de la ignorància i la constatació evident que els imbècils són molts més. I a més són militants de la seva imbecilitat.

Una mica vindria a ser com la natalitat: si ens ho mirem d’aprop ens adonem que els ignorants, els que no tenen estudis, els desplaçats són aquells que més descendència tenen. En canvi els cervells privilegiats, aquells que han invertit mesos en estudis, els que dirigeixen idees d’èxit són els que menys es reprodueixen. I si els que valen no tenen fills, i els que no valen en tenen molts és fàcil deduïr que al final ens trobarem amb una idiocràcia (off topic: Idiocracy,  si podeu mireu-la: és divertida i potser té raó). Un panorama desolador.

Resulta en general frustrant veure com una possibilitat increïble d’augmentar el coneixement global a través de la cooperació entre ments, entre persones, entre cultures acaba essent matxacada pels que insulten, que desprecien, que ignoren, que silencien el coneixement real que no els hi escau. És desesperant llegir un diari online, o una eina de publicació de blocs, o un bloc d’èxit i veure que els comentaris no només no enriqueixen el text (ja sigui amb més dades o amb correccions justificades) sinó que són un pati d’escola on els lectors s’insulten mentre evidencien la seva ignorància militant. I fan tant de soroll que un ja ni s’apropa per aquests llocs, fart de quedar-se sord en un món de mones.

On han anat els que tenen coneixement? Perquè ja no es produeix un diàleg enriquidor? On escriuen tota aquesta gent que té coneixement útil i ganes de compartir-lo? Perquè els imbècils ens han pres l’alegria de compartir?

Per anar de casa mon pare a casa meva, un trajecte de 30 quilòmetres, tardo 1h20minuts en transport públic i 25minuts en cotxe. Fa dos anys, tardava 1h20minuts en transport públic i 40minuts en cotxe.

El cotxe senzillament no té competència quan se surt de la capital catalana. El transport públic esdevé incompetent i el cotxe és cada cop més eficient mercès a les inversions en creació i millores de la xarxa viària.

Si vols moure’t oblida’t del transport públic. Som-hi!

Ara bé, el fet contraproduent es produeix quan et passeges per les poques illes que han sigut edificades. I per edificades s’entén complexes turístics, poca broma. Una d’elles, la Daydream Island, té dos complexes turístics: un a cada banda de l’illa, i com que l’illa és ben poqueta cosa pots anar caminant d’un extrem a l’altre, per un camí asfaltat que voreja el mar.

Al llarg d’aquest camí hi ha vàries escombraries i cendrers amb una nota que hi diu (aproximadament): “L’entorn natural és molt important per a nosaltres. Si-us-plau, cuida’l no tirant coses al terra“. I jo penso: “Collons, si és tan important per vosaltres aleshores no haver-lo destrossat plantant dos resorts aquí al mig!“.

Així mateix, quan ets al tren veus passar el revisor bastantes vegades. No passa a revisar que portis el bitllet segellat sinó que ell està allí per ajudar-te. Per servir-te. Òbviament també revisarà que hagis pagat, però no és la seva missió la de pescar als que es colen.

No només això, sinó que en cas que el tren estigui parat més estona del normal en un lloc automàticament per megafonia t’informen del motiu de la parada, de l’estona perduda, de si es podrà recuperar aquesta estona en el trajecte que falta i, com no, et demanen disculpes. I si per culpa del retard perds la connexió amb un altre tren normalment et comuniquen que han parlat amb l’estació en concret i el tren esperarà una estona (si és possible).

En definitiva, et sents bé i segur perquè qualsevol incidència se’t serà comunicada per tal que puguis fer el teu trajecte amb comoditat i seguretat. I la gent que treballa ho fa amb un somriure, no veus cares-de-gos fastiguejats per un treball que no els hi agrada.

És aleshores quan arribes a casa i t’adones que a les estacions només hi ha segurates que no et resoldran dubtes, els trens es paren sense raó aparent, els revisors només apareixen en moments puntuals, als trens hi ha cossos de seguretat amb gossos i alguns transports ja s’han automatitzat sense conductors ni revisors ni caps d’estació. Sense ningú a qui dirigir-te si tens el més mínim problema i/o dubte.

Em sembla que estem avançant cap a una societat de serveis a qui li importa una merda a qui serveix.

Ja l’he avisat que ho ha de fer molt malament perquè no el renovin, a la vista del personal que corre per aquí.

En Pere es mou igual que jo però amb la diferència que ell ho fa amb un somriure als llavis. En Pere sembla un home feliç.

Ell, i el seu somriure, m’han deixat profundament impressionat.

Llogo pis de 40m2 per 830€ a la Plaça Dones del 36

em sembla que més un nou espai verd es tracta d’un nou espai piju. Ah, que els pijus són verds?

cartell inauguració plaça de les dones

El meu amic músic dedica molt de temps a posar la seva música en botigues virtuals i a mantenir la seva pròpia botiga. També perd molt de temps amb els papers legals de la SGAE i d’altres entitats. Tot aquest temps dedicat a la promoció de la seva música és temps que ell en diu invertit i jo considero perdut.

El meu amic músic viu de les sessions que fa ja que la venda de la música no li reporta pràcticament cap diner. I els que reporta no són suficients per a contrarrestar el temps que dedica en la distribució del seu material a les botigues de música online, així com els correus per a resoldre els problemes que sempre existeixen. En resum, el meu amic músic per diners en la venta de la seva música.

El meu amic músic no s’adona que si regalés la seva música i s’oblidés de la distribució serien els propis usuaris qui li farien la distribució i el màrketing per Internet. El meu amic músic no s’adona que si fes servir el seu web per oferir la descàrrega gratuïta de la seva música, el twitter per a explicar el seu dia a dia, el facebook per als concerts i el seu weblog com a centre informatiu guanyaria temps i diners, sense haver-se de preocupar per la distribució dels seus mp3.

El meu amic músic no s’adona que només el contractaran si la gent el vol escoltar, i només el voldran escoltar si tenen accés a la seva música. El meu amic músic no s’adona que oferir la descàrrega gratuïta és la millor eina de promoció. I la que més beneficis econòmics li reportarà.

El meu amic músic no m’escolta, per això ho escric.

Perquè, siguem sincers, aniriem a veure un concert de U2 on ells hi posen la cara i els moviments, però un altre les veus i la música? I no sabessim mai si el so era aproximat al de U2 autèntic? Doncs això és el que acceptem tranquilament a la televisió i el cinema: que ens canvïin tota la part sonora sense ni tan sols saber si la “nova” té alguna cosa a veure amb l’altra.

Preciosa pel.lícula, per cert. I doblada no deu valdre una merda, amb perdó.

//www.youtube.com/watch?v=BBqMNSOqAQc

Aquest és el seu darrer vídeo, amb una lletra que torna a estar a l’alçada del més exigent.

//www.youtube.com/watch?v=dHTy3Ll87sE

Imitació

Massa aviat és tard.
Qui trobaré per imitar ara,
que la pau ja no s’amaga
i el somni inquiet no para enlloc?

Quin de tots els personatges
gosarà demanar clemència
si el dol n’és protagonista
i no contempla cap perdó?

Massa aviat és tard.
Qui donarà repòs als morts?
Qui et regalarà muntanyes?
Qui et cremarà els records?

No diràs que no tindràs
el que no has volgut encara
ni sabràs que no podràs
perdre-ho tot altra vegada.

El plaer de mentir
és l’orgull dels miserables.
El futur no va per aquí
no l’esperis endebades.

Quan tot això passa veus que tota aquesta gent està allí mercès a un sistema que premia la fidelitat al lider i no al poble.  I t’adones que tot plegat no es pot canviar perquè qui ha de canviar la llei és el mateix que rep els beneficis de l’actual. En moments així prenc consciència que tota aquesta mediocritat que ens envolta és degut al nostre propi passotisme i m’agafen ganes que algú amb dos collons agafi una pistola i foti un tret a tota aquesta gent que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou. És en aquests moments de ràbia continguda que veig clar que són quatre els fills de puta que ho maneguen tot, i que si algú amb dos collons se’ls carregués la resta de xupòpters es retiraria amb els pantalons molls i suplicant clemència.

És aleshores quan entenc que una revolució només pot ser a base de sang i foc, perquè els privilegis no s’entreguen sinó que es prenen per la força. I comprenc que a l’oligarquia actual només se la farà fora amb foc. I sang.

• Amb les que t’hi agrada jaure
• Amb les que t’hi agrada dormir
• Amb les que t’hi agrada despertar

Les terceres són les més escasses.

Imatge extreta de Raco Català

I com que els catalans malgrat la Història Oficial que som gent pacífica d’això no en tenim res [consulteu Guerres dels catalans, de Junqueras&Calpena] aquesta bestiesa de la pantalla podria desembocar, si Déu vol, en un final directament copiat de V de Vendetta, amb el Parlament (o el Congreso) volant pels aires.

(També semblava impossible que un xarnego arribés a President de la Generalitat votat pels independentistes catalans i mira… )

Tot això serien diners, possiblement bastants en l’intent de vertebrar el territori a través d’una xarxa de tren. Molta gent diria que són molts diners, massa diners per a unes comunicacions que avui dia es poden fer (exclusivament) gràcies al transport privat. Per això em fa tanta ràbia quan veig que el que se’ls hi nega a uns se’ls hi concedeix als altres.

En els darrers anys s’han fet 2 grans obres a Barcelona, capital d’aquest meu petit país, relacionades amb el transport. En total s’hi han gastant 10.000 milions d’eurus (1.670.000 milions de pessetes, casi 1.7 BILIONS de pessetes). Tants diners tan sols per a portar la gent a Madrid (el TGV) i a augmentar la capacitat de l’aeroport del Prat (terminal T1).

A més a més, hi ha en marxa dues obres més. Una d’elles és una línia de Metro que unirà la zona metropolitana (que ja estava unida) pel mòdic cost de 6.000 milions d’eurus (1 BILIÓ de pessetes). L’altra és la nova estació de tren que preparen a Barcelona, amb un cost aproximat de 1.000 milions d’eurus (167.000 milions de pessetes).

En total, doncs, veig que 4 obres a Barcelona s’enduen 17.000 milions d’eurus, o el que és el mateix. 2.839.000 milions de pessetes que per ajudar a la lectura ho arrodonirem a 3 BILIONS de pessetes (i segur que em quedo curt, perquè tot costa sempre més del pressupostat).

Amb tot això, la línea de Ferrocarrils que havia d’unir Lleida amb Girona de forma directa, o l’orbital que enllaçava Vilafranca del Penedès amb Sabadell estàn aturades per manca de pressupost, així com la millora de l’enllaç Manresa-Lleida que ara per ara només tarda pràcticament 3hores. I així em vaig trobar l’altre dia que per anar d’Igualada a Girona amb transport públic i vaig tardar pràcticament 5 hores, ja que la única forma de fer-ho era amb tren i via Barcelona.

El fa. Complimenta una fulla d’excel, l’imprimeix i me l’entrega.

C: Moltes gràcies. Ui, veig que m’apliques el descompte de 2000Eurus, però jo no tinc cap cotxe a canvi.
V: No hifa res, el fem a tothom aquest descompte. Per quan el voldries?
C: Ui, suposo que aviat.
V: Ho dic perquè si el vols per aviat m’hauries de fer la comanda ja mateix perquè amb l’estiu pel mig ara ja ens n’anem fins a setembre. Clar que si em fas la comanda ara podria mirar els stocks i trobar-ne algun similar per entregar-te’l. Ja et regalariem els extres com ara la pintura metalitzada o la ràdio.
C: Ah gràcies. Doncs ja et diré…
V: Pensa-hi: si el vols ràpid digues-m’ho aquesta setmana perquè sino fins més enllà de setembre… I no et preocupis pels extres que ja els ajustariem al preu que t’he donat.
C: Si, ja et diré. Per cert, si ho vull pagar a plaços com ho fem? Aquí no me’n dius res…
V: Ah! no hi ha problema… Diga’m en quants mesos el vols i ens ajustem.
C: Ah caram.. Bé, doncs ja parlarem perquè encara no sé si el pagaré trinco-trinco o buscaré finançament

Conclusió. En trec dues:

1. Necessiten vendre com sigui per cobrir els ratis
2. Els 2000 dels Governs són una enganyifa que demostren, de nou, que els que legislen no tenen ni puta idea sobre què legislen. Molt segurament, aquests mateixos 2000Eurus els concessionaris els descomptaven també abans amb qualsevol altra excusa. L’avantatge és que ara només en descompten 1000, ja que els altres 1000 els obtenen de l’Estat. Es a dir, de nosaltres.

I és que no m’entra al cap que no puguin entendre que els aldarulls i destrosses és lo normal, i que lo anormal seria que no n’hi haguessin. Cal assumir les “pèrdues” (pagades per les asseguradores, que per això estan) ocasionades per les destrosses ja que són la contrapartida als guanys de tenir un negoci al centre i el nom de la ciutat en boca de tots mercès a un club de futbol  que es passeja pel món amb el nom de la ciutat.

Perquè si tu tens una multitud que s’ha passat dues hores devant un televisor cerveses en mà i en un moment de borratxera etílica i emocional col.lectiva s’ajunten en una festa espontànea en un lloc molt apretat… què passarà? Doncs que d’entre aquestes 50.000 persones n’hi haurà 50 que buscaràn brega. I si apareixen els anti-avalots aleshores tens les corredisses, enfrontaments i destrosses més que assegurats.

I si un dia no apareguessin els anti-avalots? La multitud seria capaç d’autoregular-se? Ho podriem provar.

Els Mossos, i sobretot la seva direcció, haurien de frenar i pensar. No és lògic que a cada acte gran on apareixen els mossos acabi amb un descampall de ferits, detinguts i fotos als diaris. Senzillament, no és normal. T’ho miris per on t’ho miris, no és normal. Pots empescar-te justificacions a cada assalt, però saps que fins que vas arribar tu això no passava.

I mira que em toca molt els ous admetre-ho, però la Policia Nacional tenia més mà esquerra. Suposo que ho feia els anys d’experiència i la certesa que en grans multituts la millor solució és deixar que s’auto-reguli. I, en carretera, la Guàrdia Civil no et tenia acollonit amb controls i radars com ara passa amb els Mossos.

I és que ha sigut arribar “els nostres”, els Mossos, i ja no hi ha qui condueixi tranquil o qui vaig a una concentració multitudinària sense evitar alguna càrrega policial.

Alguna cosa no fan bé i millor que ho arreglin. O que tornin els altres, així com a mínim no sentirem (més) vergonya de nosaltres mateixos.

Fa uns anys gràcies a ell vàrem guanyar la Champions a Paris. I ara, gràcies a ell hem arribat a la Final a Roma.

Gràcies Victor Valdés!!!

Si tan sols pogués trobar un programa que cada hora em silenciés l’altaveu durant 5 minuts….

Això és el que està passant amb aquesta pressumpta pandèmia amb la que l’OMS ens vol acollonir. Tot plegat uns quants interessos farmacèutics ajuntats amb una raresa mèdica, res que no sigui habitual.

La única pandèmia que hi ha a La Terra s’anomena fam, i s’encomana de forma alarmant i constant. Però no patiu, només mata negres.

[Afegitó] Com que molts professionals de la paraula i escriptura estan de nou fent ús de les paraules sense tenir ni puta idea del que signifiquen, aquesta és la definició de pandèmia:

Malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d’un país

Quanta gent queda en evidència només consultant el diccionari….

M’explico.

Com cada any toca fer la declaració de Renta. Fins fa 2 anys jo em beneficiava d’un apartat que em permetia desgravar un 10% del lloguer anual mercès a tenir el pis llogat des d’abans d’una determinada data. L’Estat tenia, doncs, la seva forma de recompensar-me que hagi estat de lloguer durant tant de temps en el mateix lloc. Fa dos anys aquesta capacitat va ser traspassada íntegrament a la Generalitat, que va instaurar noves normes. Resultat? Ja no ho puc desgravar ni beneficiar-me de cap mena de descompte per estar de lloguer.

És a dir, fins fa 2 anys hi havien 600€ (aproximadament) l’any de lloguer que retornaven a la meva butxaca. Desde fa 2 anys, aquests diners van a parar a la butxaca de la Generalitat, i a mi em toca pagar-li a l’Estat uns diners extres perquè, misteriosament, resulta que pago massa pocs impostos malgrat anar cada mes escuradíssim.

Heus aquí, doncs, una gran política d’esquerres: castigar el lloguer.

Fets, no paraules… oi?

La càmara és la del mòbil, però es pot apreciar bé la ideologia del local:

I juntament amb aquests “records” hi havia també una enorme estanquera amb l’àguila penjada del sostre que ja no vaig gosar fotografiar.

La veritat és que ningú em va mirar malament ni per expressar-me únicament en català ni per les cares de sorpresa, estupefacció, admiració  (i suposo que fàstic en algun moment) que feia mentre observava la decoració. Se’m va respectar, doncs, i per tant crec just no escriure ni el nom ni l’adreça de la bodega. Penso que tal com jo exigeixo respecte per les meves, a vegades, radicals idees he de ser coherent i respectar aquesta gent que en principi no m’han fet cap mal.

Ah! El vermut estava boníssim

I és que no n’hi ha, de “noves” pessetes. I, per tant, tampoc hi ha “antigues” pessetes. Hi ha pessetes i hi ha eurus, però no hi ha antigues pessetes ni nous eurus.

//www.youtube.com/watch?v=AkjyzyjeTgo

Si la persona esdevé tal en el moment de la concepció, perquè a  l’aniversari es celebra la data de naixement i no la de concepció?

Aquesta frase la vaig sentir o llegir fa molts anys i darrerament m’ha tornat a la memòria. M’agradaria sentir-ne la resposta per part del anti-abortistes i els auto-proclamats defensors de la vida.

El poble català sempre ha estat sobiranista però mai independentista. Sempre ha volgut ser ser sobirà, decidir per si mateix però sempre caminant al costat d’algú. De fet, de l’aliança amb Aragó en va sortir una confederació prou potent com per expandir-se cap al Nord primer i posteriorment quan li van tallar les ales cap al Sud.

De totes formes, és desde la desaparició del Casal de Barcelona que Catalunya busca desesperadament una senyor amb qui encaixar. Després d’Aragó va tocar el torn a Castella. I, francament, la confederació de Regnes no va anar malament ja que el poble continuava essent sobirà per escollir el senyor que més li plaïa, com va demostrar al canviar de cop la seva estratègia per aliar-se amb el tron de França. Cosa que va anar malament i es va tornar a Castella com a mal menor.

I, de fet, d’aquesta cerca del millor senyor va sorgir la guerra que després ens va portar al desastre de 1714. D’aleshores ençà, Catalunya deixà de ser sobirana i ja no va poder escollir mai més el seu senyor, sinó que li van imposar. Però de totes formes, el poble català de tant en tant ha anat intentant recuperar la seva sobirania però sempre, sempre, per buscar un nou senyor més just.

Ja més recentment, hem vist com els dos cops que s’ha proclamat la República Catalana ha estat sempre en forma de confederació amb d’altres pobles, mai en solitari. Fins i tot darrerament alguns han cregut que podriem ser sobirans sota una confederació europea de nacions que identificaven com la UE.

Malgrat tot, això no vol dir que siguem un poble mesell com se’ns presenta, ja que no són pocs els cops que aquesta nació s’ha alçat en armes. I, de fet, els sidrals més grans a la Península sempre han vingut impulsats pels nostres compatriotes.

Resumint: Catalunya en si no serà mai independent perquè el propi poble català no ha buscat mai això. Sí, és cert que uns quants som independentistes però també és cert que la major part de la nació és sobiranista. Forma part del caràcter de poble que tenim, i com abans ho entenguem i els independentistes siguem capaços d’assimilar que entre sobiranisme i esclavatge és millor el sobiranisme millor anirem. Ara bé, no s’ha de renunciar al somni de la independència perquè, de fet, un no pot ser independent sense ser sobirà i per tant cal anar de la mà amb els sobiranistes ja que el tram més llarg de camí l’hem de fer plegats.

Existeixen a la Xarxa molts projectes engegats a Gràcia, que no fan sinó reflectir el munt d’entitats que s’hi mouen al món real. Però no n’hi ha cap, o quasi cap, que tracti d’aglutinar tot el que es cou al pobre i ho presenti d’una forma autòctona. Moltes entitats tenen presència a Internet, i moltes d’altres només en tenen a Internet, però entre ells no s’hi veu reflexat aquest sentiment de pertanyença a una Vila, a un poble, a una reduïda nació urbana.

Si fem una mirada ràpida a mitjans de comunicació graciencs ens trobem un panorama desolador: l’emissora municipal de ràdio, d’esquenes al món sense web ni correu electrònic propi;  l’antiga televisió de Gràcia transformada en una productora amb una web que ofereix els seus propis continguts amb uns pocs enllaços cap a d’altres espais graciencs; el diari transversal web fa mesos que no actualitza; la tortuga, diari digital, es dedica a parlar de lo seu i obviar a la resta; l’independent, que estrena web, continúa oferint dos articles setmanals i com no podria ser d’una altra manera, no enllaça ningú més en portada; i vilaweb vila de gràcia es manté com un altaveu de l’Independent amb les seves ja clàssiques tres o quatre notícies setmanals extretes totes d’aquest setmanari.

Després hi trobem tota una sèrie de pàgines, blocs i portals d’entitats i personatges graciencs dispersos sense cap més nexe comú que els temes que els ocupin. Amb més o menys fortuna, aquests esforços virtuals apareixen i desapareixen a la velocitat que se li suposa, i coneix, a Internet. Pocs perduren el suficient per a esdevenir qualsevol cosa més que la havien concebit en el moment de néixer. No conec (em confesso ignorant) de cap espai virtual que es dediqui a aglutinar i/o fomentar i explicar el sentiment que tothom li reconeixia, envejava i desitjava a en Mussons. Si fem una cerca al Google de gracianisme tots els resultats apunten cap aquest gran home i no sembla haver-hi hagut ningú que n’agafés el relleu o hagi emprès algún tipus de projecte sota aquest concepte.

Podria parlar de de GràciaNet, però no ho faré perquè per una banda en formo part i no seria prou objectiu, i per l’altra no és aquest un apunt corporatiu

Per tant, i com a foraster, no acabo d’entendre perquè aquest sentiment de poble no ha acabat mai de cuallar a Internet, on tothom ha anat a la seva i han estat altres els nexes amb els que s’han connectat a la Xarxa. I em pregunto si, de fet, el sentiment nacional gracienc no ha anat desapareixent, diluïnt-se en aquest món globalitzat i multi-cultural que s’ha anat animant desde l’Administració. Sembla lògic que en una població constantment en augment i variable en els seus integrants, el sentiment d’unió entre tots ells que hi havia es faci petit i acabi perdurant només “en familia”.

I admeto que em fa una certa pena l’altaveu que podria ser Internet per a l’expansió del Gracianisme hagi estat tant desaprofitat, situació que preveig que perdurarà en el temps. Sembla que el temps de les grans i noves metròpolis necessiten crear nous nexes d’unió, enterrant els previs a la memòria dels vells.

I me’n recordo que la M. sempre em diu que sóc “l’advocat del diable“, que sóc capaç de defensar qualsevol postura que m’asseguri un enfrontament dialèctic amb el que tinc devant. Evidentment rebutjo de pla aquesta percepció ja que em considero prou capacitat per a tenir una visió pròpia i no haver de basar les meves creences en quelcom enfrontat a unes altres. No obstant, em preocupa una mica el transfons d’aquesta afirmació de la M., que em consta que no ho diu amb malícia i, ho he de reconèixer, sembla tenir prou fonament ateses les circumstàncies.

Però i si de fet la realitat també fos polièdrica? Què passaria si el pas del temps l’únic que fa al nostre interior és afegir possibles punts de vista, possibles realitats que reflexen el món exterior? La joventut es caracteritza per la rauxa, per l’obsessió de córrer contra el rellotge amb la voluntat de canviar-ho tot perquè es té tot claríssim: pocs grisos i molts colors brillants. La joventut, doncs, és un triangle on totes les cares són clares i separades. A mida que passen les experiències aquest triangle es va transformant en una forma geomètrica complexa, amb moltes més cares i algunes d’elles tan similars a les seves veïnes que costen de distingir.

Per tant, no em considero un “advocat del diable” sinó que possiblement m’adono que el poliedre pot ser vist desde plànols diferents, alguns d’ells similars i d’altres excloents però tots plegats integrants d’una sola forma geomètrica. Entenc que aleshores el que anomenem creixement, maduresa, saviesa, o el defecte d’ella, es podria explicar gràficament a partir de les cares d’un poliedre i la seva complexitat.

Fa 40 anys, uns idealistes que volien canviar el món enarbolaven el “Prohibit prohibir” mentre corrien devant de la policia.

Fa 40 anys aquests joves no sospitaven que 40 anys després farien el que els seus contrincants no es van atrevir a fer mai: desallotjar Universitats i Esglésies a través de la força policial.

Fa 40 anys, uns quants joves no sabien que dintre seu portaven el mateix fill de puta a qui criticaven. Fa 40 anys van prendre notes del que feien per tal de, 40 anys després, ser més fills de puta que els fills de puta contra qui van lluitar. Cosa que deu demostrar que un no neix fill de puta, sinó que s’hi transforma.

Afortunadament no tots aquells joves que fa 40 anys lluitaven al carrer ara són uns fills de puta que repeteixen els tics dels anteriors fills de puta. Molts d’ells són bellíssimes persones, però els més cabrons han arribat dalt de tot a nivell polític.

Cosa que deu demostrar que per ser algú en el món de la política cal ser un gran fill de puta.

La pel.lícula està farcida de tacus, racismes, desprecis i jocs de paraules. És, no siguem snobs, bastant difícil de seguir si no estàs habituat a l’slang blanc americà i als insults disparats en forma de metralleta. A mi em costava molt entendre els rampells i per això buscava els subtítols per poder entendre-ho. Però cada cop que ho llegia pensava: “No, això no és el que ha dit.“. I em vaig adonar que no escrivien el que deia, sinó una adaptació al castellà de les bromes, insults i girs idiomàtics.

Al acabar la pel.lícula i mentre el meu cap anava pensant en el que havia vist ho vaig entendre: havien subtitulat la pel.lícula doblada, i no la original!. De fet, això ja em va passar una vegada amb un dvd (El Tercer Home), on si ho miraves en castellà les paraules cassaven però a la que ho posaves en versió original t’adonaves que no anaven a l’hora.

Així, la feina de la Sònia Garcés (si no recordo malament el copyright dels subtítols era seu) no l’acabo d’entendre: ella ha adaptat els diàlegs i han realitzat el doblatge a partir dels seus textos, o ella s’ha basat en el doblatge per fer els textos?

Sigui com sigui, i fos primer el doblatge o la subtitulació, resultava una experiència molt desagradable veure que no només no ho podies entendre sinó que a més no et podies fiar de les lletres.

Durant uns anys això semblava Xauxa i tothom s’apuntava al negoci de fer diners de forma ràpida i sense cap mena de control. I és clar, va arribar un punt que això ja no s’aguantava i ara vol fer un pet. Dic vol, i no pot, perquè no li deixen ja que prefereixen apuntalar el desastre a afontar-lo.

Això cal deixar que s’enfonsi, que foti un daltabaix com Déu mana i aleshores tornar a començar, amb regles noves. Que molta gent se n’anirà al carrer? Doncs si, què hi farem. Però sempre es pot emigrar a d’altres llocs oi?

I és que si escoltes parlar als de Barcelona ells sí que diuen “oi ka mantens“. Imagino, doncs, que el títol l’ha posat un xava. Així que gràcies, senyor-lingüista-de-tv3 per no permetre que el títol fos tan xava com “oik mantns?”  i deixar-ho a mitges entre el xavanisme i el diccionari

Però no obstant, sóc espanyol en el sentit històric de la paraula. I és que la parauleta se les té, ja que en aquesta península el nom ha passat de tenir un significat geogràfic a tenir-ne un altre de nacional. Enrera en el temps veiem que el nom Hispània ha dessignat tota la península i als seus habitants, fossin de la tribu que fossin. Ja en el temps de la conquesta romana, tan espanyols eren els lusitans com els ilerdencs, els laietans, els bascs i totes les nacions que hi habitaven. Imagino que el mateix devia passar en moltes altres regions europees, on sota un sol nom geogràfic hi convivien diverses tribus totes elles diferents i amb els seus propis noms però amparades sota el mateix paraigües geogràfic. Passaren els romans, els germànics, els francs, els àrabs… arribaren els cristians i el funcionament continuava essent el mateix: un nom geogràfic per a moltes nacions diferenciades. I tots vivien en pau i conscients de viure en un territori extens que tenia un nom que a tothom semblava bé, doncs no negava ni afirmava el seu propi origen sinó que servia per denominar alguna cosa més gran que tots ells. De fet, aquella frase en blanc i negre de “Unidad de destino en lo universal” sembla encaixar prou bé en aquest context, malgrat no ser aquesta la intenció del seu locutor.

Arribà un moment, però, que una de les nacions d’Espanya s’erigí en dominadora de les altres i al fer-ho agafà com a propi el nom comú i l’utilitzà per a canviar-li el significat i transmutar-la en el que havia de denominar una sola nació. Així, vam passar de la Corona de Castella a Espanya (deixant Portugal fora) i aquí van néixer els conflictes territorials. I tot plegat, si ho penses una mica, té un orígen semàntic, i aquí és on la frase d’en Maragall referint-se a la impossibilitat d’oficialitzar les seleccions catalanes perquè Espanya no pot jugar contra Espanya tot dient “Doncs li haurem de canviar el nom” s’entén perfectament: Espanya, de fet, s’ha d’entendre com a Castella.

Vist des d’aquest punt de vista, doncs, tot resulta clar i entenedor: no ha existit en la Història una nació espanyola única i per tant moltes persones no accepten ser anomenats així, ja que en el seu interior saben que no poden formar part de quelcom que no existeix. També prenen significat així les teories federalitzadores de l’anomenada “perifèria”, que no són més que intentar tornar a l’equilibri anterior; o els intents d’autonomia, frustrats, que no són més que un tímid retorn a posicions pretèrites; o les proclames republicanes catalanes dins una “confederació de pobles ibèrics“; o que la llengua castellana és coneguda amb aquest nom dins la península, en comptes del nom “espanyol” amb què se la coneix més enllà.

No crec que passi a gaires llocs més que tot el problema identitari s’origini, bàsicament, per una nomenclatura errònea.