francesc,
m’agraden les teves reflexions… i coincideixo bastant

cristina,
és fàcil trobar exemples de conservadurisme en l’esquerra i/o progressisme en la dreta i viceversa. Aquest és el problema. Així de cop recordo que un govern de dretes i monàrquic va acabar amb les lleves dels quintus, i que un d’esquerres i socialista va implementar els contractes escombraries. Pots trobar els exemples que vulguis en ambdues bandes, d’aquí que pugui afirmar (i afirmo) que dreta/esquerra ja no existeix *en el món real*

I en altres aspectes tampoc, un exemple: l’any 1982 el Regne d’Espanya va ingressar a l’OTAN, amb l’oposició dels partits d’esquerres, amb el PSOE al capdavant, recordeu el lema “OTAN, de entrada no” o la promesa electoral de convocar un referèndum vinculant, en el que el PSOE aconsellaria a la ciutadania espanyola el vot favorable a la sortida.

L’Octubre del 1982 el PSOE guanyava les eleccions amb majoria absoluta i el lema “OTAN, de entrada no” es va convertir en “OTAN, de salida tampoco”. El 12 de març de 1986 es va celebrar el referèndum promès i el govern del PSOE, presidit per Felipe González va defensar la permanència dins l’OTAN, això sí, sense incorporar-se a l’estructura militar integrada. El Sí va guanyar, com és lògic.

En els anys següents l’Estat espanyol es va integrar progressivament i discretament en l’estructura militar de l’OTAN i el desembre de 1995 el ministre espanyol d’Afers Exteriors, el Sr. Javier Solana, va ser nomenat secretari general de l’OTAN, malgrat haver escrit un document denominat “50 razones para decir no a la OTAN”, però això era història passada i va ocupar el càrrec fins l’octubre de 1999.

En moltes ocasions els vots són “estètics”, la dretes defensen el “sí”, les esquerres defensen el “no” i viceversa, segons l’ocasió. I el que és políticament incorrecte és recordar les promeses incomplertes, els ideals oblidats en un calaix d’un despatx oficial, els fets polítics efectius i reals, és més divertit discutir sobre l’estètica i Déu…

Pel que fa al tema de les lleis, que el PP no derogui les lleis aprovades per l’esquerra no és el mateix que impulsarles. Per tant si hi ha diferències que governin uns i altres. El que passa és que, per a mi, l’esquerra s’està convertint en una esquerra moral i no social, o com diu un amic meu (el gran Luisan): en l’esquerra de la reivindicació parcial, és a dir, feminisme, ecologisme… però no pas un model sòlid alternatiu de societat. En el fons crec que a això es refereix en greips una mica quan parla de “l’estètica”…

Sobre la ley de igualdad el PP se abstuvo porque incluye unas obligaciones de cuota a las empresas a la hora de formar los consejos de administración, el gobierno debe fomentar que se llegue a la igualdad pero sin la necesidad de imponer cuotas, que lo único que producen es una igualdad artificial.

El caso de la LEC es largo y complejo y merece más dedicación que un simple comentario.

Carta escrita al diari Gente per Jordi Oriola.

Arrel de l’1 de maig, sento que avui dia ja no hi ha classes.
No sé si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc clarisim.el que passa és que al poder ecónomic li interesa plantejar un escenari laboral format per individus aillats i, de cap manera per classes.els fa pánic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-sei reivindicar amb força des de la unió.
Paradoxalment, els mateixos que diuan que aixó de les classes socials esta passat de moda són els que recolzan la nova LLei Educativa de Catalunya (LEC).Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral-leles une de publica i una de privada concertade, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades i dic que es paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa la escola públicai demana que es retirin els concerts a escoles privades vol que tots els infants vagin a la escole públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiencia interclassista, com succeix als paisos nòrdics. En canvi els espantats per la posibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti als seus interesos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la qual , implicitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentrin la classe baixa i, per altre banda escoles privades concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana.

A mi m’agradat la seva reflexió.

La llei de despenalització de l’avortament es va aprovar el juliol de 1985, sota el govern del PSOE, presidit per Felipe González, amb els vots en contra d’Alianza Popular (AP) i de l’ala democristiana d’UCD.

Aquestes dues lleis no van ser derogades pel PP quan gaudia de majoria absoluta (2000-2004) i el govern espanyol estava presidit per José Mª Aznar.

Aquestes lleis les aprova l’esquerra, la dreta vota en contra i després no les deroga quan té la possibilitat de fer-ho. Creieu que si en unes properes eleccions el PP obté la majoria absoluta derogarà les lleis d’igualtat, de dependència o d’investigació de cel.lules mares? Probablement no.

La ley del divorcio,
del aborto
de igualdad
de matrimonios homoxesuales
de dependencia
de investigación de celúlas madres
cobertura de desempleo etc.
Todas ellas con gobiernos de izquierda sino me equivoco.

Perdoneu la meva incorrecció política, però una cosa és la teoria política i una altra la situació real de la nostra societat.

nada me gustaría más que al escribir un artículo me dejaran de mentar a Aznar o algún hecho del pasado y se centrara el asunto sólo en el presente, pero es lo que hay. Siempre acabamos en lo mismo.