La closca de la poma

Felip prenent un cafè
(Il·lustració de Roger Giménez Tomeo - 2006)

Una, dues i... tres. Aquestes eres les taronges escollides per a fer el suc de taronja del esmorzar, en plenes hores de dinar, que s’estava preparant en Pau. La nit anterior havia estat molt intensa, no recordava el nom d’aquella noia rosa amb la qual havia estat compartint saliva i begudes alcohòliques. Tenia forces dubtes, Anna o Júlia? Potser l’Anna havia estat la nit de feia dos dies, i llavors la Imma? ... pel seu cap rondaven masses noms de femines d’una sola nit. Ja feia temps que s’anava repetint que era hora d’assentar el cap. Però potser la por al compromís o la mandra de triar, l’impedien canviar el seu estil de vida.

 (Segueix)

El despertador va començar a sonar, marcava les dos quarts de quatre de la tarda, en Pau s’arrossegava entre els llençols estirant el braç en busca del maleït rellotge cridaner. La ma del noi per fi va acabar amb el so que havia trencat els somnis de ressaca del jove mandrós. De mica en mica en Pau va anar incorporant-se buscar les sabatilles sota el llit, la seva cerca va ser frustrant, només hi havia una, la qual era massa lluny. Descalç es va aixecar, un peu darrera l’altre en direcció al bany.

Dinou esglaons, pujats d’un en un, fins arribar al destí, la primera planta, que per capricis humans es feia anomenar ‘el principal’. A dreta i esquerra, una porta en cada en cada direcció, en Felip no va dubtar, casa seva era a l’esquerra. Un altre cop una porta amb un pany. Sense cap tipus de dificultat obrir i entrar en el seu petit espai de mon. Parets blanques, sostres alts, bigues de fusta, i tot un pany de paret decorada amb una col·lecció de centenars de clauers.

El soroll de les monedes va fer que la dona de la cafeteria es gires en direcció cap on era l’home de la gavardina, però ja no hi era. La porta ja retornava, tancant-se, mantenint l’escalfor de l’ambient i fent dringar les campanetes que donaven l’adéu al client que ja no hi era.

Les llums de Nadal feien les seves tradicionals pampallugues, alhora que abraçaven les ampolles de licors, conyacs i whiskys que reposaven en aquella estanteria de fusta que estava col·locada a sobre la maquina de cafè. La tassa s’omplia poc a poc a la vegada que fumejava, un cop el cafè ja havia omplert la meitat del recipient, la dona va retirar-lo i el va acabar d’omplir amb llet. Tot seguit col·locar els dos sobrets de sucre al costat de cullera que reposava en el plat que serviria al home distret del barret gris.