La senyera la pots cremar, trepitjar o escopir. Almenys això és el que haurien d'advertir les normes d'ús de totes les banderes que surten de fàbrica. Ara bé, ni ho intentis amb una bandera espanyola. L'ultratge és màxim i les penes, de presó perquè evidentment si cremes una bandera d'Espanya immediatament al delicte original li sumes el de desordre públic, tot i que tu estiguis a cent quilòmetres del lloc dels fets. El sol fet de pensar en cremar la roja-i-gualda és delicte. (Segueix)
Celebro que en Miquel Pagès, actic conseller tècnic del districte de Gràcia i actual candidat a presidir el Casal d'ERC a Gràcia, s'hagi decidit a obri un bloc. Qualsevol iniciativa digital a la Vila serà positiva i més si serveixen per explicar projectes ideològics. Ara bé, és d'esperar que la tasca blocaire d'en Pagès tingui continuïtat més enllà de presentar el seu programa com a candidat. Val la pena que el ciberespai gracienc no es converteixi en un reclam en període d'eleccions.
És d'esperar també que els mitjans de comunicació graciencs tinguin amb el pròxim president d'ERC de Gràcia també les portes obertes al casal tal i com ha predicat excel·lentment l'amic i blocaire Carles Alemany.
Fa uns dies vaig poder gaudir d'un article de n'Àlex López, conseller del districte de Gràcia per ERC. Que vagin per endavant les meves felicitacions per Cal bastir altre cop l'independentisme?, un article que arrel dels resultats d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 9 de març es planteja quin és el futur de l'independentisme. Arrel d'aquestes preguntes i altres que m'han sorgit sobre les eleccions espanyoles i els consegüents moviments dins ERC cal tenir en compte un conjunt de factors que no sé si responen a la pregunta que es formula l'Àlex però que ho intenten.
(Segueix)
José de San Martín, una de les figures cabdals per a la independència d'Argentina, Xile i Perú deia en el segle XIX que qualsevol economia d'un país que depengués d'un producte anava directament cap al suïcidi. El cas de les incipients nacions sudamericanes on les potències colonitzadores van establir dictatorialment els conreus de cotó o sucre, per exemple, han estat l'exemple clar del pà per avui i fam per demà. L'economia espanyola, creixent en els darrers anys per sobre dels indicadors europeus, ens remet a la fam el dia següent de les eleccions. (Segueix)
La carta de la immigració ha sorgit de la baralla de cartes i ha caigut sobre el tapís de joc de la campanya electoral. El contracte d'espanyolitat que Rajoy vol fer signar als nouvinguts representa un cop més l'estratègia amb banda sonora de pandereta i ximbomba d'una dreta rància disposada a tenyir de populisme el seu programa electoral. Mentre que l'economia espanyola s'ha nodrit de la força de treball dels milers de treballadors vinguts d'altres racons, tot eren bones davant les dades de creixement econòmic. Ara que sembla que la cosa frena una mica, cau la llosa de la por a l'immigrant. Que potser els immigrants són com la pols que l'escombres i l'amagues sota el sofà o la catifa? (Segueix)
La meva mare està espantada. Per algú, com ella, que ha viscut gran part de la seva vida en el franquisme, les proclames sobre la reivindicació de la nació i la unitat espanyola atemoreix i fa recordar èpoques passades. I és que, en aquests moments, el sectarisme envaeix la política espanyola, amb denominacions d'origen i qualitat. Hem de tenir en compte, que aquest cap de setmana, la raça espanyola ha sortit un altre cop al carrer.
(Segueix)