Assajos sobre la realitat

Continuo la cadena iniciada per en Guillem Espriu, explicant "cinc coses que no sabeu de mi". Des de sempre han corregut per correu les cartes on et demanaven que enviessis una història a cinc persones del teu entorn per tal d'obtenir sort i els favors dels déus. Aquestes "cinc coses" no pretenen buscar la providència sinó més aviat fer crèixer el món blocaire gracienc.

1. De petit m'agradaven els còmics de Superlópez. Ara m'encanten les obres d'Alan Moore, entre elles V for Vendetta.

2. De petit volia ser arquitecte però amb els anys vaig veure que se'm donava millor escriure que el dibuix linial.

3. Fins fa poc portava sempre mitjons negres però els Reigs Mags m'ha dut mitjons de ratlles perquè aquests són més fàcils d'aparellar quan surten de la rentadora.

4. M'encanta la fotografia i viatjar. Aquestes dues passions m'han portat per llocs impressionants del Marroc o Cuba, per exemple.

5. Un de les meves dites preferides és la que diu "S'agafa abans un mentider que un coix". De "Dune", el llibre de Frank Herbert, em quedo amb la frase "La por és l'assassina de la ment".

Passo la pilota a l'Àlex López, Quim Perelló, Carina Oliver, Eduard Marron i Carles Alemany.

El cor de la ciutat, el culebrot interminable de TV3 ha acabat una nova temporada amb moltes sorpreses i nous assassins. Des de Gràcia ja sabem que no ens podem refiar de la gent de Sants... que comencen copiant la Festa Major i t'acaben tirant la dona per la finestra, veritat David Peris? Bromes a part, deixeu-me però que faci un parell d'incisos que m'han sorprès enguany. D'entrada, admirable la fortalesa física d'un dels actors clàssics d'aquestes sèries, en Jordi Boixaderas, que sorprenentment en menys de dos mesos l'ha palmat dos cops, una vegada a Ventdelplà i, l'altre, a El Cor de la Ciutat.

Després de tantes aportacions sobre les picotades dels galls francesos a la tropa de Luis Aragonés em penso que no puc afegir res més sense que em repeteixi més que els contertulians de La Sexta. Però avui no em resisteixo a ensenyar-vos una 'freakada' que he descobert a la xarxa i que ens arriba del Japó. Mentre aquí els programes de càmera oculta són d'allò més innocents, al país d'Oliver i Benji aquest tipus d'espais són d'allò més expeditius. Si tens un mal de ventre, compte allà on t'asseus...

Si pots parar de riure, avisa'ns. De moment, amb els de la feina ja portem unes quantes hores rient

Que la poma és la fruita que més ha canviat el món no és cap secret. Eva segurament no va fer aquesta reflexió al Paradís quan va enredar Adam. Però a aquestes llegendes bíbliques ara cal sumar-hi el combat que en ple segle XXI han portat aquests mesos a dos mites de la postmodernitat als tribunals. Un jutge ha resolt que el grup informàtic Apple Computer podrà usar el logotip de la poma al desestimar una demanda d'Apple Corps, la companyia encarregada de protegir els interessos comercials dels Beatles.

Segur que molts aquesta vegada heu pogut veure l'entrevista que Mònica Terribas va fer a Pere Casaldàliga, exbisbe de Sao Fèlix d'Araguaya, a Televisió de Catalunya. Personalment, encara continuo pensant amb les paraules contudents d'aquest claretià que tot i patir el parkinson manté unes conviccions de ferro i no tremola en les seves crítiques al món occidental i a la jerarquia vaticana.

Avui que em toca fer el darrer assaig sobre la realitat de la temporada les cordes del meu llaüt de poeta crític desafinen més que mai. Penso que és la calor. Durant aquests mesos he intentat analitzar aspectes de la realitat de casa nostra buscant sempre la crítica. Tot i que a vegades penso que aquesta em surt més aviat àcida, confio que m’entenguin, m’agrada posar el dit a la nafre. I quan no hi ha nafre, m’agrada rascar una mica sobre la crosta de la indiferència. Aquesta és per a mi, una de les coses que els ciutadans i ciutadanes no ens podem permetre, la indiferència. (Segueix)

Qualsevol nit pot sortir el sol, deia en Sisa. Qualsevol nit, potser no ens trobarem el sol sinó gent que enganxa indiscrimidament petits anuncis a qualsevol superfície visible: parets, semàfors, papereres, parabrises de cotxe, etc. Aprofiten la nit per fer una de les feines més de moda de l’economia submergida. Aquesta feina té un anunciant comú, les immobiliàries, que falsejant un estil més aviat naïf ens ofereixen grans ofertes en pisos. Però avui no parlarem de disseny, tal i com vam fer la setmana passada. El nou i la novetat perpètua han de deixar en aquesta ocasió pas a l’incivisme, a aquella economia que converteix la ciutat en un taulell d’anuncis sense mesura.