L'Elefant Trompeta

“ Vet aquí una vegada un Emperador que era el millor vestit de tots...”

Aquesta és la història de El vestit Nou de l’Emperador, una història atribuïda durant molt i molt de temps a l’escriptor danès Hans Christian Andersen i publicat l’any 1837. Però estem segurs del tot de que aquest és el seu verdader origen? De fet aquest és un conte de fades popular d’origen desconegut amb un missatge o finalitat concrets: “Només perquè tothom cregui que una cosa és veritat, no significa que ho sigui.”, i present en moltes cultures.

Hi ha qui s’atreveix a concloure que Andersen va trobar la inspiració per aquest conte en un dels relats de El conde de Lucanor, concretament el XXXII que titula així “Del que li va passar a un rei i als pícars que li van fer la tela”. Aquesta història fou escrita cinc segles abans que Andersen publiqués la seva versió, entre els anys 1330 i 1335 en aquesta obra que és un recull de conte feta per Don Juan Manuel.

Sigui com sigui Andersen va fer popular aquesta història portant-la a innumerables versions arreu del món, voleu conèixer la seva?
“Hi havia una vegada un emperador que li encantava la roba i que tenia molts vestits. Un dia va escoltar a dos estafadors que deien que tenien la tela més suau i delicada del món, a la vegada que resultava invisible per a qualsevol estúpit que fos incapaç de dur a terme el seu càrrec. Evidentment, no hi havia cap roba i els espavilats s’anaven quedant amb el car material que sol•licitaven per fer el vestit.
Tothom havia sentit parlar del fabulós tratge i tothom fingia que el veia, però en realitat ningú veia res. Fins que un nen va dir: “L’Emperador va despullat!”, i aleshores tothom va començar a parlar-ne fins que tots van acabar reafirmant el que deia el nen.”

La versió del Conde de Lucanor és força similar, tot i que s’adapta a els tòpics socials de l’època. Enlloc de dos, eren tres els estafadors. I aquesta vegada qui no fos capaç de veure la tela no era perquè fos estúpit, sinó perquè no era fill del pare que li atribuïen. D’aquesta manera, el Rei (i no Emperador), podria augmentar els seus béns, ja que un no pot heretar d’un pare que suposadament no és el seu, i per tant, les herències passarien a mans de la casa reial. Evidentment, tothom va fingir veure la famosa tela i el sumptuós vestit, fins i tot els tres ministres que el Rei va enviar. Aquesta vegada qui fa veure la realitat al Rei no és un nen, sinó un negre que no té res a perdre. El Rei es va enfadar molt, però aleshores, un altre es va atrevir a dir-ho, i així fins que tothom va dir la veritat. Els estafadors van fugir i mai més es va saber res d’ells.

Curiosa versió de la mateixa història i segur que cada cultura i cada país en té una de pròpia, sobre algun rei que es passeja despullat tan tranquil pensant que duu un magnífic vestit.

Sovint el títol d’aquesta obra s’ha emprat com a metàfora per a fer-nos veure una realitat que tothom veu però ningú s’atreveix a dir. Una metàfora similar que podem trobar en anglès relacionada amb aquesta història és “Elephant in the room” que ve a referir-se en que hi ha coses tan evidents com que un elefant no cap en una habitació.

És un conte divertit, que ens fa veure una vegada més que els nens són sincers en tots els aspectes de la vida i que diuen les coses tal i com les pensen.

Il·lustracions
De caire clàssic són les primeres il·lustracions que us porto sobre aquesta història en que destaca sobretot la desfilada que fa l’Emperador despullat pels carrers.

  

Les que us presento a continuació són d’origen Danès, a l’igual que Andersen. La primera és de l'any 1837.

 

A continuació us presento dues imatges més d’aquest relat, la primera d’Edmund Dulac.

 
Són moltes les portades de conte que ha protagonitzat i protagonitza aquesta història arreu del món. Cadascuna d’elles ens presenta un rei o un emperador representat de manera diferent en funció de les tradicions o tratges típics de cada país. Algunes de més modernes, d’altres de més clàssiques: angleses, franceses, aràbigues, alemanyes, xineses, italianes...
               

 

En definitiva, a vegades és millor dir les coses tal i com són, per molt que resulti evident.

 

“Hi havia una vegada una tortuga i una llebre que van fer una cursa. La llebre molt confiada de les seves possibilitats, es va parar per descansar a sota un arbre quedant-se dormida, donant-li la victòria a la valerosa i constant tortuga.”

Com podeu suposar us porto una de les faules més conegudes de tots els temps, la de: La tortuga i la llebre”, atribuïda a Esop, faulista grec i escrita probablement durant el segle VII aC. Avui però, com és la primera vegada que us porto una faula d’aquest autor, us parlaré una mica d’ell.
Poques són les dades biogràfiques que existeixen de la real existència d’aquest personatge, hi ha fins i tot qui assegura que no va arribar a existir mai, i que les obres o faules que se li atribueixen són d’origen desconegut, probablement del folklore de diversos països. Però potser sí que ho va fer, d’ell se’n diu que va néixer esclau i que les seves faules van ser utilitzades com a llibres de text en les escoles, i Plató deia que Sòcrates es sabia de memòria els seus epílegs.

Les seves faules van ser recuperades per Demitri de Falero el 300aC.

Però de la faula que ens ocupa avui en podem explicar algunes coses. Posteriorment va ser reescrita per faulistes com Jean La Fontaine i Félix Maria de Saramiego, fet que les ha portades fins als nostres dies, fent-les d’allò més populars.
La versió de la Fontaine va rebre per títol: Le lièvre i la tortue i en ella ens narra la faula tal i com la coneixem.

Ja l’any 1935 Walt Disney en va fer la seva pròpia versió, en la que la llebre va ser anomenada Max, i la tortuga Tobie.

La Moralina de la història és que “a poc a poc, s’arriba lluny”, i que ser arrogant al final, implica sortir perdent. Aquest conte és orígens d’innombrables refranys d’arreu del món. Des de l’italià: Chi va piano va sano e va lontano fins l’anglès You snooze, you lose.

Com a curiositat, he trobat un conte de les Filipines que s’acosta molt a la idea que pretén transmetre “La tortuga i la llebre”, el conte es diu “ El mico i la tortuga” i ens narra com el mico i la tortuga eren amics, el mico li ofereix compartir tot el seu maenjar amb la tortuga i aquesta accepta. A l’hora de menjar, el mico ha sigut golafre i s’ho ha menjat tot. La tortuga el repta a una carrera, i el mico accepta encantat creient que seria capaç de vèncer a una lenta tortuga.
Comença la cursa i el mico treu força ventatge a la pobre tortuga, però li comença a pesar la panxa i es posa a dormir. Quan s’adona que la tortuga està a punt de creuar la línia de meta, la llença al riu, però allà la tortuga és molt més ràpida i acaba vencent. Curiós, no?

Així que ja sabeu, no menyspreu a les tortugues que us poden arribar a vèncer.

Il·lustracions
La majoria d’il·lustracions que trobem d’aquest conte ens mostren la carrera entre els dos animals o a la llebre dormint sota l’arbre. Les primeres que us mostro són de caire clàssic i en blanc i negre.

  

De principis del segle XX són les següents il·lustracions. La primera és de l’any 1919 de Milo Winter i la segona de 1921.

 
Franceses són les següents il·lustracions:

 

Algunes il·lustracions en color són les que us presento a continuació.

  

Portades de diversos contes on la tortuga i la llebre han sigut les protagonistes.

  

Versions orientals de la història són simpàtiques i divertides. Mireu:

     

Fins i tot s’han fet segells d’aquesta història.

 Warner Bross no va dubtar apuntar-se a la moda d'aquesta història fent-ne la seva pròpia, protagonitzada per Bugs Bunny.

No us adormiu en un arbre, no fós cas que la tortuga us guanyi.

“Hi havia una vegada una Sirena molt i molt bonica, la més bonica de les seves germanes i la més jove…”

Així comença un dels grans relats de Hans Christian Andersen, un dels millors autors de contes infantils de la història. Escrit originalment l’any 1836 i traduït per primera vegada a l’anglès el 1872, la Sireneta és un conte que, com ja acostuma a ser habitual, força diferent de les versions que coneixem i que s’han fet posteriorment.

Però abans de parlar de la versió original de la història, m’agradaria parlar dels orígens d’aquestos personatges mitològics que han inspirat tantes i tantes històries. Són éssers originaris de l’antiga Grècia i en la seva forma original eren híbrids de dona i ocell; posteriorment es van convertir en híbrids de dona i peix. És per això que en anglès es diferencia Siren (la sirena de forma original) i Mermaid (la sirena amb cua de peix). Es caracteritzaven com ja sabeu per la seva prodigiosa veu i el seu atractiu indescriptible, és per això que en un inici estaven relacionades amb els ocells, pel seu cantar. Sovint se les ha considerades éssers cruels, que porten als més agosarats mariners a una mort segura, i probablement molts d’ells hauran somiat amb la seva presència ni que tan sols sigui una vegada.

Allunyant-nos ja de la mitologia grega, molt interessant, per cert; parlem del conte d’Andersen, us faré un breu resum de la història original que va escriure i després parlarem de la seva relació amb altres relats.

“ Hi havia una vegada una bonica Sirena, la sireneta, la més petita de cinc germanes. Ella somiava en pujar un dia a les aigües de la superfícies del mar per poder veure els secrets que amagava el món de dalt. El seu pare, el Rei del Mar, no les hi deixava pujar només que una vegada a la vida, quan complissin quinze anys.
Al arribar a aquesta edat la Sireneta va pujar fins la superfície  i va veure un vaixell que per desgràcia va naufragar, i en va rescatar a un jove i atractiu capità del qual es va quedar profundament enamorada. El va portar fins a la platja, però ella no podia sortir de l’aigua, i es va quedar al seu costat donant-li escalfor fins que va sentir unes veus. Eren tres boniques donzelles que van veure el príncep i el van ajudar, el capità es va enamorar d’una d’elles creient que era ella qui l’havia salvat.
Trista per la seva desgràcia va recórrer a l’ajuda de la Bruixa dels Abismes, que li va atorgar unes cames amb les quals pogués caminar a canvi de la seva llengua, i per tant tota la seva veu. Amb la condició de que si el seu estimat es casava amb un altre, ella desapareixeria per sempre més en el mar com la seva espuma. Va accedir de totes maneres.
Va anar a parar al castell del jove i allà es va convertir en una espècie de germana petita, de millor amiga per a ell; ja que ell continuava pensant en la noia que l’havia ajudat a la platja.
El príncep va recuperar la noia que estimava i li va demanar que es casés amb ell. La noia va acceptar i la Sireneta estava disposada a entregar la seva vida al mar, però de sobte va sentir a les seves germanes que li havien vingut a portar un punyal que els hi havia donat la Bruixa per assassinar al príncep i així poder tornar a ser com abans.
Incapaç de matar al seu estimat es va llançar al mar disposada a fondre’s amb les onades, però les veus de les fades del Vent li van dir que a partir d’aleshores seria una d’elles, ja que havia estat capaç de sacrificar la seva vida per un home. Durant 300 anys hauria de fer el bé per tal de poder aconseguir una ànima immortal i tenir la felicitat eterna de la que només els homes poden gaudir, ja que són els únics éssers amb ànima.”

En el text d’Andersen trobem molts aspectes violents que no es reflexen en les versions que s’han fet posteriorment, així per exemple, en l’escena en que la Bruixa li atorga les cames ens fa una descripció sagnant d’aquest fet. I no paga amb la seva pròpia veu, sinó amb la llengua que li és arrencada de forma violenta. A més només pot caminar sobre les seves cames sentint com si se li clavessin ganivets en els seus peus.
En relació amb el final de Disney, aquest és molt més dur. Amb Disney, s’acaba casant amb el príncep i sent feliç per sempre; en canvi, en l’original està condemnada a 300 anys de fer el bé per poder gaudir de la llibertat que li proporcionarà una ànima immortal.
Per Andersen, el fil argumental és la recerca per part de la Sireneta d’una ànima immortal; en canvi, amb Disney la recerca de l’amor és el més important.

Havent revisat les dues versions, em quedo amb la d’Andersen. La de Disney sempre m’ha semblat bastant nyonya i no m’ha agradat mai el “Sebastian”.

Il·lustracions
Abans de portar-vos les il·lustracions en relació al conte d’andersen, m’agradaria ensenyar-vos una miniatura russa del Segle X, on s’observa l’anterior procedència dels ocells de les sirenes.
 

 

El mite de les sirenes ha estat reflectit en l’art molt sovint, tal i com es fa evident en aquesta obra del 1900 feta per John William Waterhouse.
 

Fins i tot se n’han fet estàtues, com la que podem trobar a Copenhagen.

 

Ara ja en relació amb la història d’Andersen, trobem nombroses il•lustracions antigues. La primera d’elles de Françoise Bertier, la segona de Vilhelm Pedersen, les dues següents de Bertall; i la darrera en desconec l’autor. Compareu-les i també comparareu diversos prototips de sirenes.

    

Edmund Dulac el 1911 en fa la seva pròpia versió.

 

També trobem altres imatges entorn a aquest personatge. En la segona d’elles s’observa el sacrifici de les cinc germanes, concedint els seus llargs cabells a la bruixa per tal de que aquesta els hi entregui el ganivet que ha de salvar a la seva germana petita d’una mort segura.

 

Sota el títol anglès de “The little mermaid” trobem les següents portades de contes. Una més clàssica, l’altra més original.
 

D’origen japonès i oriental són les il·lustracions que us presento a continuació, algunes de molt divertides, però totes amb un encant especial.

Alemanya i Noruega respectivament són les il·lustracions que us presento a continuació.

 

Són tantes les versions de la Sireneta arreu del món que fins i tot, d’entre aquestes il·lustracions podem veure una moneda dedicada a la figura del seu autor: Andersen.

  

Així que ja sabeu, no us deixeu emportar per cap príncep, que al cap i a la fi aquestes històries només acaben bé en els contes; o potser ni així.

“Hi havia una vegada una bonica nena de cabells rinxolats i de color d’or que va anar a parar a la casa de tres óssos i…”

Aquesta és la història de la “Rínxols d’or”, personatge mitificat de la literatura infantil com una nena bastant tafanera i pel meu gust una mica cursi, però que sens dubte ha protagonitzat un dels contes més populars de la història.

Però d’on prové aquest conte? Qui el va escriure realment?

Aquest conte té uns orígens molt curiosos i probablement molt sorprenents per a tots nosaltres. Una primera versió es va escriure l’any 1837 per un poeta molt famós anomenat Robert Southey amb el títol de “el conte dels tres óssos”. Però en aquesta història la protagonista no era ni una nena ni una jove bonica i de cabells rinxolats, era una vella d’uns setanta anys força desagradable, famèlica i sense llar; que entra a la casa dels óssos a la recerca de menjar i allotjament.
Southey assegurava haver escoltat aquesta història per primera vegada de la mà del seu oncle, i una vegada el va publicar, va gaudir d’una bona acceptació. Els lectors britànics van suposar que l’obra era un original d’aquesta família, i així ho van pensar molts historiadors fins fa poques dècades.

L’any 1951 es va descobrir un vell manuscrit en la Biblioteca Pública de Toronto en la col·lecció Osborne de llibres infantils antics. Imprès i enquadernat a mà sota el títol de “ El conte dels tres óssos relatat mètricament amb il•lustracions de Cecil Lodge el Setembre de 1831”. Per tant, podem afirmar que hi ha una versió anterior a la que es va auto atorgar com a original la família Southey.  Amb el subtítol de “El cèlebre conte infantil” va ser embellit i versificat com a regal d’aniversari per a un nen de part de la seva tieta, Eleanor Mure.

Les dues versions tenen notables semblances. En la versió d’Eleanor Mure la protagonista també era una vella rondinaire, tot i que els bols del menjador no contenen “gachas” sinó llet agre. La versió de Southey depara un millor final per la vella, que al ser descoberta es llença per la finestra de la casa i desapareix per sempre més. En canvi, en la versió de Mure, els indignats óssos recorren a diverses tècniques de tortura per treure’s del damunt a l’àvia: la tiren al foc però no la poden cremar, la posen a l’aigua però no es deixa ofegar, i al final l’empalen en l’agulla del campanari de Sant Pau. 
Cruel no?

Els experts afirmen que Southey va prendre els detalls que més li van interessar del conte de Mure per crear-ne la seva versió i fer-la famosa arreu del seu país.

Dotze anys després de la publicació de la versió de Southey, un altre escriptor britànic en va fer una versió del conte sota el títol de: su ”Treasury of Pleasure Books for Young Children” on en una nota introductòria va explicar que transformava a la vella en una nena, ja que considerava que ja hi havia masses contes de velles; i amb això la va anomenar “cabells de plata”, pseudònim amb el que aquest personatge va ser conegut durant molts anys.

Més tard, l’any 1868, la protagonista és transformada de nou a “Aunt Friendly's Nursery Book”, on és anomenada per primera vegada Cabells d’Or. No va ser fins al 1904 que va rebre el nom amb la que tots la coneixem avui dia de Rínxols d’Or en l’obra “Old nursery stories and rimes”

Personalment no és un conte que mai m’hagi agradat gaire, però sí que és curiós que el nombre tres acostuma a ser recurrent en molts contes: tres plats de sopa, tres cadires, tres llits... Tres porquets, tres desitjos...

Aneu amb compte de no entrar a casa de cap desconegut a tastar la seva sopa que potser s’enrabia una mica.

Il·lustracions
Les primeres il·lustracions que us presento a continuació daten de l’any 1918 i 1927, la primera és de Arthur Rackman. La tercera de Paul Woodroffe, probablement més antiga, de principis del 1900, però no n’estic segura del tot.

Les següents imatges que us presento a continuació són també de caire clàssic.
 

 

Portades de contes d’arreu del món, sempre se’ns presenta el mateix esquema de personatges, una bonica nena de cabells rinxolats i tres óssos. Algunes angleses, d’altres franceses, altres amb dibuixants japonesos i altres catalanes, però totes elles amb una imatge bastant similar.

“I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.”

“Hi havia una vegada una lletera que anava molt feliç pel camí pensant el que compraria amb el que treuria d’aquella llet tan bona que portava al damunt.”

És curiós que el “conte de la lletera” s’ha acabat convertint en una expressió popular, però d’on prové realment aquest conte?

Hi ha qui diu que és una de les famoses fàbules d’Esopo, escrita en el segle VI aC. I que ha evolucionat fins als nostres dies a través de diverses versions posteriors.
Altres en canvi la situen en una obra hindú anomenada Pantchatantra, recull de cinc contes breus de caràcter didàctic amb més antiguitat que es coneix. El conte es titulava “El religiós que va vessar la mantega i la mel al damunt del seu cap”. Posteriorment aquesta obra va ser traduïda al persa al segle VI, a l’àrab al segle VIII i al castellà al segle XIII.

La versió de “El religiós que va vessar la mel i la mantega sobre el seu cap” és una història una mica diferent que la de la lletera, no hi ha llet; però el religiós emmagatzema una mel i una mantega que li donen per fer caritat al capçal del seu llit. Un bon dia la mel i la mantega han pujat molt el seu valor, tant és així que comença a pensar què en farà amb els diners que obtingui de vendre-ho. En un atac d’eufòria davant les perspectives econòmiques que se li acostaven, va aixecar la seva vara i li va donar un cop al càntir que contenia la mel i la mantega.

En canvi la versió d’Esop és més similar a la que tots i totes coneixem fins ara, una nena que porta un càntir de llet al cap i va pensant què farà amb els diners que en treurà fins que, fa un saltet i li cau el càntir al terra.

En la versió Castellana publicada per primera vegada per Don Juan Manuel a la seva famosa obra el Conde de Lucanor en el segle XIV, se’ns presenta la història de la lletera amb el nom de “De lo que sucedió a una mujer que llamaban Doña Truhana”. El conte es presenta en una conversació entre el Conde i Patronio, en aquesta ens expliquen la història de Doña Truhana que portava al cap una gerra de mel. I camí cap al mercat per vendre la mel va començar a pensar en que es faria molt rica,i tot rient es va donar un cop al front i la mel i l’olla van caure al terra. Va començar a plorar amargament perquè havia perdut totes les riqueses que l’esperaven .

Ja cap al segle XVIII La Fontaine fou el que li donà l’empenta definitiva a aquesta història, fent-la coneguda i popular fins als nostres dies. En la història de La Fontaine “La lletera” porta llet i es diu Juanita i evidentment també perd tota la llet i possibles fortunes.

Encara però ens queda una altra versió escrita aquesta vegada per Fèlix María de Samaniego al segle XVIII, el més curiós que és en vers. Llegiu a veure que us sembla:

Llevaba en la cabeza
una lechera el cántaro al mercado
con aquella presteza,
aquel aire sencillo, aquel agrado,
que va diciendo a todo el que lo advierte
¡Yo sí que estoy contenta con mi suerte!
Porque no apetecía
más compañía que su pensamiento,
que alegre le ofrecía
inocentes ideas de contento.
Marchaba sola la feliz lechera,
y decía entre sí de esta manera:
"Esta leche vendida,
en limpio me dará tanto dinero,
y con esta partida
un canasto de huevos comprar quiero,
para sacar cien pollos, que al estío
merodeen cantando el pío, pío"
"Del importe logrado
de tanto pollo mercaré un cochino;
con bellota, salvado,
berza, castaña engordará sin tino;
tanto que puede ser que yo consiga
ver como se le arrastra la barriga"
"Llevarélo al mercado:
sacaré de él sin duda buen dinero;
compraré de contado
una robusta vaca y un ternero,
que salte y corra toda la campaña,
hasta el monte cercano a la cabaña".
Con este pensamiento
enajenada, brinca de manera
que a su salto violento
el cántaro cayó. ¡Pobre lechera!
¡Qué compasión! Adiós leche, dinero,
huevos, pollos, lechón, vaca y ternero.
¡Oh loca fantasía!,
¡Qué palacios fabricas en el viento!
Modera tu alegría;
no sea que saltando de contento,
al contemplar dichosa tu mudanza,
quiebre tu cantarilla la esperanza.
No seas ambiciosa
de mejor o más próspera fortuna;
que vivirás ansiosa
sin que pueda saciarte cosa alguna.
No anheles impaciente el bien futuro:
mira que ni el presente está seguro.

Una història que té una moralina i que s’ha acabat convertint en un conte per explicar als nens, per tal de que aquests sempre toquin de peus al terra i no siguin cobdiciosos amb els seus pensaments.

 Així que ja sabeu, això de fer castells en el aire a vegades pot ser una mica perillós, aneu en compte no se os vessi la llet.

Il·lustracions
No ha resultat gaire fàcil trobar il·lustracions d’aquest personatge ni contes, i el que he trobat sovint sense un autor ni un any gaire clars. Tot i així us ensenyo versions força diferents d’aquest personatge.

La figura de la lletera apareix en un quadre de Jan Vermeer De Delft de 1658 on apareix aquest personatge.
 

Altres imatges antigues també són les dues que us presento a continuació, l’una sense data ni autor, i la segona de l’any 1688. Curiosament aquesta segona al cap, en comptes de dur la llet, duu diamants i pedres precioses que suposo que representen els pensaments cobdiciosos de la noia en relació als diners que en trauria.

 

Altres versions clàssiques de la història però en color són les següents:

 

Protagonista de contes per a nens, la trobem en alguns d’ells. Els primers més antics pertanyents a diferents col·leccions de “troquelados”, tipus de conte que es portava molt durant els anys 70-80. I després ja en versions més modernes, com a portada d’alguns contes, la darrera d’elles de Mabel Pierola.

    

Com a curiositat us porto una il·lustració d’allò més moderna, senzilla i esquemàtica d’aquest conte.

 

Per acabar un retall irònic que he trobat en un blog, sobre una pobre lletera que del que en tregui de la llet la meitat serà per l’ETT, l’empresari, el lloguer del pis... Al final em sembla que engega la gerra de llet ben lluny. Curiós i divertit si més no.

 

Així que penseu que no val la pena, al cap i a la fi només era una gerra de llet.

“Hi havia una vegada una mare i un fill molt pobres que no tenien de menjar. Un bon dia la mare envia a en Jack a vendre’s la seva darrera possessió una vaca lletera que ja no donava ni llet. De camí al mercat, en Jack es troba a un home que li ofereix a canvi de la vaca cinc mongetes màgiques. Quan va tornar a casa, la mare es va enfadar tant que va llençar la mongeta per la finestra. Al dia següent una enorme mongetera havia crescut al davant de casa seva, una mongetera que arribava fins als núvols i no se’n veia el final.
En Jack que no tenia ni una idea de bona, va decidir pujar-hi i va arribar dalt de tot davant de la porta d’un castell de gegants, on hi vivia el gegant i la seva esposa. La geganta l’ajuda a fugir i en Jack li pot robar als gegants unes quantes monedes d’or.
Cobdiciós i egoista decideix tornar a pujar al capdamunt de la mongetera i aquesta vegada els hi roba una gallina que pon els ous d’or. I ell i la seva mare van ser rics durant molt i molt de temps.
En Jack creix i avorrit decideix tornar a pujar al castell dels gegants i aquesta vegada els hi roba una arpa màgica, amb la mala sort que el gegant el comença a seguir mongetera avall. Abans de que el pugui enxampar, en Jack talla la mongetera i amb ella cau el gegant que mora per sempre”.

L’origen d’aquest conte ve de segles enrere però és força indeterminat, probablement és europeu i més concretament anglès o alemany. És conegut a través d’innombrables versions i està estretament relacionat amb el conte “Jack, l’assassí de gegants”.

La primera versió escrita coneguda d’aquest conte és de l’any 1807 per Benjamin Tabart; però no va ser fins l’any 1890 en que es va fer popular gràcies a la versió de Joseph Jacobs, en els seus “Contes de fades anglesos”. Tot i això, hi ha una versió anterior a la de Tabart de l’any 1734, en la que s’explicava la història de manera burlesca sota el títol de The Story of Jack Spriggins and the Enchanted Bean.

La història de la mongetera màgica prové de la idea saxona de que el món dels arbres connecta la terra amb el cel i els seus dos móns.

La versió de Tabart, per no presentar a un protagonista lladre i cruel, ens explica que una fada li explica al protagonista que el gegant havia robat i matat al seu pare amb anterioritat i és per això que ell li pagarà amb la mateixa moneda. És per això que en moltes versions posteriors en Jack acaba sent un heroi per a nens i nenes de tot el món, ja que acaba amb un personatge terrible i al que tots temen.

En la versió italiana i grega, hi ha un conte amb característiques similars en el que en comptes d’enganyar i matar al gegant, eganya i mata a dracs.

Hi ha versions en les que en comptes de robar unes quantes monedes d’or, roba una cpasa màgica que cada vegada que és oberta, et proporciona una moneda d’or.

Els germans Grimm van assenyalar la relació entre aquest conte i un de procedència alemanya d’un Diable amb cabells d’or.

En versions més modernes, Walt Disney en va fer un curt l’any 1922 amb el mateix nom: “Jack and the Beasntalk”, no va ser fins el 1947 que en van fer una adaptació protagonitzada per Mickey Mouse, Donald i Goofy.

Tot i aquesta justificació positiva del personatge continuo pensant que robar i matar, per molt que sigui a un gegant, no són actes nobles i que no s’haurien de reflectir com a tal en un conte. 

Il·lustracions
Il·lustracions curioses, de diversos orígens; però la majoria d’elles representant la mateixa escena: en Jack enfilant-se a la mongetera màgica.
La primera de les il·lustracions és de Charles H. Sylvester del 1909 on apareix una alta mongetera.
 

Algunes de clàssiques però en color, són les que us presento a continuació.

Les portades d’alguns contes d’arreu ens presenta al nostre heroi d’avui: algunes portugueses, altres angleses, franceses o orientals.

Més modernes són aquestes il·lustracions força divertides. La segona i la tercera m’atreviria a dir que són japoneses i amb un estil molt “manga”.

  

Per acabar la imatge de la versió que Disney en va fer amb en Mickey i companyia.

 

Estigueu a la guait  amb el que planteu al jardí de casa vostra no sigui que creixi més del compte.

 

Avui us porto una segona part dels orígens del conte: La Bella i la Bèstia. Resulta que n’he trobat la versió catalana del conte i no té cap mena de desperdici, em va encantar, i és per això que em feia il•lusió portar-vos-la.

“Hi havia una vegada un pare amb tres filles que era granger. Un bon dia el pare va haver d’anar a la ciutat, i els hi va demanar a les seves filles quin regal voldrien. La gran va demanar un vestit blau, la mitjana unes arracades i la petita una rosa vermella. Quan va anar a ciutat va comprar el regal de les dues filles grans però del de la petita, se n’oblida. Tornant cap a casa va passar per un esplèndid jardí amb roses de set colors, del que va agafar-ne una vermella. Però una temible serp, li va dir que si volia la rosa, li hauria de portar a la seva filla, si no el mataria allà mateix. Quan va arribar a casa el pare li va dir a la filla que la seva rosa l’esperava al jardí dels rosers dels set colors. Quan la noia va ser-hi abandonada a la seva sort per part del seu pare, va aparèixer la serp que li va demanar que es cacés amb ella.
La serp va explicar a la noia que si fugia o no s’hi casava, passaria alguna desgràcia a la seva família; la serp va dir-li que es sentia molt sola i que només volia companyia. La noia va acceptar la proposta de la serp amb la condició que la deixés anar a casa a buscar les seves coses. La serp li va deixar anar, però li va donar un mirall màgic en la que la bonica noia només podia veure la serp, per saber on era i com estava.
Al tornar a casa, el seu pare la va voler retenir i li va demanar que es quedés, ella així ho va fer i el mirall va quedar oblidat en un racó.
Un dia, la noia va trobar el mirall i va veure la serp malferida; la noia va córrer al jardí on va veure la serp moribunda de tristesa i li va fer un petó. La serp es va convertir en un jove príncep, que havia estat encantat per una bruixa, ja que ell no s’havia volgut casar amb la filla d’aquesta. I es van casar i van viure feliços per sempre més”

Curiosa versió, oi? Aquesta història manté molts paral·lelismes amb la història de la Bella i la Bèstia, de fet és la mateixa, però amb una bèstia convertida en serp. Sota el títol de “El mirallet de la serp”, aquesta rondalla catalana fou recopilada per Pau Bertran i Bros.

Per saber més coses sobre els orígens de la Bella i la Bèstia, clica aquí.

Vet aquí una història fantàstica d’un flautista que aconsegueix fer fora a unes rates d’Hamelin.

Però esteu segurs de que es tracta d’una història fantàstica? El que molts de vosaltres segurament no sabeu, i que jo també desconeixia, és que aquesta història es basa en uns fets reals que van succeir a la ciutat d’Hamelí a Alemanya el 26 de Juny del 1284.

Aquell any, Hamelin estava infestada de rates. Un bon dia va aparèixer un desconegut que va oferir els seus serveis als habitants del poble. A canvi d’una recompensa, ell aconseguiria fer fora les rates del poble.

Va començar a tocar la flauta, i totes les rates van sortir dels seus amagatalls per tal de seguir-lo. Les va guiar fins al riu Weser on van morir finalment ofegades. Fins aquí la història que la majoria de nosaltres coneix sobre El flautista d’Hamelí, però encara hi ha més.

El flautista va tornar a cobrar la seva recompensa, però la gent del poble va decidir no pagar-li. Enfurismat va marxar, però va tornar el 26 de Juny fent tocar la seva flauta. Amb la seva música estranya, qui el va seguir aquesta vegada foren els nens del poble. 130 nens que va conduir fins a una cova on mai més es va saber res d’ells.
Algunes versions diuen que dos nens no van arribar a entrar a la cova, un cec i un coix; però no van poder dir on estaven la resta de nens ja que un no veia i l’altre s’havia quedat massa enrederit.

Altres,  més modernes i que evidentment, el que pretenen és suavitzar la crueltat d’aquesta història, diuen que el flautista va acabar retornant als nens a canvi d’una recompensa més elevada.

L’origen de la llegenda del Flautista és clar. La part en que s’emporta als nens fou afegida a la llegenda durant el segle XVI amb la finalitat moral de la majoria de contes tradicionals.

Les empremtes impreses d’aquesta història semblen sorgir l’any 1300 en una il·lustració que es trobà en una finestra de l’església d’Hamelí.

Però la desaparició dels nens d’aquella ciutat fou una tragèdia real, hi ha diverses versions al respecte:alguns diuen que van morir en un accident, altres a causa d’una epidèmia, altres que foren víctimes de la “pesta negra”.
També diuen que els nens van sortir de la ciutat com a part d’un tipus de peregrinatge, creuada o campanya militar. Però mai van tornar amb els seus pares. Qui els guià en aquest viatge fou la figura del “flautista”, reclutador per tal de colonitzar pobles de la regió de l’Alemanya est.

Altres versions, una mica més sàdiques diuen que en un bosc pròxim a la vila, es van trobar sota els arbres els cossos de molts nens; fet que donaria lloc a que el “flautista” fou un ésser malvat que els va matar.

L’any 1556 Jobus Fincelius va mencionar el conte en la seva obra temporis del sui de De miraculis, on identifica la figura del flautista amb la del propi diable.
El 1803 Johann Wolfgang von Goethe va escriure un poema basat en la història.
No va ser fins l’any 1816 que els germans Grimm varen fer la seva versió. Aquesta història apareix a la col·lecció Deutsche Sage amb el títol original de Der Rattenfänger von Hameln que es traduiria amb el nom de El caçador de rates d’Hamelin.

La moralitat de la història, tan si és certa com si no, és que  cal complir amb la pròpia paraula i pagar els deutes.

Una història que més que un conte, sembla una novel•la de terror. Encara es deuen sentir les veus d’aquells 130 nens a Hamelí?

Il·lustracions
Descobrir la verdadera història del flautista d’Hamelí, m’ha semblat si més no sorprenent. Jo d’aquesta història en sabia poc, sincerament. Només que hi havia un poble on hi havia moltes rates i que un home amb una flauta les va fer fora.
Aquí us deixo unes quantes il·lustracions sobre aquest conte antigues i on es veu la figura del flautista seguida pels nens:
    

 

La imatge que apareix amb el relat dels Germans Grimm, ens recorda una mica a una espècie de Robin Hood per les vestimentes que porta.

 
La darrera il·lustració que us presento és la de Kate Greenaway, on els nens es troben en una espècie de bosc que és més aviat el paradís, i on no hi ha cap connotació de que el Flautista els hi fes alguna cosa dolenta.

 

“Hi havia una vegada un soldadet de plom molt valent que va perdre una de les seves cames en un combat i es va enamorar d’una bonica ballarina.”

Aquesta és la història del Soldadet de plom, un soldat enamorat d’una bonica ballarina, que després de viure innombrables aventures que els separen: és capità d’un vaixell de paper, menjat per un peix, enfrontat a la resta de joguines... tornen per fi a estar junts, però la tragèdia els acompanya i la ballarina cau a la llar de foc, ell hi va darrera per intentar salvar-la. Finalment es fonen amb el foc en un de sol, i de les seves cendres només en queda una petita peça de plom amb forma de cor.

Hans Christian Andersen va escriure aquesta història l’any 1838 i la va incloure en el seu recopilatori de contes: “Contes de fades per a nens”. Conegut també com “El soldadet valent” o “El soldadet de llauna anglès”, aquest conte s’ha convertit en un clàssic per a nens.

En general, els contes de Andersen eren força tristos però tots amb un rerefons positiu. En aquest cas ens narra que després de la mort només l’amor etern perviu per sempre.

Aquest conte té la peculiaritat de ser un conte d’objectes, els seus protagonistes no són ni animals, ni nens ni personatges màgics; sinó joguines que prenen vida. Recurs molt utilitzat en la literatura infantil. Qui no ha cregut mai mentre dormia que els seus ninos i peluixos despertaven i parlaven entre sí?

Perquè el Soldadet s’enamora de la ballarina? Ell és un qualsevol, relegat a la primera fila de l’exèrcit i ella en canvi és una artista, la joguina més bonica per excel·lència. Però per al soldadet és molt similar a ell, ja que es pensa que com ell té una sola cama, quan en realitat la té aixecada o doblegada.

El “Soldadet de plom” a part ens reflexa el sentit de l’honor i del deure que tenien els soldats d’aquella època que havien de ser sempre valents i fer front a qualsevol mena de dificultat. Per escriure aquesta obra, Andersen es va inspirar en la cura que ell mateix de petit tenia de les seves pròpies joguines.

Hi ha qui diu que en aquest conte Andersen va homenatjar al que per a ell va ser un precursor en la literatura infantil E.T.A. Hoffmann que l’any 1816 va escriure “El trencanous i el rei dels ratolins”. En aquesta obra, a les 12 de la nit, Els trencanous i la resta de joguines que prenien vida com a exèrcit, combatien contra l’exèrcit de ratolins. En el Soldadet de plom trobem un cascanous que pren vida i les dotze campanades que senyalen el despertar de les joguines són substituïdes per un troll que salta de la seva caixa. Per a Andersen, Hoffmann esdevé un model literari.

Bonica història veritat? I a la vegada molt trista. Així que ja sabeu, si trobeu un petit cor de plom a la vostra llar de foc, penseu que potser hi ha caigut un soldadet de plom i la seva estimada.

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que podem trobar sobre aquest conte convertit en un autèntic clàssic de la literatura infantil.
Algunes de molt antigues ens narren la història. Les tres primeres són de Vilhelm Pedersen. La resta, malauradament no sé de qui són però són curioses de veure.

Unes il·lustracions d’origen portuguès d’aquest personatge són la seqüència en blanc i negre que us presento a continuació.
 

 

Versions angleses, alemanyes... El Soldadet de Plom ha protagonitzat innombrables portades, moltes d’elles escenifiquen les aventures del Soldadet amb el vaixell de paper o quan se’l menja el peix.
    

 

Una il•lustració de quan se’l menja el peix és aquesta de Serena Riglietti de l’any 1969.

Algunes portades en castellà del conte són les següents, totes elles de diferents editorial però amb la imatge d’un soldat vestit de manera molt similar.

    

En català, trobem dos contes, un de l’Editorial Cruïlla amb il•lustracions d’Anna Clariana i l’altre amb il·lustracions de Mercè Llimona, tan boniques com les que us presento a continuació de la portada.
 
 
  

    

Així que ja sabeu, tocades les 12 de la nit estigueu ben atents, no fos cas que les vostres joguines comencin a despertar.

“Hi havia una vegada la història d’un valent cavaller, un drac i una princesa.” Evidentment us estic parlant de la llegenda de Sant Jordi, però qui va ser verdaderament aquest cavaller?
Sant Jordi va ser nomenat patró dels cavallers per l’ajuda que va proporcionar a Pere I l’any 1094 davant una batalla contra als sarraïns quan aquest el va invocar. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja és esmentat a principis del segle XIX.

Però d’on prové la llegenda, el mite?
“Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia) i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona). Diuen que assolava aquelles terres un monstre ferotge, temible i pudent; era el més poderós de tots els dracs ja que podia caminar per la terra, volar pels aires i nedar pels mars. Deien que tenia un alé tant pudetn, que provocava la mort de tots els que l’envoltaven amb una alenada de l’aire que respirava.
Matava ramats i persones, cada dia van decidir entregar-li una persona perquè així es saciés i no causés la mort a tort i a dret. Cada dia es feia un sorteig per decidir qui seria lliurat a la temible fera. La bèstia ja li estava bé aquets sistema.
Però un bon dia li va tocar a la princesa, la més princes de totes; la filla del Rei. El Rei accepat el destí de la seva filla i la bonica jove va anar al sacrfici vestida de blanc.
De cop i volta va aparèixer un valent cavaller amb cavall blanc i armadura daurada i lluent a combatre el monstre per tal d’alliberar la princesa i la població de Montblanc.
Va ferir de mort al drac i el va entregar als vilatans del poble que l’acabaren d’assessinar. De la sang del Drac nasqué un roser i d’ell les roses més boniques, la més vermella i maca li entrega Sant Jordi a la princesa.”
Aquesta és si més no la versió catalana de la història, que no és més que una adaptació de la història escrita per Santiago de la Vorágine al segle XII en la seva obra titulada “La llegenda daurada”. Curiosament, en aquesta versió catalana, es diu que aquest acte heroic es va arribar a conèixer per tot el món, i que l’emperador romà va fer cridar a Sant Jordi, que era soldat seu, perquè li expliqués la raó d’aquella gesta. Ell, sense cap mena de problema, li va dir que ho havia fet per revelació divina, de Déu i del seu fill Jesucrist. Això va irritar a l’emperador i el va fer matar per declarar-se cristià. També cal dir que una llegenda molt similar a aquesta s’explica sobre Sant Mer, un sant molt venerat al Pla de l’Estany.
L’any 1457 la Generalitat de Catalunya declara el 23 d’Abril festiu a casa nostra, tot i que actualmentés un dia feiner.

El 23 d’Abril dia dels enamorats catalans. El noi regala una rosa a la seva “princesa”, tradició que data del segle XV, ja que es celebrava a Barcelona la fira dels Enamorats i a totes les noies que acudien a la misa que es celebrava a la capellà de Sant Jordi al Palau de la Generalitat se’ls hi donava una rosa vermella.
I les noies regalen un llibre, tradició més recent, va començar l’any 1930 dia de la mort de Cervantes, Josep Pla i William Shakespeare.

Qui era Sant Jordi realment? Com ja he dit era un soldat romà que entrà a formar part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià. Aquest emperador va ordenar l’any 303 una persecució molt exhaustiva contra els cristians. Ell al negar-se a fer.ho, es va declarar cristià i va ser torturat i executat tot tallant-li el coll.

Però d’on va venir aquesta història o llegenda sobre el Drac, i la rosa? Va passar de debó? Qui la va explicar per primera vegada? Aquestes dades no les tenim realment i és per això que és una llegenda, o potser un mite, un conte que expliquem als nens sobre dracs, princeses i cavallers valents; però no un conte qualsevol, sinó un conte català succeït a les contrades de Montblanc.

Il·lustracions
Són diverses les imatges de caire religiós que trobem entorn a aquest Sant, totes elles amb una imatge ben similar del que va ser durant molt anys patró dels cavallers.

  

Aquesta que us presento a continuació és la imatge que tenia Rafael d’aquest heroï.

 

Protagonista de molts contes, Sant Jordi s’ha convertit en una autèntica llegenda per als escolars d’arreu del nostre país.

      

No us oblideu nois de regalar en aquest dia tan especial, una rosa a la vostra estimada.

 

 

“Quan passegeu per les vores dels rius estigueu ben atents no sigui cas que aparegui una dona d’aigua…” Sabeu alguna cosa d’aquests éssers mitològics de l’imaginari popular català?
D’elles s’han escrit moltes històries, contes, llegendes... però qui eren? O qui són realment? Existiren de debò?
A totes i algunes més d’aquestes preguntes us intentaré respondre a continuació.
Les dones d’aigua són uns éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça com: gorgs, rius, llacs, estanys, fonts... Com a habitants de l’aigua posseeixen totes les seves virtuts: fecunditat, vida i riquesa.
Les dones d’aigua són nimfes aquàtiques de muntanya i de bosc, típicament catalanes.
La seva bellesa és perfecte, idíl·lica... hi ha qui diu que tenen la capacitat d’enamorar a qualsevol home. Diu la llegenda que a les dones d’aigua els hi agrada veure’s reflectides en els rius o estanys sota la llum de la lluna, i que la llum de les estrelles acaroni els seus bonics cabells (normalment rossos o pèl-rojos). Els seus ulls acostumen a ser verds o blaus i tenen una profunditat com la del propi element al que representen: l’aigua.
Van vestides amb robes fines, sedoses i riques, i hi ha qui diu que llueixen una estrella dibuixada al front. Algunes són capaces de fer encanteris i fins i tot encisos.
Les dones d’aigua tenen una joventut eterna que perdura a través dels temps. Tot i no ser immortals, poden arribar a viure més de mil anys. Són un ésser similar al de les Nereides gregues que viuen en palaus al fons dels mars; amb la diferències que aquestes últimes són d’aigua salada.
Són defensores de les seves terres, a les quals els hi aporten grans riqueses. Intenten no barrejar-se amb els homes, tot i que en més d’una ocasió no ho han aconseguit...
Són éssers nocturns i que no s’allunyen gaire del seu mitjà de vida: l’aigua.

Aquests éssers mitològics també existeixen a altres indrets però amb noms ben diferents: daunas d’ayga a Occitània, danne d’aigüe a Alvèrnia, xanes a Astúries, Lamiak a Euskadi, anjanas o mozas de agua a Cantàbria.
A Mallorca la més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se'n porta dins l'aigua als nins agosarats que guaiten per coll del pou.

Diu la tradició que les dones d’aigua són pròpies de moltes zones de Catalunya i que viuen en família en grans palaus sota els estanys més profunds...
Al nostre territori les podem trobar a: 

 

- Solsonès: on reben el nom de dones de fum i aigua, a prop de la Riera Salada.
- Sant Iscle de Vallalta, al Maresme.
- Les coves de Rialb, al Ripollès.
- A les Ribes (Ripollès), on és la reina Sigiberta. Diu la llegenda que el rei Euric, matà al rei de les Ribes i es volgué casar am Sigiberta. La noia, d’extrema bellesa, fugí atemorida davant aquesta proposta. En la seva fugida va entrar a una esquerda que va trobar a les coves de Freser. Va ser aleshores quan es va trobar davant del palau de les dones d’aigua. Aquestes la trobaren tan bonica que l’adoptaren i la proclamaren reina. I així va ser com les dones d’aigua van triar a la seva reina.
- Al Puigmal
- La Tosca del Pinatar
- Toloriu (Alt Urgell)
- Sirac, al Rosselló, en ple Canigó, presidides per la reina Flordeneu, que s’endugué l’encisa’t Gentil com molt bé canta el fantàstic poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
- Les de la Fou (Cerdanya)
- Les de les coves d’en Riubanys (Conflent)
- La Coma de Llenyot (Berguedà)
- Parets (Garrotxa)
- Ordis i del Mont (Alt Empordà)
- Puiggraciós (Vallès Oriental)
- Les Estunes prop de Banyoles.
- Les de Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós.
- Al Pallars Jussà, al riu Noguera.
- A Solsona, a la Font de Cal Sala, al poble d’Odèn.
- A Rocaberí, la Jonquera.
- Al bosc de les Estunes, al Pla de l’Estany, on diuen que a part de boniques les dones d’aigua són grans filadores que teixeixen les seves robes amb fils d’or i telers de cristall.
- Al Gorg negre de Gualba (Montseny)
- La font de Païtides (Montseny). Diuen que aquesta font és màgica i té algun tipus de poder curatiu.
- La Cascada el Salt de la dona d’aigua (Arbúcies)
- El Gorg Blau a Torroella de Montgrí, on diuen que molts homes han mort ofegats intentant perseguir la bellesa de les dones d’aigua.
- Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles.
- Estany de Noedes (Conflent)
- Cerdanya (Puigcerdà)

Aquests éssers causen arreu una fascinació abrumadora, per la quantitat de llocs on s’afirma que han existit alguna vegada; i no són menys les històries que s’expliquen entorn d’elles.
D’aquestes històries, jo n’he trobat tres tipologies, de les quals us n’en faré cinc cèntims a continuació:

La bugada de les dones d’aigua
Diu la llegenda que les dones d’aigua estenen la seva bugada als vorals dels llacs, rius, estanys i gorgs en una nit molt especial: la nit de Sant Joan. Són robes de seda molt boniques, que perfumen amb farigola i romaní després d’haver-les rentat.
Diuen que aquell que aconsegueixi robar una peça de roba sense ser descobert no tindrà mai més (si més no, durant un temps) problemes de riqueses, ja que es convertirà en una persona rica i pròspera.
Però pobre del que tingui la mala sort de ser descobert, aleshores aquelles boniques, dolces i encisadores dones d’aigua, es tornaran cruels i venjatives, i apallissaran i maleiran per sempre al lladregot agosarat.

Hi ha una història que conta que dos amics que vivien en un poblet molt petit a la vora de les muntanyes al nord del país; una nit de Sant Joan aconseguiren robar una peça de roba a les dones d’aigua.
La peça de roba robada es convertí en una peça d’or, amb el qual van viure molt bé durant tot l’any; però no en tingueren prou i l’any següent tornaren al gorg.
Aquest cop s’amagaren a un lloc diferent, però les dones d’aigua que ja els esperaven, els descobriren. Els van agafar dels cabells, els van rebolcar pel fang i els van apallissar. Els nois van aconseguir fugir cames ajudeu-me i diu la llegenda que encara no han parat.

Els matrimonis entre dones d’aigua i homes
Són diverses les històries que ens narren el enamorament i matrimoni entre una dona d’aigua i un hereu d’algunes terres d’arreu de Catalunya. De fet d’aquesta història se’n narren diverses versions, jo us n’explicaré amb els diversos finals que he llegit.

Diu la història que un jove hereu d’unes terres estava força emmurriat ja que les collites havien anat prou malament durant aquell any.
Un vespre va sortir a prendre la fresca i va arribar passejant fins al gorg (llac o estany, en funció de la versió). Allà va veure una dona d’aigua d’una bellesa sublim. Tan fou així que es quedà enamorat, i li va demanar ser correspost.
Després de molt d’insistir, la dona d’aigua va accedir a casar-se amb el jove i va anar a viure al seu mas, amb una única condició: “que mai, per cap motiu, ni per bé ni per mal, li digué dona d’aigua”.
I així va ser com es van casar i van anar a viure junts. Al poc temps les riqueses van començar a arribar, i amb elles dos (i en alguns casos tres o més) fills. Eren molt feliços, però un dia tot es va torçar.
La dona, amb l’ajuda dels seus treballadors, va decidir segar els camps de blat que encara eren verds. El jove hereu al veure la seva collita desperdiciada, li va dir a la seva dona: “dona d’aigua havies de ser!”, i dites aquestes paraules la dona d’aigua va desaparèixer per sempre. Després d’això, començà una tempesta que arrasà amb totes les collites d’aquell any; fou aleshores quan l’hereu s’adonà del seu gran error.
Des de llavors, la pobresa i la misèria va envair de nou al jove hereu.

Diuen que la dona d’aigua tornava cada dia a pentinar als seus fills amb una pinta d’or i a fer-los un petó.
En una de les històries, la dona d’aigua plorava cada dia de tristesa i les seves llàgrimes eren perles que va retornar la riquesa al jove hereu.
Un altre final és que la dona d’aigua torna quan la seva filla és a punt de casar-se i plora perles que retornen la riquesa a la seva antiga llar.
Però el final més estès n’és un en que la dona d’aigua torna cada dia a veure els seus fills. Un bon dia el marit ho descobreix, i li demana als seus fills que cusin el seu vestit amb el de la dona d’aigua per tal de que així no marxi i escolti les seves explicacions. Els nens fan cas del seu pare, que quan sent que els fills han complert la seva promesa entra a l’habitació, però no hi queda ningú: ni la seva estimada dona d’aigua ni els seus fills.
De matrimonis entre dones d’aigua i hereus en trobem a diverses poblacions: a Vallderrós,  a Vinçà, a la riera de Gualba (Vallés Oriental), a Viaplana (Granollers), Can Blanc (Arbúcies) i a Combrén.

Els fills de les dones d’aigua
Diuen que les dones d’aigua poden tenir fills, però que no els hi poden donar llet, i és per això que busquen a una dona que els faci de mainadera per tal de que els pugui alletar; i un cop els hagi criat els hi torni. Diuen que aquella dona escollida per a dur a terme aquesta tasca és recompensada d’alguna manera. Entorn a aquesta trama, us en puc explicar una història.

Vet aquí una vegada, en una vall entre muntanyes nevades hi vivia la família del Mas Blanc. Una família que va tenir un fill preciós: l’Eloi. Eren molt feliços, tot i que força pobres, ja que una malaltia havia matat al bestiar.
Un bon dia la mare va sortir amb el seu fill a passejar. El nen va començar a plorar de gana, i la mare es sentà a la vora d’un gorg a donar-li el pit.
D’entre les aigües en va sortir un ésser meravellós: una dona d’aigua. Aquesta duia un petit nadó entre els seus braços. La dona d’aigua plorava i el petit nen dormia.
La dona d’aigua li va demanar que sisplau criés al seu fill durant un any i que l’any següent li tornés al mateix lloc i a la mateixa hora; i que portés amb ella un cistell ben gran i un mocador de fer farcells.
La dona va acceptar la proposta i va posar-li de nom al petit nen Moisès. En Moisès gaudia molt quan el banyaven, no volia sortir mai de l’aigua.
Així va passar un any, i el mateix dia a la mateixa hora, la mare va tornar al lloc on havia trobat la dona d’aigua amb en Moisès, el cistell i el mocador. La dona d’aigua va aparèixer i per agrair-li la seva ajuda li va dir que li ompliria el cistell amb llavors de blat, però que per res del món aixequés el mocador de fer farcells fins que no arribés a casa.
Pel camí el cistell pesava cada vegada més, però la dona va complir la seva promesa, i en arribar a casa va aixecar el mocador: les llavors de blat s’havien convertit en llavors d’or.

Bé, aquesta és la història de les dones d’aigua de Catalunya, així que si algun dia passeu pel costat d’un gorg, llac o estany i veieu que les aigües es remouen, estigueu ben atents: potser en surt una dona d’aigua...

Il·lustracions