L'Elefant Trompeta

Hola a tots i totes!

Gràcies a l'Oriol de Batakada m'he enterat d'un acte que es fa a la Festa Major de Gràcia aquest any. Es tracta de Cuentos de la Luna azul, el dia 19 a la tarda (sobre les 20h.) a la Plaça Manuel Torrente. Organitzat per l'associació El Cargol Graciós i Federació; i a càrrec de la Casa de los Cuentos, es tracta de un recull de rondalles populars de Llatinoamèrica al que procuraré assistir-hi. A veure que tal.

Ja us explicaré! Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Avui us vull parlar d'un tema que em resulta força surrealista, i és la total impunitat en que es fa servir el terme professor per referir-se a qualsevol persona... Crec que sovint s'empra malament, i no cal anar gaire lluny per trobar un exemple.

Més lluny de parlar d'un programa com OT, que no és el que ens ocupa, vull parlar d'una actitud que no em va semblar adequada. El que s'anomena professor Manu Guix, va dir obertament que no volia que guanyés qui havia guanyat i que preferia que guanyessin qualsevol dels altres dos finalistes.

Primer de tot, tú com a professor o mestre, tens la obligació de tractar a tots els teus alumnes per igual. Evidentment que tens dret a tenir la teva pròpia opinió sobre els teus alumnes, però el que no pots fer és dir-ho públicament.

Oi, que jo no vaig i dic en una reunió de pares que "aquest nen no m'agrada, es porta fatal, em cau millor aquest altre". No estaria bé, no? No seria raonable ni ètic.

I un bon mestre no pot emetre judicis de valor sobre els seus gustos entorn els seus alumnes. I sinó que no es consideri ni professor, ni mestre, ni res de tot això.

Així que siusplau, fem-nos mirar l'ús que fem de la paraula professor o mestre, que hi ha que ho som de debò i ens sentim indignats davant de l'ús que se'n fa en alguns mitjans.

Fins aviat! 

Hola a tots i totes!

Avui us porto quelcom que pot interessar a menuts i menudes d'entre 8 i 14 anys de la Vila de Gràcia. Es tracta d'un concurs literari de contes organitzat pel Centre Moral Instructiu de Gràcia i la Federació de Festa Major. Les condicions, un conte mecanografiat que no ocupi més de quatre folis per davant i que tracti entorn a les Festes Majors de Gràcia.

Jo no hi puc participar-hi, així que si vosaltres teniu l'edat per fer-ho, us ho recomano. Llegiu-ne les bases que us adjunto a continuació.

Fins aviat!

Com a mestra, quan estudiava i ara que exerceixo, sempre m'havia imaginat com seria l'escola en la que treballaria, però amb el temps te n'adones que la realitat és diferent als plantejaments que et fas en un inici, i que el lloc on treballes no s'acosta gaire al que sempre havies somiat com a escola ideal. No és que l'escola no sigui bona, ni ofereixi un bon model educatiu; sinó que potser no és el que t'hauria agradat triar per a la teva pròpia escola.

La meva escola hauria de ser una escola oberta a tothom, que tothom se'n sentís part i col·laborador del seu funcionament. una escola en la que es treballés amb projectes, que es fessin racons, que els infants aprenguessin a través del joc i l'experimentació. Evidentment sense oblidar la importància de la lectoescriptura, fonamental en aquestes edats. M'agradaria que la lectura fos significativa per a ells, que l'adquisició de conceptes matemàtics es dugués a terme des de la vessant més pràctica i significativa. Que per descobrir les plantes, no les haguessin de veure només amb fotos.

La meva escola també hauria de ser una escola on hi hagués un espai destinat als contes, a la literatura infantils, als clàssics i als nous àlbums il·lustrats.

Les mestres haurien de... estimar la seva feina, crec que això és el que diferencia una mestra bona, d'una excel·lent. He compartit espais amb persones que adoren la seva feina, i persones que no entens ben bé perquè van fer magisteri; però per a mi això és fonamental. Estimar la feina i el món dels infants és clau.

Els espais haurien de ser adequats a les edats, m'agradaria veure i viure classes viscudes, plenes de murals, activitats fetes pels nens, fotografies... tot allò que els fes sentir com a part d'aquella classe. La psicomotricitat hauria de tenir també un paper fonamental, proporcionar als nens els espais i materials adients perquè experimentin i provin el seu propi cos, implica tot un repte per als infants i per al professorat. Potenciar l'autonomia de l'infant per damunt de tot, per tal de poder aconseguir infants prou independents per valer-se per a sí mateixos en un espai pensat per a ells.

La música és també clau i fonamental, les cançons de sempre i algunes noves; però també jocs dansats, danses i ritmes, per tal de fer que aquest art no resulti un autèntic desconegut per a futures generacions.

I què dir de la "plàstica"? Considero que hauria d'haver un magisteri de plàstica (però malauradament això no és així) per tal d'ajudar als infants a descobrir tècniques i materials, i a potenciar el dibuix com una manera d'expressar-se que mai haurien de perdre.

Una escola integrada al poble, barri, vila o ciutat i a les seves tradicions i festes populars. Nens que sàpiguen tot el que necessiten de l'entorn que els rodeja, i que sentin que la seva escola forma part d'aquest entorn.

Evidentment, tot això és difícil d'aconseguir, però mica en mica tots i cadascun dels professionals que estimem l'educació, podem aportar el nostre petit gra de sorra per fer de la nostra escola, una escola millor. I qui sap? A lo millor algun dia poguem crear-ne la nostra pròpia...

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Ha acabat un nou curs, i el que més em ve el cap aquests dies és que els meus Elefants ja hauran acabat P3, s'hauran fet grans, no s'enrecordaran de mi i hauran aprés moltes coses noves. Tots ells, junts o per separat, han cremat una nova etapa de la seva vida: el seu rpimer curs a l'escola dels grans ha acabat, i això mai es tornarà a repetir. Alguns potser trobaran a faltar als nous amiguets que han fet durant el curs, altres ni s'enrecordaran... Molts els hauran apuntat a algun Casal d'Estiu i no tindran la sensació d'haver acabat del tot el curs, d'estar de vacances...

Què deuen fer? Com s'hauran portat? Els hi va servir d'alguna cosa tot el que vem aprendre junts el curs passat? No us podeu imaginar les vegades que durant aquest curs m'he enrecordat d'ells. En recordo molts detalls, moltes anècdotes, algunes de divertides i altres que no ha van ser tant. Tots tenien alguna cosa que els feia diferents de la resta, és evident que no a tots te'ls estimes de la mateixa manera, però el que si que ho és, és que els acabés estimant.

Evidentment, no els estimes com una mare, ni com una germana... els estimes com a mestra: són la teva responsabilitat i part de la teva vida; i així seran sempre els meus elefants. Perquè si algun dia quan siguin grans, guarden algun bon record de la Llar d'Infants, penso que potser en una part, per petita que sigui ha estat gràcies a mi. M'agradaria pensar que els he pogut marcar, ajudar d'alguna manera, al igual que ells han fet amb mi. Perquè els primers alumnes, mai se'ls oblida, mai se'ls deixa d'estimar, no? No sé si algú comparteix aquestes sensacions, o si potser resulto massa sentimental. Però és així com em sento.

De fet, penso que em sento una mica malament, per no sentir el mateix pels meus alumnes d'aquest curs; però suposo que les coses són molt diferents. Que he tingut 150 alumnes i queuna hora al dia no et permet agafar-los estima. Que el fet de canviar de feina el primer any, va suposar un trencam,ent i per això els trobo més a faltar. Sigui com sigui mai oblidaré els seus noms (això espero), les seves cares, els seus somriures, els seus ulls, els seus plors, les estones d'aprendre i experimentar... La cara de la "princesa" de la classe quan explicava el conte d'una princesa al que li passaven coses dolentes, els ulls més vius de la classe i més expressius, les explicacions del "petitó" sobre que si feiem soroll vindria la polícia i ens faria pagar una multa, la que mai es dormia i a la que no vaig aconseguir treure el xumet a l'hora de dormir, al que semblava que mai li treuria els bolquers però al final ho vem aconseguir, al que veia avions a tot arreu, el que quan estava malalt sempre estava "empiocat", al més tossut que quan deia que no era que no, al protector de tots i a la seva "pometa", el que tremolava al veure el Rei Carnestoltes que vem montar a l'entrada de la Llar d'infants, el que tenia certa fixació amb els ulls de la gent i t'hi feia petons, el que quan estava guapo estava "recanchino"... Podria continuar amb mil històries més que va fer del grup dels Elefants, els més Elefants.

Continuo trobant a faltar els seus somriures, i els de les meves companyes també. He trobat companyes amb les que em porto bé, però crec que res podrà ser com treballar amb elles. Em van ajudar tant, em van fer riure tant, i em van servir de recolzament quan plorava... Treballar amb elles va ser un plaer i qui tingui la sort de poder-ho fer, espero que ho valori tant com jo.

Fins aviat Elefants...

Hola a tots i totes!

Recordo quan veig fer una de les meves pràctiques quan feia la carrera, que la directora del centre on estava sempre els hi parlava a les seves Mestres de la importància de que les classes fossin viscudes; és a dir, que es notés que aquella classe era d'aquells nens.

Jo al principi no ho entenia gaire, pensava que no tenia sentit ja que totes les classes on hi ha nens, a la força han de ser viscudes. Amb el temps m'he adonat que, malauradament, no és així, i que hi ha nens que passen per classes que mai acaben fent-se seves.

Considero molt important deixar empremta en una aula i que les classe acabin sent dels nens i nenes que hi "viuen" durant un curs. El curs passat penso que vaig poder-ho aconseguir prou bé, la classe dels meus Elefants, va acabar sent la classe de tots i cadascú d'ells, la seva classe, la nostra classe. Durant el curs es van anar afegint petites i gran coses fetes per cadascú d'ells: murals diversos, experimentacions, probes, alguna que altra fotografia que alguns nens portaven, algun dibuix meu o titella, el nostre Trompeta...

Per mi, la classe més viscuda de totes, jo hi vaig viure tantes coses... i ells també.

Sempre he pensat que les classes reflexen el tipus de mestra que hi ha dins. Una classe endressada és reflex d'una mestra que també ho és, una classe buida i freda és reflex d'una mestra poc implicada... Com és la vostra classe? Us ho heu parat mai a pensar?

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Avui us vull parlar d'una informació que he rebut sobre el tercer Festival Internacional de Llibres il·lustrats que es realitza a la ciutat de Barcelona i que comença el proper dilluns 2 de Juny i acaba el dissabte 7 de juny. El Festival en qüestió es realitza a la cripta de la Central del Raval (C/ Elisabets 6) de les 11 a les 20:30h.

Aquest any inclouen la participacio´d'autors i editorials diversos:

AAAAA, Adeline Da Costa, Andrew Morrison, Annie Michie, Belleza Infinita, Bernardo Sopelana Ortiz, Borobiltxo Libros, Bruno Munari, Carlos Maikes, Cornelius, Dianne Longley,

Edgardo Carosia, Editions Cambourakis, Editions Drozophile, Editions du Panama, Editorial La Futura, Editions Fremok, Editorial Morsa, Elenio Pico, El Garage, Garabattage, Javier Arce,

 Jordi Vila, Julia Pelletier, Katsumi Komagata, Laboratorium, La Eriza, La ferraille ilustrée,  La Maison chauffante, l'Atelier du Poisson soluble, Loring Art, Maxi Luchini, Mirjana Farkas, Mónica Alvarez Herrasti,

Mongolfiera Libros, Noëlle Griffiths, Papermind, Bülb editions, Paloma Blanco, Pascal Humbert, Piktur éditions, Rafael Castañer, Roger Roca, Sandra Armstrong, Stephanie Wrum, i +…

El programa també inclou una conferència a càrrec de Pascal Humbert sota el títol: “Grans llibres per a ulls petits, l’univers de Katsumi Komagata.” 

Artista japonès hereu de l’art de Bruno Munari, dibuixa i edita desde 1990 llibres d’art per a ulls petits.

Un festival per a totes les edats, al que no hi he assistit mai i que espero que aquesta sigui la primera vegada de moltes altres.

Ja us explicaré, pero si voleu saber-ne més, aneu-hi!

Hola a tots i totes!

A través d'un comentari en el Bloc, he estat pensant en el fet de dibuixar en els infants. Els nens dibuixen i ho fan a totes hores i de gust, dibuixos que només ells entenen, dibuixos que no tenen perquè representar res o potser sí... però al cap i a la fi, dibuixos.

Dibuixar no és només un art, és part de la vida diaria dels infants. El millor regal que et pot fer un nen és un dibuix que hagi fet pensant en tu, de fet, jo guardo tots els que m'han fet els nens de les pràctiques, els meus alumnes d'ara... Per a ells és com un tresor, i pels adults també ho hauria de ser.

Hi ha molta gent que quan arriba a certa edat deixa de dibuixar, i jo no entenc el perquè. Un llapis i un paper sempre poden ser bons aliats, com a mínim per a mi ho són. Les lletres i les paraules, els textos i les grafies, substitueixen els dibuixos quan el nen creix. I no hauria de ser així, són dues expressions que haurien de conviure.

Tothom sap dibuixar, a dibuixar ningú t'hi ensenya en realitat, és qüestió de pràctica i de costum, com tot. No s'ha de pretendre fer grans obres d'art, sinó expressar a través dels dibuixos una bona part del que portem dins. Pel simple fet de que dibuixar és divertit, i serveix com a mitjà de desconnexió.

Hem d'inculcar la cultura del dibuix en els nostres alumnes, i respectar les seves produccions. Perquè no ens enganyem a l'expressió artística i plàstica d'un infant no se li pot posar nota, no es pot valorar objectivament; i qui ho cregui així, considero que (sota el meu punt de vista) està molt equivocat.

Hola a tots i totes!

L'altre dia vaig estar pensant que a les aules d'Educació Infantil on treballo no hi ha cap ordenador. Aleshores vaig recordar que en un dels centres on vaig fer pràctiques quan estudiava, hi havia un a cada aula, i cada setmana havien de fer tots els nens una estoneta d'informàtica de manera individual; on l'objectiu era que aprenguessin a fer servir el ratolí i coneguessin les parts de l'ordenador, així com ressoldre trencaclosques i altres activitats fetes amb el programa Click; per la resta, era un moble sense cap mena de servei.

Reflexionant entorn del tema vaig pensar que un ordenador a una aula d'Educació Infantil no és una eina indispensable; però que en cas de que hi sigui, no es pot tractar d'un ordenador dels que tarden deu minuts en encendre. Ja que es té una eina d'aquesta mena que estigui mínimament actualitzada. Considero que avui dia si hi ha un ordenador a l'aula, ha de ser amb connexió a Internet, i que sovint és un error (depenent del context social i faniliar de l'alumant de l'escola) ensenyar-los com es mou un ratolí o què és un teclat, perquè no ens enganyem, ja ho saben. Tampoc trobo adient la obligatoreitat d'aquesta assignatura com a tal a aquestes edats.

Crec que el que s'hauria de fer és utilitzar-lo com a eina educativa; de la mateixa manera que si es té televisió i DVD a l'aula, es posen pel·lícules o programes educatius; el amteix s'hauria de fer amb l'ordenador. Per exemple, si volem ensenyar als nens un conte amb audio que està al XTEC o a l'EDU365, hauria de ser tan fàcil com encendre l'ordenador i que ho poguessin veure ells mateixos. És a dir, aprofitar-se dels recursos educatius que ens pot oferirla xarxa però sense abusar-ne.

En cas de que no hi hagi ordenador a l'aula, considero que no és cap inconvenient a l'hora de realitzar la nostra tasca com a docents, tot i que ens la facilitaria potser una mica més en algun aspecte.

És una opinió. Què en penseu?

Hola a tots i totes!

Ahir a la nit vaig estar veient en DVD la pel·lícula: El secret dels Germans Grimm. La veritat és que la pel·lícula em va agradar, és molt fantàstica, una barreja de personatges qe es van entrellaçant en un conte que és diferent de la resta però que té els elements típics de tots els contes. Apareix una nena amb una Caputxeta Vermella, boniques noies adormides que desperten amb un petó, una granota que és molt més que una granotya, una donzella atrapada en una torre sense portes, dos germans perduts en el bosc... Tots aquests elements ens evoquen, evidentment a centenars d'històries i contes que tots hem llegit o escoltat.

Però de fet, és una pel·lícula que no té un contingut històric real, ja que ens titlla als germans d'una espècie de "caçafortunes" que anaven pels pobles i ciutats destruint a bruixes, ogres i altres possibles personatges propis de la superstició de molts indrets; però realment eren uns impostors que montaven farses per simular que mataven a aquests èssers terrorífics.

De fet, per a mi, els Germans Grimm, més que no pas autors d'inombrables contes, van ser uns grans recopiladors de folklore i llegendes infantils explicades de pares a fills. Van escriure i reescriure els contes que els hi explicaven la gent de les diferents contrades i en van fer el seu Kinder- und Hausmärchen i la segona part Contes de fades dels germans Grimm. Gràcies a ells hem conegut a en Hansel i la Gretel, a la Ventafocs; però potser també hem perdut en Ton i la Guida o la Cendrosa. Han universalitzat i estandartitzat els contes, i ens han portat les versions que en coneixem actualment.

Uns grans recopiladors sens dubte.

"El Partit Popular proposa separar als nens de 6, 7 i 8 anys en classes diferents segons la seva família sigui catalana o castellanoparlant. Durant aquests tres cursos la segona llengua s'introduiria de manera progressiva per passar als 9 anys a fer la meitat de les classes en català i l'altre meitat en castellà."

He sentit aquesta notícia fa una estoneta al TN i m'he quedat bocabadada i indignada. Sempre s'ha parat del model d'immersió lingüística com el model ideal per a l'ensenyament de llengües en contextos bilingües o plurilingües, i ara ho volen canviar perquè senten que el castellà està amenaçat a Catalunya, sincerament no ho crec així. I no vull entrar en qüestions polítiques ni en quin és l'idioma més o menys amenaçat, em centraré amb el que m'importa realment: els nens.

M'estan dient que s'han de separar els nens en classes diferents en funció de en què parlin a casa, i després amb 9 anys ajuntar-los i pretendre que a sobre es formi un grup classe sòlid i unit? Considero que l'únic qeu s'aconseguirà és que hi hagi dos grups molt definits en un mateix grup - classe quan aquests nens ja tinguin nou anys: els que parlen castellà i els que parlen català.

Potser és que no he entés bé la proposta o que em sembla més terrible del que realment és... No ho sé, no entenc res.

Hola a tots i totes!

Avui us porto un musical d'allò més interessant; no us el puc recomanar perquè no hi he anat, però tot i així, m'encantaria veure'l. Perquè? Doncs perquè és un musical que gira entorn del màgic món dels contes: BOSCOS ENDINS.

Us explico de què va: Un forner sense fills i la seva dona, són víctimes d'una maledicció feta per una bruixa. Es veuen obligats a anar boscos endins per tal d'intentar trencar l'encanteri. En el seu camí es trobaran: la Ventafocs i el seu príncep, la Caputxeta Vermella, el Llop, en Jan de la Mongetera, la Rapunzel... Tots ells  personatges que intenten fer realitat els seus desitjos. Ho aconseguiràn?

Hauran de ser capaços d'escollir el seu propi camí i decidir si el seu destí els portarà conseqüències magnífiques o terribles. Perquè els contes no sempre acaben bé, i són com la vida mateixa, amb finals bons i finals dolents... no?

És una obra que té una primera part pensada per a nes, ja que al cap i a la fi ens narra alguns dels contes més famosos de la història; i una segona part que ens portarà a reflexionar sobre el perquè de les decisions humanes. Una reflexió sobre el pas de la infància a la vida adulta, sovint un camí ple d'obstacles que semblen contes inversemblants.

Aquest musical ens recorda també que els contes no són tan macos com ens han volgut fer creure, sinó que tenen la seva vessant cruel i dura.

A continuació us en deixo unes imatges perquè aneu fent boca.

Si algú l'ha vist, agraïria que em comentessiu la vostra opinió.

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Avui m'adreço a vosaltres per fer-me ressó d'una notícia que ha sortit en els darrers dies en els mitjans informatius: tornen les NOTES.

Amb el sistema actual els estudiants de Primària trnaran a saber el que significa: Insuficient, suficient, bé, notable i excel·lent; i ens oblidarem una mica d'aquelles notes que alguns pares no han acabat d'entendre mai i alguns alumnes potser tampoc: PA (progressa adequadament), NM (necessita millorar), PMA (progressa mmolt adequadament).

En relació als estudiants d'ESO tornen les notes numèriques: els 0 i els 10, els 8 i els tan odiosos 4.

M'enrecordo jo quan estudiava Primària, a Segon ja vaig tenir el sistema de notes "modern", el de Pa i tot això, i eren uns informes llargs amb tota una perafernalia que es feia força pessat de llegir. Però en el fons moltes escoles no han deixat mai d'avaluar numèricament, i molts alumnes han sabut si la nota que han tret era un 4,85 o un 5,25.

A mi aquesta recuperació de l'antic sistema em sembla sincerament una mica més pràctica i potser més justa; perquè així un alumne que tingui un 6 tindrà un Bé i un que tingui un 8 un Notable; en canvi abans els dos haurien tingut la mateixa nota potser un PA, quan sabem que l'esforça per aconseguir un 6 no és el mateix que el que ens fa aconseguir un 8.

Vosaltres què en penseu' Quin sistema de notes tenieu quan ereu petits?

Hola a tots i totes! Avui us porto la segona entrega de contes de Nadal, del fred i de la bonica època en la que ens trobem ara...

POEMES DE NADAL, Selecció de Marta Luna, Editorial La Galera (1998) --> Aquest conte ens mostra un bonic recull de Poemes i cantarelles ideals per aprendre a l'escola o a casa durant aquesta època de l'any.

ELS REIS D'ORIENT, Xavier Carrasco, La Galera (1999) --> Evidentment, aquesta és una narracvió d'orígen bíblic com les que ens acompanyen durant aquests dies. El rei Melcior està preparant el seu camell i avisa als seus dos companys perquè junts aniran a veure un nen molt especial.

EL NINOT DE NEU, Raymond Briggs, Editorial La Galera (2007) --> aquest és un àlbum il·lustrat molt especial, molt tendre i molt dolç. La història de l'amistat que sorgeix entre un ninot de neu i el seu creador. Una història en format còmic i sense text.

CRISPÍN, EL CERDITO QUE LO TENÍA TODO, Ted Dewan, Editorial Juventut --> Crispín és un porquet que està acostumat a tenir-ho tot, cada Nadal rep les millors joguines. Aviat es cansa d'elles i es trenquen.

Un any, les coses comencen a canviar i el porquet rep un regal molt especial, que el farà reflexionar sobre la importància de l'amistat i no dels béns materials. Un conte que haurien de llegir pares i fills, potenciant així un consum responsable de joguines durant aquestes dates.

EL LLOP PEPITO I EL PESSEBRE VIVENT, Maria Mercè Roca, Editorial Barcanova (2007) --> És Nadal i el llop Pepito i la seva germana han escrit ja la seva carta als Reis Mags. Estan esperant que arribi al seu tiet per anar junts al Pessebre vivent que organitza l'escola. Un pessebre que s'acabarà convertint en tot un poema.

Boniques i simpàtiques il·lustracions acompanyen aquest divertit conte.

Fins aviat! 

Hola a tots i totes! Aquest article és per felicitar a una molt bona amiga meva a la que m'estimo molt i que va ajudar molt l'Elefant Trompeta el curs passat. Ahir nit va nèixer el seu petit nen de la "costelleta" i ja tinc ganes de veure-li la cara.

Des d'aquí un petit regalet, aquest dibuix:

Il·lustració d'elefant Trompeta 2007