01 Abril, 2008
Així, els Càtars (que mai es van anomenar així a ells mateixos) han passat a formar part d'un imaginari popular, conjuntament amb els Templers. Un imaginari borrós, mític i desconegut, que encara avui ens rodeja. De fet, en coneixem molt poc però una aura de misteri rodeja aquests dues grans històries que, possiblement, haurien canviat el món mediterrani si aquell 13 de Setembre el Rei Pere no hagués mort en mans de les tropes de Simó de Monfort.
Aquest cap de setmana he refet un tros, molt petit, de l'anomenada Ruta dels Bons Homes que porta de Berga a Montsegur. Es tracta d'una caminada magnífica amb uns paisatges formosos i una màgia especial. La màgia de les muntanyes, el silenci i la Història.
(Segueix)
12 Febrer, 2008
Llegint el bloc de'n Roger Palà m'adono que s'ha instaurat el dia blocaire de Reivindicació de Kitsch. I m'hi sumo totalment entusiasmat.
Kitsch no fou en el seu moment el més conegut dels grups catalans però per mi han estat els millors sense cap mena de dubte. Amb una carrera molt extranya (i en la meva opinió de més a menys) crec que els seus dos primers discos (tres si incloem el seu concert a Zeleste... jo hi era!) són, de llarg, els millors en llengua catalana de finals del segle passat.Lletres atormentades, so punyent i poderós en directe i una estètica fosca els feien un grup difícil d'escoltar. Però a mi, personalment, em feien frapar d'allò més. I em feien sentir diferent i únic, cosa que als adolescents sempre ha agradat.
Com a homenatge, serveixi aquest seu primer hit, absolutament demolidor, anomenat "Oració" i que de seguida es va convertir en la meva peça preferida juntament amb Dona Boja (incloc la lletra d'Oració, que segurament avui seria terriblement discutda, al final de l'apunt). I de propina, "Déu i el Gos", del segon disc (amb la millor portada que mai he vist).
Oració
Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi.
11 Febrer, 2008
Descobrir l'origen dels topònims pot ser divertit i sobretot molt entretingut ja que molts es remunten a segles i fins i tot milenis enrera. Aquest cap de setmana, però, en vaig veure un que potser no faria tanta gràcia saber-ne la raó. Sempre he pensat que quan algú està de massa en algún lloc és perquè sobra... A quin pobre desgraciat devien dedicar aquest nom? Què li van fer a aquest personatge que hi era de massa? :-)
09 Juliol, 2007
... fresques sou i regalades
Enviat per greips a [Sortides ][ (1) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Ja va començar malament. Al anar-nos a fer la foto d'inici, la càmara va caure a terra i es va trencar. O sigui que aquesta és una sortida sense testimoni gràfic.
Haviem decidit sortir del Coll de Jou per pujar directament al Refugi de Mariailles i seguir fins a la Cabana d'Aragó, on acampariem. L'endemà només estariem a dues horetes escasses del Canigó i podriem tornar tranquilament fent una volta més àmplia si s'esqueia. La decisió de fer una ruta tan senzilla era, per una banda perquè els tres que anàvem érem de molt diferents nivells i calia adequar-se al més feble, i per l'altra perquè l'objectiu no era tant coronar el Canigó com estar un cap de setmana d'acampada a l'aire lliure. Sense presses, sense sorolls, sense civilització i sense mals rotllos al cap. Cobririem els 1.500 metres de desnivell en dos dies, sense trencar-nos les cames ni ofegar-nos en l'esforç. Genial.
Vam començar a pujar tranquilament. Al cap de poca estona vam veure una desviació que ens duia cap a unes gorgues i dit i fet, vam acordar desviar-nos un moment. Al final, aquesta desviació es va convertir en una ruta alternativa que ens va ofegar. Jo, personalment, no estava gens acostumat a caminar carregat amb la tenda de campanya, menjar i aigua per dos dies i roba "per si de cas". En total, i fent una suma mental, devia portar més de 12 kg a l'esquena. Que d'acord, en pla no es noten però quan has de cobrir desnivells forts es nota. I més encara si les últimes setmanes has portat mala vida. I jo la vaig notar molt. O sigui que quan vam arribar a Moura ja estàvem rebentats. D'allí vam començar a tirar cap al Coll de Sagalés amb la idea inicial de fer nit al Jaç del Cadí. Però a mig camí un va decidir que ja no podia més i donat que ja eren quarts de nou vàrem decidir acampar. Millor que ens caigués la nit amb la tenda ja montada. Enmig del bosc trobar un lloc on plantar la tenda no va ser senzill i ens va tocar "netejar" de pedres una zona per poder-hi dormir.
(Segueix)
23 Maig, 2007
Continuar amb el pla original ens resulta impossible. No és gens segur carenejar en aquelles condicions, per molts mapes i GPS's que portem. Per unanimitat decidim baixar directament cap a Comadevaca, i un cop allà decidir en funció del temps el que farem.
Les previsions meteorològiques no són gens optimiestes i preferim passar la tarda a cobert. És temps pels jocs de taula, les confidències, els riures... la companyonia. L'hora de sopar ja s'apropa i atrets per l'olor de menjar arriben muntanyistes que omplen l'interior del refugi de vida, robes molles i soroll.
Després d'un sopar ben reposador (malgrat nosaltres teniem poc a reposar) és l'hora de preparar-se per dormir. Mica a mica la gent va desfilant cap als dormitoris fins que a les 22:30 tot el refugi queda a les fosques.
Diumenge el Sol ens retorna tots els raigs que es va estalviar el dia anterior. Després d'un frugaç esmorzar preparem la pell per afrontar el Sol i els seus efectes i comencem a tornar cap al Coll de la Marrana (The bitch's neck, que en diu algú). És el mateix recorregut que el dia anterior però avui és tan diferent! La claror ens presenta la muntanya amb tot el joc de colors que és capaç. Sembla mentida que estiguem caminant pel mateix lloc.
Són moments que bé valen haver dormit en una habitació amb més de 20 persones transmetent tota la seva Humanitat.
Recursos:
14 Maig, 2007
Actualització de sortides
Enviat per greips a [Sortides ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
L'altre dia remenant els arxius del bloc em vaig adonar que feia molt de temps que no actualitzava la secció de sortides a la muntanya. Aquest any, malgrat la intenció inicial, no estic sortint tant com l'any passat però si que he fet algunes caminades molt maques.
Serra de l'Obac (Febrer 2007)
Sortida que vaig fer amb els del CEG, es tractava d'una suau caminada sortint d'aprop de Matadepera. Llàstima que després de dinar un queixal es va encabronar i no em va deixar disfrutar del paisatge... només pensava en tornar a BCN i anar al dentista que em fotés un xute d'anestèsia.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: serra de l'orbac.kml
Ruta Gualba de Dalt-Santa Fe (Abril 2007)
Preciosa sortida, amb un desnivell importantet, que ens va dur del poble de Gualba fins al llac de Santa Fe.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: gualba - santa fe.kml
Savassona-Salt de la Minyona (Abril 2007)
La idea inicial era fer una ruta diferent, però per variar no ens vam saber ubicar al lloc de sortida i vàrem acabar improvitzant una bonica ruta entre el Salt de la Minyona i l'Església de Sant Feliu, a Savassona.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: Savassona.kml
Lluçanès (Maig 2007)
Sortida organitzada pel grup de GR del CEG, amb un guia esplèndid i un dia amb molt de sol. Era el primer cop que estava a la (sub)comarca del Lluçanès i em va agradar moltíssim. A mig fer se'm va acabar la bateria de la càmara, i una mica més endavant la del mòbil per emmagatzemar la ruta. Però bé, alguna cosa si que en va sortir, si.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: lluçanes.kml
Si tot va bé, aquest cap de setmana repetiré sortida a Coma de Vaca, tot i que per unes rutes noves. Aquest any encara no he trepitjat els Pirineus i tinc moltes, moltes ganes de disfrutar del Silenci a pràcticament 3.000 metres d'alçada... ja portaré fotos per a tots :-)
24 Gener, 2007
Tecnologia a l'aire lliure
Enviat per greips a [Sortides ][ (2) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Al acabar el dia no podia pensar en res més. L'endemà me'n vaig comprar un.
El meu mòbil no disposa de Symbian i Tam Tam era un programa de pagament, o sigui que no tenia ni idea de com m'ho faria per treure-li suc al nou aparell... però aquí estava la gràcia, just en la recerca de la solució :-) Així que després de bastant remenar la xarxa buscant informació i software, vaig acabar instal.lant-me el GPSTrackMaker (per gravar les rutes) i el Nav4All (per a guia), ambdós de lliure instal.lació i ús. I aquest cap de setmana per fi he pogut passar la prova de foc :-)
Dissabte vàrem sortir amb uns companys a fer una caminada pel Montseny. Seguint la ruta explicada al llibre El Montseny, les Guilleries i el Collsacabra vàrem sortir d'El Figueró directes cap al Tagamanent, i d'allà vam carenejar una mica per tornar per l'altra banda. El dia va ser fantàstic i el sol petava de valent. Extrany per un mes de gener, oi?
Durant tota la caminada vaig poder dur el GPS engegat i el mòbil connectat amb el trackmaker per anar guardant la ruta. La primera part, la pujada, no vaig aconseguir que funcionés, però un cop dalt el programa va decidir començar a funcionar correctament i enregistrar la ruta que vàrem fer. Si teniu instal.lat el GoogleEarth i us fa gràcia veure-a us podeu baixar aquest fitxer, i importar-lo al GoogleEarth. Veureu la ruta que vàrem seguir des del Tagammaent fins a tornar a estar de nou al Figueró :-)
Ah! Les foticos les he deixat aqui.
08 Novembre, 2006
Alt berguedà: Els empedrats
Enviat per greips a [Sortides ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
La veritat és que ens ho vàrem agafar amb molta calma. L'excursió, detallada aquí, era d'aproximadament 5 horetes, amb un desnivell de 500m aproximadament, per lo que vàrem calcular que començant a caminar a les 11 ho tindriem ben enllestit a les 4 de la tarda.
O sigui que vàrem començar a caminar. El primer tram, resseguint el riu amunt, era preciós. Els colors de la tardor ens mostraven un paisatge on es barrejaven els ocres, verds, tons marronosos... I el riu baixava bastant ple, fent macos de debò els trams que l'haviem de travessar.
Arribats al refugi de St Jordi vam fer una petita parada per recuperar l'alè i vàrem agafar el camí que en sortia d'allà. Tot pujant, vam anar a parar al Coll de Pendís, on vàrem dinar tranquilament, i d'allà vam girar cap a l'esquerra. El camí continuava pujant, i ens vàrem començar a preocupar ja que teòricament el refugi havia de ser el punt més alt. No les teniem totes amb nosaltres, però seguíem endavant ja que en cap moment haviem tingut la impressió d'equivocar-nos de camí.
En un moment donat, però, i quan començàvem a enfilar un altre Coll un company va mirar l'hora. "Nois, són les 16:15!!!". Pànic. Només ens quedaven dues hores a molt estirar de sol i, ara ja sí que ho sabíem, estàvem més perduts que un pop en un garatge. La decisió va ser unànim: correm cap avall cap al refugi on, a males, podrem dormir a la zona lliure (de fet, era l'únic part que estava oberta). Sí, estàvem perduts pel Pre-Pirineu, amb només 2 hores de sol i havent de desfer en aquest temps el que ens havia portat 5 hores pujar. Cap de nosaltres estava federat, no portàvem equip per passar la nit al ras i, per si fos poc, només teniem per menjar els bolets que havíem trobat. Esverats, anàvem baixant corrent i en 3/4 d'hora ens plantàvem al refugi. Allà pràcticament matem al company ja que no eren les 17:00 sinó les 16:00! S'havia equivocat en una hora!
Molt més tranquils, i amb dues hores de coll per fer la baixada (temps de sobres) vam emprendre el camí de tornada. Vàrem arribar a baix de tot a 2/4 de 6, a temps per veure com tot s'enfosquia al cap de poc.
Repassant el mapa, vàrem veure que ens haviem confós al Refugi. Nosaltres haviem agafat el GR del Camí dels Bons Homes i, de fet, estàvem caminant direcció Gósol. En canvi, com es pot veure a la imatge, un cop s'arriba al Refugi cal recular una mica.
En fi, al final tot va acabar bé i vàrem dormir a casa, ben calentons.
Les fotografies les teniu aquí.
18 Octubre, 2006
Doncs no, finalment no va ser la Pica d'Estats sinó el Puigmal... i em temo que la Pica fins l'any que vé res de res.
Era el meu primer cop tant al Puigmal com a Núria, i no em va decepcionar gens. Vam atacar el pic per la via fàcil, deixant el cotxe a Fontalba i pujant amb bastants ànims. Al cap de dues hores ja havíem fet pic, o sigui que ens férem les fotos de rigor i cap abaix que fa baixada (i vent). La baixada pel Coll de l'Embut va ser preciosa... resulta molt tranquilitzador caminar envoltat de silenci (de fet no és silenci sinó tan sols soroll de Natura). Així que mentre baixàvem vam poder veure com s'anava formant el cabdal d'aigua que finalment acaba al Freser, com serpenteja i s'amaga sota terra per sortir després; veure els cavalls pasturant i/o dormint; disfrutar del soroll del vent i el silenci humà...
Al arribar a Núria estava tot tancat degut a tasques de manteniment (millor) o sigui que ens vam apalancar a uns bancs a dinar i casi sense ni temps de fer baixar els entrepans vam continuar. Vam agafar un caminet que neix al voral del Camí de Queralb i després de 2 horetes més arribàvem de nou al punt de partida.
En total, havien sigut 6 hores justes passejant per les valls de Núria, recarregant piles i coneixent una mica més el nostre país tan petit que tenim. Les fotos les podeu trobar aquí, però ja us aviso que degut a la manca de càmara ho vaig haver de fer amb el mòbil i clar, no és el mateix :-)
03 Octubre, 2006
Així doncs, vaig posar el despertador ben d'hora i vam sortir cap al Berguedà amb moltes ganes. Malhauradament, al arribar a Saldes vèiem el pic molt emboirat i vam començar a dubtar. I encara vam dubtar més quan mentre feiem el cafetó de rigor va començar a ploure amb ganes. Què fem? Ens arrisquem o busquem una caminada alternativa? Dubtes, dubtes, dubtes... Quan va parar de ploure vam decidir que ja que hi érem ho provaríem.
Vàrem déixar el cotxe al Mirador del Gresolet i comencàrem a enfilar cap al Refugi de Lluis Estasen. D'allà vam tirar cap al Coll del Verdet. A mig camí va començar a ploure de nou i aleshores si que vam veure clar que no seria possible. Però la pluja va resultar ser un xiri-miri, i al cap de 10 minuts va parar i, aquest cop si, ens vam deixar de romanços i vam posar la directa. La pujada al coll va ser, per mi, la part més dura. Un cop allà ja començava la grimpada cap al cim. 3 pics i, finalment, el Pollegó Superior del Pedraforca. Ho havíem aconseguit, i a més feia un sol esplèndid! Havíem estat 3 hores i mitja per pujar, més o menys el temps que haviem calculat. Però sense els dubtes inicials, ben bé es podria haver fet en menys de 3 hores...Fotos, dinar, riures, felicitacions, converses amb altra gent que també
l'havia pujat (allò semblava les Rambles),... Després de descansar ens vam dirigir cap a la Tartera i cap avall que fa baixada! Baixar mig corrent la Tartera és divertit però val a dir que esgota cosa fina. Al final casi ens equivoquem de camí al no veure el trencall cap a l'esquerra que mena al Lluís Estasen de nou. I d'allà, cap al Mirador i tornada cap a Gràcia.
Al arribar a Gràcia, em vaig adonar que m'havia torçat un dit durant la baixada i se m'estava inflant, així com uns quants cops al cul que, si no feien mal, molestaven bastant. Però s'ho ha valgut: una obsessió menys, un altre fantasma vençut.A per la següent... la Pica d'Estats?
