desPensaments

1 – Mòdul bàsic

En català: Tres bruixes miren tres rellotges "SWatch". Quina bruixa mira cada rellotge?

En anglès:Three witches watch three Swatch watches. Which witch watch which Swatch watch?

 

2 – Mòdul avançat

En català: Tres bruixes travestis miren els botons de tres rellotges "Swatch". Quina bruixa travesti mira els botons de cada rellotges "Swatch"?

En anglès: Three switched witches watch three Swatch watch switches. Which switched witch watch which Swatch watch switch?

 

3 – Mòdul "sobrat"

En català: Tres bruixes sueques transsexuals miren els botons de tres rellotges "Swatch" suïssos. Quina bruixa sueca transsexual mira a cada botó de cada rellotge "Swatch" suís?

En anglès: Three Swedisch switched witches watch three Swiss Swatch watch switches. Which Swedisch switched witch watch which Swiss Swatch watch switch?.

 

[Via: El agujero del gusano]

D'un actor importen bàsicament dues coses: com es mou i com parla. Tots aquells que han fet teatre (i em refereixo en un escenari, no en un estadi de futbol) saben que declamar és possiblement la part més complicada de l'interpretació. Assumir un personatge no és només moure't o emocionar-te com ho faria ell, sinó expressar-te com ell ho faria.

Si en un teatre és vital la declamació, en els productes destinats a la televisió o al cinema perd pes la declamació i n'agafa l'expressió. El fet de poder repetir les tomes permet que l'actor es submergeixi una mica més en l'expressió i deixi de banda la claretat. Així, podem trobar personatges amb un fil de veu, o amb accents bastant tancats que en un teatre resultaria difícil d'entendre.

Per tant, al construir un personatge l'actor ha de concentrar-se en realitzar uns moviments determinats (no es mou igual un personatge de l'alta societat que un venedor de mercat, per exemple) i proporcionar una veu adient a aquest personatge. L'accent, la forma de dir les coses, l'slang (en cas de ser anglòfon), el to... tenen una importància cabdal. (Segueix)

Segons deia en un altre apunt, una llengüa no és només un conjunt de sons sinó una visió del món. Estrictament parlant, aprendre un idioma és relativament senzill ja que tan sols cal memòria per a recordar els nous sons fonètics per aquelles paraules que ja sabem dir d'una altra forma. Aquest procés pot portar temps, depenent de la facilitat o memòria de cada ú, però és relativament senzill.

Ara bé, la part més dura de l'aprenentatge d'una llengua es dir les coses tal com les diuen els nadius. No només es tracta de fer servir els mateixos sons, sinó d'ordenar-los d'una forma precisa i verbalitzar-los utilitzant una cantarella concreta. La única forma d'aconseguir-ho passa per l'immersió cultural. Una llengua no només epxressa fets objectius sinó també una forma de veure i entendre el món i els sentiments. Submergir-se en la cultura et donarà les eines necessàries per saber i entendre perquè les coses es diuen com es diuen.

Resumint, podriem dir que aprendre un idioma és un procés de memòria, però dominar-lo  requereix de l'immersió cultural. Per això ens és tan complicat parlar llengües d'origen llunyà (com podrien ser l'alemany, l'anglès o el finlandès): la cultura que representen és tan diferent de la nostra que no podrem dominar-la si no anem a viure amb ells una temporada.

Les llengües, o idiomes, no són només un mitjà de comunicació sinó també una eina d'expressió. Al llarg de la Història podem observar com cada comunitat ha forjat una llengüa pròpia que li permet expressar la seva simbiosi amb el món que l'envolta. Així, si la forma de construir les cases ens indica el clima i entorn natural en el que viu la comunitat, la llengüa ens permet conèixer de quina forma veuen i viuen la vida. És, per dir-ho així, el portaveu de la cultura. Tot allò que diferencia una comunitat d'una altra queda reflectit en la forma d'expressar-se, i per tant, en la parla.

L'accent, la forma d'ordenar les frases, el to, les paraules usades per designar els objectes... totes aquestes característiques ens ajuden a comprendre la realitat del grup. No és casualitat, per exemple, que a l'anglès s'emprin paraules molt curtes, o que una mateixa paraula dessigni l'acció i el fet, mentre als idiomes llatins utilitzem una paraula diferent per a cada ocasió. (Un exemple perfecte seria la paraula "cook", que els saxons empren per dessignar, indistintament, la cuina, el cuiner i el fet de cuinar.)

Per tant, quan a una comunitat se li impedeix seguir emprant la seva llengüa natural i se li imposa una de nova aquesta és immediatament adaptada i en sorgeixen les diferències amb la llengua original. D'aquí en provenen els dialectes, en primera instància, i les llengües noves amb el pas del temps.

Al meu entendre, doncs, les llengües van lligades a la cultura. En són una part, potser la més "visualitzable", de les característiques pròpies de cada comunitat. Entenent com a llengüa no només un conjunt de sons sinó també una forma determinada d'ordenar-los.

Des de fa un temps, la paraula "preventiu" em fa com por. Cada vegada més em sembla que la parauleta es fa servir per poder actuar allà on la llei no ho permet. Així, ens hem acostumat a les guerres preventives, que no són guerres de facto; a les mesures preventives als aeroports, que no vol dir que tots siguem terroristes fins que es demostri el contrari; als tancaments preventius de diaris, que no vol dir que calgui tancar tots els que no són escrits en castellà; etc. Al meu parer, s'ha trobat una drecera per aplicar un determinat criteri mentre esperem que la Justícia, que sempre és lenta i recargolada com ella sola, ens digui si allò que es vol fer és legal o no, i si es té dret a fer-ho. Així, si arribat el cas la Justícia diu que les mesures preventives no eren correctes el mal ja està fet i ja s'ha aconseguit el que es volia.

Tot això em ve al cap perquè avui he llegit que els municipis on va tenir lloc una rave aquest passat Cap d'Any (Polinyà, Palau-solità i Plegamans) s'han queixat que la policia no va actuar amb contundència (una altra paraula que cada cop em sona més grisa) per evitar que tingués lloc. Malgrat no ocasionin cap incident rellevant als municipis on es desenvolupen. I el conseller d'Interior s'ha afanyat a dir que es crearà una llei per actuar preventivament en aquests casos.

Ras i curt, ha vingut a dir: "Farem una llei per tal que la Policia pugui entrar a propietats privades sense permís del jutge de forma preventiva". És a dir, tot el sistema legal de protecció de la propietat privada no servirà de res en el moment que la policia vulgui, preventivament és clar, entrar a casa teva.

I no dubteu que ho faràn. La llei, em refereixo. 

Estic llegint un llibre (Aníbal, de Gisbert Haefs) que ja comentaré quan l'acabi on hi he trobat un paràgraf que m'ha fet somriure molt. Desconec si el que hi afirma és cert (he mirat per la wikipedia però no hi he trobat res similar) però en tot cas podria ser una bona explicació dels noms que usem actualment per anomenar aquest Estat en el que ens ha tocat viure, i algunes ciutats que encara avui existeixen. Segur que amb una mica d'esforç podeu reconèixer ells llocs dels que parla.

Diu així:

A menos de cien millas por encima de la desembocadura del Baits había surgido un nuevo centro del creciente imperio. Como la región rebosaba de conejos, Amílcar había llamado al lugar Ispani, Ciudad de los Conejos; la mezcla de lenguas de púnicos, númidas, libios, turdetanos y otros pueblos, hizo que el nombre de la ciudad no tardara en convertirse en Ispalí, o Hispali; sin embargo, la ene se mantuvo en la denominación de la región: poco a poco, Ispania se convirtió en el nombre del sur de Iberia. (...)

Més endavant, m'ha fet gràcia una afirmació sobre una forma de parlar que encara avui perdura:

- Cómo se llama el lugar? -Asdrúbal chasqueó la lengua

- Comienzo a acostumbrarme a la pronunciación de aquí, tienden a contraerlo todo. Kart Iuba: Karduba.

La Mel va venir a viure a casa amb mi i l'Ona el passat mes d'Agost. Tenia només dos mesos, i el que jo volia és que li pretenia és donar-li companyia a l'Ona, que es passava moltes hores sola a casa mentre el menda currava per poder menjar ;-)

La Mel ha resultat ser una gateta molt dolça. Al ser tan jove té una energia que no s'acaba mai, i acostuma a perseguir els enemics imaginaris que troba per tot arreu. Quan es cansa, no dubta a venir i demanar carícies... se la sap llarga! :-) A les nits escalfa el llit ja que no li agrada dormir sola, i quan et lleves sempre és la primera en dir el "bon dia". Jugar és la seva primera opció en tot moment, i sorprèn que sent tan menuda pugui moure's tant i de forma tan ràpida.

Desafortunadament, amb l'Ona no es porten gens bé. Es passen el dia en habitacions separades de forma voluntària i quan s'ajunten sovint es s'intimiden bufant-se o perseguint-se pel pis. Amb la mala sort que n'hi ha una que és bastant més gran que l'altra i sempre té les de guanyar, clar. Sort per una, desgràcia per l'altra.

Així doncs, entre els tres hem rumiat que cal buscar-li una família d'adopció a la Mel. Un lloc on no hagi d'estar constantment alerta pels ensurts de l'altra, i pugui disfrutar una nit sencera de son sense sorpreses ;-) A canvi, a casa tornarà la calma, ja que les esbatussades, corredisses, miols i esbufades s'hauràn acabat. I les dues, al estar ja separades, es podràn relaxar. I jo amb elles.

Si us agraden els gats i creieu que podeu acollir a la Mel us agraïria que em deixéssiu un comentari. Per acabar de convèncer-vos hi poso un parell de fotografies... no em direu que no és un encant! :-)

 

 

ACTUALITZACIÓ: Avui, 22 de Desembre, li he trobat una nova llar. Trist, em sento trist per haver-ho hagut de fer. Però content per ella.  Sigues molt feliç, preciosa.... 

(...)En aquel instante me pareció que un informativo no era más que un canal de la televisión en el que sólo se mostraban desgracias. Igual que existían programas en los que te enseñaban a hacer una estantería y había otros en los que los videoaficionados grababan a familiares partiéndose la crisma, existían programas en los que sólo se pasaban pequeños cortometrajes cuyo contenido estaba destinado a tocarte los cojones a todos los niveles. Eran los telediarios. La gran noticia era no sólo que se podía cambiar de canal, sino que se podía apagar el televisor.

[via: El Sentido de la Vida] 

 

Una de les millors definicions del TN :-) 

Possiblement ningú discreparà en l'afirmació que la nostra societat s'està convertint en una societat prestadora de serveis. Les manufactures cada cop més es realitzen en països del 3r món i el producte resultant s'importa per posar-los directament a les nostres botigues. Aquests productes són bastant similars (en qualitat i preu) per a casi tots els  majoristes (marques), provocant d'aquesta forma que el fet que diferencia una marca de l'altra, o una empresa d'una altra, és el servei. De fet, la majoria d'empreses basen la seva publicitat, o el seu fet diferencial, en l'excel.lència en el servei i per tot arreu es creen departaments d'atenció al client.

No obstant, i al contrari del que seria d'esperar, el servei que rebem els usuaris d'aquests productes, o clients d'aquestes empreses, és cada cop pitjor.


Hi ha dos exemples que m'agradaria comentar: la restauració i els grans magatzems.

Referent a la restauració és bastant evident que la qualitat del servei ha anat baixant en els darrers anys. Aquell cambrer professional que ens atenia fa uns anys, que era capaç de recordar tot el que una taula demanava sense apuntar-s'ho, que et recordava com a client habitual i sabia els teus gustos, que es coneixia perfectament la idiosincràcia de la seva clientela i tots els productes que tenia... ja no existeix. Els empresaris del sector han apostat per sous baixos i treballadors temporals on l'experiència no és un grau. Treballadors no qualificats que ni són experts en restauració ni, evidentment, enfoquen la restauració com un treball de futur. Per a ells, és tan sols una feina que durarà un temps molt limitat, mal pagada i amb horaris cada cop més amplis. Per tant, és comprensible que la seva implicació sigui mínima. Això també provoca que el servei sigui molt més lent, ineficient i llunyà. No li demanis a algú que cobra poc i a qui no li renovaràn el contracte que s'impliqui en el negoci ja que, faci el que faci, aquesta és tan sols una feina temporal i mal pagada, que cal fer-la per sobreviure però no per viure.
 (Segueix)

Ahir llegint aquest apunt de l'Alex vaig començar a recordar la meva adolescència, sobretot aquella part relacionada amb el rock en català que es va viure a comarques durant els anys 80. No recordo com va començar tot, ja que em va enganxar en ple inici de la pubertat i les meves hormones em disminuïen la capacitat de retenció. Però si la memòria no m'enganya (i a vegades ho fa) la música en català va començar a sonar a la ràdio arràn d'una llei, o norma, que obligava a un cert minutatge de música en català a la ràdio, a l'estil del que ja feien a França desde feia anys. O com a mínim, a la ràdio depenent de la CCRTV.

Les emisores van haver de rebuscar, ja que fins aquell moment la música en català no era gens popular. D'abans del boom, recordo haver escoltat Duble Bubble, GREC i la Companyia Elèctrica Dharma. Però de cop la música en català començava a arribar. A la ràdio sonaven Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Van afegir-se Els Pets al cap de res. Els Lax'n'Busto van començar a sonar arràn de la denúncia d'una professora per calúmnies en una canço. Com era d'esperar, la cassette (amb la cançó dedicada a Carme Flavià) va començar a rular per tot arreu. De Girona seguia arribant gent, ara Umpah-Pah i els Kitsch, i s'afegien també els (sabadellencs?) Tancat per Defunció, els berguedans Brams, els Pixamandúrries i tants d'altres que ja no recordo... En aquells moments els concerts per la comarca ja eren habituals, i cada setmana podies escollir algun concert o altre. Els grups locals també semblaven despertar, nois dels instituts feien un LP sota el patrocini de l'Ajuntament i alguns locals s'animaven a posar música en directe.

Durant un parell d'anys durant el bon temps cada setmana tenia una certa rutina. Algú deia: "Toca Sau el divendres a XXXX, anem-hi?". Vinga, decidit, divendres toca borratxera concert. Arribava el dia, et posaves la samarreta reivindicativa pertinent, les bambes, pantalons tronats, 2mil peles a la butxaca i cap a al la barra concert. Allà et trobaves amb tothom: companys de classe i de borratxeres; coneguts només nocturns; gent que t'havia convidat la setmana passada quan estava rera la barra i el concert havia acabat; la mossa amb qui, just fins abans del tercer viatge a la barra, volies passar la resta de la nit;...

Desafortunadament també et trobaves amb aquella amb qui t'havies liat en aquell concert el mes anterior, quan tu realment volies petonejar la seva amiga. També aquell amb qui et vas mig barallar en un concert d'ska... Però el concert començava, tot s'oblidava, tothom cap dins la pista o el camp de futbol pertinent, tots a cridar i saltar.

1 hora, 1 hora i mitja fent el boig. O 2. Saltant, cantant, cridant, "ballant"... En acabar la música, temps de fer un parell de beures més, i caure rendit a terra.

El proper tren no passa fins al cap de 4 hores, o sigui que aquesta nit també la passaràs a l'aire lliure, explicant les aventures del concert, buidant els darrers gots, rient amb altres borratxos que també han d'esperar el primer tren per tornar a casa.

I així, entre música i reivindicacions, cremàvem les nits i deixàvem lliscar els mesos mentre ens creixia la barba i apreniem a emborratxar-nos :-)