desPensaments

Arriba l'estiu i amb ell la calor. I, en el meu cas, també els canvis. M'he adonat que en els darrers anys els meus estius sempre han sigut "especials". Ha estat durant l'estiu que he donat per tancades moltes experiències. També ha representat el final de cicles, i el principi de noves vivències.

Així que, quan s'apropa l'estiu, ja tremolo. No m'espanten els canvis, però un sempr es resisteix als canvis forçosos, a aquells que hem d'assumir perquè no els hem planejat ni volgut. Però allí estàn, i arriben per quedar-se.

Un dels canvis d'aquest any és el canvi de feina. I aquest sí que és un canvi buscat. Necessitat, doncs també. Treballar representa moltes hories al dia i per tant ho has de fer en unes bones condicions. I al meu entendre les condicions al meu departament no eren  bones. Què carai. Eren pèssimes.

Així que ha sorgit una oportunitat de donar-li una volta a la meva experiència laboral. Guanyaré en qualitat de vida, en responsabilitats i, de pas, renovaré la meva imatge exterior. I, segurament, això repercutirà en la meva vida interior.

El proper 16 de Juliol, doncs, sortiré de casa per enfrontar-me a un món nou.Difícil, dur... però tant i tant motivador! 

El primer cop que ho vaig veure em va semblar una aberració. Després vaig pensar que les normes de seguretat devien obligar a eliminar els passos a través de les vies i fer-ho amb ponts elevats. Bé, abans per travessar la via caminaves  5 metres ara s'han convertit en vora 50, i unes quantes escales pel mig.

Com més ho mirava, més lleig i horrorós em semblava. Ho podrien haver fet de moltes maneres. Una d'elles, és la manera "ben feta": construir un pont cobert per evitar relliscades els dies de pluja o neu, ascensors per a la gent gran i els discapacitats, amb un lavabo públic i un lloc on refugiar-se a l'hivern cru. Suposo que posar-hi un petit bar ja no dóna, però alguna màquina de begudes calentes i/o refrescs s'hauria agraït.

Però sembla que van optar per la via més funcional.

Ara bé, aparentment es van oblidar de posar-hi una rampa per a tots aquells que no poden caminar normalment. A una banda de la via hi ha una rampa (llarguíssima, per allò del desnivell). Puges fins dalt, travesses la via pel pont i... allà et quedes, fent trainspotting.

Imagino que la rampa hi és. Segur que hi és. No pot ser que hagin fet un pont on hi ha una rampa només per una banda. Però no la veig.

L'estiu del 2004 un conductor esbojarrat circulant a més de 100km/h pel casc urbà va perdre el control del cotxe i va estampar-se a la porta d'un garatge. La mala sort volgué que entre el cotxe i la paret hi hagués un noi en moto. Sortia de treballar per anar a dinar. Va morir allà mateix, sense que l'ambulància tingués temps d'endur-se'l a l'hospital.

No era el primer cotxe que perdia el control en aquell punt. Tots els que són del poble saben prou bé de la perillositat del revolt. El conductor també, doncs és del poble.

3 anys després, continúa sense haver-hi cap senyal avisant del perill. Tampoc cap mesura per obligar als cotxes a reduir la velocitat.

3 anys després, el conductor accidentat segueix en possessió del carnet de conduir. I segueix conduint.

3 anys després, un cotxe es va estampar exactament al mateix lloc i en circumstàncies molt similars.

La bona sort ha estat que entre el cotxe i la paret aquesta vegada no hi havia ningú. 

Agradi o no, aquest és un món pensat per als dretans. No només en el vocabulari sinó també en l'organització intuïtiva de les coses: el mouse sempre a la dreta del teclat, la nansa del cafè a la dreta, l'escriptura d'esquerra a dreta per no empastifar-se la mà de tinta,  les plomes estilogràfiques i la seva corbatura concreta per escriure, la posició dels menús en les aplicacions informàtiques, etc.

Ser esquerrà era considerat fins fa ben poc una alteració de la naturalesa. Per a alguns, fins i tot una aberració. A molta gent li van lligar la mà esquerra a l'esquena per tal de forçar-los a escriure amb la dreta quan anaven a l'escola. I molts d'aquests conec casos de gent que, ara, pateixen certa dislèxia a causa de la "conversió" forçosa.

Doncs bé, durant una temporada em convertiré en un esquerrà. Feia temps que el braç dret em feia mal als vespres, i ahir el metge em va confirmar que tenia tendinitis. L'única cosa que s'hi pot receptar és repòs. I per reposar el braç, què millor que fer servir l'altre? 

De moment, el ratolí ja el tinc a l'esquerra. Es fa ben extrany, i costa una mica encertar-la en llocs molt petits... El fet de ser lleugerament ambidestre em facilita les coses, ja que certs moviments ja els feia amb l'esquerra de forma natural (menjar sopar, per exemple) però ara intentaré fer-ho tot.

Serà interessant veure el món des d'un altre punt de vista. Desde l'esquerra, concretament :-)

Que els buròcrates que ens governen són una colla de penques més preocupats en contentar les transnacionals que no pas procurar el benestar dels ciutadans ho podem veure a diari a poc que ens hi fixem una mica.

Ahir es publicava en premsa una joia que cal emmarcar: rebaixar la velocitat màxima a les autopistes i demés carreteres a 80 km/h per reduïr la contaminació. Res d'obligar als fabricants a reduir els gasos. Res de permetre als particulars a canviar el motor d'explosió per un de gas. Res de facilitar la implantació del biodièsel a gran escala. No. En comptes d'això putegem al ciutadà i, de pas, instal.lem un munt de càmeres per inflar-nos a multes i augmentar el pressupost en estudis sobre l'abstencionisme. 

Es pot ser més inútil? Més anti-poble i més pro-transnacionals?

Doncs si, es pot.

Es pot donar la Creu de Sant Jordi a José Manuel Lara per la seva "tasca de defensa de la seva identitat (de Catalunya) i de restauració de la seva personalitat (de Catalunya)" 

O també es poden donar 100 milions de pessetes a Microsoft com fa l'Ajuntament de Barcelona en comptes d'invertir-lo en la creació d'un campus on poder desenvolupar programari per a les Administracions que estigui basat en estàndards regulats i, així, garantitzar-ne l'accés a tots els ciutadans. I, de pas, aconseguir que els diners dels barcelonins reverteixin en els propis barcelonins en comptes d'entregar-li a una transnacional que se'ls endurà lluuuuny d'aquí.

Què, és o no és lògica l'abstenció (altrament dit passotisme) després de constatar la imbecilitat supina d'aquells que diuen ens governen? 

 

Una petita tonteria: tot això de la  velocitat diu que està basada en un estudi... que no es troba a la web! Qui ha fet l'estudi? Quant ha costat? Qui l'ha demanat? Com s'ha elaborat? Es pot impugnar? Es pot saber els paràmetres en els que es basen? Podem llegir-lo per entendre el perquè del Decret 226/2006? Ni ho expliquen, ni ho explicaran. Això sí, et pots descarregar en format propietari (MS Word) un text on ho comenten per sobre (aquí) o aquí la propaganda (altrament dita nota de premsa)

1,2,3,4... anar comptant els cartells de "En venda" o "En traspàs"" o "En lloguer" (d'aquests ben pocs) que hi ha pels carrers de la Vila s'està convertint en un dels meus esports preferits. No puc evitar somriure quan m'adono de tota la gent que està intentant vendre el seu pis i no pot. Quan veig que ja hi ha immobiliàries que han desparegut (aquesta mateixa setmana, a la pl. de la Vila, per exemple). Quan els mateixos cartells duren setmanes, mesos, i ningú els compra. Quan llegeixo que els bancs i caixes ja noten la morositat. Quan cada apujada de l'Euríbor es transforma en cara de dolor als companys de feina.

Els tipus d'interès pugen, i amb ells les hipoteques a interès variable (és a dir, totes). La gent ja no pot pagar el que ha comprat, i els bancs i caixes ja no deixen els diners amb tanta facilitat mentre es preparen a renegociar les hipoteques a més llarg termini. Els nous edificis no es venen (mireu a Trav.de Gràcia c/ Mariana Pineda, on un edifici de nova construcció encara està tal qual es va acabar fa uns mesos), i moltes obres sembla que no avancin (a la famosa plaça Europa, a L'Hospitalet, no es veu ni una ànima treballant als grans edificis que hi ha mig començats). Algunes grans immobiliàries han perdut més del 80% del valor en Borsa que tenien fa 3 mesos, i d'altres sembla que li segueixen el camí.

Tota aquesta pobra gent que va comprar un pis caríssim "perquè mai perden valor", amb la idea de vendre'l al cap de pocs anys s'estàn enganxant els dits. Tots aquells constructors que durant anys s'han dedicat a especular ara  ja tremolen al veure que no poden vendre i les caixes apreten per cobrar els interessos. Si fem cas a les males llengües, el propi Estat està apuntalant amb les vendes d'or i actius l'economia per tal que no peti abans de les eleccions. I alguns es pregunten si hi haurà corralito.

I jo, mentrestant, estic de lloguer. D'acord, me l'han apujat cosa fina no fa massa, però així i tot no dec ni un duru a ningú, i sobrevisc amb el que cobro sense haver de tirar de Visa.

No tinc el cul llogat i sec on vull. I això, avui dia, vol dir tenir molt de poder.

Avui fa un dia fantàstic.
Segur que aviat arriba un cabró i l'espatlla.

Divendres matí he tornat a anar a l'Administració de Finques. Per variar, s'ha tractat d'una situació bastant surrealista. Intento transcriure la conversa, perquè no té desperdici.

JO: Hola. Mira, que vaig venir dilluns passat perquè tinc una carta conforme se m'ha acabat el lloguer i no em renoveu. He parlat amb la propietària i m'ha dit que endavant amb la renovació i m'agradaria parlar amb la responsable per assegurar-me que això és així. Estem parlant del lloc on visc, que no és poca cosa.
ELLS: Diga'm l'adreça sisplau.
JO: Si. Es el carrer XXXX, número XX.
ELLS: (...) Caram, no em surt al llistat
JO: Doncs t'asseguro que hi visc, eh? (Aquí encara estava de relativament bon humor, malgrat l'hora)
ELLS: Bé, deixa'm trucar un segon... (Parla per telèfon). Mira, és que la persona que ho porta, la Soraya, no hi és. Et prenc nota i et trucarem
JO: No m'extranya que no hi sigui, si ha plegat. I la seva ajudant també (Avantatges de conèixer la casera, m'ho havia explicat.)
ELLS: Si, és cert (cara de "m'han enganxat en la mentida"). Bé, el fet és que si no tens hora prèvia no et podem atendre.
JO: Perdona? La Neus, amb qui vaig parlar dilluns, tampoc hi és?
ELLS: No. Però és que ella no porta la teva finca.
JO: Però ella va ser qui em va atendre l'altre dia i em va fer la oferta de renovació.
ELLS: És que sense cita prèvia no et podem atendre. I a més, ella no hi és.
JO: M'estàs dient que la sustituta de la Soraia no hi és?
ELLS: Exacte.
JO: I la substituta de la substituta tampoc?
ELLS: No.
JO: I qui substitueix a la substituta de la substituta tampoc hi és?
ELLS: No (cara de "ai ai que aquest la lia")
JO: M'estàs dient que en tot l'edifici no hi ha ningú que em pugui atendre? Que ningú baixarà a donar la cara i parlar amb mi? Doncs jo ja et dic que d'aquí no em moc fins que m'atenguin i em donin un paper signat conforme se'm renova el lloguer tal com ha dit la propietària.
ELLS: Un moment, que faig una trucada

Em retiro una mica i la sento parlar per telèfon. "Es que no se va", la sento dir...

ELLS: Ara vindrà algú a atendre't.
JO: Gràcies.

15 segons després apareix la Neus (!!!! Suposo que s'ha teletransportat desde casa, com fan les cartes de desnonament que s'auto-envien com a burofax). Amb tots els papers del meu expedient.

JO: Hola Neus. Mira, he parlat amb la propietària i hem quedat d'acord en la renovació.
ELLS: Si, precisament avui et volia trucar.
JO: Si (penso: "oi tant, quina casualitat oi?"). Doncs bé, voldria que em fessis un certificat conforme em renoveu.
ELLS: Ah. Ostres, doncs tardaré una estona eh?
JO: Tranquila, m'espero.
ELLS: Ok, ara torno doncs.
JO: Perdona, quanta estona tardaràs?
ELLS: Ui, 20 minuts com a mínim.
JO: Està bé, M'espero.

Trec el llibre, em poso còmode i apa, a llegir. Al cap de 20 minuts ha tornat amb un paper oficial i amb el segell de l'empresa conforme em renoven.

Aquest dilluns 30 d'abril vaig haver d'anar a l'Administració de Finques. Dues setmanes enrera m'havien enviat un burofax on se'm comunicava que el dia 1 de Juny havia d'entregar les claus del pis i efectuar-ne el desallotjament. Necessitava informar-me del procediment i, de passada, demanar el certificar per a Declaració de la Renta.

Un cop allí em comuniquen per sorpresa que la carta era un "error informàtic" i que les noves condicions per la renovació eren tal i tal. Havia de comunicar la meva decisió al respecte un mes abans de la finalització del contracte, és a dir, el dia 1 de Maig.

Em van fer passar a un despatxet i allà m'asseuen i em planten en un paper les condicions i la pasta que els hi he de donar.

La carta? Un "error informàtic".

L'angoixa i les nits sense dormir? "Aquestes són les condicions de renovació, sense marge de maniobra"

No hi ha disculpes? "Et vaig trucar un dia per comunicar-te les noves condicions"

Però és que a hores d'oficina jo estic, lògicament, en una oficina i per tant no puc estar pendent del telèfon de casa. Com puc jo saber que existeix una oferta de renovació si l'única carta que rebo és una notificació de desallotjament?

I... un "error informàtic" és una carta capaç de colar-se al circuit intern de Correus per tal d'auto-facturar-se como a burofax cap a casa meva, sense cap intervenció humana que verifiqui si el desallotjament és necessari?

No. No es disculpen per oblidar que a mi aquests "errors informàtics" em poden deixar sense vivenda.


Em sento com si en compts d'un client fos un proveedor. Jo proveeixo a les transnacionals dels diners que necessiten per vés a saber què. El meu paper es limiat a descarregar la meva càrrega (els diners) en el lloc i dia que ells em comuniquin. No tinc marge de negociació, pagar un lloguer és una mena de necessitat bàsica. No hi ha alternativa, i el pitjor és que tampoc puc escollir "client". O accepto les seves condicions d'entrega o em quedo sense "client". I sense "client", no hi ha lloc on deixar el "camió" fins que arribi el dia d'entregar el material ("diners")

De fet, el "pack" de les meves necessitats bàsiques de vida està lligat a condiciones innegociables: vivenda, aigua, llum, nacionalitat, telèfon, transport...

I així nem fent...

Alguna cosa està canviant a pitjor. Quan era petit recordo una màxima que estava sempre present a les botigues i que, crec, era el punt de partida per a qualsevol relació comercial. La frase era curta de recordar i fàcil d'aplicar. Deia així:

El client sempre té la raó.

Partint d'aquest punt es fomentava una relació de confiança entre el client i el proveedor. El client sabia que seria ben tractat, i el proveedor que el client era la raó per ser proveedor i que si el tractava bé continuarien com a tals. D'aquesta regla se'n podia derivar una altra:

Matenir el client content.

 

 Avui dia, però, la màxima que regeix les relacions entre client i proveedor ha canviat lleugerament. Les grans transnacionals han alterat de tal forma el funcionament d'aquesta relació comercial que és molt senzill trobar-se en situacions on la norma és ara aquesta:

Les normes les poso jo. Si no t'agraden... ho sento però no tens elecció.