desPensaments

Una mica per portar la contrària i una mica perquè tot plegat és profundament hipòcrita he fet una petita llista de perquè jo estic a favor de l'anomenat canvi climàtic:

1. Perquè és un reequilibri natural, i jo estic a favor de la Natura
2. Perquè si és prou profund obligarà a un canvi de mentalitat a la Humanitat.
3. Perquè a la Terra hi ha massa gent, i cal reduir el nombre d'humans com sigui
   
4. Perquè les mesures empreses "contra el canvi climàtic" no són més que operacions de màrketing per a treure'ns més diners i vendre'ns nous productes que perjudiquen a la Natura tant com els altres.
5. Perquè és possible que, fet i fotut, el canvi climàtic com a tal no existeixi i tot plegat siguin només els efectes naturals de l'agressió constant al medi ambient per part de l'Humanitat.

No és el mateix un estadi de futbol ple fins dalt amb 45.000 seguidors/fanàtics/supporters animant l'equip que aquest mateix equip animat per 55.000 persones en un estadi mig buit.

Recordo que els primers partits de la Selecció Catalana que vaig veure es feien a Montjuïc. Feia goig de veure, un estadi preciós ple fins dalt de seguidors sorollosos animant i tirant de l'equip. És cert que no es tractava de rivals de talla mundial, però l'ambient era fantàstic. Costava quedar-se quiet, no animar, no cridar, no sentir els colors. Les senyeres omplien totes les graderies i els jocs/piques entre el Gol Nord i el Gol Sud eren constants. L'important per vendre l'esdeveniment, és a dir,  les fotografies de l'endemà als diaris eren espectaculars. 

Després van decidir canviar la ubicació i jugar al Camp Nou. L'ambient, de cop i volta, es refredà. Malgrat hi havia unes 10.000 persones més, semblava que en fóssim la meitat o menys. Hi havia més silenci que soroll, i malgrat els adversaris van començar a pujar de nivell tot era més avorrit. De fet, era com anar a veure jugar el Barça: públic silenciós i "criticón" que canta només els gols.

Així, el que era un èxit aclaparador amb un estadi sencer ple de senyeres bramant per una selecció es va transformar en una foto d'un estadi mig buit veient jugar un partidet de solters i casats.

I jo, que sóc malpensat de mena, crec que aquesta va ser precisament la intenció de la FCF: desactivar el moviment mostrant arreu que, de fet, no hi ha gaire gent que reclami la Selecció. Poc importa que omplir el Camp Nou a finals de Desembre sigui complicadíssim. El que importa és que la foto de l'endemà és totalment desangelada.

Amb amics així no ens calen enemics.

Em trobava avui escrivint la carta als Reis Mags d'Orient i tot recitant mentalment "n'éren un de negre, un de ros i un de blanc" quan... eps! "un de negre"?

Pensem-hi. Si parlem de reis d'Orient i situem el centre a Betlem... què coi hi pintava un rei negre per les terres de Mesopotàmia (o més enllà)? L'espai natural, i encara més fa un parell de milenis, de la raça negra és l'Àfrica. I aquesta es troba (ara i abans) a la part Occidental de Betlem.

Així doncs, el tal rei Negre (amb el seu patge Faruk, que ha pasat més a la Història que no pas ell, pobrissó) quin regne devia tenir a l'Orient? 

Es pot ben dir que m'he quedat ben sorprès d'aquest descobriment. No recordo haver-ne llegit mai res, d'una civilització amb aquestes característiques a l'Àsia.

Les llegendes tenen unes coses, a vegades....  ;-)

 

[evidentment aquest és un article conyón, que ningú se m'ofengui ara] 

Ahir es va fer la Marató de TV3 i, de nou, es van batre rècords. Diuen que han recollit 6milions d'eurus.  A la web de la Fundació la Marató parlen de "promeses" de 7milions d'eurus. 1 milió més.

Darrerament m'he tornat molt incrèdul. I em costa de creure que una cadena de televisió sigui capaç de recollir tot aquest dineral d'una gent que no arriba a finals de mes. Perquè avui dia ningú arriba a finals de mes. Però tampoc tinc cap prova del contrari, o sigui que malgrat el dubte agafaré la xifra com a certa.

Però fa ràbia que 1milió d'aquests eurus acabarà a la butxaca de no se sap ben bé qui. L'any passat dels 7milions recollits només 6.2milions es van dedicar a projectes de recerca. Ens ho explica la pròpia Fundació aquí. Els 800.000eurus restants (130milions de pessetes) van anar a despeses d'avaluació.

Jo l'any que ve hi participaré activament. Això si, ho faré des del Comité d'Avaluació, si em deixen.

Recentment em vaig haver de sotmetre a una revisió mèdica per imposició contractual (perquè em van obligar a la feina, per entendre'ns). Abans de fer-la ja vaig mostar la meva total  disconformitat a explicar-li a l'empresa fets que considero molt íntims, com el meu estat de salut i els bitxets que corren per la meva sang. Així que en el  moment de la revisió el doctor em va estar explicant (sermonejant?) les causes per la que m'havien de mirar de dalt a baix. Tot plegat, em deia, era pel meu propi bé.

El fet és que quan algú m'intenta convèncer que fa alguna cosa pel meu bé em salten totes les alarmes. A no ser que m'ho digui un amic o persona estimada. I el doctor i jo, d'amics amics no ho érem pas.

O sigui que més que tranquilitzar-me el que va aconseguir fou posar-me encara més nerviós. Vaig recordar-me de l'estiu, quan no vaig poder passar una ampolla d'aigua  pel control de passaports a l'aeroport. Malgrat l'havia comprat allí dins, 20 metres més enrera. Així doncs, al doctor de cop i volta se li va posar cara de Policia. Li vaig agraïr el seu interès per la meva salut, un interès encomiable i commovedor. Però tranquil, el que es diu tranquil, no me'n vaig quedar gens.

Perquè em sembla que pel meu propi bé avui en dia em fan coses que m'incomoden bastant. I que, en el cas de resultar certes tantes prevencions vol dir que visc en un entorn tremendament hostil i perillós. Cada dia estic exposat a un munt de perills que afortunadament hi ha gent que s'encarrega  d'aïllar-me'n per protegir-me. I jo dec passar per la vida de forma bastant despistada perquè de la majoria d'ells ni me n'havia adonat. Sort que n'hi ha que miren pel meu propi bé. Els hi ho agraeixo profundament.

Però m'incomoden. 

Com fa un temps amb l'anunci de Sanitas, darrerament per televisió estàn passant un anunci de Repsol on manlleven tot el text d'un escrit aliè i el converteixen en missatge corporatiu. El que m'irrita és que no en diguin la font original: el poema de Rudyard Kipling "IF".

Probablement no és legalment necessari, però per èticament estaria bé citar-ne la font. . El poso a continuació, perquè el poema paga la pena escoltar-lo atentament. Amb la cara de'n Pedrosa, la veu de'n Josep  Maria Flotats i la música és "Call to Arms":

 

 

(...)

If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son!

Hi ha un col.lectiu que no em fa gens, però gens, de pena: els constructors i els seus executors les immobiliàries. Durant anys s'han estat inflant de milions encarint la vivenda i construïnt infraestructures que fallen a la mínima. Així que ara, quan veig que tot això està petant no puc evitar somriure i pensar "així vagin tots a la ruïna més absoluta".

Així que quan he vist aquests titulars:

Els constructors fan sonar l'alarma sobre la forta caiguda de vendes

El col.lectiu demana al Govern que expliqui als ciutadans que els preus no baixaran

..he tingut 2 sensacions:

1. Satisfacció perquè ja no poden amagar que la cosa ta mu malita
2. Incredulitat pel fet que li demanin al Govern que expliqui a la gent que ha de comprar als preus que marquen els constructors ja que ells no pensen abaixar-los (i un bè negre!)
   

Fins fa quatre dies aquests mateixos galifardeus asseguraven que els preus estaven alts a causa de l'oferta i la demanda i que ells pobrets només feien que  adequar els preus a la quantitat que la gent podia pagar. Ara que no hi ha demanda els preus hauràn de baixar, per la mateixa llei. Doncs no s'hi val a recórrer a la senyoreta (com a l'escola) quan van maldades... si l'has cagat i has construït quan tot està ple de cartells de "En venda" culpa teva. Ara paga les consequències de la teva imprudència.

Aix, em sembla que ben aviat uns quants nou-rics seràn nou-pobres. I per més inri més d'un s'haurà de vendre les propietats per pagar els deutes amb els bancs... i anar a viure de lloguer. Si s'ho poden permetre :)

La setmana passada els mitjans graciencs anaven plens de l'arribada de David Duke a Gràcia per fer una xerrada. Editorials, columnes, opinions... tots, o gairebé, n'eren absolutament contraris i exigien la prohibició o el saboteig de l'acte.

No hi puc estar d'acord. La llibertat d'expressió és un valor absolut que ha de ser escrupulosament garantit a tothom. Les paraules han de ser lliures i les opinions també. Determinats fets poden ser delictius però les paraules no han de ser silenciades sota cap concepte.

Molts argumenten que les paraules d'aquest senyor ofenien a molta gent i determinats col.lectius. A més, basava el seu discurs en premises falses que el portaven a fer afirmacions errònees. Hi estic d'acord. Però això no és res anormal ja que cada dia podem trobar opinions ofensives a tots els nivells de la societat, incloent el Parlament de Catalunya, el Senado o qualsevol estrat dels poders polítics o judicials nacionals, estatals o mundials.

Així que ho sento. No estic d'acord amb les idees de molta gent (en David Duke entre ells) però no per això aprovo que se'ls negui la paraula. El que diu no és cert i nega fets innegables, però això ho veiem cada dia en mitjans periodístics, polítics i socials i no en fem un drama. Ni enviem la policia a enregistrar les converses.

I el que més em dol és que la gent amb qui he comentat aquesta situació i han estat d'acord en que l'acte es prohibís són els primers que enarbolen la llibertat d'expressió per a demonitzar les actuacions de l'Audiència Nacional en els casos Egunkaria, Ardi Beltza o la crema de fotografies dels Borbons. O les mostres d'ofensa en el món musulmà per les caricatures de Mahoma en un diari nòrdic.

Ja ho diu mon pare: "O follem tots o matem a la puta": o tots podem parlar lliurement o ningú ho pot fer. I jo prefereixo que tots ho fem. I si no m'agrada el que sento m'allunyaré fins que l'eco no m'arribi. 

Fa molts anys en Voltaire parí una frase que segurament sintetitza tot aquest apunt: "No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins que em mori el teu dret a dir-ho". 

El poder de l'inconscient és fascinant. Tot sovint se'ns "escapen" coses que conscientment no diriem, però que en moments de poc auto-control surten soles. Potser per això quan estem emprenyats o relaxats diem coses de les que després ens podem penedir.

Però a més del que podriem dir "inconscient personal" hi ha el que jo anomeno "inconscient nacional". Fa un temps que em fixo en un parell de detalls que es repeteixen.

El primer sorgeix en entorns catalano-parlants. M'he fixat que el nom de les pel.lícules, sèries, etc es diuen en castellà encara que la conversa es desenvolupi en català. Amb tota naturalitat. Canvies d'idioma sense ni adonar-te per molt que t'expressis enterament en català en tots els àmbits.

L'altre detall és incloure el "tot" devant la paraula Espanya. Això passa més en entorns castellano-parlants. És com si el mot "Espanya" indiqués una zona geogràfica variable, que depenent del context inclogui més o menys quilòmetres quadrats. Però quan hi inclous el "tot" es converteix en sinònim de Península Ibèrica. Per alguna raó, Portugal és un país que pràcticament no existeix en l'imaginari col.lectiu, una entitat bastant difosa.  Així, quan es diu "tot Espanya" queda molt clar al territori al que et refereixes.

Són detallets tan arrelats que si intentes canviar-los necessites fer un enorme esforç de concentració. I em diverteix, perquè no succeeix en d'altres idiomes amb els que m'he hagut de barallar.

Curiós, si més no.

Avui fa 29 32 anys que un fresc general provinent de Galícia e implacable assassí va morir. Massa tard. Més d'un hauria desitjat la seva mort s'hagués produït molt abans però normalment els fills de puta aguanten molt. I aquest precisament va durar més que un mal de queixal dels dolents. Ja ho diuen en castellà, que mala hierba nunca muere.

Avui els seus descendents campen orgullosos per tot arreu. Alguns es permeten el luxe de dir que fou una època d'una extremada calma ("Major Orella" dixit) i que fixeu-vos si era època de bonança que la gent es presentava voluntàriament a allistar-se a la Guàrdia Civil per anar a Euskadi. D'altres es dediquen a dir-te que no n'hi havia per tant o que, en el fons, la culpa era dels altres.

Mentrestant els vençuts en la lluita ètica i fraticida han mort en l'anonimat i la més absoluta desfeta física i moral. Tornar-li's la dignitat és impossible. Tan sols podem cridar ben fort les seves ràbies i les seves il.lusions. I afirmar sense vergonya que avui celebrem la mort d'un cabró que mereixia una mort solitària, lenta i dolorosa.

Rubén Blades escrigué una cançó preciosa anomenada Desapariciones, on hi ha un fragment que sempre m'emociona:

(...) y cuándo vuelve el desaparecido
cada vez que lo trae el pensamiento
cómo se le habla al desaparecido
con la emoción apretando por dentro

 

En memòria de tothom a qui va fer matar, callar o marxar de casa seva.