30 Novembre, 2005
Recentment em van recomanar un llibre anomenat, com el títol del post, Elogi de la Lentitud. Encara no me l'he llegit, però tinc el convenciment que a la meva oficina de Caixa del Penedès (a Travesera de Gràcia c/Torrent de l'Olla) no només se l'han llegit sinó que n'han fet el seu llibre d'estil.
La veritat és que sempre que hi vaig em posos nerviós i en surto amb el convenciment que m'he de canviar d'Entitat el més ràpidament possible. I és que amb ells me n'han passat de tots colors: qualsevol gestió tarda hores i les cues no avancen; els treballadors parlen entre ells en comptes d'atendre't o bé un d'ells atén al públic mentre els altres estàn en una taula mirant com passa el temps; mai troben els impresos que necessiten i els han de buscar remenant els armaris; et canvien l'idioma de la llibreta (de català a castellà em refereixo) sense preguntar; a la tarda no et permeten canviar moneda extrangera; etc.
En fi, que a mi em passa allò de "qui espera desespera" i surto sempre recordant-me de tots els Sants i la Verge.
Potser m'hauria de llegir el llibre i aleshores els entendria millor.
08 Novembre, 2005
Va fixar-se que, moltes vegades, la lletra era la mateixa. Encuriosit, va començar a comparar els noms i la lletra de cada un i es va adonar que la mateixa lletra signava amb noms diferents! Com que no s'ho podia creure, va comparar també el paper i va resultar ser el mateix! "No pot ser! Veig visions!", va pensar. I aleshores va obrir uns ulls com unes taronges: els missatges amenaçants i els de repulsa eren fets per la mateixa mà i en el mateix paper!
Aquest fet el va deixar trastocat, i va decidir no dir-ho a ningú. Li donava voltes i voltes però no hi trobava explicació. Mentre caminava cap a casa, on la mare ja el devia estar esperant per sopar (i ben enfadada perquè ja era fosc i feia molt tard!!!), va parar-se a llegir un anunci que el secretari de l'Avantguarda havia enganxat a la paret del Casal Social. De cop, va sentir-se marejat: era la mateixa lletra dels missatges amenaçadors!!! Va apretar a córrer cap a casa, i pràcticament no va poder sopar ni dormir a causa de l'estat d'excitació en què es trobava.
L'endemà, amb un neguit que no es treia de sobre, va tornar a mirar-ho tot junt ja que no es creia que la mateixa mà hagués escrit tants i tants missatges, i tots tant diferents. Va veure que no estava equivocat i va córrer a dir-li a l'Alcalde. Aquest l'escoltà com feia amb tothom que l'anava a veure, però com que era un vailet, i malgrat li va prometre que ho miraria, no li va fer cas.
Però l'endemà, els missatges van parar d'aparèixer sobtada i misteriosament, i la pau semblava que retornava al nostre poblet. Ningú se'n sabia avenir, però tothom respirava alleugit. I tot i que el vailet sabia qui havia escrit els missatges i ho explicava a qui volia escoltar-lo, ningú li feia cas. "Com vols que l'Avantguarda s'amenacés a si mateixa?", deien uns; "Tens el cap ple de pardalets!", li deien les iaies... "Qui ho ha escrit no importa, sinó allò que ha escrit!", va trobar que li deia algú altre..
I heus aquí que el nostre vailet va fer-se gran, va conèixer una noia i es va casar. Però mai va oblidar la seva història, i els hi va explicar als seus fills, i després als seus néts, a les nits fredes d'hivern mentre seien al voltant del foc. I així, la família va anar passant aquest coneixement de generació en generació i és així que jo el sé i us el puc explicar a tots vosaltres.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat, i si no és mentida és veritat
07 Novembre, 2005
Hi havia una vegada en un país molt llunyà un poble molt petit on tothom es coneixia i ajudava. Com que la feina diària els impedia veure's gaire sovint van decidir que un cop l'any tots deixarien de treballar durant una setmana sencera per tal de poder-se ajuntar i fer gresca i xerinol.la. Així ho feren i quedaren tots ben contents.
L'any següent, van decidir adornar el carrer on es reunien, i a tots els hi agradà molt i decidiren que cada any ho faria una persona diferent. Però el poble va anar creixent e incorporant nova gent. Aquests també es volien reunir un cop l'any per a fer la seva pròpia gresca i per adornar el seu carrer. I van començar a competir entre ells a veure qui feia l'adorn més maco. I van passar-ho tan bé, i van riure tots tant que l'Alcalde va decidir que cada any s'organitzaria un concurs per veure qui era capaç d'adornar més i millor el seu carrer.
I així van anar passant els anys, i els veïns estaven ben contents de competir entre ells. I tothom s'animava a participar i a ajudar al seu carrer a guanyar el concurs, i després ballaven i reien tots junts.
Un bon dia, uns forasters van arribar al poble i els hi va agradar tant que s'hi van quedar a viure. Els Nouvinguts portaven idees noves, i vivien de forma diferent a la resta. I quan van voler participar de la festa anual també ho feren diferent. No participaven en les festes dels altres Vilatans, no adornaven el seu carrer, convidaven als seus amics d'altres pobles i feien més soroll que la resta. Així que aviat van començar a haver-hi problemes entre els Nouvinguts i els Vilatans.
Cada any les tensions entre els Nouvinguts i els Vilatans eren cada cop més i més grans, i els Vilatans van decidir formar un grup reduït, a qui van anomenar 'Avantguarda', per anar a parlamentar amb els Nouvinguts. Però al arribar al carrer dels Nouvinguts, els dos grups es van començar a barallar. La baralla va durar dies i dies, i semblava que cap dels dos bàndols guanyaria. Així que, finalment, l'Alcalde va intercedir decidin que tothom podria participar a la festa de l'estiu amb la condició que decoréssin el seu carrer.
Així ho decidí i així ho va posar al Taulell d'Anuncis de la Vila per tal que tothom ho veiés i deixés de barallar-se.
Però l'endemà, en aquest mateix Taulell va aparèixer penjat un altre paper on s'hi podia llegir "No hi estem d'acord i no us farem cas". Tothom va escandalitzar-se molt. Al vespre, hi van veure un nou paper on hi deia "La vostra Avantguarda rebrà de valent!". La gent no se'n sabia avenir: "Hostes vingueren que de casa ens traguéren!" deien uns..., "A aquests forasters no els volem aquí!", deien uns altres. "Aquests no es mereixen el nom de persones!", se sentia que deia algú altre...
L'endemà, al Taulell hi havia encara més missatges! Pràcticament tots es solidaritzaven amb l'Avantguarda i li donaven el seu suport. "Com podien uns Nouvinguts amenaçar als prohoms més respectables de la Vila?", es preguntaven tots. Així que, mica a mica, van anar posant missatges de suport. Tothom mirava de reüll als Novinguts, temerosos que al final complissin les seves amenaces, i mentre els missatges al Taulell es succeïen: cada vegada que un Nouvingut hi deixava un missatge amenaçant era ràpidament tapat pels Vilatans solidaris amb l'Avantguarda.
Però vet aquí que un vailet en qui ningú es fixava que quan acabava l'escola s'esperava amagat rera un arbre esperant veure com algú penjava un cartell. Però tenia tan mala sort que mai va poder-hi veure a ningú. I així dia rera dia. Però de tant fixar-se, va començar a trobar similituts ens els missatges.
(continúa)
11 Octubre, 2005
Vaig esperar exactament una hora, i quan va arribar vaig tenir el primer ensurt: obrir la porta costava 240€ (40.000 peles)!!. A aquella hora de la matinada no tenia ganes ni de discutir ni de dormir al carrer, així que no em va quedar més remei que acceptar-ho. Però ai làs!, quan va intentar obrir-la no va poder i amb els cops que li va donar a la porta va despertar tot el veïnat. Al cap d'un moment va aparèixer el president de l'escala (viu al pis de sobre) i ell i el manyà van començar a discutir. Amb el soroll, també va baixar un altre veí que s'ho mirava tot de forma sorneguera. (Segueix)
06 Octubre, 2005
Aquesta setmana he canviat d'oficina i m'he traslladat al Poble Nou. D'aquesta forma he canviat els embussos diaris de trànsit a la sortida (i entrada) de Barcelona per l'embús diari al Metro.
El que sí que han millorat són les vistes... estic entre les dues torres de la Vila Olímpica, el Teatre Nacional de Catalunya i el superconsolador d'Agbar:
|
|
|
També m'estic dedicant a fer-li fotus a la Torre Agbar a veure si realment es poden apreciar els canvis de color durant el dia. Quan ho tingui enllestit ja ho penjaré aquí mateix.
30 Setembre, 2005
Això sí, us recomano que si no us molesta haver de llegir ,o si teniu un bon nivell d'anglès, l'aneu a veure en versió original (per cert, per quan les subtitulacions en català?). És maco sentir com parlen "a l'antiga". Un dels moments més colpidors és quan en Shylock s'exclama, devant Antonio, que malgrat ser jueu és una persona exactament igual als cristians. És a dir, ni la religió, ni la raça ni l'educació canvia l'aspecte bàsic que tots compartim: som humans i, per tant, iguals:
I am a Jew. Hath not a Jew eyes? hath not a Jew hands, organs, dimensions, senses, affections, passions? fed with the same food, hurt with the same weapons, subject to the same diseases, healed by the same means, warmed and cooled by the same winter and summer, as a Christian is? If you prick us, do we not bleed? if you tickle us, do we not laugh? if you poison us, do we not die? and if you wrong us, shall we not revenge? If we are like you in the rest, we will resemble you in that.
Us la recomano de totes totes.
14 Setembre, 2005
Avui he canviat la plantilla del bloc. Ja feia dies que hi donava voltes, ja que l'altra m'agradava molt però trobava que el text tenia massa poc espai a lo ample, i a vegades es feia incòmode de llegir (sobretot si el text era llarg).
Enfi, aquesta no és la meva plantilla ideal però la deixarem uns dies. Ja em direu si resulta més còmode aquesta o l'altra val? :-)
També he afegit un nou bloc a la secció d'enllaços: Va com va.
13 Setembre, 2005
[ACTUALITZACIÓ: Gràcies a en Josu, m'he adonat que la carta és falsa, així que les meves reflexions són també paper mullat. Però de totes formes, em serveix per dir el que volia: un dia pagarem tot el que estem fent al tractar tan malament casa nostra.]
Ahir, després del post sobre la predicció dels indis Cree, vaig recordar que fa anys em va impressionar la carta que el Cap Seattle li va enviar al president Franklin Pierce al 1854 en resposta a la oferta de compra de terres que els blancs havien fet als indis americans.
Malgrat tenir més de segle i mig, la carta retrata a l'home blanc: ambiciós, indiferent al patiment dels altres i profundament equivocat en la seva relació amb la mare Natura. Impressiona llegir fragments com:
Com pots comprar o vendre el cel, l'escalfor de la terra? Aquesta idea és extranya per a nosaltres. Si nosaltres no posseïm les frescor de l'aire o el bombolleig de l'aigua, com ens la pots comprar?
La terra és preciosa per a Ell, i ferir la terra és ferir al Creador. Els Blancs, també, passaràn; potser abans que d'altres tribus. Contamina el teu llit i una nit t'ofegaràs en les teves pròpies deixalles.
En fi, el text està ple de frases que fan pensar. Fan pensar com una civilització (la europea) va arribar a un continent desconegut per a ells i, per a posseïr-lo, va exterminar sense compassió una cultura milenària que s'havia dedicat a viure en pau amb el seu entorn. I fa pensar si, al final, no en pagarem les conseqüències i un bon dia ens llevarem i veurem que la Terra no dóna més de si i cal tornar als orígens i viure en harmonia. I aleshores, potser trobarem a faltar els indis americans perquè ens expliquin com es fa, això de viure en harmonia amb l'entorn natural.
(Segueix)
12 Setembre, 2005
Una de les cultures que sempre m'han fascinat més, i de les que malhauradament menys conec, és la dels indis americans. Pel poc que sé vivien completament integrats a la Naturalesa, i s'entenien a ells mateixos com a part del Sistema i no pas com a amos d'el mateix. Mentre els europeus ens creiem amb el dret de disposar de la vida i espai dels nostres acompanyants en el sistema natural, ells es veien a si mateixos com a part del mateix i obligats a respectar l'espai i vida dels altres animals.
Bé, tot això ve perquè recentment, fent neteja, he trobat una predicció feta pels indis Cree. Ja fa anys la vaig veure pintada a una paret de Gràcia (crec que era al carrer Perill, però no n'estic segur), i ara la voldria recuperar per aquest bloc. Fa així:
només després que el darrer riu hagi estat enverinat;
només després que el darrer peix hagi estat pescat;
només aleshores descobrireu
que els diners no es poden menjar.
10 Setembre, 2005
Ara fa tot just un mes i una setmana vaig adoptar una nova gateta: l'Ona. Encara és un cadell i, com a tal, un bon trastu a qui has d'anar controlant perquè no la lïi :-)
Però a que és una monada? :-)
