desPensaments

Aquest matí, mentre feia un cafè he agafat el diari i casi m'ennuego. El titular era "La mortalitat cau un 30% amb el carnet a punts". Vaja, no era massa difícil veure que això no només és fals, sinó que a més no és cert.

Volia escriure alguna cosa sobre el tema, però he pensat que en Josu, de Malaprensa.com, ja ho faria. I efectivament, ja ho ha fet. I curiosament, amb les dades que tenim arriba a la conclusió que també podriem haver afirmat que el carnet a punts no només no fa baixar la mortalitat, sinó que l'augmenta un 15%. És el que passa quan compares coses que no es poden comparar, surten els números que tu vols que surtin.

Us recomano que us el llegiu, no té desperdici.

Internet, i més concretament això que en diuen la blogosfera, és com una immens Speakers' Corner on la gent s'agrupa per a discutir, convèncer, animar-se, enriquir-se o violentar-se. A mi m'encanta navegar sense rumb fix i enriquir-me amb les converses dels altres, amb els seus pensaments i les seves cabòries. També els seus traumes, les seves penes i alegries, els seus pensaments més íntims que cal protegir publicant-los sota un pseudònim; trobes savis on creies que hi havia desert, mentre d'altres et poden decebre profundament.

I entre tot aquest onatge d'idees i discussions ja fa temps vaig veure una curiosa Llei social que regula els límits. És l'anomenada Llei de Godwin, i resa així:

A medida que una discusión en Internet se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los Nazis tiende a uno.

Potser és interessant saber que és una redefinició d'una altra afirmació:

Se puede deducir que una discusión en USENET caduca cuando uno de los participantes menciona a Hitler y los Nazis.

Bé, ahir als blocs graciencs hi va haver uns petits enfrontaments bítics i he vist com aquesta llei es pot aplicar aquí i aquí. El més xocant, és que tot ha sigut en tan sols 10 missatges, és a dir, no ha fet falta parlar massa per tal que sortissin nombrats els innombrables. En general he observat que s'intenta evitar aquest tipus de comparacions degut, en part al respecte per qui ho va patir, principalment a la impossibilitat d'establir paral.lelismes amb una època i una societat tan agitada com l'europea d'entre-guerres. Però en aquest país, una vegada més, les coses són diferents.

Un no deixa d'aprendre mai coses, oi?

Ahir vaig anar seguint el partit del mundial a través dels crits i petards. Al principi, foren uns crits de "Espanya! Espanya", corresponents al primer gol ibèric (mal rotllo, la colonització de Catalunya continúa imparable, ara emparats també per la migració llatino-americana). Però després, sorprès, vaig sentir petards, aplaudiments, riures i crits. Vaig engegar la tele i tatxàn!, els gavatxos havien empatat. Ja bastant més tard, vaig poder reconèixer, pels riures i els petards, que els gols anaven caient a la porteria de la fúria espanyola i, sincerament, em va agradar.

Em va fer feliç, només una miqueta, constatar que hi havia més soroll quan marcaven els francesos que quan ho feien els espanyols. I és que entre uns i altres la decisió no era senzilla, però si ha de guanyar algú que siguin els francesos (que, tot sigui dit, mirant la selecció no ho semblen pas de francesos!)

Hola! Jo sóc l'Ona, la propietària de l'humà que normalment escriu en aquest bloc. I vull aprofitar que de tant en tant algú llegeix les tonteries que ell escriu per demanar-vos un favor.

Ja fa dies, setmanes, que em sento bastant sola tot el dia a casa. En general envio a l'humà a treballar i em quedo dormint, relaxada. Intento distreure'm sortint a la finestra i tafanejant el que fa la gent, jugo amb les pilotetes que li he fet comprar, escalo els armaris o, senzillament, dormo. En si, no és una vida massa desgraciada però enyoro els meus germanets i m'agradaria tenir algú amb qui jugar. L'humà ho intenta, però no és el mateix: és bastant patoset i sincerament, córrer pel passadís rera una pilota no és el meu ideal de diversió.

O sigui que he decidit compartir pis amb algún altre animal de la meva espècie (no, d'humans no en vull que amb un ja en tinc prou). M'agradaria un cadell, així ens seria més senzill als dos iniciar la convivència i, honestament, prefereixo jugar amb un cadell que no pas amb un d'aquests gatots que he vist a la tele.

Algú de vosaltres, humans que viviu amb gates, n'esteu cuidant alguna perquè ha parit cadells? Si és així, deixeu-me aquí mateix un comentari i ja us enviaré l'homenet aquest meu per veure si me'n pot portar un.

Moltes gràcies a tots.

Darrerament per qüestions de feina m'he hagut d'empapar una mica del concepte Usabilitat. Certament al principi potser és una mica difícil de descriure, però al final entens que l'usabilitat es tracta senzillament de fer les coses de forma lògica per tal que als teus usuaris ho entenguin de intuïtivament, i que el sistema es comporti de forma lògica.

Un exemple diari d'usabilitat el podem trobar als caixers automàtics. Al principi, quan volies treure diners havies de pitjar l'opció "Reintegrament". És una paraula poc usada, així que presentava problemes de comprensió a molts usuaris que havien de preguntar a l'oficina quina era l'opció per treure diners, o bé anar descartant opcions fins que trobaven la correcta. Un dia van decidir canviar-ho per "Treure diners", i els problemes van desaparèixer de cop.

Però la usabilitat no s'estén només a conceptes informàtics. En el dia a dia també podem veure molts exemples d'usabilitat: les sortides de l'autopista per la dreta, el carril d'acceleració, el "deixeu sortir abans d'entrar", aixecar el dit per demanar torn de parla, ordenar-se en fila índia a les cues, etc.

Aquests dies, però, m'he trobat amb un exemple de com una mica d'usabilitat augmentaria l'eficiència al Metro. Si heu anat darrerament a la pl. Joanic m'entendreu de seguida. Amb les obres, ara han tancat una entrada de forma que només és possible accedir per una d'elles (Pi i Margall costat mar).

Intentaré explicar-ho, que no és senzill sense un croquis.

Si baixes al Metro, al acabar les escales et trobes primer amb les màquines per fitxar l'entrada, i al costat hi ha les portes per sortir. Així doncs, fitxes i un cop passat el control no pots seguir recte perquè hi ha les escales mecàniques, així que t'has de desviar a l'esquerra per poder baixar. En canvi, per sortir del metro agafes les escales mecàniques i quan arribes dalt no pots continuar recte perquè et trobes amb les màquines de fitxar l'entrada i cal que et desvïis a la dreta per sortir. El que això provoca és que entre els que entren i el que surten, i com que és forçós desviar-te, la gent xoqui i es forma un embut.

Si ho planteges des del punt de vista de l'usabilitat, és pèssim. Amb un senzill canvi, posant les portes de sortida en línea recta a les escales mecàniques i les portes d'entrada en línea recta a les escales per baixar s'arreglaria el problema i s'agilitzaria el trànsit.

M'hi he fixat i a moltes estacions passa el mateix: cal que la gent es creuï per entrar i/o sortir, provocant embussos. Aplicant una mica d'usabilitat seria molt més senzill i agradable per a tothom.

No sé si m'he sabut explicar, amb un dibuix s'entendria molt millor però sóc un pèssim dibuixant. Si algú fa un croquis el penjo aquí :-)

Aquesta entrada s'ha publicat automàticament a les 6 hores, 6 minuts, 6 segons del dia 6 del mes 6 de l'any dos-mil 6. Escurçat seria així:

06:06:06 h. del 06/06/06

MacoFric, oi?

[Via Microsiervos]

Avui mirant aquest anunci m'ha sorprès molt un fet. A veure si el noteu tan ràpidament com jo:

Ho heu notat? Fa servir el català a l'anunci! Sorprenent...

En aquest país tothom em diu que comprar un pis és una bona inversió i que viure de lloguer és llençar els diners. Jo ja fa temps que m'ho vaig mirant i calculant i no ho acabo de veure gens clar, que això de comprar sigui un negoci tan clar.

Recentment, una amiga meva s'ha comprat un pis. Fem quatre números:

Ella té una hipoteca de 1.300€ durant 30 anys.Fent un càlcul ràpid, i partint de la base falsa que la quota serà sempre la mateixa durant tot el temps, resulta que d'aquí 30 anys haurà pagat 1300*12*30=468.000€

Si jo faig un càlcul del meu lloguer pagat durant 30 anys, també sense apujar-ho ni gota, el mateix dia que ella finiquiti la hipoteca jo hauré pagat 450*12*30=162.000€

Una diferència de 306.000€ (51.000.000 de pessetes).

Sé que a mi m'apujaràn el lloguer vàries vegades durant els 30 anys, però també és cert que ella haurà de pagar IBI's, impostos i acondicionaments que jo no hauré de pagar. Per tant, per molt que el meu total pugi, no crec que mai eixugui la diferència de 50 milions de peles.

Així doncs, amb lo que m'hauré estalviat encara podria seguir pagant el meu lloguer durant 56 anys (resultat de dividir la diferencia de 306.000€ per 5.400€ que pago l'any). O haver-me'n anat de vacances unes quantes vegades durant tot aquest temps.

Per més números que faig, segueixo sense veure l'enorme avantatge que teòricament suposa comprar. N'ha de tenir algún, segur... però jo encara no l'he trobat.

Alguna ajuda?

Avui la meva empresa m'ha enviat a un Simpòsium. La meva missió era molt senzilla: escoltar i absorvir coneixements referents a la nova versió de l'eina a través de la qual desenvolupem les aplicacions.

M'ha tocat llevar-me més d'hora de l'habitual per agafar el tren. Un cop arribat a l'hotel on es feia el Simpòsium m'he dirigit a Recepció per donar-me d'alta de seguida tot i que, segons l'horari previst, arribava d'hora. M'ha sorprès, i molt, que les conferències ja haguéssin començat. Però bé, m'he assegut, he escoltat, i afortunadament al cap de poc ja han fet el primer break per esmorzar.

Mentre esmorzava m'he dedicat a examinar el personal. Normalment no m'agraden aquests saraus, ja que la pràctica totalitat d'assistents (sempre un 95% aparentment masculins) es poden classificar en dos grups:

1. Fanàtics del teclat: el seu millor amic és un teclat i és el centre dels seus temes de conversa
   
2. Fanàtics del "jo": han de vendre, i per tant parlar meravelles d'ells mateixos i la seva empresa i bla bla bla.

 (Segueix)

Feia anys que no agafava la RENFE per res que no fos moure'm pel Baix Llobregat o el Vallès. Havia d'anar a Tarragona, i el tren era l'única opció.

He sortit de Pg. de Gràcia... en xoca encara l'estètica queca. I aquí es veu ja la primera falta de respecte de la companyia ferroviària cap als seus clients: tant costa mantenir nets els accessos? O que els cartells indicatius no estiguin plens d'enganxines? I l'assistència? Em refereixo al cap d'estació, aquell personatge (ara ja mític) a qui podies demanar orientació, i que actualment sembla desaparegut en combat.

El tren ha arribat amb un lleuger retard. L'he reconegut perquè, apart d'anunciar-ho per megafonia, de seguida he copsat que tot aquell munt de pols en moviment no podia ser un ésser viu. El tren anava dins. Em pregunto: cal evitar netejar els tres per assegurar-ne la seva mobilitat? Forma part de l'estratègia comeercial de RENFE?

 (Segueix)