desPensaments

Després de posicionar-me en contra dels Dies Mundials de l'Hipocresía, no puc evitar pronunciar-me sobre la inutilitat de les ONG's.

Actualment tothom sembla d'acord que les oenegés són necessàries i, fins i tot, imprescindibles. Al meu entendre, la seva tasca en tant que a resultats, és nula. Si deixem de banda els criteris d'auto-satisfacció que n'obtenen els seus integrants i mirem el seu impacte global coincidirem que no han ajudat gens a fer d'aquest un món millor i més equilibrat. Fa molts i molts anys que aquestes organitzacions acudeixen als països pobres per ajudar a la seva gent, a intentar que visquin millor i, en definitiva, a procurar donar-li's una vida millor. Tot plegat ha resultat un fracàs estrepitós. El món és avui dia molt més desequilibrat que fa 20 anys. Els pobres són més pobres, i els rics som més rics. Així doncs, sembla clar que no se'n surten. Els números canten, no m'invento res.

Però clar aclarir-ho. Les ONG's, en si mateixes, no són culpables del desequilibri. Passa que, amb l'excusa (o justificacio) que les ONG's han d'arribar allà on no arriben els països, aquests cada cop arriben a menys llocs (de forma totalment premeditada) fent recaure sobre aquestes organitzacions la quota de solidaritat. Al final, quantitativament, els diners i ajudes que reben els desafortunats són menors, ja que els Estats s'estalvien els diners que hi haurien de destinar i les ONG's ho han de fer amb capital privat, i quatre subvencions ridícules. Una altra cosa seria que la UE, els USA i els països del 1r món mantinguéssin, i fins i tot ampliéssin, els diners destinats a les ajudes del desenvolupament per una banda i les oenegés per l'altra seguissin fent el que fan, però millor.

Però no. Els Estats han cedit la seva responsabilitat a aquestes organitzacions, amb el seu beneplàcit i l'aplaudiment generalitzat de la majoria de la població. Els hi dónen uns diners (menys dels que destinarien si fóssin ells els encarregats) i se n'obliden. Indirectament, aquestes organitzacions van creixent fins a converitr-se en autèntiques transacionals que dediquen gran part dels diners en mantenir la seva pròpia infraestructura. És a dir, en comptes d'aprofitar l'estructura ja creada pels Estats n'hem creat una de nova, amb menys diners i menys capacitat d'acció i reacció, pagades una part amb fons públics i una altra part amb les aportacions voluntàries dels socis que no milloren en res el que teniem.

I no, a mi no em dóna la gana d'apuntar-me a una ONG i que els meus diners, en comptes d'ajudar a qui necessita (posem per exemple) un generador elèctric vagi a parar a la secretària que se sent realitzada treballant en una ONG, o que serveixi per pagar el bitllet d'avió al metge que va un Simpòsium Internacional a Cancún. Jo vull que els meus 10 eurus vagin a parar íntegrament a comprar aquell tractor que necessiten a Kenya per poder llaurar els camps. I això és impossible. Ningú t'ho garanteix, ni t'ho pot garantir.

Al meu entendre es ONG's haurien de ser petites organitzacions, autònomes, de voluntaris, que dediquin els seus propis diners i temps a desplaçar-se, alimentar-se i formar-se, i que utilitzin els diners que jo regalo per fer-los arribar als països on jo he decidit que s'hi inverteixen. No em dóna la gana que amb la meva aportació es pagui el sou d'algú a qui el seu egoísme l'ha portat a ajudar als altres per tal de sentir-se millor.

Per tant, resumint, les ONG's no han ajudat a millorar res, sinó que han vingut per substituir a qui ja era allà. Si de cas, han ajudat a millorar els comptes de resultats dels Bancs, ja que abans els diners estaven als Pressupostos i ara, en canvi, els tenen ells. 

Dissabte passat va ser el dia mundial contra la sida i vam poder veure com a la majoria de televisions, ràdios i tots els media  tothom portava el seu llacet vermell. Tots molt solidaris, tots molt sensibilitzats amb els malalts de la Sida, tots molt políticament correctes.

Molt bé. Però... ha canviat alguna cosa per als sero-positius? Dedicar un dia a recordar que hi ha milions de persones que tenen una malaltia mortal que no es podràn curar... els ajuda?  La gent que viu al 3r món, poden ja accedir als medicaments que necessiten i que nosaltres, els del 1r món, no els hi venem perquè no ens dóna la gana de baixar-ne el preu per tal que els puguin comprar?

Evidentment, la resposta a les preguntes anteriors és senzilla: NO. Que nosaltres, els afortunats que vivim al món desenvolupat, que tenim accés a la majoria de medicaments de forma gratuïta, que tenim hospitals on se'ns pot tractar amb èxit de la majoria d'enfermetats... ens solidaritzem amb els que es moren senzillament posant-nos un llacet vermell no és una mica bèstia? A mi em rebentaria que, en comptes de donar-me les medecines que necessito, la gent acudís al meu llit i em digués: "Mira, en comptes de comprar-te el còctel de fàrmacs que necessites per no morir-te en 3 mesos, em gasto uns diners en un llacet perquè tothom sàpiga com d'afectat estic, i com de solidari sóc amb la teva causa. " 

Una altra cosa seria que, el dia 1 de desembre de cada any, els països pobres poguéssin accedir de forma gratuïta a les medecines. Això si que els ajudaria! Això si que seria solidaritzar-se amb qui menys té! Aquesta seria la forma d'ajudar-los!

Però no. Hem decidit que en comptes d'ajudar-los ens posarem un llacet vermell un cop l'any i apa, ja hem complert! Au, quin és el proper llaç que comprarem?

Ahir diumenge vaig anar a La Poba de Lillet amb uns companys per fer una bonica caminada: la Volta al Catllaràs. La veritat és que ara el bosc està preciós, amb els colors de la tardor en plena efervescència.

Però em va sorprendre la carretera. Normalment quan he pujat al Berguedà sempre hem anat per carretera comarcal i després hem agfafat l'autovia, però ahir vam decidir agafar l'autopista desde barna per guanyar temps. Així doncs, vam agafar la C-16, que ens portava directament a Berga. Un bon tros de la carretera és autopista (BCN-Manresa) i després és autovia (Manresa-Berga). El més sorprenent, però, és que no hi ha cap canvi, és a dir, la carretera és exactament igual en els dos trams: corbes tancades, dos carrils per sentit, vorals laterals minúsculs i el voral central inexistent.

Sorprès, avui he buscat quines característiques ha de complir una autopista per ser considerada com a tal, i a la wikipedia hi he trobat aixó:

Allò que distingeix una autopista de la resta de carreteres és:

• Dues bandes de circulació: Una per a cada direcció, aquestes han d'estar separades per una tanca de protecció o una zona de terreny.
  
• Un mínim de dos carrils per a direcció. Vorals laterals perquè si algun cotxe té problemes poder-se aturar.
  
• Curves lleus.
  
• Interseccions a diferent nivell, sense creuaments. Calçades separades per a cada sentit. 

Si una carretera no compleix totes tres (sic) condicions ja no pot ser considerada una autopista.

Curiós. Segons aquesta definició, la C-16 és tan sols una autovia (les corbes són criminals, i els vorals fan riure... o peneta). I jo, que sóc malpensat de mena, ho tinc clar: l'han marcat com a autopista per poder cobrar peatge (si, si, és autopista però de peatge... mil cuques que val!) i així poder encolomar-li a una empresa privada la construcció de tota l'autovia... de forma més o menys evident.

Un cop decidida la meva renúncia a enfadar-me amb el que els polítics facin he decidit fer un pas més. De la màxima "Una persona, Un vot" en pretenc crear una altra que sigui "Una persona, Un xec, Un vot". La idea és molt senzilla, i la justificació també.

Com que ha quedat demostrat (almenys als meus ulls) que els polítics que ens governen no tenen, en general i en particular, cap intenció d'aplicar els programes un cop arriben al poder, i que mani qui mani les coses canvien poc he decidit vendre el meu vot. Ras i curt, qui més diners em pagui em tindrà. No cal esverar-se, fins ara també era així ja que havia votat sempre a qui jo creia que invertiria en el meu benestar en un futur proper. Egoístament parlant, un vota al partit que considera que canviarà les coses per tal que un visqui millor.

Doncs bé, he decidit canviar els termes i en comptes d'esperar obtenir benefici a llarg/mig plaç pretenc obtindre'l a curt plaç. La meva idea és posar el meu vot a la venta i dedicar-lo a qui em doni el màxim benefici a un plaç immediat. Perquè la cosa sigui el màxim de transparent, ho penjaré a eBay i així tothom podrà afegir-se a la puja. Per mi encantat.

Només tinc un dubte legal... està penat per la llei obtenir beneficis econòmics del vot? En algún lloc diu que si em paguen per votar, per exemple, decideix.cat estic cometent alguna mena de delicte? Algún advocat a la sala, sisplau? 

Ja voldria l'Eto'o tenir el meu index d'efectivitat... primera entrevista a la que vaig i en surto amb la feina sota el braç. Que poc que dura la bona vida, caram!

Doncs res, a partir de dimarts que ve em torno a incorporar a l'avorrida rutina de matina-ensuma olors-treballa-torna al poble-prepara't el dinar de l'endemà-dorm. No em fa especial il.lusió (no és perquè si que treballar és obligatori) però certament el risc d'apalancar-me era massa elevat. ;-)

Llàstima que això m'obligarà a deixar un projecte que havia començat la setmana passada, aprofitant que tenia temps per estudiar i rascar codi. A veure si en aquests 4 dies de llibertat vigilada que em queden ho enllesteixo... Coi, ara que n'estava il.lusionat! :-)

Avui ha entrat en vigor una nova mesura de seguretat als aeroports que obliga als passatgers a portar les seves pertinences en bosses de plàstic, i no permet entrar ampolles de líquid amb més capacitat d1 litre. Segons diu El Periodico:

No està permès portar aerosols ni recipients amb líquids, gels, cremes o productes de consistència semblant, com ara desodorants en barra, excepte si aquests productes van en una bossa transparent d'un litre com a màxim amb sistema d'obertura i tancament.

 

Tot plegat, ve del dia que van trobar a l'agost passat un pressumpte terrorista amb liquid explosiu a l'aeroport de Heathrow, que en teoria planejava fer esclatar en ple vol.

Bé, seguint aquesta lògica, el dia que a algú se li acudeixi amagar una bomba a la roba interior ens faràn pujar despullats a l'avió.  Serà divertit.

 

ACTUALITZACIÓ 10 Novembre: Encertadíssim article. 

Fa un parell de mesos se'm va morir la càmara digital i em vaig trobar amb el dubte de quna càmara nova em comprava. Després de pensar-hi i de valorar totes les suggerències que m'havien fet (gràcies luisan, gracienka, cani) i de patejar el c/Pelai i comerços especialitzats preguntant models em vaig empanar encara més. Al final, em vaig asseure i em vaig qüestionar a mi mateix: Perquè vull una càmara? Quan la faré servir?

La resposta em va donar moltes pistes: vull una càmara petita, manejable, que faci bones fotos i que no em sigui complicada de gestionar. I com que la Nikon m'havia anat molt bé i tothom em deia que eren bones, vaig decidir primer quedar-me a la mateixa marca. Reduïa les possibilitats. Consultant la seva web, vaig veure que la gamma Coolpix se m'ajustava molt bé. I finalment, després de repassar tots els models vaig decidir quedarme amb la Nikon Coolpix P4.

Dit i fet, aquesta setmana la vaig adquirir i dimecres vaig sortir a estrenar-la. Al matí vaig anar a la platja on vaig rebre unes classes magistrals de diafragma, velocitat, enfoc... Vaig aconseguir "congelar el moviment" i fer algunes fotos maques. I a la tarda vaig tornar a sortir, però aquest cop pel centre de Barcelona. Val a dir que fa unes fotos molt maques, i és molt simple d'entendre el seu funcionament.

De totes les fotos que vaig fer (el 80% les he hagut de descartar pq o estaven mal enfocades, o sortien massa clares o fosques, etc), la meva preferida  és aquesta, feta a la Plaça del Rei de Barcelona.

La resta de fotografies "potables" les he penjat aquí. 

No fa gaire em vaig assabentar que a flickr s'havia montat una mena de grup anomenat "En pesetas" on es podien penjar fotografies mostrant com s'havien disparat els preus des de l'entrada de l'euro. De fet, la frase que identifica la idea es alguna cosa similar a:

Si tornéssim a la pesseta m'agradaria saber si la pastissera tindria els sants pebrots de cobrar-me 167 peles per una baguette

Bé doncs, l'altre dia vaig anar a una teteria d'aquí la Vila i al anar a pagar hi vaig pensar. Ens van cobrar 1330 peles per dos tès! O sigui, 8 eurus.  Aqui va el comprovant:

 

 

Cada cop estic més convençut que les diferències entre el que s'anomena "esquerra" i "dreta" al final es redueix a una qüestió formal i argumental més que no pas vital. És a dir, el que diferencia els seus discursos no és el contingut sinó les paraules usades per expressar-se.

A tall d'exemple pràctic, podria perfectament donar-se el cas que el PP (o UDC) demanés que no es renovés la llicència al FICEB (Festival Internacional de Cine Eròtic de Barcelona) per celebrar-se a La Farga d'Hospitalet. Si argumentéssin que

"aquest festival és degradant pels catòlics, ofereix espectacles de sexe en directe, provoca embussos de trànsit i no aporta res a la ciutat"

tots els seus votants hi estarien d'acord i aplaudirien la valentia del PP (o UDC) per denunciar aquesta degradació moral que representa la pornografia. Si això fos així, IC, ERC i possiblement el PSC alçarien el crit al cel en nom de la llibertat de creença. Dirien que un festival que atrau 60.000 persones bé ha d'aportar coses a la ciutat, entre d'altres diners i reconeixement internacional, i que més de 100.000 catòlics hi han anat durant els anys que s'ha realitzat. I tindrien raó. Els mitjans afins els aplaudirien i segurament alguns diaris (El Periodico, El Pais, etc) presentarien articles d'opinió on carregarien contra la intolerància de la dreta episcopal i a favor del divertiment, masculí i/o femení.

Ara bé, què passa quan és ERC qui  demana que no es renovi el contracte amb FICEB? Què passa quan PSC i IC hi estàn d'acord? Què passa quan la raó per no voler el festival és que

"aquest festival és degradant per les dones que és visualitzada com un objecte sexual, hi ha espectacles de sexe en directe, provoca embussos de trànsit i no aporta res a la ciutat".

Les 100.000 dones que diuen els organitzadors que hi han passat durant els 9 anys que s'ha celebrat els hi agrada que les degradin, doncs? Se les ha de salvar del foc etern? Necessiten un guia capacitat que les ajudi a sortir del pou de degradació en el que han caigut? Haurien d'afiliar-se a "Degradades Anònimes" i començar amb una teràpia per recuperar l'orgull, l'amor propi?

Qui és el progressista? Qui és el conservador?

Com que ara tinc la mar de temps lliure he començat a esperonar la mula perquè em baixi coses. Ahir al vespre em vaig asseure a mirar una peli de coca-cola i crispetes: Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest. Just abans de començar la película hi havia un anuci bastant agressiu on s'anaven sobre-impressionant les següents frases:

you wouldn't steal a car

you wouldn't steal a handbag

you wouldn't steal a television

you wouldn't steal a dvd

downloading pirated films is stealing

steal is against the law

piracy is a crime

 

Ei, queda clara la idea oi? Afortunadament, en aquest país baixar-se películes no és delicte i les crispetes no em van sentar malament.

La película... fluixeta. Però aquest tros d'actoràs que està fet el Johny Depp la salva.