desPensaments

L'última tongada de llibres que em vaig comprar van estar tots relacionats, d'una forma o altra, amb Roma. Casualitats de la vida, comprenen els tres períodes més interessants: el naixement de l'Imperi, la màxima esplendor i la foscor que va seguir al seu desnonament. Tots tres formen part de la col.lecció d'El País, i els podeu trobar per 2€ a la llibreria Aura (al c/Gran).

• Carlemany, de Harold Lamb. Darrerament la figura de Carlemany havia aparegut com a una influència en alguns dels llibres que m'estava llegint, o sigui que no m'ho vaig pensar dos cops  quan vaig veure el llibre. El llibre en si potser és una mica avorridot, li falta ritme per enganxar-te i com a bastantes biografies està tan plena de personatges i fets històrics que se'm feia impossible recordar qui era cada ú. Però certament et dóna una nova visió de l'Europa (o el seu embrió) de finals del s. VIII i principis del IX.
• Els darrers dies de Pompeia, de E.G.Bulwer Lytton. Llibre bastant gruixut, explica una bonica història d'amor ambientada en els darrers dies de la famosa ciutat soterrada, oblidada i re-descoberta 16 segles després. Interessant més per l'ambientació que per la història en si, permet copsar com devien viure en l'època romana i fins i tot descobrir algun fet sorprenent, com per exemple que els romans feien servir vidres a les finestres. Al acabar-lo m'ha sorgit la mateixa pregunta que em faig cada cop que veig, llegeixo o m'expliquen alguna cosa de l'època romana: sóc l'únic que visualitza l'Imperi Romà com una època molt lluminosa i l'Edat Mitjana com a fosca? Sóc l'únic que visualitza l'època romana com una primavera perenne i l'Edat Mitjana com un hivern realment cru?
• Aníbal, de Gisbert Haefs. De tots tres,és el que més m'ha fet disfrutar. Difícil al principi, un cop hvan haver passat 80 o 100 pàgines em va enganxar i no he estat capaç de deixar-lo fins que l'he acabat. Al contrari del que sembla pel títol, no només ens explica la història llegendària d'Aníbal (l'estratega més gran de la Oikumene/Mediterrànea, superant Alexandre, Napoleó, Hitler, etc) sinó que ens introdueix en la història de la desapareguda Kart Hadtha / Cartago. Segurament escrita de forma bastant partidista, m'ha mostrat un passat que m'imaginava però no concretava. Comerç, pactes, nacions moribundes, nacions que naixien, nacions estables... un poti-poti de països que poblaven la Mediterrànea e intercanviaven, comerciaven i guerrejaven els uns amb els altres. Certament, una època molt diferent a la que ens mostra el llibre Carlemany, i possiblement molt millor. I al acabar-me el llibre, una pregunta em va sorgir tota sola: és casualitat que l'aparició i extensió del Cristianisme i la brutal regressió a períodes molts obscurs dels pobles mediterranis coincideixin en el temps sense ser-ne causa i efecte?

Viatjant en el Gall de Ferro, de Paul Theroux, és el darrer llibre que m'he cruspit. Poc m'imaginava quan el vaig començar que em serviria de contrapunt perfecte de Cignes Salvatges. En aquest llibre en Paul explica la seva estada a Xina a través dels viatges que va realitzar amb tren i la gent que hi va conèixer. Un dels seus temes de conversa preferits amb els nadius és la Revolució Cultural i la petjada que va deixar a la societat un cop en Mao va haver desaparegut. I les reaccions són bastant curioses, deixant-nos entreveure el caràcter d'aquest poble milenari.

D'altra banda, el fet de conviurer 24 hores al dia amb xinesos li permet fer-nos una descripció del dia a dia bastant acurada i mostrar-nos el caràcter real d'aquest poble, bastant allunyat dels tòpics on els hem encaixonat i amb uns trets característics que ens poden sorprendre en tant que ens són completament desconeguts.

Recomanable per a tots aquells qui volen saber més d'un país llunyà, esotèric i confús.

[El títol d'aquest apunt res té a veure amb el contingut, és part d'una campanya ideada pel blocaire Xavier Mir]

Vint anys perduts?

Així es titula el darrer llibre que he enllestit, un recorregut dels primers 20 anys de "democràcia" de la mà de l'Albert Alay. Imagino que aquest hauria de ser un llibre de capçalera per a tots els militants d'ERC, però a mi em va arribar a les mans de casualitat (si, ho reconec... era molt econòmic!). Per variar, el vaig començar amb poques ganes (estic una mica fastiguejat de la política), però l'Albert em va anar enganxant mica a mica. Les seves explicacions són clares, directes i no es mossega massa la llengua per dir les coses. Alguns dels fets que explica ja els coneixia, d'altres no, però resulta especialment interessant que ell ho contempla tot des del punt de vista d'un militant i currante d'ERC (o l'ERC, com ell sempre escriu).

També trobo fascinadors els retrats que fa de'n Heribert Barrera i del Ja-sóc-aquí Tarradelles. Del segon ja en coneixia la calanya, del primer no en sabia pràcticament res. Resulta també interessant els moviments que comenta en les formacions de Govern i votacions, i especialment irònica l'assalt al poder per part de'n Colom i en Carod Rovira ;-)

Val a dir, que dóna una bona explicació de perquè va acabar dins de CiU, i en comenta alguna interioritat. I resulta imprescindible el seu anàlisi final de figures polítiques del país, entre les quals ja podem trobar l'Artur Mas... en un llibre escrit al 1995.

Aquest llibre me'l van regalar pel meu aniversari (gràcies C.!) i em va fer molta il.lusió. També em feia una mica de por, ja que normalment els llibres que estàn tan de moda acostumen a ser una mica com els blockbusters del cine, és a dir, llibres d'entreteniment però sense massa qualitat.
I bé, un cop acabat puc afirmar sense vergonya que el nivell literari no és excessivament elevat, almeys pel meu gust. D'altres llibres histórico-fantasiosos de l'època (estil Els Pilars de la Terra, El Metge, Els fills del Grial, etc.) estàn molt més ben redactats i et permeten "veure" en la teva imaginació els personatges i paisatges, cosa que amb aquest no m'ha passat. La història és bonica, enganxa i vols continuar... però al acabar el llibre no m'ha quedat aquell trist regust de boca de "què se'n farà ara dels meus amics?".

Però hi ha un altre aspecte que crec que és tremendament positiu en aquest llibre, i és mostrar com Catalunya (i la resta de la Corona d'Aragó) es relacionava amb els pobles del Mediterrani de forma sobirana. Com dirien els de La Hora Chanante: "hay que decirlo más!". És a través dels llibres d'història, i els de forma novel.lada són perfectes per això, ambientats en els segles que Catalunya fou sobirana (amb Jaume I de forma "oficial", però "de facto" desde Borrell II, i fins la derrota de 1714) que podem mostrar que no anem escassos d'arguments. Si anglesos, alemanys, italians, castellans, etc. són capaços d'escriure llibres en els quals sense complexes escriuen sobre el seu passat "gloriós" perquè no ho podem fer nosaltres? Mostrar als catalans i a tot al món que, efectivament, Catalunya sempre ha estat sobirana i mestressa del seu futur i esclava del seu passat. Mostrar que teniem una estructura nacional, un respecte guanyat a pols per la Mediterrànea, que érem catalans i no castellans, que amb Castella i França sempre ens hi hem esbatussat de valent guuanyant a vegades i perdent altres, i que el nostre vassallatge a la Corona de Castella fou imposat per la sang, és la millor forma de desautoritzar tothom que ens nega la nostra Història. És a través de l'educació, i en aquest cas la lectura és la millor eina, que ens podem mantenir forts esperant (com els inques, i ells porten dos segles més que nosaltres) que arribi el líder que ens guïi de nou cap a la capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

 (Segueix)

Diuen que a l'estiu es llegeix més... jo la veritat és que no hi noto diferència amb la resta de l'any Aquí va, doncs, les darreres lectures que he tingut el plaer de disfrutar

Camí d'Itaca, de Roc Cassagran i Oleguer Presas.
Llibre molt senzill i ràpid de llegir, explica els sentiments i vivències d'Oleguer durant les 24 hores posteriors a l'obtenció del títol de Lliga pel Barça l'any 2005. La veritat és que a mi no m'ha defraudat, sempre m'ha caigut bé en Oleguer i a través del llibre he pogut imaginar-me una mica més el seu rera-fons social. Tímid, sensible e involucrat, a través del llibre explica el seus intents de canviar la societat que l'envolta i com va anar pujant en el món del futbol fins arribar on és. Per mi, totalment recomanable.

L'historiador, de Elizabeth Kostova.
Llarga, extensíssima novel.la de debut que barreja conceptes històrics amb fantasies al voltant del mite del comte Dràcula. La protagonista descobreix un bon dia un llibre amagat del seu pare i aquest li comença a explicar la seva relació amb Vlad Tapaç (Dràcula). Com que a mi personalment m'encanten les novel.les on es barreja la història amb la imaginació, aquesta l'he llegit disfrutant-la molt. Certament, enganxa i costa deixar-la de banda per fer altres coses. Potser és cert, com algú m'ha comentat, que al final despista un plegat tanta barreja històrico-fantasiosa, però això no treu que sigui una lectura molt agradable. Al final, com sempre, tristor per veure com uns personatges que m'agradaven i començava a conèixer bé s'acaben


A long way down, de Nick Hornby.
Aquest llibre me'l vaig comprar aprofitant l'estada a UK, ja que és un autor a qui em vaig aficionar quan vaig estar visquent entre els anglesos. Divertit com sempre, al seu punt, narra com un presentador de televisió repudiat decideix suicidar-se saltant desde l'edifici més popular entre els suïcides londinencs. Quan s'està preparant per morir, s'adona que darrera seu hi ha cua esperant torn... i a partir d'aquí comença una història bastant hilarant, molt de l'estil del seu escriptor. Malgrat he llegit que és la seva millor novel.la, per mi no arriba a l'alçada de High Fidelity. Però no es desmereix en absolut.
Curiosament, en Johny Depp ja n'ha comprat els drets i en prepara la versió cinematogràfica.

Recentment m'he llegit dos llibres que parlen de l'història del nostre país, cada un a la seva manera i focalitzat en un punt de vista i èpoques completament diferents:

• Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts. Llibre de Josep Maria Ballarín ens fa un recorregut per tota la Història de Catalunya des dels seus inicis, enllà en el temps, fins l'aprovació de la Constitució. Escrit amb el seu particularíssim, i entranyable, estil propi ens repassa la vida de la "gent menuda" que anomena ell, és a dir, els catalanets i catalanetes del poble, a aquells que ningú fa cas, aquells que realment tiren endavant el país o el fan caure estrepitosament. Passa per alt les grans gestes, els grans fracassos, els grans noms propis i es concentra a explicar-nos el dia a dia de cada època, i el perquè de les coses que feien. Francament, m'ha agradat per la seva particular visió i per com tracta la "gent menuda", paraula que des d'ara incorporo al meu vocabulari (no té copirait, oi?). Deixeu-me acabar amb les seves paraules finals que són sàvies, molt sàvies:

• El 23F a Catalunya, per Andreu Farràs i Pere Cullell. Ja només el títol deixa clar de què parla el llibre i com de diferent n'és de l'anterior oi? Vaig començar-lo amb certa rencança doncs m'esperava un "totxu" difícil de llegir, però en canvi m'ha sorprès l'agilitat amb la que s'expliquen els fets. Lògicament, l'acció es centra entre l'entrada de'n Tejero i la seva sortida i ens presenten l'evolució cronològica dels fets a Catalunya. Al estar centrat en com va reaccionar la societat catalana no dóna massa explicacions d'alguns fets clau (pacte del capó, per exemple), però si ens defineix bastant la personalitat de l'Armada. Al final del llibre, però, queda la impressió que tant aquest darrer com el Rei en portaven una altra de cap, que per qualque raó no va cuallar. Sinó, els fets no quadren.

Una de les coses bones de treballar fora de la Vila és haver d'agafar el Metro a diari i aprofitar el temps en lectura. Des de l'últim apunt a Lectures, he d'afegir 4 peces noves a la col.lecció:

• Jo no sóc de Barcelona (Set visions, de bon rotllo, de la pugna Catalunya-Barcelona). El propi títol ja ho explica tot, són 7 cartes escrites per gent oriunda de 7 punts de Catalunya i Andorra ben distants de Barcelona. Potser pel fet de ser de comarques moltes de les "queixes" ja les havia patit en pell pròpia, però és un llibre com a mínim curiós. Recomano especialment la lectura de la carta enviada per un tortosí, no té desperdici
• La vida dels altres, de David Cirici. Bon novela, explica la història d'un home que just al separar-se de la seva dona comença a tenir visions no controlades.. Però aquestes visions no són tals, sinó que veu i sent en el seu cap el que fan persones de Barcelona de qui no en coneix absolutament res i sense poder controlar ni el quan ni el qui veu i sent. Mica a mica es va enganxant a la vida dels altres, però... Bé, si en voleu saber més l'haureu de llegir. Jo us el recomano.
• Misses dites: un viatge perplex per la Catalunya creient, de Xavier Sust. Llibres amb alts i baixos, intenta ser un mini-anàlisi de diferents credos practicats a Catalunya. Escrit per un agnòstic reconegut (només començar el llibre ja ens ho adverteix) va fer-me riure en el seu anàlisi de la Missa del Gall al propi Montserrat (amb una auto-crítica als catalans inclosa), el descobriment dels mormons i la seva excursió a Puigcerdà, amb els gitanos catalans. No hi podia faltar menció al Barça, que és casi com una religió.
• Mentre Barcelona dorm, d'Emili Rosales. Molt bona novela, explica 48 hores de la vida de 3 personatges desde 4 punts de vista (els 3 propis personatges i un altre, que n'és la clau). Hi barreja història ficció (fet que m'encanta). Altament recomanable, parlen meravelles d'aquest escriptor.

Fa un parell de mesos, l'E. em va deixar uns llibres que va creure que m'agradarien, i a fe de Déu que ho va encertar. Ara que ja els he acabat, aquí van els comentaris:

• Més Plató i menys Prozac, de Lou Marinoff. Llibre que tracta d'explicar que l'aplicació de la filosofia a la vida diària ens pot ajudar a solucionar molts dels conflictes interns que tenim. M'ha sorprès molt agradablement, i he de dir que realment m'ha obert els ulls en alguns temes i m'he quedat amb ganes de saber-ne més. Possiblement buscaré altres llibres del mateix autor per aprofondir en els conceptes que planteja. Us el recomano (si us agrada mínimament la filosofia, malgrat no és imprescindible)
• El perfum, de Patrick Süskind. Aquest és un d'aquells llibres dels que sempre te n'han parlat bé però per aquells casuals mai m'havia llegit. Francament, m'ha impressionat. Em va enganxar des del principi i no vaig parar fins acabar-lo. Recomanable al 200%.
• Laia, de Salvador Espriu. Aquest ja el vaig comentar només acabar-lo.
• Jocs de corrupció, de Francesc Puigpelat. Novel.la que s'immersa en les corrupteles del poder i la premsa, molt amena de llegir. Ambientat a l'Estat Espanyol, sense dir noms propis se li entén tot :-)

I de moment això és tot. Val a dir que avui m'he passat per la llibreria Aura i amb 5 eurets he aconseguit cinc nous llibres... si és que dóna gust comprar cultura a aquest preu! :-)

Com que el darrer llibre que em vaig llegir no el vaig comentar aqui, ho faig ara aprofitant que n'he enllestit un altre. Curiosament, tots dos són d'autors catalans, cosa que no passa cada dia.

Continuant amb la temàtica guerra-civilista, vaig devorar Soldados de Salamina, de Javier Cercas. Un llibre ràpid de llegir, molt amè i escrit d'una forma molt peculiar. Com sempre, m'ha agradat el munt d'informació relativa a l'època de la Guerra Civil que proporciona. També es fa palès que els catalans, i espanyols, exiliats van ser claus a l'hora de lluitar contra el nazisme a Europa, i com en són els grans oblidats. De moment, estaria en el Top 3 dels llibres que més m'han agradat aquest any.

D'altra banda, m'he llegit Laia, un clàssic d'un escriptor clàssic català, Salvador Espriu. És una obra coral que explica la vida diària d'un poble mariner català, a principis de segle. He d'admetre que m'ha costat entendre el lleguatge que usa, ja que entre fer servir paraules antigues (o ja en desús) i el munt de noms propis de les professions relacionades amb el mar m'ha fet difícil la comprensió total. De totes formes, un llibre prou recomanable sobretot tenint en compte que es considera una de les obres mestres de n'Espriu.

Vaig conèixer G. Orwell de casualitat buscant llibres que parléssin de Catalunya a Amazon.com. Em va sobtar el títol: Homage to Catalonia, i el vaig comprar. El llibre em va impressionar molt i el vaig llegir robant-li hores al son. Quan el vaig acabar, el primer pensament que vaig tenir va ser "Ara entenc perquè l'avi no volia parlar mai de la Guerra Civil".

Aquell llibre va despertar en mi la curiositat per saber què va passar realment la Guerra Civil, i el següent llibre que em vaig comprar va ser For whom the bell tolls, d'E. Hemingway (un altre llibre imprescindible). Des d'aleshores, tota la literatura relacionada amb aquella època tan dura que m'ha caigut a les mans l'he devorat. I, lamentablement, cada cop entenc menys què va passar realment... però cada cop tinc més clar que la repressió després de la guerra havia de ser brutal per a eliminar, com efectivament va eliminar, qualsevol vestigi de la revolució començada i els seus ideòlegs e impulsors (els que el Partit Comunista va deixar vius, concretament).

 (Segueix)