desPensaments

Durant les darreres dues setmanes he estat fent una dura selecció de personal per dessignar el futur (ara ja actual) director d'una transnacional amb un pressupost per a l'any 2008 de 8.500milions d'eurus.

La candidatura vencedora m'ha convençut per diverses raons. La primera d'elles ha estat la seva nula experiència en el camp en què opera la nostra transnacional. En el seu CV s'observa que mai ha tingut contacte amb els productes amb els que treballem, i tampoc ha dirigit mai un equip de professionals com el nostre. No obstant, ha tingut una experiència breu i recent en la direcció d'una gran empresa no-transnacional amb un pressupost molt menor, que ha abandonat per finalització de contracte. Un altre dels punts favorables és la seva propera adquisició d'un compromís personal que li impedirà la dedicació exclusiva a la Direcció. En un període breu de temps, no més de 5 mesos, solicitarà la  baixa per atendre uns Assumptes Personals que no li permetràn exercir el seu càrrec. Aquest compromís adquirit li modificarà els hàbits de vida, sobretot en els horaris i la capacitat de desplaçar-se a les delegacions que tenim obertes a l'extranger, per lo que en cas de realitzar qualsevol visita aquesta haurà de ser breu i adequar-se a les necessitats adquirides.

Ha resultat totalment definitiva la poca simpatia que desperta en el Consell Directiu, malgrat les recomanacions que ha rebut d'empreses alienes al nostre treball.

Estic molt orgullós de la meva decisió i estic absolutament convençut d'haver escollit el millor dels currículums possibles. Ha estat una feina molt dura, hi havia gent molt qualificada i amb una àmplia experiència en el sector que aspirava al lloc de feina, però ara tothom em felicita per la meva decisió i m'aclamen com al líder que necessiten.

Per a qui li pugui interessar, el currículum vencedor ha resultat aquest, per a aquesta transnacional.

Doncs si, nosaltres juguem una lliga diferent però EI ha aconseguit el que cap altra força ha fet: ha doblat el número de vots rebuts. De 2.300 a pràcticament 5.000. Tremola Chacón, que d'aquí 9 eleccions i a aquest ritme ja tindrem 1.200.000 vots! La victòria està a només 30 anys vista! No defallirem! :-)

I aquests a veure si ara ja els queda clar el fracàs rotund de la seva estratègia i assumeixen que la pèrdua de vots a cada elecció és degut al seu pacte amb el diable (deixant de banda la història d'amor amb les cadires). I aquests altres val més que trobin algú amb més ganxu si volen tornar als nivells de fa 8 anys... que quan es morin els jubilats els quedarà poc vot, a aquest ritme.

M'hi he esforçat molt però no he sigut capaç de trobar 5 raons per aconsellar anar a votar :-). Així que ho redueixo en les meves 2 condicions per votar:

1. Circumscripció electoral única. Si tots som iguals, els vots han de valer el mateix visquis on visquis. I votis a qui votis.
2. Llistes obertes. Vull votar una persona, no una marca. Vull demanar-li explicacions a una persona, no a una marca. Vull felicitar a una persona, no a una marca. Vull que una persona sigui molt conscient que és allí per complaure'm a mi, i no al revés.

Com que això no és així el meu vot anirà a Escons Insubmisos i, quan no es presenti, a qualsevol grup extraparlamentari que es comprometi a no participar al circ.

M'acaben de comunicar que aquest any m'ha tocat ser segon president suplent de la mesa electoral. Segon president suplent! Shit you little parrot! A mi, que pensava votar per correu (algú o altre pensava votar, ni que fos al Partit de la Marihuana o com es diguin) perquè no em fotessin el dia enlaire.

En definitiva, que em tocarà estar a les 8 del matí a la constitució de la Mesa i com no fallin els dos que van devant meu ni cobraré ni hauré de fotre res més que matinar i putejar-me el diumenge estant aprop de la Mesa per si de cas. I ja m'han avisat que no intenti escaquejar-me perquè no hi ha motiu que m'eximeixi, excepte una operació quirúrgica. I si m'escaquejo m'enviaràn la Guàrdia Civil (o els Mossos) a buscar-me i arrestar-me (arrest major, diu que és la pena)

I em pregunto jo: això no podria fer gent que estigués a l'atur o voluntaris entusiastes de la democràcia participativa?

En fi, paciència i contrició. I un altre cop, mecagun la puta democràcia que no et respecta.

Si, darrerament m'ha agafat la ventolera de trobar-li 5 raons a tot. En contra del que diuen molts hi ha vàries circumstàncies que afavoreixen el vot al PP. Aquí en van 5:

• Perquè una cimera Obama - Acebes no tindria preu
• Perquè entre un mentider i un cabró prefereixo al cabró, que ataca de cara
• Perquè Espanya es trenca i necessita "tirites" (de plastilina?)
• Perquè potser així s'enduen en Duran a voltar pel món i el perdem de vista
• Perquè ERC ho necessita 
  

 

Fa temps que ho dic: la democràcia és el sistema polític a través del qual els menys preparats poden arribar fins la Presidència sense entendre ni un borrall de res. És ideal per a tots aquells sense escrúpols i a la recerca de l'enriquiment de l'ego i la cartera personals.

Pensem-hi: no et cal conèixer la Història ni els costums del territori que vols gestionar. No necessites una ideologia concreta ni integritat amb les teves idees. Pots optar a qualsevol càrrec de govern amb la força d'una minoria a qui has embaucat ja sigui amb el teu somriure o amb la promesa econòmica (directa o indirecta). Una minoria que et voti incondicionalment, la majoria sense arribar a analitzar el teu discurs ni les possibilitats de realització de les teves promeses. Només et cal tenir un bonic somriure, un bon guionista i cap mena d'escrúpol per a poder apunyalar per l'esquena (en el sentit figurat) a qui et vulgui negar el que tu creus que et mereixes. Per arribar a dalt cal matar (en sentit figurat novament) molta gent que et pot fer la competència, i ser un expert en l'art del xantatge (sense que es noti). Com es diu popularment, s'ha de ser molt fill de puta per arribar dalt.

Crec que els meus governants haurien de ser homes savis. Voldria gent formada en Humanitats i Economia, que conegués la Història d'on venim per entendre on anem i amb quins recursos ho podem fer. Voldria gent amb coneixements del dia a dia de la majoria de la població, que anés a comprar al Mercat, que es mogués amb Transport Públic i esmorzés al forn del costat de casa. Voldria gent que em donés confiança i a qui veiés absolutament convençut i conseqüent amb es seus principis. Gent que em pogués dir què pensa fer i que, arribat el moment, ho fes. Gent sencera, conseqüent, preparada i ferma en els seus ideals i decisions.

I no obstant, em trobo amb simpàtics candidats profidén que em menteixen sense rubor i que, arribat el moment, fan el que meś els hi interessa. Sense tenir en compte el que abans havien dit.

Voldria líders capaços d'arrossegar fins i tot a aquells amb qui no comparteixen ideologia. N'hi ha alguns, pocs, però són massa prudents per saltar a l'arena política. Se'ls cruspirien els "mandamases" actuals. No es pot lluitar contra qui no té principis. Aquells a qui jo seguiria ho saben. I es dediquen a coses millors.

Jo també.

Mirava l'altre dia les persones que administren aquest nostre petit país i me'ls imaginava dirigint grans empreses. Per exemple, en Montilla dirigint Planeta. En Carod, a La Caixa. En Saura portant Gas Natural. El Corbacho a Laboratoris Esteve. En Duran, per exemple, a Agbar. En Sirera portant Abertis? Caprabo per a Mas.

Me'ls imaginava i no els veia portant aquestes empreses, no. Administrar tants diners i tants interessos no és gens senzill i cal tenir una bona preparació i molt d'instint. Apart de perfils polítics i contactes  solvents per afrontar operacions delicades.

I em vaig esborronar al pensar que tots aquests que no estàn preparats per portar una empresa en canvi els deixem portar un país, que és cosa molt més complicada. És com si a la política hi anés a parar el restu, allò que l'empresa privada es sacseja perquè no serveix.

Vaja, que o porten un país o no són ningú. Quina angoixa.

Amb l'avantatge que proporciona el temps, resulta interessant veure el vídeo de la cançó que els de Polónia es van empescar la nit de Cap d'Any de 2006 :-)

 

Sens dubte, el crit que més vegades he sentit avui. Només amb l'excepció d'IC-Els Verd-EUiA, tots els altres de la tribu ho repetien de forma espontànea. Semblava que  tombar Pl.Urquinaona per enfilar la  Via Laietana donava ànims a qui de cop veia la riuada dirigint-se al mar, i el crit sorgia de forma natural, de molta gent aparentment diferent.

No podia deixar de meravellar-me mentre vèiem incorporar-se gent i més gent a la manifestació. I allà lluny la serp que es dirigia al mar romania immòbil, aparentment immune.

Fotografia: Vilaweb 

 

Potser tenen raó, i encara som més del que diuen i creuen. ;-)

Aquestes darreres dues setmanes fent zapping m'he trobat amb bastants debats al voltant de l'estat de les infraestructures catalanes i, més concretament, de l'arribada del TGV a Barcelona. Evidentment cada ú hi diu la seva i té les seves preferències però hi ha dos fets en el que tots (o pràcticament) han coincidit:

1. L'entrada del TGV a Barcelona per Sants és un disbarat
2. Equivocació en les prioritats, ja que lo fonamental era preparar Rodalies per al s.XXI
   

En els programes que he vist no hi havia polítics (si hi fóssin segurament no m'hi hauria aturat) i per això em sobtava l'unanimitat en aquests dos punts. Al meu entendre són evidents. Per a qualsevol persona que s'hagi de moure per la zona metropolitana en transport públic, segurament també és evident.

Ara bé, la dada que jo desconeixia era que la decisió de fer entrar el TGV a Barcelona per Sants fou presa a través d'un gran pacte entre Estat, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. És més, quan fou decidit a Madrid hi governava el PP, a la Generalitat CiU i a l'Ajuntament PSC+ERC+IC. És a dir, tots.

Em pregunto què haurien decidit si els alts càrrecs es moguessin en transport públic com els ciutadans, en comptes d'anar en cotxes oficials.