Ja havien passat dos dies i li feia angunia tornar per aquells carrers que la van veure crèixer. Cada any li passava el mateix, quan acabaven les Festes de Gràcia, una mena de nostalgia absurda la envaïa, barrejada amb una certa dosi d'alleujament, de pensar que havia gaudit al màxim aquella setmana però que per fi descansaria tal i com el seu cos li demanava. L'edat començava a pesar-li però encara aguantava les anades i vingudes d'aquells que la viuen en tots els bons sentits. Però veure aquells carrers tan plens de vida, de sobte buits i sense els seus guarnits la feia sentir un pél trista perquè deixava enrere bons moments, grans converses, noves amistats i també vells records d'èpoques passades. Potser per això aquells dies es quedava a casa recluïda, intentant tornar a la rutina, al dia a dia i deixar a la memòria la gran feina d'emagatzemar imatges i situacions que recomforten i que, com els amors més turtouosos, saps apreciar un cop ja han passat i assimilat.
Cada cop que entrava per la porta del laboratori i veia la seva taula plena de probetes, tubs d'assaigs, erlenmeyers...no sabia per on començar. Aquella investigadora sense renom tenia un dels pitjors dons per a un científic, no tenia mesura. No era capaç de trobar la dosi exacta. Quan evocava les diferents substàncies o bé es quedava curta o bé massa llarga i recordava allò que li deien a casa de petita: "Tots els extrems fan mal, noia!". Els seus experiments resultaven ser aberracions descontrolades, desastres incurables que no resolien absolutament res. Però un dia va decidir canviar fòrmules, oblidar les que tenia apreses, va trobar substàncies que fins aquell moment no havia probat i que pràcticament desconeixia i d'aquesta manera va oblidar tot allò que havia aprés i va refer els seus experiments, de nou. Va trobar la dosi exacta, la justa i necessària per a solucionar tot allò que investigava. I d'aquesta manera va reeixir en el món dels científics basant-se amb productes simples i nous. Sense complicacions.
La revetlla de Sant Joan és una d'aquelles festes que sempre intentes celebrar-la. Caient en el tòpic de que t'ho has de passar bé, busquem diferents opcions, cadascú al seu gust. Però dins d'aquests tòpics, Sant Joan és una nit que ve de gust sortir, no com el Cap d'Any que moltes vegades et quedes a casa mirant algun programa absurd i sense gràcia. Les revetlles sempre són a l'aire lliure, amb música, gent que balla, els petards (encara que no t'agradin)... criden a que surtis al carrer i quedis amb els amics ni que sigui per anar a fer una cervesa. Però cada any passa el mateix... on anem? Vas preguntant a tothom que coneixes, recopiles les diferents informacions i ... el matiex dia acabes decidint-ho perquè el cert és que l'únic que vols és viure i veure la revetlla durant una estona. Així que si algú em vol ajudar a recopilar informacions sobre alguna revetlla per a què ho pugui decidir unes hores abans us estaré molt agraïda!!!!
Passejar-se per la Vila, sobre les deu, onze del matí li encantava. Recorre aquells carrerons estrets, mirar la gent que esmorzava a les terrasses de les places, veure els comerços de tota la vida que intentaven resistir a les botigues fashions, asseure's en un banc cinc minuts a fer un cigarret i seguir de camí cap a la feina. Feia temps que no ho feia, però. Aquest era un dels plaers que havia perdut. De fet no era la única cosa que havia perdut aquell any; bàsicament ella estava perduda. No sabia ni el com ni el perquè però d'un temps ençà semblava que les coses no acabaven de posar-se a lloc. Quan era més jove, tenia la impressió que passava de puntetes per damunt de la vida, ara es sentia volar per damunt d'ella, a la deriva. Els problemes en forma de granets de sorra havien fet assamblea i havien decidit formar una enorme duna enmig del seu camí cap a la felicitat.
Algú li havia dit que provés coses nove, que es distragués, potser...marxar a l'estranger, potser apuntar-se a algun esport o fer alguna aventura... Quan va passar per davant de l'aparador ho va veure clar, bé de fet, clar no seria la paraula, diguem que ho va veure: "Vine a saltar en paracaigudes!"...Vaja, potser allò,...no sabia si seria el més adequat, ella, dona de costums, rutines i tradicions ancestrals...però perquè no? Va decidir provar-ho.
Un cop fetes totes les preparacions i pràctiques, després de molt patir i gastar-se els pocs diners que aquella feina li donava, va arribar el gran dia. Dalt de l'avió les ungles s'havien tornat inexistens i es rossegava les pells casi fent-se sang. Davant la porta... aquella immensitat.... aquella alçada sota els seus peus, i de cop...ja queia, i queia.... i el cert és que aquella sensació no li aportava res de nou, era el mateix que havia fet fins ara, caure, al buit. Per uns moments va sentir-se decepcionada però el paracaigudes es va obrir i els seus peus van trepitjar aquell terra gloriós i en ella va nèixer un bri d'esperança. Potser si que queia, però potser algun dia la seva ment, ella mateixa obriria aquell paracaigudes imaginari i tocaria, per fi, de peus a terra.
M'agradaria poder creure la meitat de les grans mentides que ens envolten, perquè aleshores seria més feliç.
Voldria sentir la meitat de les grans sensacions que experimento, perquè potser aleshores les creuria més reals.
Destijaria veure amb uns altres ulls les persones que m'han ferit, perquè les consideraria persones i no simples èssers inmunds.
Donaria el que fos per ser la meitat d'injusta amb aquells qui no s'ho mereixen.
M'encantaria poder dedicar la meitat de les paraules que no dedico a aquells que m'ho donen tot.
Saltaria d'alegria si pogués ser la meitat d'ingenua del que he estat sempre.
Cridaria d'eufòria si les paraules que intento expressar són la meitat de bones de les que passen pel meu cap.
Em sentiria esplendorosa si les coses sorgíssin la meitat del que jo les he imaginat.
Auguro una meitat de qualitat.
Últimament sembla que totes les coses importants duguin un iman i s'ajuntin totes el mateix dia. Segurament deu ser una d'aquelles lleis tan famoses d'en Murphy, però resulta realment estressant. Avui estrenem l'obra de teatre que tant ens ha costat d'aconseguir. La companyia sensecua vam nèixer ara deu fer un any, disposades a fer una obra de teatre (força coneguda, perquè no dir-ho!). Amb poca experiència i sense direcció llegiem i llegiem el paper, feiem algun exercici d'improvització, i en general ens ho passàvem bé. Però la cosa es va anar fent més seriosa, vam començar a assajar a consciència, en un teatre i vàrem buscar un director. Avui, és l'estrena i els nervis són a flor de pell. Ara mateix, sóc a punt d'entrar a fer un exàmen i quan surti corrent cap a Badalona!!! Esperem que la merda ens acompanyi i que la claca que portem estigui ben subornada!!!
Entra una noia adolescent en escena. Du una indumentària pròpia d'algun estil concret, cabells llargs que li tapen la cara, pràcticament. Seu a la cadira i agafa un full en blanc i un retolador vermell que hi ha damunt la taula. Comença a dibuixar un cor, amb la mateixa precisió que una nena de tres anys. Al cap d'uns minuts, pel lateral de l'escenari, apareix un noi. També adolescent. Inexpressiu, barbamec i que camina encorbat. Es mira el dibuix, li pren dels dits a la noia, en fa una pilota, quasi perfecta, i el llença al públic. La gent xiula, recull la bola i li retorna a la noia. Ella, amb cura però tremolosa, desplega el paper i l'allisa amb parsimonia. El noi, sense pensar-s'ho gaire, el torna a agafar, però aquest cop, abans de llençar-lo el trepitja amb força. La multitud de la sala l'escridassa, i l'home d'ulls blaus de la primera fila li torna el full a la noia. Ella torna a desplegar-lo, amb la mateixa cura d'abans (ara menys tremolosa) enganxa algun tros trencat i se'l torna a mirar. El noi, quasi expressant alguna cosa, estripa el cor en mil bocins i els deixa volar per damunt de tots els present al teatre. Tots criden i s'organitzen per trobar-ne tots els trossets. Quan ho han aconseguit els entreguen a la noia. Ella treu cinta adhesiva, de ves a saber on, i en fa el trencaclosques amb certa dificultat. Ell, se la mira, els ulls es tornen petits i el front es concentra en una petita arruga entremig dels dos ulls, que semblen mostrar alguna petita espurna de ràbia. Torna a agafar el tros de paper i fa el mateix procediment, però aquest cop crema els pedaços i les cendres les bufa al públic. Surt d'escena. La noia ( cap cot) també.
Després d'uns minuts apareix una dona. Cabells llargs, pentintas enrere; entra cerimoniosa i es dirigeix a la taula directament. Duu llapis a la mà i un full. Comença a dibuixar un cor que sembla tret d'un llibre d'anatomia humana. Quan acaba, mira cap al lateral de l'escenari, un, dos, tres segons. S'abaixa el teló. El públic...aplaudeix.
Es troba als peus de l'escala. Des d'allà no és capaç de veure quants graons hi ha, no s'ho pot arribar ni a imaginar. Només la veu i pensa que li fa mandra pujar-hi tot i que tothom li diu que el que hi trobarà al capdemunt és espectacular. Però no és del tot cert.
Al capdemunt de l'escala no hi ha un paisatge meravellós, no més que el que ara veu al seu voltant.
Al capdemunt de l'escala no trobarà més felicitat que la que ara pot tenir.
Al capdemunt de l'escala no hi haurà algú diferent que l'esperi amb els braços oberts.
Al capdemunt de l'escala no descobrirà més veritats que les que ara pot saber.
Al capdemunt de l'escala no farà amics nous que la omplin més que els d'ara.
Al capdemunt de l'escala no descobrirà més facetes d'ella mateixa.
Però ella no ho sap. No sap que quan hagi pujat tots els graons no trobarà res de nou, però si que aprendrà a valorar el que veurà quan es giri, el que hi ha al peu de l'escala.
Ara a la facultat ens fan llegir Mirall Trencat de la Mercè Rodoreda. No és una comedia, certament, però l'altre dia em va fer riure; i és que vaig trobar una petita al·lusió sobre els graciencs...és la Marieta, una de les minyones de la casa que és de Gràcia, i diu que té un xicot de Cadaqués.
" Només m'ha fet un petó, i encara molt espantat. Li vaig dir que no hi tornés" Després afegia una mica trista: " Si en comptes de ser de Cadaqués fos de Gràcia, les coses anirien més de pressa, perquè els de Gràcia van més de dret al gra".
Sense comentaris.... 
Després de pujar les escales es troba amb una gran esplanada; el vent hi bufa amb força i li esbalota els cabells. Els grans espais l'estorben, la fan sentir petita, insignificant, potser perquè necessita abarcar tot allò que l'envolta i es sent impotent davant la immensitat. A vegades pensa que és perquè ha viscut sempre en una vila de carrers estrets i cases velles, una vila que respira llibertat per tot arreu, que respira un sentiment que, només alguns privilegiats amb un cor gracienc, poden tenir. Acostumada a petits espais, doncs, la seva nova vida se li fa difícil en un barri de grans avingudes i rascacels, on els cotxes circulen a tota velocitat i on les places es poden contar amb els dits d'una mà. Però s'hi acostuma mica en mica, perquè aquest cop l'aire porta una llibertat diferent i també molt important, la seva, la que ha construit al llarg dels anys.
Avui, quan m'he llevat, els raigs de sol entraven sense permís dins la meva habitació. No hi estava habituada però tampoc m'ha molestat. D'alguna manera això ha suggestionat el meu dia, l'ha fet més actiu, més plener. A vegades, les petites coses que ens envolten fan que el dia que neix sigui radiant... Això m'ha fet pensar en la predestinació dels moments, en aquell èsser causal que anomenem destí, per als qui volem pensar que les coses no passen perquè si. Com a aprenent de filòsof no he arribat a una resolució clara i contundent, sinó a una simple divagació sobre el perquè, el com, el quan...però, simple i complicadament a la vegada això m'ha fet sentir bé, viva, present.
Aquest any ha començat potent la secció de gralles i tabals dels Castellers de la Vila de Gràcia. De sobte, ha marxat gent a qui trobarem a faltar i n'ha vingut de nova amb moltes ganes d'aprendre. Això és molt bo, però és una pena que no tinguem prou temps ni espai per a poder donar les classes que es mereixen. Sempre hi ha la opció d'assajar a casa però la gralla és un instrument poc agraït per tocar en un lloc tancat, tot i que diuen que si toques dins d'un armari amb roba el so s'amortigüa!
El cert és que he de dir una cosa a favor dels aprenents de gralla i és que, en el fons, són millors que els dels altres instruments. Qui no ha hagut d'aguantar les escales del veí o veïna que està aprenent a tocar el piano? A mi sempre em deien que més val un mal veí que un aprenent de violí... però un graller, quan comença no estarà hores i hores tocant la gralla, el llavi es cansa, s'acaba la bufera... Així que, si teniu un aprenent de gralla com a veí tingueu paciència, siusplau, així ajudareu a mantenir un instrument tradicional de so poc agraït.
La dona de mirada fosca espera l'autobús. Pensativa, amb els ulls fixos al terra i l'arruga de la preocupació destacant-li el front. Per primer cop a la vida es sent lliure però aquesta llibertat és tan efímera, tan volàtil que la fa tornar altre cop vulnerable.
El seu voltant ha canviat. Es sorprén d'ella mateixa, de com s'ha habituat tan ràpid a una nova casa, a una nova situació, a uns sentiments que havia oblidat, a sensacions que fins ara li semblaven llunyanes. El cert és que, fins ara, vivia una vida que no li pertanyia però que havia cregut seva i s'hi havia aferrat amb totes les seves forces, per por al canvi.
