BRUIXETA

M'agradaria poder creure la meitat de les grans mentides que ens envolten, perquè aleshores seria més feliç.

Voldria sentir la meitat de les grans sensacions que experimento, perquè potser aleshores les creuria més reals.

Destijaria veure amb uns altres ulls les persones que m'han ferit, perquè les consideraria persones i no simples èssers inmunds.

Donaria el que fos per ser la meitat d'injusta amb aquells qui no s'ho mereixen.

M'encantaria poder dedicar la meitat de les paraules que no dedico a aquells que m'ho donen tot.

Saltaria d'alegria si pogués ser la meitat d'ingenua del que he estat sempre.

Cridaria d'eufòria si les paraules que intento expressar són la meitat de bones de les que passen pel meu cap.

Em sentiria esplendorosa si les coses sorgíssin la meitat del que jo les he imaginat.

Auguro una meitat de qualitat.  

Últimament sembla que totes les coses importants duguin un iman i s'ajuntin totes el mateix dia. Segurament deu ser una d'aquelles lleis tan famoses d'en Murphy, però resulta realment estressant. Avui estrenem l'obra de teatre que tant ens ha costat d'aconseguir. La companyia sensecua vam nèixer ara deu fer un any, disposades a fer una obra de teatre (força coneguda, perquè no dir-ho!). Amb poca experiència i sense direcció llegiem i llegiem el paper, feiem algun exercici d'improvització, i en general ens ho passàvem bé. Però la cosa es va anar fent més seriosa, vam començar a assajar a consciència, en un teatre i vàrem buscar un director. Avui, és l'estrena i els nervis són a flor de pell. Ara mateix, sóc a punt d'entrar a fer un exàmen i quan surti corrent cap a Badalona!!! Esperem que la merda ens acompanyi i que la claca que portem estigui ben subornada!!! 

Entra una noia adolescent en escena. Du una indumentària pròpia d'algun estil concret, cabells llargs que li tapen la cara, pràcticament. Seu a la cadira i agafa un full en blanc i un retolador vermell que hi ha damunt la taula. Comença a dibuixar un cor, amb la mateixa precisió que una nena de tres anys. Al cap d'uns minuts, pel lateral de l'escenari, apareix un noi. També adolescent. Inexpressiu, barbamec i que camina encorbat. Es mira el dibuix, li pren dels dits a la noia, en fa una pilota, quasi perfecta, i el llença al públic. La gent xiula, recull la bola i li retorna a la noia. Ella, amb cura però tremolosa, desplega el paper i l'allisa amb parsimonia. El noi, sense pensar-s'ho gaire, el torna a agafar, però aquest cop, abans de llençar-lo el trepitja amb força. La multitud de la sala l'escridassa, i l'home d'ulls blaus de la primera fila li torna el full a la noia. Ella torna a desplegar-lo, amb la mateixa cura d'abans (ara menys tremolosa) enganxa algun tros trencat i se'l torna a mirar. El noi, quasi expressant alguna cosa, estripa el cor en mil bocins i els deixa volar per damunt de tots els present al teatre. Tots criden i s'organitzen per trobar-ne tots els trossets. Quan ho han aconseguit els entreguen a la noia. Ella treu cinta adhesiva, de ves a saber on, i en fa el trencaclosques amb certa dificultat. Ell, se la mira, els ulls es tornen petits i el front es concentra en una petita arruga entremig dels dos ulls,  que semblen mostrar alguna petita espurna de ràbia. Torna a agafar el tros de paper i fa el mateix procediment, però aquest cop crema els pedaços i les cendres les bufa al públic. Surt d'escena. La noia ( cap cot) també.

Després d'uns minuts apareix una dona. Cabells llargs, pentintas enrere; entra cerimoniosa i es dirigeix a la taula directament. Duu llapis a la mà i un full. Comença a dibuixar un cor que sembla tret d'un llibre d'anatomia humana. Quan acaba, mira cap al lateral de l'escenari, un, dos, tres segons. S'abaixa el teló. El públic...aplaudeix.  

Es troba als peus de l'escala. Des d'allà no és capaç de veure quants graons hi ha, no s'ho pot arribar ni a imaginar. Només la veu i pensa que li fa mandra pujar-hi tot i que tothom li diu que el que hi trobarà al capdemunt és espectacular. Però no és del tot cert.

Al capdemunt de l'escala no hi ha un paisatge meravellós, no més que el que ara veu al seu voltant.

Al capdemunt de l'escala no trobarà més felicitat que la que ara pot tenir.

Al capdemunt de l'escala no hi haurà algú diferent que l'esperi amb els braços oberts.

Al capdemunt de l'escala no descobrirà més veritats que les que ara pot saber.

Al capdemunt de l'escala no farà amics nous que la omplin més que els d'ara.

Al capdemunt de l'escala no descobrirà més facetes d'ella mateixa.

Però ella no ho sap. No sap que quan hagi pujat tots els graons no trobarà res de nou, però si que aprendrà a valorar el que veurà quan es giri, el que hi ha al peu de l'escala.

Ara a la facultat ens fan llegir Mirall Trencat de la Mercè Rodoreda. No és una comedia, certament, però l'altre dia em va fer riure; i és que vaig trobar una petita al·lusió sobre els graciencs...és la Marieta, una de les minyones de la casa que és de Gràcia, i diu que té un xicot de Cadaqués.

" Només m'ha fet un petó, i encara molt espantat. Li vaig dir que no hi tornés" Després afegia una mica trista: " Si en comptes de ser de Cadaqués fos de Gràcia, les coses anirien més de pressa, perquè els de Gràcia van més de dret al gra".

Sense comentaris....

Després de pujar les escales es troba amb una gran esplanada; el vent hi bufa amb força i li esbalota els cabells. Els grans espais l'estorben, la fan sentir petita, insignificant, potser perquè necessita abarcar tot allò que l'envolta i es sent impotent davant la immensitat. A vegades pensa que és perquè ha viscut sempre en una vila de carrers estrets i cases velles, una vila que respira llibertat per tot arreu, que respira un sentiment que, només alguns privilegiats amb un cor gracienc, poden tenir. Acostumada a petits espais, doncs, la seva nova vida se li fa difícil en un barri de grans avingudes i rascacels, on els cotxes circulen a tota velocitat i on les places es poden contar amb els dits d'una mà. Però s'hi acostuma mica en mica, perquè aquest cop l'aire porta una llibertat diferent i també molt important, la seva, la que ha construit al llarg dels anys.

Avui, quan m'he llevat, els raigs de sol entraven sense permís dins la meva habitació. No hi estava habituada però tampoc m'ha molestat. D'alguna manera això ha suggestionat el meu dia, l'ha fet més actiu, més plener. A vegades, les petites coses que ens envolten fan que el dia que neix sigui radiant... Això m'ha fet pensar en la predestinació dels moments, en aquell èsser causal que anomenem destí, per als qui volem pensar que les coses no passen perquè si. Com a aprenent de filòsof no he arribat a una resolució clara i contundent, sinó a una simple divagació sobre el perquè, el com, el quan...però, simple i complicadament a la vegada això m'ha fet sentir bé, viva, present.

Aquest any ha començat potent la secció de gralles i tabals dels Castellers de la Vila de Gràcia. De sobte, ha marxat gent a qui trobarem a faltar i n'ha vingut de nova amb moltes ganes d'aprendre. Això és molt bo, però és una pena que no tinguem prou temps ni espai per a poder donar les classes que es mereixen. Sempre hi ha la opció d'assajar a casa però la gralla és un instrument poc agraït per tocar en un lloc tancat, tot i que diuen que si toques dins d'un armari amb roba el so s'amortigüa!

El cert és que he de dir una cosa a favor dels aprenents de gralla i és que, en el fons, són millors que els dels altres instruments. Qui no ha hagut d'aguantar les escales del veí o veïna que està aprenent a tocar el piano? A mi sempre em deien que més val un mal veí que un aprenent de violí... però un graller, quan comença no estarà hores i hores tocant la gralla, el llavi es cansa, s'acaba la bufera... Així que, si teniu un aprenent de gralla com a veí tingueu paciència, siusplau, així ajudareu a mantenir un instrument tradicional de so poc agraït.  

La dona de mirada fosca espera l'autobús. Pensativa, amb els ulls fixos al terra i l'arruga de la preocupació destacant-li el front. Per primer cop a la vida es sent lliure però aquesta llibertat és tan efímera, tan volàtil que la fa tornar altre cop vulnerable.

El seu voltant ha canviat. Es sorprén d'ella mateixa, de com s'ha habituat tan ràpid a una nova casa, a una nova situació, a uns sentiments que havia oblidat, a sensacions que fins ara li semblaven llunyanes. El cert és que, fins ara, vivia una vida que no li pertanyia però que havia cregut seva i s'hi havia aferrat amb totes les seves forces, per por al canvi.

Per fi ens hem trobat. Després de tants anys... no era ben bé com me la imaginava però la nostra trobada ha superat les expectatives. L'emoció i el que sentiria han estat sublims. Hem entrat en un bar i com si fóssim amigues des de petites hem estat hores i hores xerrant. Ens haviem de posar al dia. L'alcohol fluia per les venes igual que les històries dels nostres llavis. Increïblement, ha viscuts el mateix que jo però des d'altres perspectives. M'ha confessat que tot sovint m'observava, de lluny; simplement per saber com m'anava. He hagut de reconèixer que jo feia el mateix, no me n'he pogut estar. Després de xerrar hem començat a planejar, a decidir que fariem plegades, quins serien els nostres projectes comuns, les nostres il·lusions, què constuïriem de nou i bo. La meva vida i jo, hem pactat estar juntes i no separar-nos mai.

Espero. La sala és plena de gent que també...espera. Ens envolten prestatges i més prestatges de fusta plens de revistes de tot tipus classificades per temàtiques i ordenades alfabèticament. De fet, més que una sala d'espera sembla una biblioteca si no fos perquè al fons hi ha una televisió on passen pel·lícules sense parar.

Els pacients i els impacients esperen: cadascú fent honor al seu nom. Hi ha una dona que es mossega les ungles i es deixa els dits en carn viva. Abans duia un anell;encara té una marca blanca circular a l'anul·lar. Al seu costat, un home calb fa mots encreuats amb paciència envejable. Es nota que porta estona en la mateixa postura. Una noia jove passa les fulles d'una revista del cor amb ràbia, esbufegant. Mira el mòbil, una i altra vegada, deu esperar la trucada d'algú.  L'home del barret pica amb el peu a terra cada tres minuts. Porta estona allà però no ha volgut seure...segur que el proper és ell. Se senten uns roncs: és un noi jove. S'ha adormit tot mirant la televisió, està convençut que ,amb la mala sort que té sempre, serà l'últim i ha preferit fer una becaineta. 

I molts d'altres que usen diferents estratègies per passar l'estona o per desesperar-se. Jo, entremig de tots ells, provo tots els mètodes...però sobretot els observo.

De sobte s'obre la porta de la consulta: en surt un noi amb cara de satisfet, alleujat. Rere seu, el doctor Temps que cura les ferides es mostra orgullós de la feina feta i crida: "El següent! ".

Hi ha un grup que sempre m'ha emocionat bastant: Luar na lubre.

No ho podré entendre mai. Perquè les universitats no contemplen que els estudiants treballin? Perquè les carreres estan pensades única i exclusivament per gent que té 18 anys, que viu a casa els seus pares i que aquests els hi paguen els estudis?

Si realment només són ells els únics amb drets universitaris doncs que no ens haguéssin deixat matricular, no? I jo no em puc queixar. La meva feina em permet una flexibilitat horària envejable per a alguns dels meus companys, però de totes maneres, sempre que has de fer una tutoria, una pràctica, etc. sempre, sempre és en horari laboral. Vaja, i no demanis pas que et donguin un altre horari, no. Has de demanar festa a la feina, amb la qual cosa no et paguen aquell dia i això vol dir menys diners per a pagar els teus estudis. 

La pública encara!! Diuen que les privades és pitjor. No contemplen que tu treballis, això si, contemplen que ho paguis tot a final de mes.

En definitiva: Indignant!!!