Assajos sobre la realitat

Després de tantes aportacions sobre les picotades dels galls francesos a la tropa de Luis Aragonés em penso que no puc afegir res més sense que em repeteixi més que els contertulians de La Sexta. Però avui no em resisteixo a ensenyar-vos una 'freakada' que he descobert a la xarxa i que ens arriba del Japó. Mentre aquí els programes de càmera oculta són d'allò més innocents, al país d'Oliver i Benji aquest tipus d'espais són d'allò més expeditius. Si tens un mal de ventre, compte allà on t'asseus...

Si pots parar de riure, avisa'ns. De moment, amb els de la feina ja portem unes quantes hores rient

Igual que passa amb el piromusical de la Mercè o les primeres llums de nadal als carrers, molts barcelonins viuen compulgits fins que no reben a casa els catàlegs de productes Ikea amb que la companyia de l'home més ric d'Europa (segons la revista Forbes), Ingvar Kambrad, ens ofereix mobles i productes de menatge a baix cost. Qui no té una estanteria Billy o unes pràctiques cadires Nick? Ara per ara, a les més que qüestionables condicions laborals dels operaris que fabriquen les peces arreu del món, se suma una denúncia que ha donat a conèixer la Plataforma per a la Llengua. Oh, sorpresa! El senyor Ikea no envia els catàlegs en llengua catalana a les nostres llars.

Sí, senyor, Acebes. Les forces del mal s'han unit contra vostè i el seu partit per conxorxar-se contra el Partit Popular del qual és secretari general després d'haver fet una excel·lent gestió al capdavant del ministeri de Propaganda, perdó, d'Interior. Nacionalistes, independentistes, socialistes, jueus i masons s'han reunit recentment per com vostè diu "treure el PP de la vida pública i política". Espanya s'està balcanitzant i els seus, profetes de la veritat oculta, ho anuncien, tot i els intents d'aquesta 'coalició diabòlica' que s'intenta carregar el prestigi de la unitària nació espanyola.

"Welcome to Tijuana, tequila, sexo y marihuana", deia Manu Chao en un cançó que localitzava un paradís terrenal amb les millors virtuts i on no hi havia lloc pel PP, el koala o els politonos. Però aquesta regió de la Baixa Califòrnia no és un lloc on es trobin les portes del cel sinó més aviat són les portes de l'Infern. Zona fronterera, Tijuana és el territori on les grans multinacionals esclavitzen la població i el medi ambient amb les anomenades maquilas, grans fàbriques on els drets humans i les mesures sostenibles no existeixen.

Josep Termes té una bona planta física i intel·lectual. És pròxim i planer, un catedràtic que comparteix paraules a la televisió amb altres contertulians però també gran investigador de la història local, cercant els records en converses amb vells fadrins que es pot trobar enmig del camp. Podríem dir que un historiador ha de saber parlar bé, però per sobre de tot, ha de saber escoltar, i en Termes té bones orelles. La seva és una vida sorgida des del Camp d’en Grassot, compartit en el cor per La Fatarella, el poble de la seva família. Exerceix de gracienc però ha anat més enllà estudiant la història política d’aquest país. Anarquisme, federalisme, nacionalisme o, per sobre de tot, catalanisme, són espais comuns en els seus llibres i en els seus discursos, encerclats per la pedagogia i la modèstia. Els amics del Club Excursionista de Gràcia li van retre un homenatge però ell s’espanta la vanitat de les espatlles i pensa que hi ha persones més idònies per aquests actes. Aquest és un petit homenatge a, com diria Josep Pla, “un homenot gracienc”.

Article publicat a L'Independent de Gràcia, el juny de 2004

Si, no, si, no, si, no... desfullem la margarita i ens quedem igual, sense saber què representa aquest nou Estatut perquè per molt que algun ens ho vulgui explicar aquests dies ens queda la sensació que el que es decideix és més aviat té en certa part a veure amb el futur govern de la Generalitat. Seria útil però que ens fixéssim en un dels punts més calents dels darrers temps, l'habitatge. El nou Estatut reconeix com a dret l'accés a un habitatge digne. També exigeix als poders públics la posada en marxa de mesures perquè les persones que no disposen de recursos suficients en puguin disposar.

Això és el que em produeix la participació de la selecció espanyola en el Mundial d'Alemanya que enguany s'inicia a principis de juny. Segurament és veritat que és ser il·lusos creure que Espanya pot fer quelcom de profit en aquest campionat però el futbol no són matemàtiques i així sempre permet que seleccions com Corea del Sud o Suècia hagin tingut bones participacions en els darrers mundials, sense que ningú les posés a les travesses. Fer pronòstics és molt mésdifícil que crispar l'ambient futbolístic afegint la component ideològica a tot plegat. Si Tunísia guanya Espanya apareixeran pintades a les parets de la vila felicitant aquest país del Magrib però em penso que la política ha de deixar pas a l'esència de l'esport, el joc d'onze contra onze.

Per què no deixem les coses clares d'entrada? Odio Eurovisió i el concurs de pop kistch infantiloïde és un caspa tremenda que més que fer consciència europea ens porta els pitjors cantants del continent a uns escenaris que no es mereixen. Que algun dia sonés la campaneta amb el Waterloo d'Abba no justifica que les televisions del continent escalfin els seus pressupostos amb brillantines, camises florejades i decorats de mil bombetes. En un temps passat, Espanya s'obria una mica, ni que fos uns mil·límetres a les llums de l'Europa de les cançons però els temps de Massiel i Salomé són tan pretèrits (però tant) que penso que les dues formen part de l'atrezzo als baguls de RTVE, al costat de les marionetes d'Herta Frankel.