desPensaments

A TV3, malgrat tot s'hi poden trobar uns programes excel.lents. I l'últim que he descobert és el de Herois Quotidians, un exercici de surrealisme absolutament reeixit. Entenc que és una aposta arriscada perquè el públic potencial és possiblement més reduït que no pas l'audiència prevista per a reality shows. Així que no sé quant de temps durarà,  però val la pena veure'l i disfrutar tot el seu sarcasme que desprèn. És molt bo saber-se riure d'un mateix, i fer-ho amb aquesta acidesa deu estar a l'alçada deben  pocs.

De tots els reportatges que he vist em quedo però amb el del cantautor de dretes, el genial Ramón Muñoz. Possiblement perquè el vaig veure primer a internet que no pas a la tele, admeto que fins al pràcticament al final no vaig entendre que era un fake, un divertimento sublim. :-)

Per veure'l a tv3alacarta, fes click a la imatge:

 

Per saber qui és el tal José María Pemán del títol ho expliquen a la wikipedia (castellà). Una joia d'home ;-)

 

L'altre dia em vaig trobar aquesta pintada just devant el mercat de l'Abaceria Central. Ignoro si ho va escriure un home o una dona, però té la seva gràcia:

 

 

 

Fa aproximadament un lustre les eleccions a la Generalitat van dibuixar un panorama molt obert. En Pujol s'havia retirat i en Mas no era el mateix, el PSC havia jugat la carta Maragall a fons sense aconseguir tenir més escons que CiU i ERC havia recollit els fruits de l'equidistància. Els electors van deixar-ho tot obert i els tocava als partits pactar qui seria el president. ERC va jugar la seva carta i conscient que era l'únic que podia fer president a l'un o l'altre es va deixar estimar i al final va decidir: PSC.

L'entrada del PSC a la Generalitat i a tots els òrgans de poder ha resultat un desastre per la nació catalana. Poquet a poquet, sense presses i sense pauses han anat destruïnt els referents nacionals catalans, desdibuixant el país i escenificant Catalunya en una regió. Són bons, molt bons fent la seva feina i portant l'aigua al seu molí, i les coses s'han de reconèixer. No conec cap país on un partit que va reculant en vots vagi avançant en poder i copant totes les institucions públiques.

Segurament la CCMA és el referent més clar en la pèrdua de referents nacionals catalans des que el PSC remena les cireres. TV3 té programes molt bons, és sens dubte la millor televisió pública que es realitza a la península però tots hem notat en la seva línia editorial un gir espanyolista, un deixar de banda Catalunya com a país i nació i expressar-se sense complexes com a regió espanyola. La minimització de la nació catalana i l'exaltació de l'espanyola es veu en el tractament de les notícies, la irrupció del castellà en els programes i en els referents culturals i d'oci. A Catalunya Ràdio, també mica a mica, han anat expulsant la gent amb un pensament excessivament nacionals, fossin o no fossin líders d'audiència. Sota la bandera de la renovació i/o la paritat, uns quants dels que eren els número 1 en la seva franja horària se n'han anat a d'altres emisores.

Sent honestos, cal felicitar al PSC per la feina feta, i ben feta, durant aquest temps. Han estat molts anys esperant l'oportunitat de copsar tots els organismes de poder, i ara que ja els tenen fan i desfan com els sembla, i a sobre ho fan bé. I quan dic bé, vull dir seguint el seu ideari. En saben.

 

 (Segueix)

Continuant amb el Barça ara exposo les meves raons per una afirmació que ha fet somriure a més d'un amic: cal vendre en Messi tan ràpidament com poguem.

Així dit de cop sona pràcticament com a sacrilegi, però tinc les meves raons. Actualment a ca'n Barça, més concretament al primer equip de futbol, li falta un líder clar, un capità que sigui capaç de posar-se al devant de l'equip i marcar el camí a seguir. Durant uns anys ho va fer en Deco (i molt bé, per cert) i després l'Eto'o el va intentar rellevar sense èxit. Ara pràcticament tothom diu que el líder ha de ser en Messi.

Però és que en Messi no és un líder, ni ho serà mai. Els líders es destaquen dins i fora del camp per la seva involucració en l'equip: són els que més entrenen, els que més coneixen els companys, els que saben motivar als qui estan baixos i els que sobre el terreny de joc són capaços d'influir en l'estat d'ànim de l'equip, guiant-lo quan aquest està malament. Fora del camp, acostumen a entrenar més que ningú i a involucrar-se en la vida de l'entitat, donant la cara per l'equip i repartint llenya i elogis dins el vestidor.

Ara bé, en Messi no és res de tot això. La prova més palpable la tenim en els Jocs Olímpics de Beijing, on el nostre noiet acudirà tot cofoi i oblidant que el seu equip ha de jugar una prèvia de la Champions. Que si perd, a més, resultarà en un desastre que podria portar en Guardiola al límit i en Laporta al carrer. Així, entre la seva selecció (Argentina) i el seu club el nostre protagonista escolleix el seu país. Per si quedava algún dubte doncs, deixa clar que ell no serà el líder que el Barça necessita.

 

 (Segueix)

Joan Laporta va arribar a la presidència del Barça com a la cara visible d'un projecte radicalment diferent del que hi havia hagut durant els darrers 30 anys. Eren gent jove, amb molta passió pel Barça que mai havien dirigit un club esportiu i estaven disposats a fer-ho de forma diferent. Res de presidencialisme, l'assamblea s'imposava com a òrgan de govern del club. Durant el primer any el canvi fou radical i la gent es va entusiasmar. L'equip va començar força malament, però a mida que es redreçava la Junta anava calant entre la gent i més o menys tothom li donava suport. Era un alè d'aire fresc, gent jove fent les coses amb sentit comú. Per fi, la gent entenia el que passava i semblava que el seny havia arribat a ca'n Barça.

Mica a mica però, aquest caràcter i forma de fer va anar variant. De l'assamblea es va anar passant al presidencialisme i en Laporta adquirí excessiu protagonisme. Els merders es van anar succeïnt a ca'n Jan: expulsió del sector Rossell amb males arts, nefasta gestió a les seccions, l'assumpte Echevarría amb mentides i enganys, baixada de pantalons a l'aeroport, baralles amb xòfers, viatges a punta pala a càrrec del club, excessiva dependència/coincidència amb Cruyff, sous miliionaris a les estrelles obviant la promesa de sous baixos+incentius, venda de patrimoni, de cobrar per portar propaganda a pagar per fer-ho, les desenes d'entrades per la final de Paris regalades a amics/col.laboradors/proveedors... Però sobretot, va variar l'actitud del president: d'una persona propera i escoltadora hem passat a un personatge més enllà del bé i el mal que veu conspiracions contra seu per tot arreu.

 (Segueix)

Latafanera és un sistema col.laboratiu en el qual els usuaris envien els apunts o notícies que consideren interessants per tal que la resta de la gent a través dels seus vots els promocioni, enviant-los a la portada, o els deixi a la llista de pendents, és a dir, al grup dels enviaments no-prou-interessants. Aquest funcionament possibilita que es crei una comunitat d'usuaris que és la que amb els seus vots fa que un lloc (en aquest cas latafanera) s'orienti cap una banda o cap a l'altra de l'espectre ideològic. Jo en sóc un ferm partidari i crec que l'auto-organització  en comunitats a Internet facilita l'intercanvi d'informacions i l'enriquiment dels que en participen, a més d'evitar baralles cibernètiques que al final l'únic que fan és trencar la comunitat i propiciar l'aparició de trolls.

Ara bé, en el meu cas latafanera ha emprès (i quan dic latafanera vull dir exactament "la comunitat d'usuaris de latafanera" però és massa llarg) un camí que no m'interessa en absolut. Jo entenc aquest tipus de plataformes com un lloc on promocionar blocs i apunts interessants, un lloc on descobrir gent que escriu coses interessants i a qui seguir de forma assídua a través dels RSS. De fet, a través de latafanera he descobert algún que altre bloc que ara tinc posats a l'Akregator i llegeixo quan publiquen. I dic que no m'agrada l'orientació de latafanera perquè darrerament s'ha convertit únicament en una mena d'agència de notícies, un lloc on el 90% dels apunts enviats corresponen a mitjans de comunicació. Per exemple, ara mateix hi ha 2 notícies en portada que apunten a blocs i 18 a mitjans de comunicació digitals. Si ens fixem en els webs enviats la darrera setmana els més enviats són vilaweb, avui, publico, tv3, naciodigital, blocs de vilaweb... És a dir, latafanera s'ha convertit en una petita agència de notícies sense cap mena de transcendència que, personalment, no m'aporta absolutament res. Fa temps que no hi descobreixo cap bloc interessant i fa temps que tampoc hi trobo cap apunt original o genuí que em faci enganxar-me a l'autor.

 

 (Segueix)

El mes de març passat, i en referència a l'aparició en escena del bloc de Miquel Pagès, vaig escriure a ca'n Pellicer:

em jugo un pèsol que quan passin les eleccions publicarà si perd (2 mesos) i si guanya un parell d'apunts i prou. A veure si guanyo o perdo el pèsol ;-)

 

Ell mateix responia dient:

Per la meva banda, polític no professional i militants de base com sóc, us garanteixo que el camí blocaire que ara he iniciat tindrà continuitat (...)

 

Aquesta aposta provenia del meu convenciment absolut que, excepte rares excepcions que no fan més que confirmar la regla, els polítics en general viuen al seu món.Baixen al nostre a recollir vots o a quedar bé i després desapareixen a fer els seus treje-manejes (que deia la meva iaia). En Miquel Pagès va obrir un bloc a finals de Març quan s'iniciaven les eleccions al Casal de Gràcia perquè "només des de la proximitat es poden sustentar teories transformadores de la realitat que no esdevinguin castells a l’aire, i és per això que aquest bloc que ara comença el seu camí ho vol fer amb aquest pensament al seu frontispici." Durant la campanya l'activitat al bloc era alta, i semblava que s'havia més o menys compromès a usar l'eina per a comunicar-se amb el món de forma natural, tal com fa per exemple l'Alex (amb qui compartia candidatura). El dia 11 d'Abril anunciava la seva victòria pírrica amb un "Gràcies i a la feina". 

Des d'aleshores hi ha escrit 4 apunts, el darrer el 25 de Maig. Més o menys al mateix ritme que el seu cap Ricki Martinez, que també ha fet de la publicació excepció.

 

Polítics... no els abandonis, ells mai ho farien!

Darrerament tot són crides al boicot, a la mobilització popular per qualsevol bestiesa i sense un objectiu clar. Que un senyor de Air Berlin escriu un article lamentable... boicot a Air Berlin! Que una cadena televisiva es suma a un Manifest absurd... boicot a Tele 5! Que un Tribunal gens neutre pot tombar una llei orgànica... sortiu al carrer a manifestar-vos! Que el Govern vol impartir una hora extra de classe en castellà... hecatombe! Boicot a la llei! Que la RENFE va fatal? Boicot al TGV! Que en Sarsanedas fa fora el Bassas? Boicot a Catalunya Ràdio!

Però tot això cap on porta? Cap enlloc. Quin sentit té? Cap. En un país normal, o apurant una mica, en una zona semi-autònoma amb iniciativa, fa molt temps que s'estarien fent les coses diferent: no estar pendent dels de fora ("no hi ha millor despreci que no fer apreci"), culturitzar al màxim la població local, invertir en recerca i desenvolupament, oblidar-se dels turistes i atraure els savis, descentralitzar serveis i administració, construir una xarxa real entre totes les dependències governamentals, promoure el coneixement en totes les seves vertents, afavorir el consum local i de temporada, etc.

Que els dirigents polítics catalans actuals són de lo pitjoret desde principis del s.XIX és d'una obvietat dolorosa. El que fa més mal d'assumir és que inequívocament els líders surten de les societats de les que en formen part i en són per tant una part molt representativa. I això demostra que la nostra societat/gent és tan, o segurament molt més, lamentable que els dirigents que tenim.

Vaja, que si no ens millorem a nosaltres mateixos no millorarem el Govern que tenim ni el país que hem heretat i que, si res no ho atura, possiblement ja no els hi arribi als nostres néts.

Mica a mica el PSC va aconseguint el que semblava impossible si tenim en compte que cada cop té menys vots: manar a tot arreu. TV3 ja és de totes totes una televisió espanyola parlada en català i Catalunya Ràdio ja pràcticament també. En breu ja també serà impossible sintonitzar el 33 o la 3 al País Valencià, mercès a una decisió presa pel Pepe Montilla quan estava de Ministre i que ara permet tancar els repetidors per intromissió de freqüència.

Resulta sorprenent que tot això ho estiguin fent amb el suport imprescindible d'E. Val més que en vagin prenent nota, els que encara creuen en la tonteria de la pluja fina i demés babauades. Sort que en 4-5 anys seràn pràcticament extra-parlamentaris que sino aquests ens venen el país per un plat de llenties.

Sento a la ràdio que l'ONU deplora l'actitud de Mugabe a les eleccions de Zimbabwe i que estudia emprendre mesures econòmiques contra aquest govern.

Va home va! El que haurien de fer si de debò es preocupessin per la gent d'allí és anar-hi i fotre-li un parell de trets a aquest paiu i tota la seva cort. Després buidar el país d'armes (pelant a qui no les vulgui entregar si cal) i tutelar el país durant uns quants anys fins que una generació de zimbabwesos (o com es diguin) sortits de la Universitat es poguessin fer càrrec del país i administrar-lo sense matar els compatriotes. Només hi ha 3 formes de sortir de l'espiral de violència:cultura, cultura i cultura.

Però clar, això no dóna diners i els països fabricants d'armes en necessiten. Així que els deixarem que es vagin pelant entre ells amb les armes que nosaltres mateixos els hi venem mentre emprenem mesures que seguiran ofegant a la gent, que voldrà emigrar i no podrà perquè a Europa els tancarem 18 mesos a la presó, primer, per tornar-los, després, i que els pelin per traïdors.

On vas a parar, som civilitzats nosaltres!