Gran irreverència (per Ozonas)

La temporada 2008-2009 ha estat sens dubte la millor campanya de la història del FC Barcelona, conquerint un triplet històric de Lliga, Copa i Champions League, a més a més dels èxits de les diverses seccions pel que fa a les competicions nacionals sobretot. Els que tractem la información del Barça ens queda una agradable sensació per l’enorme seguiment que han tingut les nostres informacions no només a Catalunya o a l’Estat espanyol sinó arreu del món.

El Barça és un club de futbol globalitzat no només pels seus èxits sinó per la seva estratègia vinculada históricament a l’àmbit social i que en els darrers anys s’ha intensificat amb la col·laboració amb Unicef. Però pels amants de l’autocomplaença i de la frase “més que un club”, això no és suficient.

Comunicativament, el FC Barcelona és un club 1.0. És a dir, té una potente maquinària informativa que ha crescut de forma significativa sobretot des de que Joan Laporta és president del club però no acaba de saber trobar la fòrmula perquè el soci i, sobretot, el simpatitzant (que recordem són milions a tot el planeta) puguin dir-hi la seva. El Barça necessita el feedback de la seva gent per ser més gran, social però també económicament. El model del Real Madrid, a l’estil clàssic –compro jugadors i els amortitzo venent samarretes- és un model amb data de caducitat perquè qualsevol gran empresa del segle XXI ha de fer números però també ha de transmetre sentiments. Com més empàtic siguis més arribaràs al cor de la gent. No cal dir que l’esport és un sector on aquests sentiments estan a l’ordre del dia.

Com deíem, en els darrers anys, l’estratègia comunicativa del Barça ha estat complexa. S’ha percebut un augment dels recursos quant a mitjans de comunicación propis en detriment segurament de la premsa esportiva especialitzada. És totalmente legítim que sigui així. Si vols saber exactamente què es publica de tu, intentar controlar la comunicació és molt important. La potenciació d’aquests mitjans de comunicación ens dóna el panorama d’una televisió cada cop més interessant, una web molt respectable i unes publicacions amb paper que han anat guanyant qualitat amb els anys.

En el cas, de la televisió, BarçaTV, el pas d’una televisió digital a la TDT -gràcies a un acord amb el Grup Godó– està sent decissiu per ampliar la seva audiència. En el cas de la pàgina web oficial del club, les traduccions als idiomas orientals és un pas important per la internacionalització del club però… com deia abans, això no és suficient.

L’ús de les xarxes socials per part del FC Barcelona és nul. Si anteriormente deíem que l’augment comunicatiu del club es traduïa en una competència directa als mitjans de comunicación esportius, en aquest ámbito del 2.0, la premsa esportiva, i pel cas que em porta cal destacar en especial MundoDeportivo.es, està recollint allò que el club no fa, que és recollir el feeback de la gent. No vull extendre’m en explicar allò que fa el meu diari. L’aposta és clara.

Exemples esportius

Vull remarcar des d’aquesta crítica constructiva, les mancances de l’anomenat “més que un club”. A Europa, la fòrmula 2.0 està funcionant en clubs com el Liverpool a Twitter, la zarza social amb més augment d’usuaris del moment. No cal dir que comunicativamente, els clubs i, sobretot, els esportives dels Estats Units estan superant tot tipus d’expectatives. El paradigma d’entitat esportiva segueix sent a nivell de la NBA els Phoenix Suns, i a nivell d’esportistes nord-americans, són reconeguts twittejadors Shaq O’Neal, Steve Nash –també reconegut fan del Barça- o el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong.

Què fa que tots aquests casos ara citats siguin especials? Doncs que estan canviant el concepte de la franquícia esportiva i de l’esportista contemporani. L’esportista actual és una marca i com a tal té presència a Internet. Com a marca, les seves informacions no poden ser purs comunicats de premsa: cal aportar sentiment i personalització. Que O’Neal twittegi des de la banqueta pot ser no és rellevant per alguns –personalment, crec que sí que ho és- però el fa humà en el mateix moment que Armstrong fa una foto del seu esmorzar.

En el cas del FC Barcelona, cal posar fil a l’agulla en aquest aspecte. Cal treballar la comunicació social. En el cas dels seus jugadors, el futbolista del Barça no twitteja, per exemple, i la seva fòrmula segueix sent la d’estar present a Internet amb pàgines personals convencionals. Per moltes fotos personals, vídeos i presentacions multimedia que facin, el públic vol els seus ídols a prop. El Barça ha de ser 2.0, igual que els seus jugadors.

Els esportistes del segle XXI

L’esportista del segle XXI no només ha de signar autògrafs sinó que ha d’estar present a les xarxes socials. Els Iniesta, Xavi, Bojan o Messi del futur no són personatges locals sinó globals i la seva comunicació, de la mateixa forma que la del seu club, ha d’estar en consonància amb els temps comunicatius que corren. El twitter no està de moda en el món del futbol, com si succeix en esports com el basket NBA o el ciclisme.

Em consta que al FC Barcelona han arribat projectes per fer crèixer la comunicació en l’àmbit 2.0 però aproximant-se les pròximes eleccions a la presidència sembla que no es volen iniciar estratègies d’aquest tipus. El sentit i els interessos de club indica, no obstant, que no es pot obviar per més temps aquestes politiques comunicatives. Els nostres temps corren a una velocitat vertiginosa i tot el camí recorregut ara serà un avenç per escalar no només a la llista Forbes dels clubs més rics del continents sinó també en un sentiment que ha de ser accentuadament global.

Quan el Barça va guanyar al Bernabéu, a l’any 1974 amb un 0-5 jo no havia nascut encara i aquesta va ser durant molts anys una de les grans proeses del barcelonisme. Amb l’arribada del ‘Dream Team’, les copes van augmentar en regularitat i els èxits van ser més freqüents, aconseguint fins i tot, un gran somni, la Copa d’Europa.

Aquests darrers anys un nen ha crescut sent del Barça mentre disfrutava de les jugades de Ronaldinho, les pilotades de Deco, els eslàloms de Messi, les ‘manxegues’ d’Iniesta, els gols d’Eto’o i els tocs de saló d’Henry. Ser culé a les darreres dècaces ha estat, entre cometes, fàcil. No obstant, hi ha hagut dècades de barcelonisme en què guanyar una Lliga era tot una proesa, cada títol es vivia amb molta intensitat perquè no es sabia quan arribaria la següent.

Molts culés s’han quedat pel camí recordant només el 0-5 a Chamartín o la gesta de Basilea. A tots aquests, i a socis com el meu pare, que ha vist passar molts jugadors i moltes directives, a aquells que no s’han cansat mai de ser del Barça, a tots aquests ha d’anar un especial homenatge després del 2-6.

Sé que aquell recullpilotes que abraçava a Víctor Muñoz i a Pitxi Alonso després dels penals a les semis contra el Goteborg i que ara és l’entrenador del primer equip blaugrana recorda a totes aquestes persones. Guardiola, a la roda de premsa del Bernabéu, després de mitja dotzena al Real Madrid, a l’etern Madrid, ha dedicat el triomf a l’afició culé, sabent que aquesta nit, els seus jugadors han fet feliç a molta gent; a molts nens però també a molta gent gran que mai han abaixat els braços.

Avui un amic, en Xavier, recordava que qui ha signat aquest 2 de maig de 2009 la crònica del Clàssic a MundoDeportivo.es és un periodista que el 1974 no havia nascut. Algún dia podré dir als meus fills que jo vaig veure aquest 2-6 i potser s’emocionen, o potser salten d’alegria, o potser em diuen que exagero, que no pot ser que el Barça li fiqués sis gols al Madrid… o potser em pregunten què era allò de l’Internet.

Compareu. A les 10:09 algú veu 5 furgones mentre que al minut 88 Thierry Henry dispara i el seu xut surt massa alt. Mai una manifestació i un partit del Barça s’havien semblat tant.

[+] Si us atenseu més, encara ho veure-ho millor. Una vegada vist, seguim.

El plantejament dels Minut a Minut (retransmissió de partits amb fotografies i comentaris) que des de fa uns anys s’està imposant a la premsa esportiva sembla que revoluciona la resta dels mitjans digitals generalistes a marxes forçades. No és, per tant, una nova manera de seguir actes, com diu en Vicent Partal, sinó una adaptació del format per a qüestions no estrictament esportives.

La manifestació d’aquest dijous contra el Pla Bolonya a Barcelona n’ha estat una bona mostra com bé han demostrat mitjans de comunicació com Vilaweb, amb un seguiment a l’estil d’un partit de futbol gràcies el Coveritlive (molt interessant, tal i com comentava en Rafel Luján) o a l’estil d’un recorregut del París-Dakar com ha fet 3cat24.

Em pregunto, igual afirmo -si mireu el títol del post- que Leo Messi jugava avui a la plaça Universitat i potser veurem algun estudiant al pròxim partit del ‘Pep Team’. Els personatges són intercanviables però les rutines de producció són idèntics. L’actualització constant d’informació està matant les edicions impreses dels diaris i cada cop deixa més obsoletes a les ràdios i televisions.

Els mitjans digitals han golejat aquesta nit demostrant que s’adapten a l’actualització constant. L’únic que cal escollir és el tipus d’instrument què fan servir: plataformes universals com Twitter o software integrat dins els sistemes editorials (és el cas del partit en viu que fa servir MundoDeportivo.es).

Evidentment faig émfasi sobre mitjans de comunicació però com ja he comentat algun cop, a la xarxa les persones ens convertim en narradors de la realitat. Una pregunta interessant, potser retòrica: Quants d’aquests usuaris de Twitter són persones de carn i ossos? La resposta és evident si anem comptant. Molts. Com deia fa uns dies a ‘Som una marca’, cada cop hi ha mitjans de comunicació amb peus i cames. Híbrids dels nous temps, cultivadors de la marca personal, que paradoxalment ens retroalimentem de la comunitat i del seu present, que cada cop té més espai que queda a la posteritat.

PD1: El format de minut a minut té moltes possibilitats publicitàries. En el cas de la dreta, les cases d’apostes ja se n’han donat compte. Quan tardaran els anunciants a demanar espais per realitzar campanyes? El temps ho dirà.

PD2: El cas és que pensant en allò que he fet durant els darrers anys he vist clarament un seguiment informatiu en format en viu que no era estrictament esportiu: la jornada del vot de censura al president del FC Barcelona Joan Laporta, que vam estar seguint des de les vuit del matí fins ben entrada la matinada.