Curiós l’ascens d’aquest moviment anomenat ‘Tea Party’ que vol recuperar els valors i la tradició respecte al “socialisme” (sic) del primer president de color dels EUA, i que ens molts aspectes recorda a l’extrema dreta que es mou en termes mediàtics a l’Estat espanyol amb el seu potent ventilador capaç de repetir idioteses fins a convertir-les en llegendes a peu de carrer. Ens sona l’estratègia Goebbels, veritat? Repetir i repetir mentides fins que es converteixin en veritat…

Curiosa aquest linxament a un president com Obama que ha impulsat la reforma sanitària a contracor de molts americans. Curiós aquest distanciament de molts polítics demòcrates als Estats Units però també de molts dels polítics de casa nostra. A un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya ningú vol dir “Obama” ni comparar-se, quan fa poc menys de dos anys era l’exemple a seguir.

Malament anem si no som capaços de veure models a seguir -sobretot pel que fa a la mobilització ciutadana- en el president demòcrata. Malament si el que ahir era un model ara és considerat un Zapatero qualsevol. Malament anem si acabem discutint en els debats i no els programes. Malament anem si no intentem analitzar què significa el vot immigrant i les diverses lleis contra aquests a Arizona o Califòrnia i treure paral·lelismes sobre les polítiques de baixa estopa amb Anglada i Garcia Albiol de protagonistes. En temps de crisi, seguretat i immigració són pòcimes ideals per aixecar passions, desgraciadament.

Obama sap, però, que la clau d’aquestes noves eleccions serà el vot dels immigrants. I els republicans també, tot i que la consideració d’aquest vot sigui totalment diferent. Robert Desposada, president de ‘Latinos for Reform’, un conservador influent i analista polític d’Univisión, ha iniciat una campanya amb uns anuncis que intenten captar el resentiment hispà cap a Washington i els polítics demòcrates. És una estratègia per tal que els llatins NO VOTIN.

Al costat contrari, un vídeo d’America’s Voice: Mobilització dels llatins pel 2 de novembre.

“Als republicans no els importa el vot llatí”, diu el candidat demòcrata John Larsson.

Serà capaç el ‘Tea Party’ d’influenciar i seguir creixent en aquesta Amèrica de somnis però també de malsons, sobretot per a molts nouvinguts? Serà capaç Obama de sobreviure a aquestes eleccions i projectar una segona part de mandat més pràctica? Serem capaços a Catalunya de no caure en la demagògia respecte a les qüestions socials? Serem capaços de sobreposar-nos als intents d’alguns candidats en voler ser la Sarah Palin de torn?

[+] U.S. Midterm Elections 2010

Anys més tard, alliberats ja dels debats inútils sobre llibres mediàtics vs llibres cultes, comencem a centrar el debat sobre el llibre digitals i els dispositius ebook.

Personalment, des de fa un temps disfruto de la tinta digital gràcies a un touch de Sony. N’extrec diverses idees que han estat marejant les meves neurones fa moltes setmanes:

1.Nous hàbits de lectura. Els meus hàbits de lectura han canviat des de fa un temps, podem viatjar a sobre amb prop més d’un centenar d’obres en un instrument del tamany d’una quartilla holandesa. L’experiència d’acabar de llegir, per exemple, la trilogia de Millennium en format digital quan les dues primeres parts les vaig gaudir en lletra impressa.

2.Plataformes laberíntiques. Trobant positiu el canvi de lectura, trobant més que acceptables dispositius com el Reader Touch de Sony o el Kindle d’Amazon, les plataformes de les editorials per comprar ebooks són uns autèntics laberints no aptes per a usuaris poc instruïts. No entenc que comprar un llibre digital hagi de ser una gincana vinculat a documents que són links, autentificacions d’ID d’Adobe i instal·lació de programes. Simplificació, senyors, simplificació!!!

3.El preu, discussions eternes. Per Sant Jordi, descomptes i més descomptes. Quatre dies abans, l’edició digital d’un llibre cridat a ser top5 a la diada tenia el mòdic preu de 20 euros. No vull que els ebooks tinguin els preus de les llaminadures, però ni poc ni massa quan els costos de impressió i distribució desapareixen i els marges de benefici augmenten.

4.Ús de les xarxes socials molt limitat. No acabo d’entendre perquè les editorials es plantegen les xarxes socials com Twitter o Facebook com escupideres a l’estil dels newsletters de tota la vida. La interacció entre lectors i autors ha de ser mediatitzada amb més intel·ligència.

5.iPad, un pas intermig. Déu-nostro-senyor-Steve-Jobs ha il·luminat mitja humanitat amb l’iPad, que ha de ser el dispositiu que salvi a la humanitat de l’analfabetisme tecnològic i que fagi guanyar el cel als geeks de tot el món. No obstant, haurem de sortir de la caverna per obrir els ulls i deixar que la poma ens deixi d’encegar. Hi haurà vida després de l’iPad.

6.Deixar la música a una altra part. Els ebooks no poden seguir els passos de les discogràfiques i les productores de cinema. Hi ha una exploració interessant que no pot ser feta amb desconfiança. La millora de la suma dels factors anteriorment especificats hauria d’alterar el producte final.

7.El llibre encara és un fetitxe de molt valor. No serà blanc o negre, no serà paper vs digital. En tot cas, afegim valor a la relació entre uns i altres. Els ebooks no volen ser una moda sinó una aposta que s’anirà consolidant a poc a poc.

Esperant que aquest article on el títol és només una provocació per al seu ús crític, desitjo major imaginació i valentia en el món editorial, un sector que podria encapçalar una revolució tecnològica però que diria que no està per salts mortals sinó per massatges de llombrígols propis.

I un article literari no podria ser de Sant Jordi sense una petita selecció de llibres imprescindibles per a les vostres biblioteques:

–Històries de la història de Barcelona, de Dani Cortijo. Una interessant recopilació d’anècdotes sobre la ciutat que ens ha tocat viure.

–El viatge al poder de la ment, d’Eduard Punset. Un altre apassionant trajecte a càrrec d’un dels intel·lectuals més prolífics de casa nostra.

–Aurora boreal, d’Asa Larsson. Amb personalitat pròpia, la saga negra d’autors suecs continua. Pels qui pensin que no ha vida després del Millennium d’Stieg Larsson.

–Sí, Ministre, traducció a càrrec de Toni Aira. Recomanació ben especial d’un dels politòlegs més importants del nostre país.

–La pell de brau, de Salvador Espriu. Amb motiu del 50 aniversari d’aquesta obra, Grup 62 publica una nova edició amb pròleg de Josep M. Castellet i apèndixs d’autors contemporanis de renom.

–Deixa’m entrar, de Jon Lindqvist. De petits ben gaudir del ‘Petit Vampir’. Ara, retornem al mite del vampirisme amb una altra gran història que ens farà patir de valent.

–Egosurfing, de Llucia Ramis. Perquè sempre m’acabo preguntant què dimonis feia jo anant a classe mentre ella s’ho passava tant bé recorrent el món amb mil i una aventures. Tot i que s’ha vengut com una obra per geeks, el llibre de Ramis és una bona forma per entendre com els mitjans de comunicació i les noves tecnologies canvien les nostres vides, existencialitats que sovint canvien quan et cau a sobre una bossa d’escombraries.

–Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó. El Mestre, tant a La Vanguardia com als diversos llibres. Monzó és un imperdible de la nostra literatura.

–Els convidats, d’Emili Teixidor. La dura postguerra a les comarques de l’interior. Una gran obra de l’autor de Pa Negre.

–Espiral, de Manuel Baixaulí. Aquest autor comparteix la Sueca natal amb en Joan Fuster. Baixaulí, però ja ha marcat una personalitat pròpia amb un gran llibre com va ser L’home manuscrit.

–Olor de Violetes, de Josep Campmajó. El Premi de novel·la curta Just M. Casero és una autèntica garantia de qualitat -anteriors guanyadors van ser Mònica Batet o Oriol Ràfols, per cert professor meu de filosofia a l’institut-. Campmajó no decep ni al premi ni als seus lectors.

–Tots els contes, de Pere Calders. Un clàssic, per treure’s el barret i per no deixar de recordar-lo a cada diada de Sant Jordi.

-Política 2.0, d’Ernest Benach. El propi autor ja ha tastat que la meva única crítica a aquesta obra és que es fa curta. En volem més, president!

–Alice in Sunderland, de Bryan Talbot. La novel·la gràfica ha de ser sempre present. Crec que de moment m’abstinc de la visió de Tim Burton per refugiar-me en el còmic.

Les recomanacions de:

-Maria Cardona: Sant Jordi 2010

-Barcelona Televisió proposa el hashtag #recomanoelllibre per poder recomanar les obres més importants segons els diversos usuaris.

-Maria Redondo: “Rodamots” de Jordi Palou, “Ulls verds” de Marc Pallarès, “Córrer per ser feliç” de l´Arcadi Alibés, i de ciència, “El sexe social” de l´Eudald Carbonell i “El andar borracho” de Mlodinow.

-Valentí Sanjuan: em quedo amb Trilogia de NY de Paul Auster, el poc valorat After Dark de Murakami i qualsevol de Easton Ellois, possiblement Lunar Park.

-Paula Camps: Ses meves suggerències són: 1. El cuento número trece de Diane Setterfield; 2. Mientras vivimos de Maruja Torres.

-Xevi Montoya: Incerta Glòria (J. Sales), “Els assassins de Franco” (M. Àlvaro) i “El Cafè de la granota”(Moncada).

-Antònia Folguera: Cosas que los nietos deberian saber de Mark Oliver Everett editat per Blackie Books. Las noches dificiles de Buzzetti i La cebolla asesina: Sexo mentiras y armas de destrucción masiva.

-Mònica Planas: 1.’Se sabrà tot’ de Xavier Bosch (Ed.Proa) 2.’No hi ha terceres persones’ d’Empar Moliner (Quaderns crema) 3. 3.’Las series que no me dejan dormir’ de Toni de la Torre (Ara Llibres).

L’escriptor Stieg Larsson ha proposat un repte a molts lectors del món: Millenium, la trilogia protagonitzada pel incisiu periodista Michael Blomkqvist i l’hacker Lisbeth Salander. Ho podem qualificar de repte, d’herència, de fenomen,… de mil maneres que van més enllà d’un simple Best-Seller. Ja va passar fa uns anys amb l’obra del nord-americà Dan Brown però amb els tres volums del suec s’ha intensificat. De la mateixa forma, però, que existeix el fenomen Millenium, paral·lelament s’ha instaurat un fenomen d’animadversió cap tot l’univers d’en ‘Kalle’ Blomkqvist que amenaça per excomulgar a tot aquell lector que llegeixi i valori les obres de Larsson.

Francesc-Marc Álvaro s’alinia amb Ramon de España en considerar desmereixedor del seu temps qualsevol de les tres obres de Larsson. Álvaro diu que davant la disjuntiva de llegir o no llegir Larsson, prefereix obviar-lo. No són els únics ni seran els únics que un cop més guixen la línia d’allò que es pot considerar alta cultura i baixa cultura o cultura escombraries.

Mediació

La cultura occidental, almenys la que arriba a casa nostra i a gran part de la conca mediterrània està adscrita encara avui dia a la mediació que en gran part dels dos mil anys d’europeïtat ha estat dictada per la norma de la religió catòlica. La nostra és una societat mediatitzada encara avui dia i allà on l’Església ha perdut el seu poder d’influència la norma i el cànon segueixen sent establerts per l’academicisme i la intel·lectualitat.

És la cultura, i per extensió l’oci, la religió postmoderna del segle XXI que tota classe mitja-burgesa professa i la influència dels nostres intel·lectuals perviu malgrat que cada cop els camins de la consagració de les obres sigui més heterogènia. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són els percutors que permeten la expansió exponencial dels fenòmens d’aquesta nova religió.

Estúpids influenciables

Quants llibres ha de vendre un autor per deixar de ser bo? Som els lectors, per regla general, estúpids influenciables pel boca-orella? Gran part d’aquestes preguntes retòriques les ha intentat explicat Sergio Vila-Sanjuán al Cultura/S de La Vanguardia fa unes setmanes amb l’article “Después de Larsson, Winslow”. Vila-Sanjuán fa referència a les crítiques a l’autor suec per deixar anar una perla -recomanació-, irònicament, abans que algú s’atreveixi a desprestigiar-la.

Estil·lísticament ens trobem davant llibres molt qüestionables però que poc a poc han anat adoptant el llenguatge audiovisual transportat a les pàgines amb capítols curts i poc descriptius. Ara bé, els formats ja no són els de les novel·les per entregues en els diaris del segle XIX ni les històries del Reader’s Digest. No són obres de poca extensió, sinó que es permeten el luxe de posar-se a l’alça de les obres maratonianes de Proust, Joyce i tants altres enciclopèdics literats.

Em fascina aquesta pràctica habitual de tir a la cultura popular que habitualment i regularment com si es tractés de caça major ens tenen habituats alguns intel·lectuals patriòtics. És la mateixa mediació sacerdotal-xamànica que tants segles han evitat als individus equivocar-se de camí. Els cànons culturals són una espècie GPS en què ni Larsson ni Brown són destins a trobar.

“Lisbeth ha de viure”

M’incloc dins les línies menys sectàries on paradoxalment trobem un Mario Vargas Llosa que aquest estiu defensava Larsson amb tota una declaració d’intencions: “Lisbeth “ha de viure”. I és que em temo que Larsson va posar a la Salander-Adso-Watson en un escenari universal, enmig de la por, l’odi, la irracionalitat, guiant i protegint a un Blomqvist-Baskerville-Holmes. Res més universal, res més popular, res més quotidià. Per aquest motiu no podem témer que ens excomulguin ni que caure a l’infern. Més de 2.000 anys amb les nostres religions que han evolucionat gràcies al boca-orella i la tradició oral. Seguirem compartint les nits amb la Salander.

//www.youtube.com/watch?v=F3mPkXmiH68