25 anys. Nascut al barri de Sant Andreu. El carrer Neopàtria va viure crèixer aquest jove que va iniciar-se al Martinenc i que des dels 10 anys vesteix la samarreta del RCD Espanyol. Actualment és defensa lateral ‘perico’ a Primera Divisió.

-Com és que va començar a jugar al Martinec i no al Sant Andreu?
-Era un nen molt actiu i m’agradava molt el futbol. El meu cosí jugava al Martinenc i el meu pare em va deixar triar. Vaig entrar-hi als quatre anys i vaig començar a jugar de davanter i extrem.

-Als 10 anys el fitxa l’Espanyol. Com va anar?
-Als nou anys ja em volien fitxar però vaig trigar un any més. La gent de l’Espanyol va parlar directament amb el meu pare. Ja m’havien vist jugar.

-Què dóna estar tants anys a la cantera de l’Espanyol?
-No només et formen cop a futbolista sinó com a persona. És la meva casa. Jo he jugat per tota Barcelona amb els colors de l’Espanyol. La ciutat esportiva és on em sento bé. Segur que si em punxen i em treuen sang és blanc-i-blava.

-Quines són les claus de la cantera ‘perica’?
-Es un treball de fa molt de temps, començant per la feina que va fer el senyor Casanova. Ara està l’Antonio Morales i també s’esta fent molt bona feina perquè s’està demostrant que estan pujant molts jugadors de Primera Divisió.

-L’any 2006 va debutar a Primera. Com ho va viure?
-Vaig debutar al camp del Villarreal. Vam empatar a zero però ho recordo amb molta il·lusió perquè fer el salt de la Segona B a Primera és molt diferent.

-Què cambiava d’una categoria a l’altre?
-El ritme de Primera és molt més elevat. És veritat que hi ha grans jugadors a Segona B que han jugar a Primera però el ritme és molt diferent. A la màxima categoría hi ha molta més qualitat i qualsevol espai s’aprofita amb molta més intensitat.

-Li va costar adaptar-se a Primera?
-És complicat. Quan estàs al primer equip l’adrenalina et puja a cada partit i vas a mil revolucions. Amb el temps, tens la mateixa intensitat però aconsegueixes serenar-te. A l’hora de prendre decissions, l’experiència és un grau. Per estar a Primera és fonamental la qualitat, la sort però els minuts i l’experiència són fonamentals.

-Al final, la sort també compta.
-Sí, perquè hi ha molts jugadors que estan lluitant per estar a Primera. No tothom arriba. El sacrifici i el treball són fonamentals però hi ha un punt que notes que és el teu gran moment i que l’has d’aprofitar. Hi ha jugadors a qui els hi passa el tren i és difícil que els hi passa un altre cop.

-Un altre factor important deu ser el psicològic: saber aguantar la pressió, suportar la fama, etcétera…
-No em considero que sigui un famós. Sóc un jugador de l’Espanyol que abans jugava a Segona Divisió B i que ara jugo a Primera i que surto a la televisió. Només això. Et demanen fotos i autògrafs igual que jo ho feia quan era petit. Sóc una persona pública i coneguda però res més.

-Però quan l’estadi coreja el seu nom deu impresionar…
-Això és molt bonic perquè des de petit somies que succeixi. Quan veus un partit per televisió i veus la resposta de l’afició és brutal. Sempre s’han de tenir els peus a terra, però.

-La temporada passada va guanyar notorietat pels seus marcatges a Leo Messi. Això és tot un honor!
-Crec que l’equip va respondre molt bé i vam fer un molt bon treball defensiu en equip. Messi és un jugador molt bo amb un ampli repertori d’accions. És molt difícil de parar i l’equip és el que ajuda perquè quan hi suports defensius tot és molt més fácil.

-És fonamental l’equip doncs en el futbol.
-Així és, el futbol és suport, ajuts, comunicació. Quan un ataca, el company ha d’ajudar. Si no hi ha comunicació, hi ha més errors en contra.

-Una bona temporada seria un bon homenatge per en Dani Jarque.
-Sense dubte. Cal lluitar sempre pel seu record. Quan estem al camp pensem sempre en el seu esperit lluitador, que mai donava un partit per perdut. Sempre era constant, tant als partits oficials com als entrenaments. En Dani era un lluitador invencible.

-Algun dia penjarà les botes al Sant Andreu, en honor al seu barri?
-Ho he pensat més d’un cop. Queda molt però m’agradaria algun dia retirar-me amb la samarreta quatribarrada.

-Conservas Dani. Quins són els seus orígens?

-El meu pare, que era de la Quinta del Biberó, aquells joves que van enganxar servei militar i Guerra Civil, després del 1939 treballava en una impremta al matí i a la tarda venia espècies d’una casa que estava al carrer Princesa. Amb els anys va anar agafant més representacions de conserves arreu de Catalunya i l’any 1965 em va proposar ajudar-lo en els viatges. A base de fer autostop vaig començar a vendre pel Maresme. Cinc anys més tard, vam decidir amb els pares que era moment per tenir negoci propi. Així vam començar, amb un petit local i trucant moltes portes. Després, vam comprar la marca, ampliar les fàbriques i expasionar-nos més enllà de l’Atlàntic i Gran Bretanya.

-On entra l’Espanyol en aquesta història familiar?

-A Vilassar érem una colla d’una quinzena de nois i el capità del grup, que era més gran que jo, tenia la dèria que ens féssim de l’Espanyol. He de dir que a casa es parlava poc de futbol perquè el meu pare es passava gran part de la setmana venent fora i tampoc teníem cotxe com per anar a Barcelona cada cap de setmana al camp. Amb el temps, cap el 1975, vaig fer-me soci de l’Espanyol quan vaig poder-me pagar jo mateix el carnet.

-D’aquells anys quins són els jugadors que recorda en especial?

-Els de la meva generació no podem oblidar els anomenats ‘Cinc Dofins’, que eren Amas, Marcial, Re, Rodilla y José María, que era la davantera de l’època d’en Juanito Vilà Reyes. Aquells anys vam estar a punt de guanyar la Lliga per poc.

-De la graderia a la directiva. Un objectiu o casualitat?

-Del tot casual perquè a mi no m’ha agradat mai estar en cap directiva. A Vilassar m’havien proposat entrar dins la junta de l’equip local però no ho vaig acceptar mai. No obstant, a l’any 1993, en Ramon Condal, un gran amic meu des de fa 40 anys, va insistir molt que entrés dins la directiva de Francesc Perelló Picci. Jo no volia entrar perquè tenia molta feina però en Condal em va acabar de convèncer i vaig entrar de conseller directiu, sent responsable del futbol base. A l’any 1997 quan en Perelló va plegar, entre tots em van empènyer perquè fos jo el president.

-Se n’ha penedit algún cop d’haver acceptat aquesta oferta?

-Algun cop he pensat què hauria passat si no fos president de l’Espanyol però estic content d’haver pres la decisió. Les coses no m’han anat gens malament i penso que el futbol té coses bones i coses dolentes. S’han d’acceptar les coses dolentes i tot allò que comporta ser president del club de futbol, que comporta molts compromisos i situacions extremes.

-Situacions extremes com…

-Aquests darrers anys que al minut 80 encara estàvem a segona com amb el gol de Coro en temps de descompte. Estic segur que tots els ‘pericos’ estàvem patint però el president pateix un grau més perquè hi ha una responsabilitat darrere del futur del club. El futbol és molt complicat i bastant traïdor.

-En què ha canviat l’Espanyol des d’aquell anys 1997?

-Des dels anys noranta l’Espanyol ha fet un canvi. Abans era molt difícil que una persona portés la samarreta del club pel carrer amb la tranquilitat que la porten ara. Semblava que la gent s’amagava i li feia por sortir al carrer amb una samarreta de l’Espanyol. Ara pots veure’n moltes. Avui dia a l’Espanyol se’l respecte més i li hem donat un tomb al club. Potser no sóc la persona adient perquè se’m dirà que vaig sobrat però és evident que l’Espanyol ha canviat?

-És fàcil per a l’Espanyol conviure a la mateixa ciutat amb un club com el Barça?

-Difícil no és però és complex. El seguidor ‘perico’ quan compra el diari esportiu veu que hi ha tres pàgines del seu equip i trenta-tres de l’altre equip. Hem conviscut bé més de 110 anys però és un arbre que tapa molt i com et descuidis se’t pot menjar. Ara, això sí, sempre he dit que els ‘pericos’ som una raça molt especial, que som pocs però bons.

-Ciutat Esportiva a Sant Adrià i l’estadi a Cornellà. L’Espanyol ha perdut les arrels barcelonines?

-Casa nostra és allà on estem. Sant Adrià és la nostra casa perquè el seu ajuntament ens va obrir les portes, igual que a Cornellà, però Barcelona no l’hem i no podem oblidar-lo mai perquè som l’Espanyol de Barcelona. Pot ser que es perdin arrels però no podem oblidar la nostra història i el nostre passat.

-L’Estadi de Cornellà què representa?

-És el futur. La mentalitat dels catalans és tenir casa pròpia. El jovent, primer lloga un pis però després, a la que s’ho pot permetre, s’hipoteca per tenir un pis en propietat. Cornellà és el nostre patrimoni i una empresa sense patrimoni no té futur.

-Aquest estiu van inaugurar el camp però també es recordarà per la mort del capità espanyolista, Dani Jarque. Mirant al futur, quines accions es prendran per homenatjar al jugador?

-D’entrada, un partit d’homenatge, que el té més que garantit, però hem de cercar una data perquè aquesta temporada el calendari és molt atapeït. Farem tot allò que sigui possible per homenatjar-lo com posar un mural a la porta 21 de l’Estadi amb la majoria dels objectes que van deixar els seguidors i sobre la taula tenim el posar-li el nom a la Ciutat Esportiva però encara no ho tenim decidit.

-Està descartat posar-li el nom de Jarque a l’Estadi de Cornellà?

-Està descartat, sí. En cap moment s’ha pensat perquè el nom és Estadi del RCD Espanyol. Ara bé, el nom de l’Estadi està en venta per si alguna empresa està interessada. El preu és entre tres i quartre milions d’euros per temporada.

-La inauguració de l’Estadi de Cornellà és la seva darrera fita?

-La feina que jo havia de fer ja està feta. Crec que també em mereixo disfrutar mig any per presidir l’Estadi però el màxim que puc estar és un any. M’agradaria anar al camp com un aficionat més la pròxima temporada i m’agradaria fer-ho si veig que l’Espanyol està ben assentat i sense guerres ni complicacions.

//www.youtube.com/watch?v=GozSygRo94o