desPensaments

No fa gaire explicava que aquest any havia canviat d'emissora de ràdio predilecte, fent-me oïdor de iCat. Motius n'hi ha bastants, entre ells el d'intentar viure la meva pròpia cultura, la cultura catalana.

Amb els gustos musicals està passant una mica el mateix. Fa un any més o menys hi va haver una petita polèmica internauta arràn d'una crítica apareguda en un diari respecte a una versió musical en català d'un tema originalment cantat en anglès. El fet és que mentre la crítica (crec que era una dona qui ho havia escrit) deia que això reflexava els pocs recursos de la música en català d'altres afirmaven que era just el contrari: el fet que algú s'atreveixi a fer versions indica que ja estem arribant a tot arreu: la producció pròpia i la versió dels clàssics. Afirmaven, també, que actualment la producció musical en català és molt superior a la de fa uns anys, sobrepassant l'època d'or de l'anomenat rock català, per allà els anys 80 i principis dels 90. En aquells moments vaig haver d'admetre'm a mi mateix, mig avergonyit, que jo també m'havia quedat estancat en aquella època i no havia seguit l'evolució musical en català.

Però en els darrers mesos, i mercès a iCat, a ritmes.cat i en part també al bloc de'n roger palà, he tornat a descobrir música en català. I estic absolutament sorprès de la gran quantitat, i qualitat, dels grups que hi ha. Molts més que la generació que vam envaïr el Palau Sant Jordi en el memorable concert dels anomenats 4 Grans. I música molt més variada i de més qualitat. Així, durant els darrers mesos alguns grups s'han afegit a la meva banda sonora pròpia. Grups com Mazoni, Mishima, Filippo Landini, La Troba Kung fú, Xerramequ Tiquismiquis són ja entre els meus preferits. D'altres com ara Gossos, Plouen catximbes, Glaucs, Pirat's sound sistema, Qiman el Gato, Ai ai ai, Antònia Font també hi són, potser un esglaó per sota (degut a la falta de temps per escoltar-los suficientment).

Així, em trobo molt agradablement sorprès per la normalització de la nostra llengua en la música. I malgrat siguem una cultura amb poc més de 3milions de persones vivint-la trobo que ho fem prou bé. Què carai...ho fem de puta mare! :-)

Frank Rijkaard ha estat segurament el millor entrenador que hem tingut. 5 anys sense cap escàndol, cap mala paraula, cap retret ni a l'entitat, ni als jugadors ni a l'afició. Un lustre de bona educació, de respecte i de bon futbol.

Aquests dos darrers anys han estat dolents, però el seu únic error ha estat no saber fotre un mecagundéu. O potser és que no li han permès fer, vés a saber.

Ara el foten fora i en porten un de nou. Potser tindrà més mala llet, o potser guanyarà més títols... però no tindrà el mateix tarannà. Ni la mateixa paciència.

Per tot el que has fet aquests 5 anys, i perquè no és just que tu carreguis amb les culpes m'agradaria ser al Camp Nou el proper diumenge per aplaudir-te. Ben alt i ben fort, amb el carinyu que has sapigut guanyar-te.

Moltes gràcies per tot, Frank. Fins aviat!

Quan arribo a casa al migdia l'Ona no m'acostuma a rebre. A vegades si, a vegades no. Els dies que està en ple son reparador (o no) deixa passar una estona fins que es deixa veure per la cuina. Saluda, menja una mica, demana alguna moxaina i se'n torna a dormir.

Avui no ha estat així. No m'ha vingut a rebre. Per més que l'he cridat i buscat no apareixia. Quan no vol que la trobi no hi ha manera. Quan estava a punt de tornar a la feina i encara no havia aparegut ja m'he preocupat una mica. He remirat dins els armaris, al darrera els mobles, l'he cridada, l'he buscat però no apareixia. Així que me n'he anat, una mica extranyat del lleig que em feia i que no és gens normal.

I allí estava, dos pisos més avall i en un racó de l'escala. Perduda. L'he agafat i l'he tornat a casa, que en tenia ganes. Com s'ho ha fet per aparèixer a l'escala? Com deu haver sortit? La porta estava tancada, o sigui que m'imagino que deu haver caigut pel celobert, un veí l'ha recollit i l'ha deixat a l'escala.

I com carai no ha pujat fins al pis que viu? Perquè s'ha quedat dos pisos més enllà? Perquè no me l'he trobat quan pujava?

Si algú sap parlar gatià que m'ho digui, necessito que m'expliqui coses però no ens entenem.

Acaba la II Guerra Mundial i Europa està devastada. Alemanya ha patit al final de la guerra bombardejos constants e indiscrimats i arreu hi ha runes. Els soldats aliats van arribar fins al cor de Berlín, i la desfeta alemana ha estat total. Els alemanys, de cop, es troben amb un país enrunat, desmoralitzat i amb intuïnt que han passat coses que mai haurien d'haver succeït. La població ha estat reduïda mercès a les extradicions, ajusticiaments i morts en guerra. El país es troba partit en dos i ocupat militarment.

Aquest és el context en el que s'ambienta aquesta novel.la curtade Heinrich Böll. Durant un parell de dies ens explica la vida d'un matrimoni momentàneament separat degut a la inestabilitat d'ell, provocada per la misèria en la que s'han vist abocats i, al meu parer malgrat no s'esmenta explícitament en el llibre, els efectes de la guerra en el seu jo intern.

El que m'ha sorprès més ha estat assumir que Alemanya, i els alemans, van heretar del III Reich un país en runes i una economia destrossada. No devia ser gens fàcil per ells. I menys encara al adonar-se de com eren, de debò, els seus líders.

I, no obstant, 30 anys després ja estaven en disposició de tornar a ser el motor d'Europa.

Tal com vaig dir en aquest altre apunt, una de les especialitats de GràciaNet ha sigut la de mantenir absurdes picabaralles soterrades amb mitjans de comunicació locals. En aquest tipus de fets normalment no hi ha mai un vencedor, però el temps s'encarrega de mostrar quin era el projecte de més recorregut.

Curiosament, és en aquestes èpoques de "pique" quan GràciaNet es mostra més activa segurament degut a l'estímul de la competició. Ha estat una constant en els 10 anys que portem instal.lats al domini gracianet.org, i no crec que canvïi ara. De fet, en el fons ens agraden aquestes situacions perquè ens motiven i ajuden a fer més i més coses.

El primer pique fou tot just estrenada la Xarxa. Jo encara no hi era però me l'han explicat una mica. Ara no es tracta de fer la radiografia forense del que va passar però al igual que va passar amb GràciaWeb... ells ja no hi són i nosaltres si :-) Avui per curiositat he picat l'adreça http://www.gracia.net al google i m'ha sortit això:

 

 

D'això en fa molt de temps, gairebé era la prehistòria si mirem com era la pàgina de GràciaNet aleshores:

Per viatjar en la màquina del temps de GNet ho podeu fer des d'aquí.

 

NOTA: El títol de l'apunt l'he manllevat d'un llibre que em vaig llegir fa molts anys i que no en recordo l'autor. Però és d'aquells titols poètics, que sempre he recordat.

Els nostres besavis van tenir la I República, el desastre del '98 i la Setmana Tràgica.

Els nostres avis la II República, la revolució i la Guerra Civil.

Els nostres pares la revolució de la dona, de l'amor lliure i el maig del 68.

Nosaltres hem tingut... hem tingut... la ruta del bacallà??? 

Llegint l'apunt de'n roger he vist que la Generalitat ha obert un nou web de lectors, anomenat quellegeixes.cat.  Hi he anat, però no puc comentar-ne res, ja que no em deixa registrar.

Suposo que si hagués pagat el peatge (windows) podria fer-ho, però com que tinc una cosa per a rarus anomenada GNU/Linux no puc.

 

A veure si trobo per alguna banda el cost d'aquest super-web-super-modern-compatible-amb-tothom-menys-amb-mi ...

 

 

NOTA: Amb Firefox si que m'he pogut registrar...

NOTA 2: Un departament controlat per E(RC) fa una web on a la plana de registre pots especificar si és de Catalunya o d'una altra comunitat autònoma :O

NOTA 3: Al final resulta ser un fòrum com el que teniem a GràciaNet, amb un soft molt similar. 

NOTA 4: Ho he trobat! El soft que utlitzen crec que és el SMF.  Segons el que entenc a la llicència, tothom és lliure d'utilitzar i/o millorar el codi font (cosa que han fet) mantenint els avisos de copyright al codi i a la pantalla resultant (cosa que no han fet).

Actualment la majoria d'emissores retransmeten la seva programació a través d'Internet, ja sigui de forma paral.lela a les ones en format de podcàsting. Algunes, moltes, emisores ja només emeten per la Xarxa. La tecnologia per emetre via Internet és econòmica, senzilla d'implementar i encara més senzilla de mantenir donat que és un producte que no perd qualitat ni amb la llunyania ni amb el temps.

A Catalunya les principals emisores tenen el seu portal a la web i ofereixen tota la seva programació a través de la xarxa. S'ha convertit ja en un fet normal i s'entén que un mitjà de comunicació empra el seu canal natural (ones, paper,...) i el canal de canals (Internet).

A Barcelona alguns districtes ho saben i és possible conèixer i escoltar les emissores de viles veïnes desde casa. Entre d'altres, trobem:

• Sants Ràdio
• Ona de Sants
• Ràdio Horta Guinardó
• Ràdio Trinitat Vella

La única web de Ràdio Gràcia  es la que està integrada a ComRàdio. En ella hi podem veure tres notícies corresponents cada una a tres anys diferents: 2001, 2002 i 2004. Res més. La programació de Ràdio Gràcia no es pot trobar a Internet. No és possible saber a quina hora i quin dia es fan els programes. No és possible descarregar-se els programes emesos per a escoltar-los tranquilament quan tens temps. No és possible seguir la ràdio en viu. (Segueix)

Després de deixar-nos clar als ciutadans que la culpa dels accidents de trànsit és tota dels conductors i no de les carreteres, ara li toca el torn als accidents dins la ciutat. A Pi i Margall han aparegut unes pintades al terra, just devant els passos de vianants que diuen així:

 

Si la pintada estigués just devant el pas de vianants per tal que els cotxes ho veiessin em semblaria bé, però posant-les on les han posat semblen indicar que la culpa que un home mori atropellat per un cotxe en un pas de vianants és... (música suggerent) del vianant! 

Simplificant, es pot afirmar que a Catalunya hi conviuen dues tribus que sumen el 100% de la població. Una d'elles és catalano-parlant i l'altra castellano-parlant, cada una amb els seus referents i costums.

Una d'elles no consumeix pràcticament mai cultura en català. O més generosament, el seu consum de productes en català és ocasional. Llibres escrits en català, pel.lícules doblades al català, teatre clamat en català i cultura popular catalana formen part d'un imaginari i uns costums que no formen part de la seva vida quotidiana. Aquest comportament s'extén també al consum televisiu, que és bàsicament en castellà i de forma esporàdica en llengua catalana (sobretot en l'apartat d'esports).

Paral.lelament, els productes en castellà són consumits per ambdues tribus al ser-ne la oferta majoritària i, en molts casos, la única possible. Per una de les tribus, doncs, és l'única tria i per l'altra en resulta una ampliació de les seves possibilitats.

Per tant, tenim que el públic de TV3 (o la CCRTV) és normalment el de la tribu catalano-parlant, que representa (aproximadament) el 50% del total de la població resident a Catalunya. Per tant, intentar captar públic fent una aproximació a les tesis culturals de la tribu castellano-parlant no fa guanyar audiència, donat que la raó que el producte no es vengui no és ideològica sinó lingüística.

No obstant, l'enorme mèrit de TV3 és mantenir-se amb uns índexs d'audiència alts amb només la meitat de mercat que la resta de canals. Un mèrit que no se li reconeix, una dada que mai es ressalta. Però, remarco, un enorme mèrit.