desPensaments

No és el mateix un estadi de futbol ple fins dalt amb 45.000 seguidors/fanàtics/supporters animant l'equip que aquest mateix equip animat per 55.000 persones en un estadi mig buit.

Recordo que els primers partits de la Selecció Catalana que vaig veure es feien a Montjuïc. Feia goig de veure, un estadi preciós ple fins dalt de seguidors sorollosos animant i tirant de l'equip. És cert que no es tractava de rivals de talla mundial, però l'ambient era fantàstic. Costava quedar-se quiet, no animar, no cridar, no sentir els colors. Les senyeres omplien totes les graderies i els jocs/piques entre el Gol Nord i el Gol Sud eren constants. L'important per vendre l'esdeveniment, és a dir,  les fotografies de l'endemà als diaris eren espectaculars. 

Després van decidir canviar la ubicació i jugar al Camp Nou. L'ambient, de cop i volta, es refredà. Malgrat hi havia unes 10.000 persones més, semblava que en fóssim la meitat o menys. Hi havia més silenci que soroll, i malgrat els adversaris van començar a pujar de nivell tot era més avorrit. De fet, era com anar a veure jugar el Barça: públic silenciós i "criticón" que canta només els gols.

Així, el que era un èxit aclaparador amb un estadi sencer ple de senyeres bramant per una selecció es va transformar en una foto d'un estadi mig buit veient jugar un partidet de solters i casats.

I jo, que sóc malpensat de mena, crec que aquesta va ser precisament la intenció de la FCF: desactivar el moviment mostrant arreu que, de fet, no hi ha gaire gent que reclami la Selecció. Poc importa que omplir el Camp Nou a finals de Desembre sigui complicadíssim. El que importa és que la foto de l'endemà és totalment desangelada.

Amb amics així no ens calen enemics.

Com cada finals de Desembre,avui tocava posar en ordre tots els rebuts i papers oficials rebuts durant l'any per tal d'arxivar-los. És un costum de fa anys que no quadra massa bé amb mi (sóc tirant a desendreçat) però que segueixo meticulosament.

I vet-ho aquí que entre els papers he trobat una sol.licitud que vaig fer a finals del 2006. Es tractava d'una pregunta a l'Ajuntament de Barcelona referent a les obres a la Pl. Rius i Taulet (en vaig fer un apunt i tot!), de la que no n'he obtingut cap mena de resposta. Vaig seguir tot el que em van dir: trucar al 010 i d'allí a una sol.licitud oficial, per això sé que jo ho vaig fer bé.Extranyar-me no m'extranya gens, ja que aquest Ajuntament es caracteritza per gastar-se molts calés en propaganda i molt pocs en informació. Així que ho penjo per aquí a veure si algú es dóna per al.ludit i m'ho respòn (que ho dubto).

 

 EXPOSICIÓ DELS FETS

Recentment han iniciat unes obres a la Pl. de Rius i Taulet i enlloc es pot veure qui les executa, quant costen i què s'hi fa.

PETICIÓ

Voldria saber, en relació a les obres de Pl. Rius i Taulet:

• Qui executa les obres
• Què s'hi està fent
• Quants diners costen les obres

Aquesta sol.licitut té número de registre 2006/0581682-0 i fou comissionada el 10/11/2006 a les 12:40.

 

Em trobava avui escrivint la carta als Reis Mags d'Orient i tot recitant mentalment "n'éren un de negre, un de ros i un de blanc" quan... eps! "un de negre"?

Pensem-hi. Si parlem de reis d'Orient i situem el centre a Betlem... què coi hi pintava un rei negre per les terres de Mesopotàmia (o més enllà)? L'espai natural, i encara més fa un parell de milenis, de la raça negra és l'Àfrica. I aquesta es troba (ara i abans) a la part Occidental de Betlem.

Així doncs, el tal rei Negre (amb el seu patge Faruk, que ha pasat més a la Història que no pas ell, pobrissó) quin regne devia tenir a l'Orient? 

Es pot ben dir que m'he quedat ben sorprès d'aquest descobriment. No recordo haver-ne llegit mai res, d'una civilització amb aquestes característiques a l'Àsia.

Les llegendes tenen unes coses, a vegades....  ;-)

 

[evidentment aquest és un article conyón, que ningú se m'ofengui ara] 

M'adono que feia molts dies (mesos!) que no m'asseia a comentar un llibre acabat de llegir. La meva lluita personal amb el llibre de Jaume I m'havia dut a centrar-m'hi de manera exclusiva. Així que, un cop decidit a postposar les 4 Grans Cròniques vaig agafar amb ganes aquesta entranyable novel.la de Maria-Antònia Oliver: Joana E..

He de confessar que me l'he llegit en quatre, potser cinc, sentades. Llibre molt amè de llegir, dolç en el seu ús del mallorquí i duríssim en el trasfons social. Ambientat en l'època que va de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la Postguerra, narra la vida d'una noia de classe alta a qui el món se li trasvalsa després d'un aconteixement familiar.Està narrat en primera persona, fent molt més àgil la lectura i senzilla la identificació amb la protagonista. I, segurament també, amb una forma d'entendre la vida que traspassa èpoques tan distants en el temps.

No voldria explicar més del que és necessari, o sigui que em limitaré a recomanar-lo. No només la història de la protagonista és bonica i en certa mesura alliçonadora, sinó que ens permet veure l'evolució, o involució, d'una societat mallorquina convulsionada pels continus canvis polítics que es van viure a la primera meitat del S.XX.

Al acabar-lo no vaig poder evitar un somriure de complicitat. Xapó, Joana! :-) 

Ahir es va fer la Marató de TV3 i, de nou, es van batre rècords. Diuen que han recollit 6milions d'eurus.  A la web de la Fundació la Marató parlen de "promeses" de 7milions d'eurus. 1 milió més.

Darrerament m'he tornat molt incrèdul. I em costa de creure que una cadena de televisió sigui capaç de recollir tot aquest dineral d'una gent que no arriba a finals de mes. Perquè avui dia ningú arriba a finals de mes. Però tampoc tinc cap prova del contrari, o sigui que malgrat el dubte agafaré la xifra com a certa.

Però fa ràbia que 1milió d'aquests eurus acabarà a la butxaca de no se sap ben bé qui. L'any passat dels 7milions recollits només 6.2milions es van dedicar a projectes de recerca. Ens ho explica la pròpia Fundació aquí. Els 800.000eurus restants (130milions de pessetes) van anar a despeses d'avaluació.

Jo l'any que ve hi participaré activament. Això si, ho faré des del Comité d'Avaluació, si em deixen.

Recentment em vaig haver de sotmetre a una revisió mèdica per imposició contractual (perquè em van obligar a la feina, per entendre'ns). Abans de fer-la ja vaig mostar la meva total  disconformitat a explicar-li a l'empresa fets que considero molt íntims, com el meu estat de salut i els bitxets que corren per la meva sang. Així que en el  moment de la revisió el doctor em va estar explicant (sermonejant?) les causes per la que m'havien de mirar de dalt a baix. Tot plegat, em deia, era pel meu propi bé.

El fet és que quan algú m'intenta convèncer que fa alguna cosa pel meu bé em salten totes les alarmes. A no ser que m'ho digui un amic o persona estimada. I el doctor i jo, d'amics amics no ho érem pas.

O sigui que més que tranquilitzar-me el que va aconseguir fou posar-me encara més nerviós. Vaig recordar-me de l'estiu, quan no vaig poder passar una ampolla d'aigua  pel control de passaports a l'aeroport. Malgrat l'havia comprat allí dins, 20 metres més enrera. Així doncs, al doctor de cop i volta se li va posar cara de Policia. Li vaig agraïr el seu interès per la meva salut, un interès encomiable i commovedor. Però tranquil, el que es diu tranquil, no me'n vaig quedar gens.

Perquè em sembla que pel meu propi bé avui en dia em fan coses que m'incomoden bastant. I que, en el cas de resultar certes tantes prevencions vol dir que visc en un entorn tremendament hostil i perillós. Cada dia estic exposat a un munt de perills que afortunadament hi ha gent que s'encarrega  d'aïllar-me'n per protegir-me. I jo dec passar per la vida de forma bastant despistada perquè de la majoria d'ells ni me n'havia adonat. Sort que n'hi ha que miren pel meu propi bé. Els hi ho agraeixo profundament.

Però m'incomoden. 

Fa uns mesos em vaig comprar tot il.lusionat uns llibres escrits en català de fa uns segles. Uns llibres que tenia moltes ganes de llegir perquè em podien explicar en primera persona la història d'aquesta terreta i de com érem abans de tenir consciència plena de ser. Vaig començar amb el Llibre dels Feits, de Jaume I.

Sincerament, és un llibre apassionant però tremendament difícil de llegir. No es tracta d'un llibre que puguis agafar de forma relaxada ja que el català que usa és complicat i, lògicament, la forma d'explicar les coses encaixa en una societat antiga i molt, molt diferent de la nostra. Per mi resulta apassionant, però haver-me de llegir les frases dues o tres vegades per entendre què està dient fa que no sigui el més adequat per a submergir-te en un altre món.

Així que finalment m'he adonat que ara em ve de gust llegir novel.la sense dificultats idiomàtiques. He apartat en Jaume I una temporadeta i m'he agafat un llibre senzill i bonic: Joana E., de Maria-Antònia Oliver.

Jaume, t'he apartat, que no oblidat.

El mateix recordo que em va passar amb la Ilíada, i quan la vaig enganxar per segona vegada me'l vaig cruspir sense miraments en quatre dies.

Hi ha èpoques per tot.

Dins de GràciaNet cada un té el seu projecte més o menys personal i "propi". El meu podriem dir que és l'agenda. La vàrem iniciar al 2002 com un apartat més de la pàgina inicial de Gràcianet, amb un mòdul del PostNuke. Al cap d'un parell d'anys la vam refer i li vàrem donar entitat pròpia, amb el seu subdomini particular. Aquest any, coincidint amb el X aniversari de GràciaNet, li hem rentat la cara i estem tractant de potenciar-la.

La veritat és que resulta la part més feixuga de mantenir de GràciaNet. Per alguna raó que desconec no ha tingut mai l'èxit que es mereix, malgrat tenir una mitjana de 720 actes per any. Així que ens toca introduir manualment la majoria d'actes (vora el 90%). Què hi farem, tot sigui pel poble! ;-)

El dia que em vaig dedicar a mirar els logs de GràciaNet vaig veure com aquest domini també era objectiu dels spammers. De fet, fins i tot un parell de cops havien saturat la base de dades amb una inclusió massiva d'actes descontrolada. Aixi que vaig protegir l'entrada igual que havia fet amb el portal de blocs, i la calma va tornar.

Però amb l'Agenda passa una cosa curiosa. Per una banda tenim l'analisi de visites de GràciaNet i per l'altre l'anàlisi del Google. Resulta espectacular la diferència entre les medicions, ja que mentre el nostre Webalizer dóna una mitjana de 130 visites al dia, Google Analytics només en compta 20. El fet que Google llanci una cookie per identificar els usuaris repetidors i suposo que un control molt més gran dels bots fa que la diferència sigui tan espectacular.

Així doncs, es torna a demostrar que els anàlisi de visites són terriblement difícils i en general poc de fiar com a reflex de la realitat. Sempre en seràn una orientació, més o menys certa depenent de la configuració per part de l'"analista".

 

[ Relacionat: Els logs dels blocs ]

Com fa un temps amb l'anunci de Sanitas, darrerament per televisió estàn passant un anunci de Repsol on manlleven tot el text d'un escrit aliè i el converteixen en missatge corporatiu. El que m'irrita és que no en diguin la font original: el poema de Rudyard Kipling "IF".

Probablement no és legalment necessari, però per èticament estaria bé citar-ne la font. . El poso a continuació, perquè el poema paga la pena escoltar-lo atentament. Amb la cara de'n Pedrosa, la veu de'n Josep  Maria Flotats i la música és "Call to Arms":

 

 

(...)

If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son!

Sens dubte, el crit que més vegades he sentit avui. Només amb l'excepció d'IC-Els Verd-EUiA, tots els altres de la tribu ho repetien de forma espontànea. Semblava que  tombar Pl.Urquinaona per enfilar la  Via Laietana donava ànims a qui de cop veia la riuada dirigint-se al mar, i el crit sorgia de forma natural, de molta gent aparentment diferent.

No podia deixar de meravellar-me mentre vèiem incorporar-se gent i més gent a la manifestació. I allà lluny la serp que es dirigia al mar romania immòbil, aparentment immune.

Fotografia: Vilaweb 

 

Potser tenen raó, i encara som més del que diuen i creuen. ;-)