desPensaments

La setmana passada els mitjans graciencs anaven plens de l'arribada de David Duke a Gràcia per fer una xerrada. Editorials, columnes, opinions... tots, o gairebé, n'eren absolutament contraris i exigien la prohibició o el saboteig de l'acte.

No hi puc estar d'acord. La llibertat d'expressió és un valor absolut que ha de ser escrupulosament garantit a tothom. Les paraules han de ser lliures i les opinions també. Determinats fets poden ser delictius però les paraules no han de ser silenciades sota cap concepte.

Molts argumenten que les paraules d'aquest senyor ofenien a molta gent i determinats col.lectius. A més, basava el seu discurs en premises falses que el portaven a fer afirmacions errònees. Hi estic d'acord. Però això no és res anormal ja que cada dia podem trobar opinions ofensives a tots els nivells de la societat, incloent el Parlament de Catalunya, el Senado o qualsevol estrat dels poders polítics o judicials nacionals, estatals o mundials.

Així que ho sento. No estic d'acord amb les idees de molta gent (en David Duke entre ells) però no per això aprovo que se'ls negui la paraula. El que diu no és cert i nega fets innegables, però això ho veiem cada dia en mitjans periodístics, polítics i socials i no en fem un drama. Ni enviem la policia a enregistrar les converses.

I el que més em dol és que la gent amb qui he comentat aquesta situació i han estat d'acord en que l'acte es prohibís són els primers que enarbolen la llibertat d'expressió per a demonitzar les actuacions de l'Audiència Nacional en els casos Egunkaria, Ardi Beltza o la crema de fotografies dels Borbons. O les mostres d'ofensa en el món musulmà per les caricatures de Mahoma en un diari nòrdic.

Ja ho diu mon pare: "O follem tots o matem a la puta": o tots podem parlar lliurement o ningú ho pot fer. I jo prefereixo que tots ho fem. I si no m'agrada el que sento m'allunyaré fins que l'eco no m'arribi. 

Fa molts anys en Voltaire parí una frase que segurament sintetitza tot aquest apunt: "No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins que em mori el teu dret a dir-ho". 

Dissabte m'aixecava ben d'hora per anar a la Ruta de Gràcia i la Guerra Civil, organitzada pel Taller d'Història. Resultà molt interessant (ja en penjaré algunes fotos en un altre apunt) però ara del que vull escriure no és d'això. Ja he comentat en algún altre apunt la pena que em fa veure com a Gràcia s'estàn enderrocant molts edificis o es fan places a mida per rics. I dissabte vaig veure una pancarta que expressa exactament el que penso.

 

 (feu click per veure-la més gran) 

 

Per als detallistes, resulta impagable la cara que li han pintat a la senyal de trànsit. Ignoro si és per fer conjunt amb la pancarta o bé ha sigut casualitat. Però no té preu! 

Els que em coneixen bé saben que m'agrada capbussar-me en els logs. És un passa-temps al qual m'hi dedico de tant en tant, però cada vegada que ho faig m'absorveix unes quantes hores.

No fa gaire a GràciaNet vàrem posar en marxa de nou les estadístiques, que durant un temps van restar aturades.

Una de les primeres sorpreses va ser el gran nombre de visites que reben els blocs. Érem conscients que era la part més activa de la Xarxa, però... tant? :-O Així que em vaig concentrar a mirar els logs a veure si hi havia res extrany. I mirant mirant vaig quedar esparverat de la quantitat de bots (robots) que es dediquen a indexar i repassar webs! I la majoria d'ells estàn al servei dels spammers!

En el cas que ens ocupa (els blocs) aquests havien agafat una obsessió gairebé malaltissa amb el bloc del Mussol i la Lluna. En poc temps s'havia convertit en el més visitat (i de llarg!) degut (ho sento cani) al tracte de favor dels spammers. Així que em vaig decidir a posar ordre.

Remenant per internet vaig confeccionar un llistat de bots "malèvols" als que no se'ls hi va permetre l'entrada, configurant el .htaccess. Un cop actiu el primer control em vaig adonar que aproximadament 1.000 impactes al dia eren aturats.

El segon pas fou més complexe. Calia trobar una mena de patró que em permetés identificar els spammers que atacaven directament als comentaris. Després d'algunes hores examinant IP's, navegadors, referrers i creuant dades vaig poder aïllar el principal spammer. Vaig aplicar la instrucció per evitar-li l'entrada i ho vaig aparcar uns dies.

Quan vaig tornar a mirar les estadístiques vaig quedar garratibat: una mitjana de 15.000 impactes diaris eren rebutjats per ser considerats spam! 15.000!!!
Ara, el Mussol i la Lluna viuen més feliços tenint tan sols la visita de qui se'ls estimen, i no pas dels spammers-testimonis-de-Jehovà que els molestaven constantment.


De tot plegat es pot extreure una lliçó. I és que cal valorar amb molta cura les estadístiques de visites de les webs ja que en molts llocs hi apareixen comptabilitzats aquests robots com si fossin visitants, augmentant els nombre de visites. I no són visites reals, no hi ha ningú darrera llegint la web. Són, senzillament, programes que rastregen internet constantment buscant llocs on abocar-hi la seva publicitat.

La única font fiable, doncs, són els logs ja que en ells hi queda tot registrat. Però llegir-los i sobretot interpretar-los correctament ja és més complicat.

El poder de l'inconscient és fascinant. Tot sovint se'ns "escapen" coses que conscientment no diriem, però que en moments de poc auto-control surten soles. Potser per això quan estem emprenyats o relaxats diem coses de les que després ens podem penedir.

Però a més del que podriem dir "inconscient personal" hi ha el que jo anomeno "inconscient nacional". Fa un temps que em fixo en un parell de detalls que es repeteixen.

El primer sorgeix en entorns catalano-parlants. M'he fixat que el nom de les pel.lícules, sèries, etc es diuen en castellà encara que la conversa es desenvolupi en català. Amb tota naturalitat. Canvies d'idioma sense ni adonar-te per molt que t'expressis enterament en català en tots els àmbits.

L'altre detall és incloure el "tot" devant la paraula Espanya. Això passa més en entorns castellano-parlants. És com si el mot "Espanya" indiqués una zona geogràfica variable, que depenent del context inclogui més o menys quilòmetres quadrats. Però quan hi inclous el "tot" es converteix en sinònim de Península Ibèrica. Per alguna raó, Portugal és un país que pràcticament no existeix en l'imaginari col.lectiu, una entitat bastant difosa.  Així, quan es diu "tot Espanya" queda molt clar al territori al que et refereixes.

Són detallets tan arrelats que si intentes canviar-los necessites fer un enorme esforç de concentració. I em diverteix, perquè no succeeix en d'altres idiomes amb els que m'he hagut de barallar.

Curiós, si més no.

Avui fa 29 32 anys que un fresc general provinent de Galícia e implacable assassí va morir. Massa tard. Més d'un hauria desitjat la seva mort s'hagués produït molt abans però normalment els fills de puta aguanten molt. I aquest precisament va durar més que un mal de queixal dels dolents. Ja ho diuen en castellà, que mala hierba nunca muere.

Avui els seus descendents campen orgullosos per tot arreu. Alguns es permeten el luxe de dir que fou una època d'una extremada calma ("Major Orella" dixit) i que fixeu-vos si era època de bonança que la gent es presentava voluntàriament a allistar-se a la Guàrdia Civil per anar a Euskadi. D'altres es dediquen a dir-te que no n'hi havia per tant o que, en el fons, la culpa era dels altres.

Mentrestant els vençuts en la lluita ètica i fraticida han mort en l'anonimat i la més absoluta desfeta física i moral. Tornar-li's la dignitat és impossible. Tan sols podem cridar ben fort les seves ràbies i les seves il.lusions. I afirmar sense vergonya que avui celebrem la mort d'un cabró que mereixia una mort solitària, lenta i dolorosa.

Rubén Blades escrigué una cançó preciosa anomenada Desapariciones, on hi ha un fragment que sempre m'emociona:

(...) y cuándo vuelve el desaparecido
cada vez que lo trae el pensamiento
cómo se le habla al desaparecido
con la emoción apretando por dentro

 

En memòria de tothom a qui va fer matar, callar o marxar de casa seva.

Aquest matí de cop ho he vist clar... fullejant el diari  mentre em prenia el cafè amb llet de 1.30 eurus m'ha vingut aquesta frase al cap. I pensant pensant, no és errònea. Repassem la Barcelona actual:

• TGV
• Fòrum i Fira 2
• Gestió informàtica pública sota mans privades (Microsoft, Oracle...)
  
• Hotels de 5 estrelles (o més)
• Immigrants servint als bars i botigues
• Bicing gestionat per transnacionals
• Aeroport de luxe
• Tibiesa legal amb visitants
• Metro nocturn inexistent els dies laborables
• Serveis públics més cars q els privats (teatre, aparcaments, etc)
• Molta publicitat
• Substitució de barris obrers i artístics per zones d'alt standing (Poble Nou, Gràcia)
• "Barcelona la millor botiga del món"
• Desaparició ràdios i televisions locals

Tot això sota el govern pels socialistes i comunistes...

Si-us-plau. desallotgeu la piscina que tinc una urgència :D

Publica aquesta setmana l'Independent un article on ens expliquen que la meitat dels pisos que estàn construïnt en la futura Plaça de les Dones del 36. Asseguren (segons fonts de la promotora Vertix) que s'han vengut sobre plànol (!!!) I el preu mitjà en són 550.000Eurus.

550.000eurus. 92 milions de pessetes.

Això representen 255mil pessetes al mes durant 30 anys (92milions/30anys/12mesos).

Amb els interessos, amortitzacions, impostos, assegurances, derrames i reparacions compta-hi el doble. Números rodons: 500.000 pessetes/mes. 3.000Eurus/mes. Centena amunt, centena avall.

Per un pis en una plaça nova que s'ha tret l'Ajuntament de la màniga i que la paguem tots.



Qui ho podrà comprar això? Els nous veïns de la (nova) Vila. Els d'ara que vagin formant una fila en cua índia per marxar, sisplau. No molestin al senyoret que arriba.

 

 

 

 

Circulin, he dit! Aquí no ha hi ha res per veure. 

Fa vora 2 mesos es va inaugurar el Fòrum de les Cultures a Monterrey. Tal com tothom ha pogut seguir a través dels mitjans de comunicació és un event que no interessa a absolutament ningú.

Així doncs, es demostra la inutilitat del Fòrum 2004, on s'hi van abocar mils de milions de pessetes (del contribuent) per uns dirigents incapaços per a absolutament res. O si: per fer fora els autòctons i posar-hi gent amb molts diners, molt guapa i molt moderna.

El temps ha acabat donant la raó a tots aquells que ens miràvem atònits les palles que els polítics es feien entre ells, felicitant-se per un event que va fracassar total i absolutament. Una mostra de l'absoluta alienació dels dirigents polítics envers les necessitats dels seus administrats. 

Sembla que si que torna la censura.

 

 

Free Krusher