desPensaments

Fa unes setmanes, de cop i volta, l'agenda va deixar de funcionar. Hi vaig entrar i no donava cap resultat. És més, tot el sistema semblava totalment ralentitzat. Així que em vaig connectar per SSH a GràciaNet i vaig poder veure que el mysql estava totalment desbocat, amb una sentència SQL que  monopolitzava tots els recursos. Es tractava d'un INSERT a l'agenda que, espantat, vaig abortar. Al repassar els "danys" vaig veure que hi havia prop d'1.5milions de registres (o actes) a l'agenda pendents d'aprovació! Vaig canviar la contrasenya d'accés, vaig banejar la IP que havia provocat aquest desgavell i me'n vaig oblidar. Òbviament, vaig haver d'esborrar tots els registres erronis i reparar la base de dades, que havia quedat totalment malmesa.

L'endemà, però, tornava a estar igual. Una IP diferent havia aconseguit trobar una escletxa de nou i havia colat més d'1 milió de registres. Arreglat el (nou) desgavell em vaig posar a investigar què caram estava passant. Una vegada pot ser casualitat, dues és error.

Així que, com a bon humà que sóc, vaig partir de la base que la culpa era dels altres. És a dir, l'agenda estava ben programada, els controls estaven ben implementats i, per tant, algú havia trobat un forat al servidor per on colar-se i executar codi arbitràriament al mysql.

Em vaig submergir als logs buscant el rastre. Tenia només una IP, donat que l'agenda registra tot el que passa (a banda dels logs del servidor de web). Curiosament, la IP atacant només accedia una sola vegada, i vaig pensar que d'alguna forma aconseguia obtenir la clau de la base de dades. "Quin crack, amb un sol cop d'ull a la pàgina web en té prou per obtenir la clau", vaig pensar. Per molt que rebuscava als logs no trobava cap escletxa: ningú havia accedit al servidor via SSH, a través de la web de l'agenda tan sols apareixia un registre d'accés (quan per introduir un acte cal com a mínim passar per dues pàgines), el servidor de mysql estava configurat correctament per tal que ningú accedís desde fora de GràciaNet... En definitiva, tot semblava ben configurat i per enlloc hi estava trobant una forat. (Segueix)

Fa un parell d'anys el Barça va decidir posar la senyera a la seva samarreta oficial. Recordo que hi va haver moltes crítiques, molta gent dient que no s'havia de polititzar l'esport, que era una falta de respecte als culés que no eren catalans, que la senyera ja estava a l'escut i no calia posar-la explícitament, etc.

En canvi, aquest any podem veure ensenyes nacionals a d'altres equips i, curiosament, ningú ha badat boca. I això que alguns ho han fet de forma exagerada, com el Sevilla:

 

 

 

D'altres, com el Mallorca o el Llevant (ho sento, a la seva web no tenen l'equipació actualitzada), han sigut molt més discrets:

 

 

Així doncs, en aquesta pell de  brau on vivim continúa essent molt més important qui diu què, que no pas què diu qui.

 

Les coses, fetes amb calma, tenen un millor sabor. El sexe, el menjar, les relacions socials, l'educació dels infants.. Si a tot li dediquem el temps i l'atenció necessària en comptes d'estar pendent del rellotge o de la següent activitat que tenim pendent, augmentarem la nostra qualitat de vida.

I precisament d'això parla el llibre: de viure millor. Al ritme just, sense presses, disfrutant del que fas i buscant vàlvules d'escapament quan la pressió, normalment laboral, pot bloquejar la teva capacitat de somriure. Oblida't de l'stress i estableix el teu propi ritme, aquell que et deixa veure l'entorn del camí que vas fent i no només la meta.

 

Elogi de la lentitud, de Carl Honoré. 

Avui al diari ABC han publicat una entrevista feta a Suárez fa 27 anys i que mai va ser publicada. Val la pena llegir-la tranquilament, amb la distància i saviesa que dóna el temps.

Una de les frases m'ha cridat l'atenció:

«Pero le hemos hecho creer [al pueblo] que la democracia iba a resolver todos los grandes males que pueden existir en España... Y no era cierto. La democracia es sólo un sistema de convivencia. El menos malo de los que existen». (negretes meves)

 

 

(El text complet de l'entrevista es pot llegir aquí) 

Des de fa un parell o tres de dies tothom en va ple: Barcelona és la tercera capital europea en el rànkin de polució. Tots els diaris en parlen i tothom ho comenta. Com que he fet de l'escepticisme bandera, ahir em vaig entretenir a buscar la font original d'aquest estudi.

Partint del diari AVUI (notícia aquí) em fixo que al principi diuen:

Barcelona és una de les ciutats amb un nivell de contaminació atmosfèrica més elevada d'Europa, segons un estudi de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) que ha presentat el Centre de Recerca d'Epidemiologia Ambiental.

 

Així doncs, me'n vaig a la web del Centre de Recerca d'Epidemiologia Ambiental (CREAL) que és aquí. D'allà arribo a la convocatòria de premsa, on em trobo amb el gràfic que tots els medis (crec) han agafat per a la seva notícia de portada:

 

La font és la OMS, concreament el document "Air Quality Guidelines. Global Update 2005". El trobo a Internet (aquí) i.... no hi diu res de Barcelona! Ni de cap ciutat europea! La cosa em mosqueja, i vaig a buscar a la wikipedia què carai és el PM10. I hi ha un fragment que diu això:

 (Segueix)

Dues imatges que ens ho expliquen per si soles. La primera és la xarxa d'estacions pel Bicing (consultable aquí), i la segona és el plànol de carrils bici de la ciutat.

Acabadets de sortir del forn, sense cap retoc ni truc. 

No fa gaire llegia a Transversal que un parell de músics graciencs havien gravat una maqueta rapera/hip-hop i l'havien penjada a Internet per a ser descarregada gratuïtament.

Així que per militància triple (graciencs, en català i copyleft) me la vaig descarregar. Abans d'escoltar-la assumia que el seu destí seria la de la majoria de música que em baixo per militància: les escombraries. 

Però no. He de reconèixer que la maqueta m'ha agradat molt i que ha estat traspassada al reproductor mp3 per poder-la escoltar quan em plagui. S'anomenen Gato-el-Qiman & KDÖ i la maqueta s'anomena Dies de merda a la millor botiga del món. Ja pel títol podeu imaginar quin pensament tenen sobre Cacalona ;-)

I, ja plenament en "mode freak", em va sorprendre que el pdf que acompanya la maqueta, amb totes les lletres, fou creat des d'un Open Office :-) 

Us deixo aquí un fragment de la cançó El barri és nostre:

Tips, farts de veure gent interessant rondant,
farts de suecs la seva molla i lu bé que s'ho fan,
quan els veus menjant un falafel de fora el Verdi estant,
amb els altres pijos disfressats de cel.lofan.
Són tan repolits i eixerits que
dóna gust mirar-los mentre pixen ajupits.
Nits de vestits florits, mil guiris embotits
en una vida feta a mida gràvida en delits.
Tenen bon gust, tenen cash.
Mentre el meu currículum floreix en un calaix
penso que no sé bé el temps que aguantaré,
abans de claudicar i acabar sent el seu cambrer.

 

Hi ha empreses que han nascut, crescut i consolidat gràcies a l'excel.lència en el seu tracte als clients. RENFE n'és una d'elles, i al seu mundialment conegut (i envejat) servei ferroviari de puntualitat extrema, i la seva xarxa informativa per als usuaris, s'hi suma una web totalment intuïtiva on trobar la informació que necessites és tan senzill com preparar un gaspatxu sense tomàquets.

De debò, algú sap com trobar els horaris de rodalies a la seva web? Porto estona allí parat sense ser capaç de trobar, per exemple, els horaris de pas dels trens que surten de Barcelona amb destinació a Sitges, Vic, Calaf o Granollers.

 

 

ACTUALITZACIÓ: Ara m'adono que desde la versió en castellà de la web si que és possible trobar el que busco.

Aquest matí mentre esmorzava estava fullejant el diari (eps, no pas de compra eh? pirata, com les pelis) i he vist una notícia que em toca els dallonses: El Servei Català de Trànsit ha instal.lat càmeres amagades sota terra per multar als qui condueixen amb excés de velocitat.

Jo crec que podrien fer un pas més i anar a l'arrel del problema. Prou càmeres a les carreteres, prou amagar-les rera els panells informatius o sota terra, prou posar radars mòbils per espantar i, sobretot, prou convertir la carretera en una filmació constant. Tot això és perdre temps i diners. La solució definitiva passa per instalar obligatòriament un GPS a tots els cotxes (pagat pel propietari del mateix), que quan detecti que el cotxe sobrepassa la velocitat màxima permesa a cada tram de carretera envïi automàticament les coordenades al SCT i aquests et puguin enviar la multa a casa. O al mail, que és més sostenible.

De passada, k'aparell en qüestió podria tenir funcions de Teletac, perquè  no sembli que es fa amb ànim recaptador (valga'm Déu, això si que no!)

Deixo la idea en copyleft, si la volen agafar no els hi cobraré royalties. 

M'assec a un lloc lliure, al costat de la finestra i connecto el reproductor mp3. Aquest matí l'he carregat amb cançons dels anys 70 i 80, suposo que em sentia una mica nostàlgic. En  breu el tren engega i comença a enfilar el seu destí, mentre jo m'arrepenjo a la finestra i deixo que la música i el paisatge em vagin guiant els pensaments.

El meu cap va tirant enrera al ritme de la música. Recordo el mateix tren 25 anys abans. Recordo aquells vagons verds, amb els seients enganxifosos a l'estiu degut a la calor, el vaivé constant que li feia impossible liar una cigarreta a l'avi, i l'extrema lentiut amb la que s'enfilava per atravessar la serralada. Miro el paisatge i m'adono com ha canviat: indrets que abans eren erms ara estàn plens d'edificis, estacions noves i d'altres que han desaparegut o bé que el tren no s'hi atura, carreteres elevades que es creuen les unes amb les altres jugant amb les formes... Arribem a Martorell i veig la nova estació construïda per enllaçar amb la RENFE. Una mica més endavant, la següent parada m'ensenya alguns d'aquests vagons antics abandonats, deixats de la mà de Déu, mentre l'estació que abans es trobava enmig d'un descampat ara ja està integrada a la ciutat.

Passat Martorell tot ha canviat bastant menys. Entrem a la Catalunya interior, on els catalans encara aguanten com poden els envats universalitzadors i la dissolució d'una identitat pròpia per agafar-ne una de nova més general, més plana, més de tots i menys de ningú. Veig el paisatge, ple de muntanyes i terrenys encara verges, encara verds. Els camps continuen allí, amb els seus ceps en fileres rectes i avorrides. La carretera paral.lela a la via encara em permet jugat a córrer més que els cotxes. Llàstima que en el mateix punt de sempre nosaltres anem a l'esquerra i ells a la dreta, separant-nos per a trobar-nos de nou tres pobles més enllà.

La música m'ha sotmès en un estat de nostàlgia remarcable, i el nen que vaig ser observa astorat com a cases construïdes fa menys de 5 anys al costat de la via del tren demanen que el soterrin amb llençols a les finestres. El nen es gira ràpidament per començar a dir "Mama, has vist??". Però ja no sóc aquell nen, ja viatjo sol.

El tren avança ràpid. En 25 anys han reduït pràcticament a la meitat el temps que necessito per arribar al meu destí. Per fi, alguna cosa nostrada de la que em puc sentir orgullós: els FGC han sapigut adequar la xarxa ferroviària als nous temps, sense estridències. I amb puntualitat alemana.

Baixo del tren i em saluden amb un "Bon dia". Sóc a casa.