desPensaments

Dissabte passat, un jugador del Sevilla CF queixa desmaiat a mig partit. Els tècnics consideren oportú retirar-lo del joc i camí del vestidor es torna a desmaiar. Ja en el vestidor, té diverses crisis i arriba a l'hospital en un estat de salut precari. Al cap de 72 hores, és mort.

El dolor i perplexitat dels seus companys, amics, familiars i éssers estimats és comprensible. El dolor dels seguidors del seu equip també, faltaria més. De fet, les mostres de solidaritat amb els que ha deixat enrera per part de tothom és un senyal de les emocions humanes. És normal, lògic i, fins i tot, desitjable.

El Sevilla, aquell mateix dia, demana que el partit que havia de jugar li permetin aplaçar-lo fins un altre dia. Evidentment, els hi concedeixen.

Però perquè carai els jugadors del Barça l'endemà es van voler negar a jugar el Gamper? A sant de què han d'estar prou afectats com per no jugar un partit amistós que, a més, representa la seva presentació devant de la seva afició?  Escolti'm, vostès són professionals (com s'encarreguen de recordar-nos cada cop que canvien d'equip) i no tenen cap dret a agafar-se el dia de baixa amb l'excusa que un company de professió (no d'equip!!!) s'ha mort mentre jugava un partit de futbol.

Cada dia es mora molta gent per accident. Molts professionals moren exercint la seva professió. A cap col.lectiu de professionals se li acudeix demanar que anulin la jornada de feina perquè estàn afectats. Perquè si això que fan aquests professionals de l'esport rei ho féssim els curreles aquí no treballaria ni cristu. Cap dia de l'any.

Ah, el futbol és diferent.

Jo no sóc nascut a la Vila sinó que hi vaig arribar ja fa uns anys. Durant els meus primers mesos em va sorprendre la diversitat i tolerància mútua entre els diferents col.lectius que pululaven per la Vila. Recordo els esquinets a la Pl. de la Vila compartint espai amb els kumbes, la gent gran asseguda al portal de casa seva veient passar la vida, l'ambient català i catalanista que s'hi trobava a les Entitats, l'atmòsfera de poble que impregnava tot, les cases okupades amb veïns entrant i sortint, les botiguetes de barri amb els propietaris ja sexagenaris...

Mica a mica aquesta postal s'ha anat desfent. Per una banda els col.lectius (alguns) s'han radicalitzat i fins i tot perdut tot el suport popular (cas dels okupes), l'immigració ha canviat els cambrers "de-tota-la-vida" per a treballadors temporals que tot just xapurregen la nostra llengua (fet que a Londres és normal, però aquí no hi estàvem acostumats) o la gent gran que ja no s'asseu als portals. Les botiguetes han estat substituïdes pels "badulaques" i botigues fashion. Aquesta pèrdua de la identitat gracienca no es tracta d'un fet aïllat sinó que crec que és una tendència mundial degut a la globalització de la cultura i, per tant, la progressiva eliminació de les diferències entre regions, nacions i països. Tot és cada vegada més similar, a tot arreu pots trobar-hi més o menys el mateix i el que marca la diferència és la Història, visible en les construccions heretades dels nostres avant-passats i en la manera de fer transmesa de pares a fills durant generacions.

 (Segueix)

Clear Channel és un gegant en el mercat de les comunicacions. Als USA és el major operador d'emisores de ràdio, i paral.lelament posseeix més de 30 canals de televisió. Companyia nascuda al 1972 a Texas, en diverses ocasions ha hagut de desprendre's de parts de la companyia degut a les lleis anti-monopolístiques dels USA. En els darrers anys ha estat sota sospita d'impedir expressar-se als grups contraris a la política oficial dels USA, ja fos bandejant grups i/o cançons en les seves estacions de ràdio o bé elaborant llistes de cançons no radiables en hores de màxima audiència. També en ocasions sembla que han "desconnectat" programes no adients per a la ideologia oficial, impedint a la seva xarxar de televisions emetre'ls en cap moment.

En el terreny internacional, Clear Channel és un poderosíssim agent de publicitat especialitzat en mitjans externs: transports públics, façanes, panells lluminosos... A la vegada, és el major organitzador mundial de concerts.

Una enorme empresa, sota sospita per les seves pràctiques monopolístiques i traves a la lliure expressió.

Aquesta empresa és la que administra el servei de bicing de barcelona. Perquè?

FONTS:

• Wikipedia
• Clear Channel

RELACIONATS:

• Perdoni, quant ha costat això del bicing?
• Bicing a barcelona, o com despreciar els teus propis recursos 

Primera hora de dissabte. Em toca currar i baixo cap a barcelona a les 8 del matí. No veig cap bar obert i arribo a la feina amb la panxa buida. A les 9:15 surto un moment a esmorzar i l'únic que trobo és un local de La baguetina catalana. M'assec a la terrassa, sol com un mussol enmig d'un Passeig de Gràcia desert i em demano un cafè amb llet i un croissant, sisplau.

Me'l porten, juntament amb la nota. 6€ clavats.

 

Amb dos collons. 

Hi ha dies que rebotant per Internet vas a petar a una pàgina que et fa sentir una mica fric. I una mica gran.

Però és que hi ha coses que et fan somriure d'enyorança. Aquest article "Nostalgia, dulce nostalgia" et porta a un passat que en nombre d'anys no està tan lluny. I llegint els comentaris (absolutament imprescindibles) no he pogut evitar somriure trobant gent amb les mateixes sensacions i experìencies que vaig sentir jo.

 

 

 

Diumenge geek :-)

 

A principis del 2006 vaig obrir un compte a Last.fm . Sincerament no tenia ni idea de per a què servia, i avui dia amb prou feines m'hi passo gaire per allí. Però en aquell moment semblava una bona idea i vaig configurar l'Amarok per tal que publiqués de forma automàtica a la web les cançons que jo anava escoltant i me'n vaig oblidar.

Avui, de rebot, hi he anat a parar i m'he dedicat a mirar les estadístiques que això ha generat de forma automàtica. Diu que he escoltat 4.731 cançons en tot aquest temps i que el meu Top Ten d'artistes durant els 18 mesos que hi porto registrat és:

1. Estopa
2. Robbie Williams
3. Leonard Cohen
4. The Housemartins
5. Juanes
6. The Beautiful South
7. La Trinca
8. Dani Flaco
9. Evanescence
10. K-Maro

La veritat, si m'ho pregunten directament no hauria fet aquesta llista, tot i que alguns dels artistes que hi surten si que són, de debò, els meus preferits.

Gràcies a haver canviat de feina no fa gaire aquest any no disposo d'unes llaaaargues vacances com altres estius. Però els quatre dies (literals) que m'he pogut agafar de festa els he aprofitat per anar a Irlanda. País preciós. I humit.

Des d'aquí vull agraïr a Clickair la gentilesa de portar-me l'equipatge a casa, un cop a Irlanda. Això si, 36 hores després d'haver arribat jo, i quan ja creia que el paquet arribaria el dia següent (el missatger va arribar a les 23:30). Quina estúpida idea la meva la de pretendre que maleta i bulto (jo) viatgéssim en el mateix avió! Amb lo interessant que pot ser moure's per Irlanda en màniga curta quan plou a bots i barrals, oi? ;-)

Però bé, dificultats logístiques apart m'ha donat temps per airejar-me, visitar Galway, Connemara i les Aran Islands (sota un diluvi terrible, vam haver de renunciar a moure'ns gaire ja que estàvem calats fins al moll de l'os) i comprovar que la pluja irlandesa mulla tant com la nostra (deien que era el pitjor estiu en anys... quina sort la meva!). Potser un altre any, amb millor clima i més temps, podré tornar i gaudir-ne encara més.

 (Segueix)

Fa uns mesos em vaig adonar que TVE emetia les pel.lícules en Sistema Dual. M'agrada sentir les veus originals, i em va alegrar que TVE shagués atrevit fent el pas.

La setmana passada em vaig adonar que el sistema no anava bé. Malgrat activava la opció de Dual, el so era el mateix.

Avui directament ja no emeten en Dual.

 

No fa gaire llegia que RTVE tindrà l'obligació  de contribuir a la construcció e identiat d'Espanya. (vegeu l'anàlisi de'n J.Ortiz)

 

 

Casualitats, ho sé. Però coi!

La identitat és la impregnació no racional, no conscient de la manera d'entendre el món i els seus decorats que es produeix automàticament durant la infantesa (pàgina 20)

Una cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és només pròpia -sovint és compartida. En termes antropològics, és un conjunt de valors (traduïts a costums) elaborats per una societat o grup humà al llarg dels segles. (pàgina 39) 

A partir d'aquests dos axiomes, Patrícia Gabancho analitza a "El preu de ser catalans. Una cultura mil.lenària en vies d'extinció" l'estat actual de la cultura catalana a Catalunya.

Fent especial atenció a la bi-culturalitat a Catalunya, es tracta d'un llibre molt sincer on l'autora ens ajuda (o almenys a mi) a veure que allò  més important no és ni la llengua ni la identitat nacional sinó la cultura. La cultura és el pal de paller d'on neix tot: la identitat nacional i la llengua, que és l'eina a través de la qual la cultura es verbalitza.

De fet, el llibre és tan sincer que més d'un cop l'he tancat, emprenyat, per les veritats que m'estava dient. Certament, per poc que s'obrin els ulls ens adonem que la cultura catalana és un pèl elitista (efecte llatí, li diu ;-) ), que la cultura vehicular pels immigrants acabats d'arribar i de molts que van arribar als 50 és la castellana i que, a fi de comptes, si els Estopa (per exemple) fan culttura castellana malgrat haver nascut a Catalunya i haver-se educat aquí és, senzillament, perquè alguna cosa s'ha fet malament. La culpa que la cultura catalana sigui tan invisible no és dels altres, sinó dels propis catalans. Sense anar més lluny, és curiós comprovar com a la capital de Catalunya (Barcelona) els pregoners han estat tots gent que NO ha fet cultura catalana, com si la cultura catalana no fos prou bona per fer un pregó a la capital del país. Barcelona, de tant cosmopolita que vol ser, és al cap i a la fi, provinciana (entenent com a provincianisme anar a buscar a fora allò que ja tens a casa i que, a més, és millor).

Tot plegat m'ha fet adonar que sí, que el que està en perill no és Catalunya o el català sinó la cultura catalana. Sense cultura, no hi ha ni llengua ni nació. I, malgrat el llibre és lleugerament optimista recordant que moltes altres vegades la cultura catalana ha renascut quan semblava impossible que ho fes... jo penso que mica a mica s'anirà diluïnt dins la cultura castellana per acabar sent, tan sols, un record, un folklore, un passat recent.

Que tu estiguis en contra d'una institució no vol dir que no puguis presidir-la i, molt menys encara, apujar-te el sou un 40% quan seus a la Poltrona Major.

Així ho ha fet ERC a la Diputació de Girona, segons informa el Diari de Girona, encara que a la seva web diguin:

(...) defensem la desaparició de les diputacions provincials, mentre aquestes existeixin (...) 

Però aquesta decisió va ser presa amb el suport de CiU, que l'any 2006 afirmaven:

Corominas va declarar que, des de CiU, "tenim clar que volem suprimir les diputacions", pas imprescindible per a posar en marxa una nova administració, la de les vegueries.

 

Eh, que una cosa són els convenciments ideològics i una altra, de molt diferent, la butxaca!