desPensaments

Ahir diumenge vaig anar a La Poba de Lillet amb uns companys per fer una bonica caminada: la Volta al Catllaràs. La veritat és que ara el bosc està preciós, amb els colors de la tardor en plena efervescència.

Però em va sorprendre la carretera. Normalment quan he pujat al Berguedà sempre hem anat per carretera comarcal i després hem agfafat l'autovia, però ahir vam decidir agafar l'autopista desde barna per guanyar temps. Així doncs, vam agafar la C-16, que ens portava directament a Berga. Un bon tros de la carretera és autopista (BCN-Manresa) i després és autovia (Manresa-Berga). El més sorprenent, però, és que no hi ha cap canvi, és a dir, la carretera és exactament igual en els dos trams: corbes tancades, dos carrils per sentit, vorals laterals minúsculs i el voral central inexistent.

Sorprès, avui he buscat quines característiques ha de complir una autopista per ser considerada com a tal, i a la wikipedia hi he trobat aixó:

Allò que distingeix una autopista de la resta de carreteres és:

• Dues bandes de circulació: Una per a cada direcció, aquestes han d'estar separades per una tanca de protecció o una zona de terreny.
  
• Un mínim de dos carrils per a direcció. Vorals laterals perquè si algun cotxe té problemes poder-se aturar.
  
• Curves lleus.
  
• Interseccions a diferent nivell, sense creuaments. Calçades separades per a cada sentit. 

Si una carretera no compleix totes tres (sic) condicions ja no pot ser considerada una autopista.

Curiós. Segons aquesta definició, la C-16 és tan sols una autovia (les corbes són criminals, i els vorals fan riure... o peneta). I jo, que sóc malpensat de mena, ho tinc clar: l'han marcat com a autopista per poder cobrar peatge (si, si, és autopista però de peatge... mil cuques que val!) i així poder encolomar-li a una empresa privada la construcció de tota l'autovia... de forma més o menys evident.

Un cop decidida la meva renúncia a enfadar-me amb el que els polítics facin he decidit fer un pas més. De la màxima "Una persona, Un vot" en pretenc crear una altra que sigui "Una persona, Un xec, Un vot". La idea és molt senzilla, i la justificació també.

Com que ha quedat demostrat (almenys als meus ulls) que els polítics que ens governen no tenen, en general i en particular, cap intenció d'aplicar els programes un cop arriben al poder, i que mani qui mani les coses canvien poc he decidit vendre el meu vot. Ras i curt, qui més diners em pagui em tindrà. No cal esverar-se, fins ara també era així ja que havia votat sempre a qui jo creia que invertiria en el meu benestar en un futur proper. Egoístament parlant, un vota al partit que considera que canviarà les coses per tal que un visqui millor.

Doncs bé, he decidit canviar els termes i en comptes d'esperar obtenir benefici a llarg/mig plaç pretenc obtindre'l a curt plaç. La meva idea és posar el meu vot a la venta i dedicar-lo a qui em doni el màxim benefici a un plaç immediat. Perquè la cosa sigui el màxim de transparent, ho penjaré a eBay i així tothom podrà afegir-se a la puja. Per mi encantat.

Només tinc un dubte legal... està penat per la llei obtenir beneficis econòmics del vot? En algún lloc diu que si em paguen per votar, per exemple, decideix.cat estic cometent alguna mena de delicte? Algún advocat a la sala, sisplau? 

Feia molts dies que no escrivia. La veritat és que entre la nova feina i que no estic especialment brillant (literàriament parlant) no trobava cap motiu per actualitzar el bloc.

Però aquest matí no he pogut més. He obert vilaweb i, al veure les declaracions dels polítics sobre el debat d'investidura del president de la Txene m'ha agafat una mena d'arcades que m'han obligat a tancar el navegador. Sense ni tal sols profunditzar més enllà dels titulars. I és que, sincerament, ja cansen.

No sé perquè tots ells es creuen en possessió de la veritat i, això sí, tots amb un passat immaculat. Es deuen prendre alguna mena de pastilles que els fan oblidar les coses, perquè entre uns que acusen als altres d'espanyolistes (quina vergonya l'actitut tant d'ERC com de CiU), els de més enllà criticant tot el que sigui dretanós (sigui el que sigui, segur que en Saura se la pela amb l'esquerra), els més nous dient que ells són diferents però al final menteixen com qui tan critiquen... Bé, se'n podria fer un llibre (i ja se n'han fet) amb allò de donde dije digo digo diego i, sincerament, se m'ha acabat la paciència.

Ja fa temps que no miro els Telenotícies per cansament. Els diaris em repasso la secció d'esports i la de cartes al director i prou. Recentment vaig eliminar de la meva ruta diària els blocs d'informació política. I ara, finalment, he pres una decisió: dimiteixo de la meva condició de ciutadà crític. A partir d'ara, no em penso preocupar ni de qui mana, ni de qui està a l'oposició, ni de qui diu això o qui diu allò. Ells tenen el seu teatre particular, i ja no m'interessa el seient de platea que fins ara ocupava.

Venc la meva participació en aquesta democràcia tan penosa que tenim. Algú la vol? 

Cuinetes és un projecte que vaig iniciar pràcticament sense voler. Un bon dia li vaig demanar a ma mare que em deixés el llistat de les seves receptes per tal d'escanejar-les i tenir-les jo a casa. Ho vaig escanejar i aparcar el projecte. Quan em vaig quedar a l'atur vaig veure que era un bon moment per passar l'OCR i anar volcant en un document totes les receptes. Un cop les vaig tenir totes se'm va acudir que es podrien publicar a Internet, de forma que tothom hi tingués accés. Li vaig comentar i hi va estar d'acord.

Ara bé, publicar un pdf em va semblar bastant "pobre". Així que, pensant pensant, vaig començar a "veure" una mena de web on emmagatzemar totes les receptes que jo utilitzés. El projecte es va anar fent gran dins el meu cap i es va començar a barrejar perillosament amb la meva intenció de posar-me a estudiar AJAX.

Al final, un pensament va cristalitzar: "Perquè no fer una web on permetre publicar receptes de forma còmoda, i fer-la seguint criteris d'AJAX?". Dit i fet, vaig començar a pica tecla i el resultat és visible a http://www.gracianet.cat/socis/david/cuinetes .


ESTAT ACTUAL
Bé, està ja bastant avançat i em queden alguns detalls per pulir. De moment, aquests serien les modificacions pendents:

• Possibilitat per un cuiner d'esborrar les seves pròpies receptes.
• Problemes de visualització de caràcters especials i/o accentuats en la majoria de navegadors.
  
• Possibilitat de visualitzar totes les receptes d'un cuiner.
• Mostrar la data en què s'han realitzat els comentaris.
• Afinar la rutina per enviar imatges, ja que no sempre rutlla bé.
  

ERRORS / PROBLEMES / BUGS

Un dels avantatges de treballar amb Linux és que si t'ajustes als estàndards tot funciona bé. Per aquest motiu he intentat que el codi html resultant fos estàndard i, per tant, tots els navegadors ho haurien de veure bé.

Tots? No, tots no. Un navegador irreductible desafia els estàndards i es nega a sotmetre's als seus dictats. Aquest navegador és anomenat Internet Explorer i nois, com que per Linux no en tenim (no ens el volen adaptar) no sé com es veu. Us prego que em detalleu aquí mateix, en aquest apunt, els problemets de visualització o funcionament que experimenteu amb els vostres navegadors.

Ja voldria l'Eto'o tenir el meu index d'efectivitat... primera entrevista a la que vaig i en surto amb la feina sota el braç. Que poc que dura la bona vida, caram!

Doncs res, a partir de dimarts que ve em torno a incorporar a l'avorrida rutina de matina-ensuma olors-treballa-torna al poble-prepara't el dinar de l'endemà-dorm. No em fa especial il.lusió (no és perquè si que treballar és obligatori) però certament el risc d'apalancar-me era massa elevat. ;-)

Llàstima que això m'obligarà a deixar un projecte que havia començat la setmana passada, aprofitant que tenia temps per estudiar i rascar codi. A veure si en aquests 4 dies de llibertat vigilada que em queden ho enllesteixo... Coi, ara que n'estava il.lusionat! :-)

La veritat és que ens ho vàrem agafar amb molta calma. L'excursió, detallada aquí, era d'aproximadament 5 horetes, amb un desnivell de 500m aproximadament, per lo que vàrem calcular que començant a caminar a les 11 ho tindriem ben enllestit a les 4 de la tarda.

O sigui que vàrem començar a caminar. El primer tram, resseguint el riu amunt, era preciós. Els colors de la tardor ens mostraven un paisatge on es barrejaven els ocres, verds, tons marronosos... I el riu baixava bastant ple, fent macos de debò els trams que l'haviem de travessar.

 

Arribats al refugi de St Jordi vam fer una petita parada per recuperar l'alè i vàrem agafar el camí que en sortia d'allà. Tot pujant, vam anar a parar al Coll de Pendís, on vàrem dinar tranquilament,  i d'allà vam girar cap a l'esquerra. El camí continuava pujant, i ens vàrem començar a preocupar ja que teòricament el refugi havia de ser el punt més alt. No les teniem totes amb nosaltres, però seguíem endavant ja que en cap moment haviem tingut la impressió d'equivocar-nos de camí.

En un moment donat, però, i quan començàvem a enfilar un altre Coll un company va mirar l'hora. "Nois, són les 16:15!!!". Pànic. Només ens quedaven dues hores a molt estirar de sol i, ara ja sí que ho sabíem, estàvem més perduts que un pop en un garatge. La decisió va ser unànim: correm cap avall cap al refugi on, a males, podrem dormir a la zona lliure (de fet, era l'únic part que estava oberta). Sí, estàvem perduts pel Pre-Pirineu, amb només 2 hores de sol i havent de desfer en aquest temps el que ens havia portat 5 hores pujar. Cap de nosaltres estava federat, no portàvem equip per passar la nit al ras i, per si fos poc, només teniem per menjar els bolets que havíem trobat. Esverats, anàvem baixant corrent i en 3/4 d'hora ens plantàvem al refugi. Allà pràcticament matem al company ja que no eren les 17:00 sinó les 16:00! S'havia equivocat en una hora!

Molt més tranquils, i amb dues hores de coll per fer la baixada (temps de sobres) vam emprendre el camí de tornada. Vàrem arribar a baix de tot a 2/4 de 6, a temps per veure com tot s'enfosquia al cap de poc.

Repassant el mapa, vàrem veure que ens haviem confós al Refugi. Nosaltres haviem agafat el GR del Camí dels Bons Homes i, de fet, estàvem caminant direcció Gósol. En canvi, com es pot veure a la imatge, un cop s'arriba al Refugi cal recular una mica.

En fi, al final tot va acabar bé i vàrem dormir a casa, ben calentons.

Les fotografies les teniu aquí. 

Avui ha entrat en vigor una nova mesura de seguretat als aeroports que obliga als passatgers a portar les seves pertinences en bosses de plàstic, i no permet entrar ampolles de líquid amb més capacitat d1 litre. Segons diu El Periodico:

No està permès portar aerosols ni recipients amb líquids, gels, cremes o productes de consistència semblant, com ara desodorants en barra, excepte si aquests productes van en una bossa transparent d'un litre com a màxim amb sistema d'obertura i tancament.

 

Tot plegat, ve del dia que van trobar a l'agost passat un pressumpte terrorista amb liquid explosiu a l'aeroport de Heathrow, que en teoria planejava fer esclatar en ple vol.

Bé, seguint aquesta lògica, el dia que a algú se li acudeixi amagar una bomba a la roba interior ens faràn pujar despullats a l'avió.  Serà divertit.

 

ACTUALITZACIÓ 10 Novembre: Encertadíssim article. 

Fa un parell de mesos se'm va morir la càmara digital i em vaig trobar amb el dubte de quna càmara nova em comprava. Després de pensar-hi i de valorar totes les suggerències que m'havien fet (gràcies luisan, gracienka, cani) i de patejar el c/Pelai i comerços especialitzats preguntant models em vaig empanar encara més. Al final, em vaig asseure i em vaig qüestionar a mi mateix: Perquè vull una càmara? Quan la faré servir?

La resposta em va donar moltes pistes: vull una càmara petita, manejable, que faci bones fotos i que no em sigui complicada de gestionar. I com que la Nikon m'havia anat molt bé i tothom em deia que eren bones, vaig decidir primer quedar-me a la mateixa marca. Reduïa les possibilitats. Consultant la seva web, vaig veure que la gamma Coolpix se m'ajustava molt bé. I finalment, després de repassar tots els models vaig decidir quedarme amb la Nikon Coolpix P4.

Dit i fet, aquesta setmana la vaig adquirir i dimecres vaig sortir a estrenar-la. Al matí vaig anar a la platja on vaig rebre unes classes magistrals de diafragma, velocitat, enfoc... Vaig aconseguir "congelar el moviment" i fer algunes fotos maques. I a la tarda vaig tornar a sortir, però aquest cop pel centre de Barcelona. Val a dir que fa unes fotos molt maques, i és molt simple d'entendre el seu funcionament.

De totes les fotos que vaig fer (el 80% les he hagut de descartar pq o estaven mal enfocades, o sortien massa clares o fosques, etc), la meva preferida  és aquesta, feta a la Plaça del Rei de Barcelona.

La resta de fotografies "potables" les he penjat aquí. 

De bones a primeres felicitar-me: el partit que he votat (EI-ADC) ha triplicat els vots rebuts. De segones, tristor perquè ni així entrem al Parlament. No és cap sorpresa, però m'hauria fet gràcia veure-hi una cadira permanentment buida ;-)

Una dada curiosa. M'he entretingut a sumar els porcentatges dels vots totals rebuts pels 5 partits tradicionals. L'any 2003 van rebre el 97.7% dels vots. En aquestes eleccions, el porcentatge ha baixat fins al 92.6.% .  És a dir, un 7.4% de la gent que ha anat a votar ho ha fet votant algú que fa 3 anys no va obtenir representació. 

Més suposicions absurdes. Si IC-EV ha tret el 9.5% dels vots i s'endú 12 diputats, aquest 7.4% dels vots podria ben bé significar (en una regla de 3 impossible) 9 diputats. És a dir, la suma de la gent que s'ha molestat a anar a votar per dir que no se sent representada per cap dels partits tradicionals hauria obtingut 9 escons en cas de comptar-se com un sol partit.

Tot això, sense comptar els 60.000 vots en blanc (2% total de vots, despreciats després a l'hora del repartiment del pastís), que haurien pogut fer apujar els diputats fins a 11 o 12.

Curiós, com a mínim no? ;-)

 

Farsa montada prenent com a base les dades publicades a la web de la Generalitat de Catalunya a les 01:00 del matí del 02 de Novembre de 2006, consultables aquí.