Bloc de Miquel Pagès

I demà a aquesta hora el pregoner dirà alt i clar: Visca la Festa Major, Visca Gràcia i tot seguit començaran els dies que tot l'any hem esperat. Durant una setmana l'esforç dels carrers per guarnir-se serà visible als ulls dels passavolants i dels mateixos vilatans i tos plegats, graciencs de tota la vida i nous veïns, ens aplegarem per admirar el treball que hi ha al darrera i gaudir de la  festa més gran que a l'estiu es fa arreu dels Països Catalans.

I es farà el cercavila de les colles de cultura popular i els castellers aixecaran els seus cossos al cel de Gràcia i descendiran amb el pilar caminat cap a la plaça de la Vila, sota la mirada atenta de la Torre del Rellotge

I la música s'escamparà amb els ressons de sempre, de les ballades d'orquestra i els acords repetits una i mil vegades però sempre renovats. I els cantants ens faran somiar de nou i recordarem els anys que fa que ens acompanyen a la vegada que en descobrirem algun de nou que afegirem a la llista dels nostres preferits.

I soparem amb els veïns dels carrers, sopars de carmanyola i vianda, sopars de veinatge, amb l'arròs de la Maria, els cargols de la Pepeta, les amanides del Joan i les llepolies de la Carme.

I farem un cafè amb gel a la plaça de la Vila a mitja tarda descansant del frenètic ritme de les nits, anant d'un carrer a l'altre, d'aquesta plaça a l'altra, ara fent-la petar amb els de la Federació de festa major, ara amb uns coneguts que fa temps que no veies però que sempre baixen per les festes de Gràcia, i comentant el dia i la nit, arreglant el món amb els habituals de cada any, els festers de cada lloc, de cada activitat, aixoplugats sota l'ombra d'una terrassa.

I caurà un xàfec, com cada any ja l'esperem, és el convidat secret, i saltarem damunt les espurnes del correfoc, ensumarem la pòlvora i retrobarem els diables i els dracs graciencs.

Ens emocionarem amb els premis dels guarnits dels carrers i balcons. I el nervi de Gràcia ens posarà els pèls de punta un any més en veure la força d'aquesta gent que empeny i tira endavant per fer festa, amb dificultats, amb locals o sense, amb precarietat però també amb la sensibilitat d'estimar els altres. Sí, d'estimar. Què si no és l'acte d'embolicar-se d'aquesta manera tot l'any, any rera any, sinó expressió de màxima generositat envers els altres, els veïns, els visitants, la Vila i el país?

I mentrestant la festa no ens l'acabarem, entre ska alternatiu i sarsuela, entre cargols a la llauna i els calamarsets farcits de la Dolors, de l'espai de la música a  l'espai de la solidarittat, sense perdre'ns els  campionats de futbol i d'escacs, curses ciclistes i concursos de dibuix, els versots, les puntaires, els contes a la bibioteca, jazz i rumba gracienca, l'ofrena a Sant Roc, el ball de Déu...

No ens l'acabarem i en deixarem un tros per l'any vinent, un bocí per tornar-hi, per recordar-ne el gust tot l'any, per repetir altre cop, una llavor que florirà  amb un nou pregoner ben adobada per les mateixes ganes de festa.

Gràcies per fer-ho possible, festers.

Visca la Festa Major.

Visca Gràcia i Catalunya lliure!

La detenció del criminal de guerra serbobosnià Radovan Karadzic aquesta setmana ens ha tornat a posar davant dels ulls les nostres contradiccions i els records d'una guerra, la darrera que va viure el continent europeu que mai no s'hauria d'haver produït.

D'una banda la satisfacció per constatar que encara que tard al final serà dut al TPI (Tribunal Penal Internacional) el genocida de milers de ciutadans bosnis i que al final es farà justícia, malgrat que  com es diu popularment si la justícia és lenta no és prou justa.

Amb tot, també s'ha de dir que mai tant com actualment no era possible perseguir més enllà de les fronteres de cada estat un criminal de guerrra. En aquest sentit el dret penal internacional està avançant de manera important i en els propers temps hem d'esperar que cap dictador podrà escapar de la justícia i pagarà pels mals fets al seu poble. Això abans era pràcticament impensable. En aquest sentit ja es tracta d'un avenç, lent i complexe, però avenç imparable en les relacions internacionals.

De fet, aquesta mateixa setmana un fiscal del mateix tribunal  ha acusat el dirigent del Sudan per la seva política genocida al Darfur. És un bon senyal, aquest és el camí.

Radovan Karadzic va ser juntament amb el general  Ratko Mladic (encara lliure) el reponsable dels assassinats de Srebenica i dels franctiradors que atemorien els ciutadans de Sarajevo. Els guiava la idea de construir la Gran Sèrbia -allà on hi ha un serbi allò és Sèrbia- un pensament totalitari que està en la base del conflicte que va assolar els Balcans en la dècada dels noranta.

Davant d'aquest projecte totalitari hi havia el dret dels pobles a l'autodeterminació, el dret a decidir lliure i pacíficament el seu esdevenir. L'exercci del qual va començar en l'antiga Iugoslàvia per Eslovènia i ha acabat fa poc per Kosovo, amb la mateixa oposició però dels qui ja llavors i encara ara n'estan en contra.

I en la balança de les contradiccions que ens recorden aquells fets una vegada més hi pesa el paper galdós de la Unió Europea que entre dubtes i divisions va actuar tard i malament. 

Una part d'Europa la jacobina, encapçalada per França i Espanya sempre fa de contrapès i fre als aires de llibertat, s'ha vist de nou en el darrer cas de reconeixement de Kosovo, que igual que abans amb Croàcia i Eslòvenia d'entrada només va tenir el reconeixement d'Alemanya i dels Estats Units.

Tots els estats actuen segons els seus interessos, uns per defugir exemples que posin en perill la seva unitat interna i altres, no ens enganyem,  perque ja els va bé l'aparició de nous estats i  mercats per conquerir econòmicament.

Els demòcrates d'arreu han d'assumir que la llibertat i la democràcia mateixa no és completa si els pobles no són lliures de decidir el seu futur, que la llibertat no és només individual sinó també de les col.lectivitats humanes, que aquestes també són subjecte de drets polítics.

Tan senzill però tan difícil  com posar urnes on altres hi volen armes.

Aquests darrers dies estem veient una sèrie de fets que causen desànim i/o preocupació. Des de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa i la conseqüent alegria espanyolista passant pel "Manifiesto en defensa de la lengua común" o la tercera hora de castellà.

Són fets només d'aquests dies que encara cuegen i que en alguns casos - tema de la llengua-  s'allargaran tot marcant l'agenda política del país en els propers temps.

Davant de tot plegat el pitjor que ens pot passar és el desànim i el cansament. Certament n'estem tips, farts i esgotats de defensar una i altra vegada l'evidència, de lluitar pel que és el tret més clar i definitori de la nostra Nació: la llengua catalana.

Però és precisament per això, perquè la llengua és per als Països Catalans el nervi nacional que  no deixaran d'atacar-la , menyprear-la, anorrear-la a través  de lleis  o del mercat.

Ens toca enfortir-nos nacionalment, ens toca no defallir perquè la nostra és una causa que ve de lluny, hereus de generacions pasades que van lluitar en temps encara més difícils. 

No estem pitjor que mai, no està la nostra llengua més arraconada que mai si ho mirem des d'una perspectiva històrica, havent superat dictadures repressions, guerres, desprestigi linguïstic, analfabetisme estructural, diglòssia, etc.

Però tampoc és mentida que estem decebuts. I n'estem perquè és evident que després de trenta anys de suposada democràcia espanyola el futur de la llengua no està garantit. Perquè mai a la història hi havia hagut abans el factor dels mitjans de comunicació de masses en castellà que ara hi ha  i el que els acompanya, amb un immens poder en la indústria de l'oci i l'entreteniment, en la comunicació de masses...

Tenim però. una llengua parlada, llegida i escrita per més gent que mai i a la vegada tenim la convicció que estem en perill. Tenim una certa garantia de protecció oficial i al mateix temps sabem que això no és suficient. Tenim el repte d'integrar en la nostra llengua l'allau immigratori i que el jovent s'adscrigui a formes de cultura de masses i d'oci en català. I constatem que tot això no s'està produint. Per això plorem, per això estem preocupats . Desconcertats.

Però davant de tot plegat i per sobre de moments puntuals , de desenganys i debilitats humanes comprensibles, és hora de restar dempeus al servei d'aquest poble. És hora de mantenir-se ferms en les conviccions.

Però sobretot és hora de treballar  tenaçment i amb rigor, encertadament i amb convicció per atraure els qui dubten, per reincorporar els qui han defallit i són a casa pensant que tot està perdut.  Cal un enfort¡ment nacional de gran abast, des de la política i el seu sistema de partits fins al teixit social i cultural que tant ha fet per aquest país, passant per l'aposta empresarial dels qui creuen que aquest país val la pena.

El camí és llarg, però ja ho sabíem, veritat?

Doncs vinga, a seguir treballant que ningú farà la feina per nosaltres.

... ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses....

Aquesta setmana ha estat notícia l'estudi fet per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) titulat : "Llengua i identitat a Catalunya 2008.  Segons l'estudi en un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Segons els resultats de l'estudi es complirien les premisses que la Unió Europea va posar en el cas de Montenegro pel que fa a la participació i el resultat afirmatiu requerit i encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos -si cap d'aquests no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%-  ambdós resultats serien positius.

Fins aquí les dades, en aquest cas avalades pel rigor científic d'una universitat.

I ara què?

Esperem còmodament asseguts al sofà el proper estudi sense fer res o bé decidim d'una vegada i tots plegats que la realitat és tossuda i que hi ha més base independentista de la diuen i volen i per tant comencem a actuar d'una vegada en conseqüència?

Perquè aquesta és la questió, clara i planerament. Decidir si ens ho creiem  i va de veres o si simplement deixem passar la història i les oportunitats.

Cal, al meu entendre, adonar-se dels canvis polítics que acceptar això hauria d'implicar, cal adonar-se que més enllà dels partits, i ho dic des de la responsabilitat que tinc com a president d'ERC a Gràcia, hi ha més vida independentista i que cal establir marcs d'actuació unitaris que ens permetin avançar de forma creïble cap als nostres objectius.

Més enllà del propi partit hi ha independentistes, òbviament, però també més enllà de tots els partits junts,  hi ha societat civil organitzada i jo diria, encara més important, que hi ha sociològicament una amplísssima base de persones que orfes de plataformes, entitats i partits malden per manifestar d'alguna forma els seus objectius polítics pel que fa a la qüestió nacional.

Aquesta base social ha de poder expressar-se unitàriament en forma i fons, ha de poder treballar plegada per sobre de les diferències que  respecte a altres qüestions que afecten la societat catalana poguem tenir legítimament.

Estaríem disposats a construir aquesta expressió de l'independentisme sense apriorismes ni protagonismes personals o de grup?

Penso que aquesta és la qüestió. Ja ha passat el temps de la justificació continua de l'independentisme, el temps de la normalització del projecte, ja no som  quatre gats, és una gran part del poble català que ho demana, el treball de tants anys comença a donar els seus fruits i per tant ara cal més que mai abandonar velles maneres de fer per construir els espais comuns i compartits on l'independentisme pugui expressar-se.

Tal vegada l'àmbit local pot ser un dels primers en aquest camí de trobada de tots plegats, tal i com estan començant a fer un col.lectiu d'alcaldes i regidors de diversos partits que han elaborat un manifest conjunt en aquesta línia.

Podria ser Gràcia un territori pioner en aquest sentit, podríem en el nostre Districte, en els nostres barris iniciar alguna proposta unitària que permetés visualitzar aquest canvi de dinàmica que ens cal?

Pensem-hi. No dic que sigui fàcil ni en tinc la fórmula, però em penso que és el que ens cal.

Ja ha començat el teatre de la negociació del finançament. Benvinguts tots i preneu seient que serà per sucar-hi pa, no hi faltaran actors de verb gruixut i polítics que faran el paper de policia bo alternant-se els uns amb els altres seguint un pla prefectament traçat per Espanya per no afluixar la mosca  i continuar vivint del nostre esforç fiscal.

Dels barroers com el president d’Extremadura que ja ha dit que si els catalans volen més finançament ens haurem de veure les cares (com si fos un pinxo de barri!) a l’habilitat del mai jubilat Felipe González que proposa deixar-ho per més endavant, en sentirem de tots colors. Serà una representació  de primera de la qual ja en coneixem  la lletra i que  només varia en la música i el to any rera any, negociació rera negociació.

Si abans de les eleccions espanyoles la crisi econòmica era només una desacceleració ara ja és Crisi en majúscules que permet posar d’acord PSOE i PP per parar els peus als partits catalans.  I no invoquessiu pas l’Estatut, tant fa que sigui una llei de rang superior que s’ha de cumplir, amb l’enrenou fan temps per aplaudir la retallada final que es prepara des del seu Tribunal Constitucional (jutge i part). Baixarà el teló d’aquesta comèdia esperpèntica i esperaran que un cop més els riem les gràcies.

Ho farem? Tindrem els polítics que defensaran d’una vegada unitàriament els interessos de Catalunya? Tindrem els sindicats al costat dels ciutadans que són perjudicats per no disposar el país de recursos suficients pe fer front als serveis públics? Hi haurà una resposta clara i a temps de l’empresariat davant la manca d’infrastructures? I tots plegats? Cadascú de nosaltres s’ho mirarà des de la barrera, des del sofà davant la tele?

Ja és curiós observar com el calendari uneix en pocs dies de distància, tan sols una quinzena, tres diades emblemàtiques com les que acabem de passar: el 14 d'abril, Sant Jordi i el Dia del Treball. Les tres ens evoquen les sigles que donen nom al nostre partit i que sintetitzen el nostre projecte polític: la República el 14 d'abril, Catalunya el dia de Sant Jordi i l'Esquerra l'1 de maig.

De la primera ja n'he parlat (veure article anterior). 

Sant Jordi ens ha portat de nou la catalanitat al carrer de forma oberta, popular i espontània i això que és bo com a símptoma de normalitat ha tornat a ser usat per alguns (tot i que aquest any menys) per atiar de nou la polèmica estèril de canviar la data de la Diada Nacional i ubicar-la per Sant Jordi. 

Però els fets són tossuts i les nacions tenen una diada de referència que en molts casos és un fet històric de conseqüències polítiques, sovint la data de la independència. En el nostre cas doncs i mentre no arriba aquesta, l'11 de setembre és el millor referent de memòria històrica i de lluita col.lectiva pels nostres drets nacionals. Voler Sant Jordi com a diada nacional és intentar treure la càrrega política que una jornada nacional ha de tenir i deixar-nos orfes d'aquest referent per només potenciar els aspectes festius amb la intenció clara de folkloritzar-nos.

Pel que fa a la tercera, ahir era 1 de maig, dia del treball, jornada emblemàtica per a les forces d'esquerra i de solidaritat entre els treballadors.  La tradicional manifestació va estar marcada pel rebuig sindical a la moderació dels sous per afrontar la crisi així com per una clara visibilització de la immigració com a fenòmen social que demana respostes urgents però també sòlides i creibles  envers els menys afavorits. Una lluita sindical que no sempre sembla conscient del país on viu, massa teledirigida des de les seus centrals dels sindicats d'obediència espanyola  (ja es va veure en la no assistència d'aquests a la gran manifestació nacional del passat 1 de desembre) i que haurien de tenir en la defensa d'un marc català de relacions sociolaborals  el seu objectiu principal.

Catalunya, República i Esquerra unides per l'atzar del calendari en uns pocs dies.  Una societat de valors republicans que aprofundeixi en la radicalitat democràtica, una societat que desenvolupi l'estat català del benestar i una Nació Catalana que mantingui la seva personalitat, llengua i cultura amb un projece engrescador per a tothom.

Aquest és l'autèntic repte de futur que ara mateix tenim des d'Esquerra Republicana  de Catalunya, fer creibles les propostes que des de sempre hem defensat i tornar a ser referents per assolir-les.

Els objectius estan ben clars, com sempre, Catalunya i la justícia social, només cal actuar en conseqüència, des del treball i el rigor, sense confondre's, sense anades i tornades.  Endavant i a la feina. 

Avui és 14 d’abril i fa 77 anys que un home valent, el President Macià proclamava la República Catalana. Era un gest que retornava la dignitat als catalans. Feia més de 200 anys que Catalunya no tenia institucions pròpies i es tractava per tant de l’acte de sobirania política catalana més important des de l’abolició de les institucions amb el Decret de Nova Planta de 1714.

Tants anys després el dia d’avui, reconeguem-ho, passarà per a una majoria de ciutadans absolutament desapercebut, alguns altres en tindran una vaga referència, però pocs tindran un moment de record pel que allò va significar.  I certament la pervivència dels valors republicans continua sent avui tant vàlida com llavors.

Per a molta gent el republicanisme és només un canvi de cromos, on hi ha un rei hi poses un president, i certament no falten exemples de repúbliques presidencialistes amb tics de reialesa que avalen aquesta creença.

Però ben al contrari el republicanisme va més enllà del cap de l’estat, que òbviament és inadmissible que ho sigui per transmissió genètica, per enllaçar amb les lluites més nobles per a la igualtat. Perquè es comença qüestionant el dret d’una persona a ser rei i s’acaba plantejant en profunditat el concepte d’igualtat.

El pensament republicà es basa en una societat de persones lliures que esdevenen ciutadans, homes i dones en igualtat de condicions sotmesos a les mateixes lleis.

La República en termes clàssics, cal recordar-los de tant en tant, és la cosa pública, el bé comú. Per això té tant sentit la recuperació dels valors republicans en uns temps com els actuals de distanciament entre la política i els ciutadans, de baixa participació electoral, de desencís.

Perquè no n’hi ha prou de votar cada quatre anys en unes o altres eleccions. De fet sempre m’ha semblat que la solució a la política és en realitat més política i no pas l’allunyament. Però és clar, això implica un canvi de xip important. Per assolir-ho cal reforçar la societat civil, establir mecanismes de participació que no siguin merament publicitaris, avançar com ja està fent la Vicepresidència de la Generalitat en una llei de consultes populars, reformar el sistema de finançament dels partits polítics i la tan esperada reforma de la llei electoral incorporant la proximitat als electors i les llistes obertes. Aquestes i altres actuacions d’aprofundiment democràtic beuen del pensament republicà i tenen molt camp per córrer, un futur que és a les nostres màns.

Més enllà de rei o president, més enllà de la República mateixa, hi ha el republicanisme!                                                                                                   

Aquesta setmana hem començat a posar fil a l’agulla després del Congrés que vam fer el passat dissabte 5 d’abril. 

És per això que en primer lloc vull deixar per escrit el meu agraïment a tots els companys/es que vau assistir-hi perquè com vaig dir allà mateix la militància activa és la nostra fortalesa i aquesta força reflecteix com un mirall la debilitat d’altres partits que tot ho decideixen tancats i aliens a les seves bases.

Hem d’estar oberts a la societat, hem de saber explicar què fem dins de casa nostra, sempre i quan això es faci amb arguments sòlids, en positiu i sense desqualificacions personals.

Per això vull remarcar l’esperit noble que ha presidit aquesta campanya electoral interna i també agrair les paraules del candidat i company Roger Gispert que de seguida va apostar pel treball, així com tots els companys que van fer intervencions en el mateix sentit en la primera reunió de dimarts passat.

M’ho heu sentit a dir vàries vegades i insistiré tant com calgui, que el Casal d’ERC-Gràcia ha de ser un espai d’unitat entre tots els qui estem per la feina d’enfortir ERC a Gràcia.

I serà des del nostre àmbit d’actuació -Gràcia-, i en el decurs del desplegament del projecte traçat, que caldrà incorporar tants companys com sigui possible, hagin participat o no en una de les dues candidatures que es van presentar dissabte.

Perquè la feina que tenim és molta, i la tenim davant dels nostres adversaris polítics, siguin socialistes sense model de ciutat o convergents sense alternatives factibles.

Nosaltres tenim molta feina, sens dubte, i hem de millorar molt també, però és precisament per això que defensaré un model de Casal com a unitat de treball, entre tots.

Així doncs, gràcies i des d’ara tothom a la feina.

Ahir vam fer al Casal un exercici de debat i diàleg molt enriquidor. Es van presentar les dues candidatures, per ordre, i la militància va poder fer preguntes, tot en un to cordial i constructiu. Crec que aquest model de discussió pot ser també un exemple pel congrés de juny. La gent de les dues candidatures barrejada, xerrant, donant-se ànims mútuament. És el que ha de ser.

D’altra banda, en un format diferent, el dimecres vam fer un sopar xerrada als Lluïsos on militants van poder escoltar el nostre projecte i realitzar preguntes. A banda de l’interès culinari (molt bo el fricandó de la Manolita), poder xerrar i intercanviar preguntes amb els companys i companyes és sempre de merèixer.

Personalment, em quedo també amb les paraules d’en Jordi Carbonell, que va cloure l’acte amb una crida emotiva a la unitat. A l’Independent surt una foto, tot i que en penjo alguna més.

En aquest punt final, només voldria agrair a tots i totes per la feina feta, a la gent de l’equip per l’esforç, a la gent que ha anat venint al sopar o el dijous per fer allò tan republicà, de baix a dalt, perquè parlant la gent s’entén.

L’Àrea d’Acció Política, coordinada per la Vicepresidenta Rosa Aligué, comptarà amb el següent equip de persones:

La Secretaria de Política Municipal portada per l’Àlex López, actual portaveu del Grup Municipal d’ERC al Districte de Gràcia i conseller d’Urbanisme en el passat mandat perquè té l’experiència del govern municipal i el coneixement real del territori. 

La Secretaria de Política Parlamentària anirà a càrrec de la Núria Pi, que va ser la candidata d’ERC-Gràcia en les passades eleccions espanyoles i que té experiència en polítiques sectorials, és actualment vicepresidenta nacional de la sectorial d’ensenyament.

Crearem la Secretaria de Polítiques Socials, tal i com correspon a un partit d’esquerres i serà portada per la Dolors Martínez, coneixedora de l’àmbit des de fa anys per la seva trajectòria personal a Gràcia, i per haver estat el darrer mandat Regidora de Drets Civils de la Ciutat de Barcelona.

La Secretaria de Formació és bàsica per a un partit, i hem cregut oportú posar-ho en mans d’una persona amb experiència i trajectòria política extensa, com és cas del company Martí Metge.

La Secretaria de Dona serà duta per l’Eugènia Fernàndez, gracienca notòria, que professionalment està vinculada a l’àmbit de dona per la seva feina al CIRD (Centre d’Informació i Recerca de la Dona).

També crearem la Secretaria de Polítiques Culturals, perquè una força política que miri més enllà ha de basar la seva actuació política en la cultura i ha d’acostar-se als creadors  que tenen en Gràcia un lloc preeminent, aquesta secretaria serà portada per la Rosa Aligué.

Es tracta d’un equip potent de persones preparades i amb experiència provada que treballarà coordinadament  i per projectes des de Gràcia per al país sencer, pensant nacionalment, actuant municipalment.

Les noves tecnologies i una mica d'imaginació permeten fer moltes coses sense despesa econòmica, tan sols esmerçant una mica de temps i el coneixement d'alguns companys i companyes.

En aquest cas, es concreta en una entrevista que hem penjat al youtube. Voldria agrair especialment a un expert audiovisual i company, en Jordi, per la feina feta, i a l'Àstrid per fer-me sentir com al programa del 33 "Silenci".

Com moltes de les pel·lícules de veritat, aquestes coses sovint tenen un makin of. En ser a la Plaça de la Vila, no podia ser una altra que aquesta. La veritat és que ha estat una experiència molt divertida.

També avui ha sortit publicat un article a l'Independent (pàgina 3). Qualsevol comentari que us sorgeixi el podeu penjar aquí. Gràcies.

I finalment, agrair a en Miquel Pellicer la seva benvinguda al món blocaire gracienc. Com ja he respost al seu bloc, aquest s'ha obert amb la intenció de quedar-se.

El model organitzatiu de Casal que proposem per a ERC-Gràcia canvia el concepte tradicional presidencialista i incorpora una visió de treball per àrees coordinades per un equip eficaç. És per això que dividirem el Comitè Executiu en dos blocs. L’àrea d’Acció Política i la de Coordinació Interna, cadascuna de les quals tindrà en igualtat de condicions el rang de Vicepresidència. 

D’aquesta manera s’evita l’acció monopolitzadora d’una sola persona com a president/a i tampoc es cau en el recurs massa gastat de nomenar un sol vicepresident que és posat com a possible hereu o successor. Un projecte i un equip que ara neix, com el que aquesta candidatura representa, no necessita pensar ara en el relleu sinó en l’eficàcia i el  treball. 

A la vegada, permet a tres persones arribar allà on una o dues no poden, reunions de federació, grups de treball, reunions de dimarts, etc. 

Aquest model s’adiu amb la nova dinàmica de treballar per projectes que engegarem  i que permetrà la incorporació dels militants segons les seves possibilitats a tasques específiques.

La Presidència i les dues Vicepresidències seran un equip potent i coordinat que tindrà la visió global del dia a dia del Casal i dels objectius a assolir al llarg del temps degudament calendaritzats. 

Com tantes coses a la vida, un model organitzatiu no seria però suficient o es quedaria en teoria pura, si no es pogués dotar de les millors persones per desenvolupar-lo, és per això que és una garantia de treball seriós i rigorós comptar amb les següents companyes:

Rosa Aligué com a Vicepresidenta d’Acció Política

Àstrid Alemany a la Vicepresidència de Coordinació Interna.