MalaltsXBasquet

L’article és de la Vanguardia del divendres 9 de maig i es titula ”Grades poc esportives”, escrit per Mercè Beltran.

1er. Cada cap de setmana l’esport mou uns 300.000 joves entre infantils i juvenils, fins al 18 anys i amb ells les seves famílies.
2on. Molts pares i això és una dada que es ve detectant des de fa 10 anys, com a mínim, prenen actituds agressives, crits i xiulets envers els arbitres o l’equip contrari, i fins i tot contra jugadors del propi equip.

Perquè encara que sembli estrany segons els especialistes els nois o els nens esportistes saben gestionar millor que els seus “fans” l’agressivitat i es defensen bé.

·         Joge Valdano ex jugador i ex futbolista  a definit l’actitud dels familiars i fans  com “ l’afany per guanyar de qualsevol manera desplaça la dimensió formativa i ètica de l’esport. Els pares traslladen les seves demandes de glòria als fills i això és una aberració. A determinada edat, el joc és una activitat espontània, lliure i plaent, si l’omplim d’obligacions, pressions i deslleialtats, li estem treien tot el seu sentit.

·         Jaume Cruz catedràtic de Psicologia a l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona diu:
o   La pressió que exerceixen alguns pares sobre els seus fills és com a mínim excessiva.
o   A les grades es tolera coses que a la vida quotidiana no s’accepten, com posar en permanent dubte a crits i amb insults les decisions de l’àrbitre i fins i tot de l’entrenador que en el camp són els que han de decidir”.
o   Les actituds en el camp també són sexistes en el sentit del comportament segons sigui el pare o la mare, almenys en línies generals, així mentre la mare crida i s’altera quan el seu fill rep una agressió intencionada o no, el pare és més agressiu demandant al fill que sigui el millor.

1.    Coneixement d’un mateix . quan un practica un esport es posa a prova i ha de resoldre un seguit de situacions que inevitablement l’acaben definint. Per tant és importantissim que entrenadors i pares forcin als jugadors a un reconeixement de si mateixos pel que fa a les virtuts i defectes, propis de cada jugador. 
2.    Provocar la reflexió. Que els nens i nois arribin amb ajuda, a les seves pròpies conclusions  sobre els defectes que tenen que esmenar i les virtuts que han de potenciar. Perquè hem de tenir present que aquests seran la solera del seu propi valor com a jugadors i com a persones. 
3.    Augmentar l’autoestima. Un famós  entrenador de la NBA deia que els encerts s’han de dir a crits i els defectes a cau d’orella. Un altre estrella de l’esport en Van Basten deia que de cada deu entrenadors , un potenciava les qualitats dels jugadors i la resta les disminuïa. La gran majoria dels jugadors són millors quan es topen amb l’entrenador potenciador. 
4.    Provoca l’afany de superació. Una societat sols avança quan hi ha aquest afany i que com tot es pot educar, si inculquem això als nostres jugadors segur que aconseguirem millors i més valuoses persones. 
5.    Premiar l’esforç diari. Si en el meu equip hi ha nois molt qualificats però que en els entrenaments treballen menys, la meva obligació com a formador, part consubstancial de tot entrenador, és alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment aquesta actitud va en contra de la possible victòria però va a favor de tot l’equip. 
6.    Sentit del deure. Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometin al màxim ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta o pel seu caràcter solidari amb els seus companys en els partits. Tots els implicats hem de procurar que el compromís sigui un valor a l’alça. 
7.    Formació abans de victòria. Els nois somien en arribar a ser professionals del seu esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no és acceptable és que els formadors  i els pares també pensin que pot ser així; el percentatge de jugadors que arriben a professionals és mínim. Per tant el que s’ha de potenciar és la formació abans que la victòria. 

malaltsxbasquet

Els mots encreuats del diari ja no donaven més de si, el cafè fumejant, ja havia perdut tots els aromes, però ella seguia mirant per la finestra abstreta per les volves de neu que anaven caient fora, la benzinera del davant romania abandonada, silenciosa il·luminada per un llum parpellejant . La carretera que separava el bar, on es trobava i la benzinera, era deserta i en els seus extrems, semblava acabar-se el món, o potser de l’avorrida seguretat en que s’havia acostumat a viure.

L’amo del bar on cada tarda es refugiava estava mirant les notícies esportives de la tele, assegut en una banqueta a la barra. Ella, el va mirar de cua d’ull, mentre una esgarrifança li va recorre el cos, portava tota la vida, SI AIXÍ ES PODIA DIR DE LA SEVA EXISTÈNCIA, fent les mateixes coses saludant a la mateixa gent, acabant el dia en aquell bar fora del poble a peu de carretera intentant resoldre uns mots encreuats d’un diari, mentre es prenia una enorme tassa de cafè. Com cada dia un cop el rellotge marcava les onze de la nit, pagava, doblegava el diari i poc a poc es dirigia voltejant la carretera cap a casa seva. Una llar que encaixava a la perfecció en la seva monòtona vida.

Aquella nit, però tenia la sensació que alguna cosa podia passar, els mots encreuats s’adormien damunt la taula mentre els seus ulls es clavaven en aquella carretera buida, el cafè anava perdent calor mentre el fred de l’exterior semblava apoderar-se de la mirada d’ella.

El tic tac del rellotge penjant darrera la barra anava mercant una estranya melodia que li omplia les orelles embolcallant-la.

De sobte unes llums al fons de la carretera se apropaven, poc a poc el soroll del motor es va fer més present, fins que la seva silueta va definir-se en aquell ambient plumbi.

Les píndoles del MWC, dimecres 13 de 2008

1.       Robert Redford a la Fira, el cop d’efecte a sigut instantani, núvols de periodistes, de fet el sr. Redford ve per conèixer els mòbils de darrera generació amb càmeres de vídeo que poden obrir nous camins a la creació.

2.       Joan Clos, va dir que fins a mitjans del 2010 no es preveu la posada en funcionament de la televisió mòbil, coincidint amb l’apagada analògica.

3.       Google oferirà mòbils a 100 dòlars, 69 euros, en principi i de moment sense publicitat, seran mòbils de tercera generació amb el sistema operatiu Metroid, un sistema open source,  de moment es sap que LG i HTC seran els primers en oferir-lo a principis del 2009, a mitjans del mateix any s’afegiran Samsung i Motorola.

4.       Les reaccions a l’advertiment de la Comissària Europea del ram, demanant una reducció del roaming, no s’han fet esperar i han manifestat el seu desacord en el control de les tarifes.

5.       Vodafone ha anunciat que entrarà en el món de la telefonia fixa, en principi amb dues opcions,la primera seria continuar amb el telèfon fix i la segona fent que el mòbil un cop arribis a casa passi a tenir tarifa de fix.

6.       El que anunciàvem ahir de que el MWC, estava descontent en alguns aspectes, preus abusius d’alguns Hotels i dèficit en comunicacions, són en part les línees de negociació, pel nou contracte de tres anys. Esperem que els encarregats de negociar portin a bon port i cloguin en positiu les negociacions i que l’any vinent torni el MWC.

El MWC, ja és a Barcelona, fent de la ciutat per uns dies el centre de telefonia del món. En ella s’hi presentaran les grans novetats tant les que ja tenim a les portes  com les que arribaran en un futur no gaire llunyà. Així pels qui vivim a aquesta gran ciutat veure a uns “guiris” amb un cordonet penjat del coll i carretejant una maleta, ens els identifica com un VIP tecnològic, i aquests dies hi ha un munt. A part del  penjoll hi podem trobar altres diferències, com per exemple que fan bona olor, van arreglats amb vestits de marca, i són molt correctes, deixen sortir abans d’entrar en el metro, no criden, ni són estridents. Quina diferència amb els guiris al que ens té acostumats el món del turisme.

Però anem a la teca, que s’ha presentat en el MWC fins ara i que passarà o que està previst que s’anunciï, en aquest Congrés.

En principi hi ha dues novetats que tothom està esperant siguin presentades. La primera el iphone d’Apple, que ha de fer Telefònica, o les noves Blackberry conegudes com  a Smart phone creats per Reserch in Motion, i el que més morbo desperta que diran els de  Yahoo, respecte a la seva decisió de dir no a Microsoft, i si és certa la seva aproximació a AOL.

D’altra banda Vodafone ha anunciat que començarà a provar juntament amb Siemens, Huawei  i Qualcomm la tecnologia HSPA+,  si questa  passa els test i es clouen amb èxit voldrà dir que es podrà oferir Internet mòbil a una velocitat de 28,8 megabits per segon.

Nortel  empresa dedicada a tecnologies inalàmbriques, anuncia l’era de la hiperconectivitat. El futur no és el cable. Seria la seva frase favorita.

I Yahoo, ha fet la presentació de One Connect, un nou servei del seu portal que permetrà als seus usuaris posar-se en contacte  amb els seus amics independentment del tipus de missatgeria instantània de què disposin. A més i gràcies al GPS podràs saber quins col·legues són a prop teu.

D’altra banda hi trobem futures col·laboracions entre Alcatel i NEC, per treballar en solucions avançades de comunicació, o Skuku una companyia que promet  una tecnologia que ens permetrà fer trucades des de l’estranger com si fóssim a casa, previ pagament d’una quota, i que revolucionarà  el sector, basant-se en un USB que es connecta a la SIM del nostre telèfon.

També hi ha a l’ambient el ultimàtum de la Comissaria Europea del ram amb l’exigència de que les operadores abaixin els seus preus pel roaming.

Nokia, ens anuncia el seu N96 amb una memòria interna de 16 gigas i una càmera de vídeo que gaba a 3o frs segon, i amb una càmera de fer fotos de 5 megapixels.

Sony-Ericsson ha presentat els seus C902 i C702, amb 5 i 3 megapixels i amb reconeixement de cares.  I la joia de la corona el Sony – Ericsson XPERIA X1 un mòbil amb Windows mobile 6 teclat qwerty, pantalla tàctil VGA de 3 polzades, càmera de 3,2 megapixels, Wifi, Bluetooth,  400 MB de memòria interna, suport per targetes SD.

LG i Samsung opten pel  Linux Limo, com a sistema operatiu pels seus mòbils, i Google té a la reraguarda l’ Android, per a mòbils, guerra en els sistemes de moment ja n’hi ha tres qui és farà amb el pastís més gran...

Bé amics, fins aquí el petit aperitiu del que s’ha vist en aquest Congrés, com podeu intuir, és la fira de la tecnologia mòbil, per cert he llegit en una bitàcola de Channel Partnner, que hi ha una certa rumorología que aquest és el darrer any del MWC a Barcelona, donat que la ciutat tenia contracte per tres anys, esperem que no sigui cert i els executius del Congrés i els de Barcelona que portin el tema s’ho juguin el tot pel tot i no es deixin perdre’s un esdeveniment que ens col·loca en la primera lliga de les ciutats que compten en el món de la industria Tecnològica i compensa una mica aquesta sensació que molts Barcelonins tenim des de fa uns anys de que Barcelona s’ha llençat de cap en el món de la paella i el barret mexicà, enfront de voler ser una ciutat puntera en tecnologia, ciència i industria, que són les que donen un plus, de ciutats de banyador i paella ja en tenim moltes, per desgràcia a Catalunya.

Avui a la feina estàvem parlant de l’evolució de la xarxa i de com en aquells anys finals dels 70’s principis dels 80’s, que són si fa o no fa quan vam començar a ficar-nos, era de difícil el món d’internet des de la configuració de l’ordinador perquè via mòdem es  connectes a internet. o fins i tot configurar un correu POP3. Un cop aconseguit et trobaves amb una xarxa plana, on les pàgines el màxim que et permetien era enllaços amb vincles i on la interactuació era bàsicament nul·la. O quan donaves a banda de la teva adreça i afegies el teu correu et miraven com si fossis un ser de fora d’aquest món.

El salt fet ha estat brutal i sinó només cal veure on som i cap a on anem. Concretament aquest desembre passat a Paris en un encontre sobre internet , va sorgir un nou mot la web semàntica o web 3.0, em vaig quedar estupefacte, però si encara s’està parlant de la web 2.0 (Tim O’railly), o xarxa social, si encara hi ha gent que no sap que navega sobre una idea com la dels continguts amb interacció amb l’usuari que alhora és creador de continguts, l’exemple més clar la bitàcola, o el youtoube, visualitzador i creador  o lector i escriptor, segons el cas.

O a l’escola on els meus fills, a partir d’aquest curs disposem d’un compte a la intranet de l’escola on hi trobaran continguts que deixaran els profes per els alumnes en general,zona bar o continguts reforç a un alumne en concret o ells mateixos en direcció contrària, retornant els treballs encarregats pel profe o fent-li consultes. A més els pares també hi tenim accés a aquesta intranet, tot i que encara s’està desenvolupant.

Tot el que hem dit són parts de la mateixa idea la web social o 2.0. però des del desembre hi ha una idea força que encara no ha saltat a l’opinió pública i no és altra que la web semàntica.

Què és, un nou invent? Hem d’aprendre a escriure d’una forma concreta? Que s’amaga potser més control, descontrol...?

De fet hi ha qui diu que el següent pas és la interacció entre el usuari de la xarxa i els subministradors de serveis, cercadors ajustats a cada usuari, que ens permetrà  fer recerques segons els nostres gustos, aficions, fins i tot creences... i per tant, voldrà dir que aquest cercador disposarà d’un coneixement exacte de l’usuari.

Un exemple de recerca semàntica podrà ser del tipus:

“ vull anar a Donosti els dies tal i qual, amb un hotel familiar que admetin gos” i ta txan! Ja ho tens el cercador et donarà les opcions per la demanda que li has fet i a més ajustades al teu perfil. Sí algú es pregunta d’on trauran les nostres dades. De fet ja les tenen, donat que una cosa que té la web social és qjue tots hem donat dades nostre alhora de crear les nostres comtes al gmail o al blogger, etc. La única cosa que necessiten és una bona base de dades que creui aquestes dades i que els proporcioni perfils.

Una de les altres aplicacions serà la creació de microformats hCard o hreview... proposada pels pragmàtics i que podríem anomenar tercera via  o també la utilització dels estàndards web per a la creació de serveis distribuïts per internet, mashups, housing maps.

Tot això ja existeix encara que de moments en grups de desenvolupadors,universitats, etc.

Però el que sembla que la majoria està d’acord és que la gran revolució que està ja a punt és la web mòbil, perquè aquesta és la que farà sostenible a totes les propostes futures, siguin la web 3.0 o la 4.0, i en el cas del nostre país la gran revolució pendent és el preu de les línies adsl i les amplades de banda, que encara segueixen mediatitzant el nostre desenvolupament tecnològic i també social, encara hi ha pobles on no existeix la adsl. Per exemple.  

Adéu festes, hola realitat. Desprès de quinze dies de festa, aquest any ho he aconseguit, he tornat a la realitat. Rellotge que et desperta a les 6.05 del matí amb les bones notícies de cada dia, em llevo a palpentes, la meva senyora ja fa anys es reserva el segon lloc d’accés al bany. El gos que jeu a la seva màrfega, aixeca el seu cap entre incrèdul i adormit, agafo la roba i cap al bany, sort que la il·luminació nova és graduable i per tant ja no em quedo sense visió com abans, al prémer el interruptor. L’aigua saltirona a la dutxa, mentre em miro com el baf puja i m’embolcalla.

Mentalment les quatre neurones es posen en marxa i de sobte l’aigua esclata sobre el meu cap. Quan surto de la dutxa i em disposo a afaitar-me,  entre per la porta la meva dona , el silenci i la cara seva cara fan que sense dir-nos res, el comptador comença el compta enrere, m’afaito com puc, ja sabeu no obris l’aigua calenta que em quedo sense, avui si que vas lent, que vols és el primer dia de feina...

Surto de la dutxa i patam a la cuina, a fer sucs i preparar dos cafès i dos cola caos, quan acabo he de despertar al gran i així quan ja es dirigeix al quarto de bany, la meva dona ja en surt, la taula ja és parada, el nano passa em mira i pensa, vols dir que he d’anar a... quan entra la meva dona aprofita  per arreglar la nostra habitació i de passada cridar a l’altra nano.

Aquest diu no... però la resposta la dóna el propi despertador amb el seu brunzeix.

El gran ja surt se’n va  a fer el seu llit, posar-se les lentilles, i mentrestant el petit va a la dutxa, com és més teatrero, fa cares i carotes... són les 7,10 cap a comprar el pa i passejar el gos, l’animal es mira i ens mira, no s’ho pot creure, però si encara no han posat els carrers. Però el instint, fa que aixequi la pota i es deixar anar. Tornem a casa i ja són i quart, els nanos ja han esmorzat i ja tenen les habitacions en ordre l’aigua i el sabo, ajudats de colònia, els fa tenir una imatge irreal, en un dia una mica irreal.

Són dos quarts el gos torna a la seva màrfega, tanquem els llums reviso que tot estigui correcta, arribem al metro, i pum a dins que falta gent, com la sang a les artèries, anem separant-nos en quan arriba la nostra estació petonet i fins a la tarda.

Arribo a la feina. Els qui no han pogut gaudir de tanta festa i xerinola, em miren i em veu divertida em diuen que faig bona cara però que no em preocupi que ja la canviaré. En fi miro el meu Mac, miro la taula i una punxada em fa aixecar disparat a la màquina del cafè i amb el got a la mà me’n vaig a fora al carrer a prendre-me’l amb una cigarreta, respiro fons i miro a la gent que va atrafegada per arribar als seus llocs de treball. Quina pena penso... el cafè s’acabat i la cigarreta mor aixafada en el cendrer disposat a tal menester.

Comença el gener de veritat.   

Bé ja han passat els Reis i amb ells, els nadals amb el que porten de bagatge, que a saber és , menjar, menjar i saludar gent que moltes vegades no saludaries ni cobrant.

Bé la part positiva és que he resistit i d’alguna manera resistir és guanyar, he arribat al 2008 invicte.

Això és sempre motiu d’alegria, perquè ni l’excés d’alcohol, de menjar  i sobretot de família, no han pogut amb mi.

El secret aquets any ha estat minimitzar el màxim la despesa en regals i el control ferm en menjars, no permeten que el mercat succioni els pocs diners que ens queden.

Així els regals s’han fet, i en això he tingut la màxima col·laboració del meus fills, de setze i tretze anys, en comprar allò que realment els feia il·lusió. Això ens ha permès de gaudir de regals “bons”, perquè gaudien de dos valors, el interès i la il·lusió.

Frenant, amb cost psicològic, els anuncis, merchandaising, etc, que ens pressionava als nostres voltants.

Pel que fa als àpats, abundosos, el control ha anat personalment, és a dir no veure ni menjar si el cos no ho demanava, repetir sopa però menjar menys pollastre, per exemple, o no tenir tots els gots plens de vins sinó del vi que ens agrada ens ha estalviat obrir botelles i alhora aspirines per la migranya.

En definitiva passar de si el meu consum fa entrar en crisi a aquesta societat, que d’altra banda viu en crisi constant, d’una banda viu del consum i ofereix fins i tot crèdits per telèfon amb el malnom de crèdits de nadal, es pot caure més baix, i desprès desprendre’s del complexa de que a major nombre de regals més felicitat, la meitat dels regals que es fan passen  inadvertits i de vegades al bagul dels records.

Demà llegirem en diaris i premsa en general els informes econòmics i diran, el de sempre que la gent, mes empobrida, ha gastat més i que malgrat el tipus etc, els botiguers tenen la bossa plena i que hem consumit més que mai, el dimecres començaran a  repartir les caixes les deutes de la gent, molts a més tornaran a la feina i se’ls dirà   que gràcies però adéu, llavors apareixerà el Ministre de torn i dirà que malgrat que l’atur i la inflació han pujat la gent és feliç,

Bon any 2008

Ja és Nadal i no mataré gall ni gallina, de fet si s’hagués de fer passar a algú a un més enllà, hauria de ser a l’inventor de que per Nadal hem de petar, si no analitzem’ho:

De primer un bon vermut, amb patates, gambes, cloïsses, musclos, olives... i tot regat amb cervesa i vermut.

De segon el caldo de galets de mida extra, a més és un caldo que porta al foc tres hores i on menys pedres s’hi hi posa de tot.

De tercer o acte seguit les restes de les verdures i de les  carns que han quedat del procés.

De tercer o quart, segons es miri, el pollastre farcit i fet amb llard, a fi que les nostres malmeses artèries arribin al llindar de la seva resistència.

Tot regat amb vins negres i caves.

De postres torrons, neules, polvorons, acompanyats de cava

Per finalitzar licors i cafès.

Descans, o no, de la sobretaula, gent tirada dormint, altres parlant de les seves misèries, els nens jugant, pudor a menjar i a mil i una colònies, és l’aroma dels nadals.

Per tant la meva venjança, és desitjar-vos unes bones festes curulles de familiars, de menjars pantagruèlics i si ho podeu explicar que tingueu un feliç any 2008.     

A finals del mes de novembre vam anar al Canillo, Andorra, va ser una sortida de descans, vull, dir passejar pels camins, visitar Meritxell, etc.

Pel que fa a l’estada perfecte, però no volia parlar del cap de setmana, sinó del que vaig veure, el riu per exemple que passa pel Canillo, anava sec, pràcticament no baixava aigua, a les muntanyes properes no hi havia ni ombra de neu i el terra i la vegetació es veien assedegats. De fet només varem veure neu a les muntanyes més altes i llunyanes i era un enfarinat.

Quan vam entrar altra cop a Catalunya per la Cerdanya tampoc vam veure millorar el paisatge. El millor en tots dos casos va ser la visió de el munt de grues i de construcció nova que s’estava fent. A llocs fins i tot inversemblants, en una penya creixien com a bolets clonats tot de construccions.

D’altra banda a la Vanguardia del divendres 7 de desembre, vàries notícies parlaven del canvi climàtic:

Internacional:  l’Explotació dels recursos naturals a l’África és darrera de les principals guerres actuals.

Editorial: Catalunya davant la sequera.

L’acudit de Ventura i Coromina: els mals olors a Barcelona.

Tendències: els bio- combustibles es converteixen en la primera causa de la desforestació a l’Àsia.” El Banc Mundial la seva divisió financera inverteix directament en multinacionals explotadores de fusta, amb seu a Singapur que a més han violat la moratòria que hi ha a les selves del Congo”, mentrestant subvencionen línees de conservació de selves al mercat mundial d’emissions de carboni, en el cas de crear un nou bosc en cas de carregar-te’n un. Paradoxal.

Tendències: notícia  l’Himàlaia es fon.

Per acabar al Periódico d’avui dissabte vuit de desembre a l’entrevista a Josep Garriga, cap de l’oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat, diu:

“ La societat està disposada a fer coses, però quan es concreten i l’afecten de manera directa, llavors li costa”.

Crec que és una frase que ens pot servir per pensar, sobretot ara que ens enfrontem a unes festes on el consum i la despesa energètica, canons de neu, manllevant aigua, inclosos, ens evoca a aturar-nos cinc minuts i pensar.

uf aquest any, ens hem dedicat a moure'ns i moure'ns, si al principis de juliol vam anar una setmaneta a Roma, per despres anar a Palamós i finalment a Zarutz i des d'allà, vam anar al Parc de Pangoeta, a Donosti, Loiola, Deba, Mutriku, o sigui un recorregut per Guipuzkoa, en cotxe i en transport públic.

El més alucinant és que exceptuant l'excursió a Pangoeta, la resta la vam poguer fer tot amb tren i autocars. O sigui que allà han fet una aposta molt forta pel transport públic, a canvi el seu paissatge, fa ràbia dir-ho, és troba en un estat de conservació i respecte a anys llum del que tenim aqui.

La part menys positiva és que no vam tenir ni un sol dia de sol, i per tant vam anar tot el dia arrossegant paraigues i gavardines...

En fi un estiu que vam tancar ple de moviment i de coneixement, està bé

malaltsxbasquet 

Quin viatge, si senyors aprofitant la setmaneta de vacances que m’he agafat a aquest mes de juliol, hem aprofitat per anar-nos-en a Roma, tota la família, és a dir el Lluís, l’Oriol, la Carme i jo, servidor de vostès. Roma, que podem dir d’aquesta ciutat, una mica boja, el famós tarannà italià, una mica de mode, molt vital, complicada, complexa, sembla a mig fer, sempre restaurant-se, eterna.

Vam arriscar-nos perquè sent la primera sortida amb els nens, vam fer i organitzar tot el viatge per internet, per l’avió vam triar Clickair i el hotel  directament per oïda i per una certa il·lusió que ens va fer arriscar.

Però com la sort la tenen els innocents de cor, tant l’avió com el hotel van anar d’allò més bé.

El resum del viatge seria: caminar, caminar i caminar i quan els nois ja no podien més llavors metro i autobús.

El més positiu, però és veure la cara de sorpresa i il·lusió de l’Oriol i el Lluís, quan van pujar a l’avió o com van entrar a l’hotel i així un llarg etcètera.

En fi, un bon viatge i una intensa sensació d’haver donat als meus fills alguna cosa important, carrincló? Potser si però que hi farem ho vam viure així.

La corrupció i les eleccions, semblen un binomi difícil de destriar, ahir estava mirant la meva hemeroteca, i sorpresa a cada convocatòria d’eleccions i va acompanyada les corresponents denúncies de corrupció, alcaldes que reben en donació terrenys, candidats que assessoren com fer tripijocs per construir on no es pot fer, etc. Però el que és curiós és que un cop passen les eleccions, la corrupció desapareix, els casos denunciats queden enterrats i aquí no passa res.

Tot plegat em fa pensar que o no n’hi ha, de corrupció, i és un invent dels mitjans informatius induïts per els partits, per fer caldo, i per tant en el fons no és altra cosa que un miratge. O quina por, la corrupció es troba tant enquistada en tots els ordres socials que només interessa com a eina electoral però que realment el que interessa a tots els partits, és amagar-ho tot seguit han `passat.

El pitjor és que si vas pels pobles d’aquí, a Catalunya, veus com aquesta és real i a més cal dir-ho ben acceptada i trobada normal pels propis habitants. I això encara em fa pensar. Llavors perquè ens esquincem les vestidures.

L’altra dia llegia que un candidat al País Valencia s’ha fet d’or amb donacions de terrenys no escripturats, llavors un company em va dir veus és que a València amb el PP la corrupció té les portes obertes, jo, vaig fer un somriure, perquè, senzill, perquè molt a prop de Figueres en un petit poble, això està passant des de fa anys, el més greu és que l’alcaldable actual a passat per tots els partits, i l’anterior quasi, a més les obres que han fet sempre, curiosament els ha afavorit i no tant sols això la donació o l’escripturar terrenys que no ho estaven, o la recerca de terrenys que tinguin encara que sigui quatre pedres d’una masia enrunada i perduda en el temps ha permès que molt territori hagi passat d’agrícola a urbanitzable. I això cada dia, en molts i molts pobles, i els partits?, no ho saben, els és igual, perquè són conscients que i sobretot en aquesta Catalunya rural i idíl·lica, un s’ha  d’enllitar amb personatges que al llarg dels anys han teixit en els seus pobles obscurs interessos, però que els fan forts i per tant alcaldables. Per tant quan hagin passat aquestes eleccions, no us preocupeu els corruptes seguiran amb els seus negocis i els partits diran que han penetrat amb més força en el territori perquè han augmentat els seus candidats, però qui son i d’on venen?.

Malgrat tot jo aniré a votar, engrescat ? no, per responsabilitat amb mi i pels meus fills si!

En aquest país som “raros”, “raros”, “raros”. Si no com s’entén que d’una banda una de les coses que més es reclamava des de tertúlies, llocs de xerrada i d’opinió a la xarxa, és seguretat i mà dura per a la delinqüència i amb els incívics. I si no a les proves em remeto, bé resulta que ara que per fi els mossos han passat de ser una figureta de pessebre, pels catalanistes, i per tant ara que és i assumeix que és una policia integral, resulta que la tenim sota microscopi, cada actuació que fa passa pel sedàs de periodistes, opinadors, etc, creant una pressió que no crec que hagi de suportar cap més policia del món democràtic.

L’altra dia vaig veure l’entrevista de la Sra. Terribas a compta de la darrera manifestació i agressió gratuïta d’un vàndal a un policia. La cosa és que l’entrevista va anar cap a si els punxons que es veu que portaven uns mossos, eren o no legals. NI com es trobava el pobre policia que va rebre l’agressió, ni tant sols un anàlisis de perquè s’escoltava a la manifestació si aquesta s’havia acabat, òbviament  l’escolta venia a compta d’evitar passades activitats vandàliques, que d’altra banda a Gràcia en tenim una llarga experiència.

Ho sento, ser que no queda bé defensar a la policia, però crec que ells són els encarregats, democràticament, de protegir als ciutadans que anem a treballar, paguem els nostres impostos i que a canvi demanem a l’administració que ens doni seguretat.

Per tant crec que si un policia, individualment, o un col·lectiu d’ells. Té una conducta irregular, no legal, etc, el que demano és que els responsables polítics, és a dir la pròpia administració actuï d’ofici, i que òbviament es castiguin aquests comportaments, però si el que fem, tots, és pressionar a la policia i posar-la sota els focus públics, acabarem carregant-nos-la.

Volíem democràcia i vam sortir al carrer però ara critiquem sense implicar-nos-hi, volíem la Generalitat, però ara no acceptem que el  President  de la Generalitat, no sigui “un dels nostres”, i finalment volíem fer fora a la Policia Nacional i a la Guardia Civil per crear una policia catalana, ara la tenim i no ens agrada perquè fa de policia.

Per això dic que som un poble “raro”, “raro”.

Dilluns 21 de maig, plou, els nens els tinc enllitats, grip, les obres continuen, ara almenys ja comença a veure’s  el túnel, cuina enrajolada, sostres col·locats, instal·lació elèctrica, quasi acabada, han vingut a recollir les cadires per reparar-les, la instal·lació de l’antena de TV, fent-se. En definitiva, paciència, molta paciència i bona cara al mal temps. La part més dura la convivència amb el cunyat i els sogres, viure a casa només per dormir i gràcies. De tota manera encara gràcies, perquè sinó no haguéssim pogut fer les obres.

Però anem al que volia explicar, ahir vaig llegir la notícia publicada al Pais, on en el titular hi trobem una de les qüestions clau, que defensem molts dels qui estem en contra del procedir d’aquesta entitat i que diu: “Un jutge nega que la SGAE pugui cobrar per a tota la música. La sentència eximeix a un bar el pagament dels drets d’autor al posar música que es troba “fora dels circuits comercials”. El més remarcable i que dibuixa clarament l’argumentari d’aquesta sangonera anomenada SGAE, és quan al·lega que pel fet de la mera existència d’un reproductor ja li dona dret a cobrar. La denúncia a més es basava en que la SGAE va enviar uns detectius i van fer un informe en el que deia que en aquell bar “s’escoltava música actual”. Quan la defensa va demanar que la SGAE aportes proves de quina de la música que s’escoltava en el bar era dels seus associats, aquesta es va negar a aportar res,  la seva resposta sempre segons l’article va ser que per a la SGAE “ el repertori d’obres gestionades per a ells no és rellevant”.

Després direm que a Espanya hi ha pirateria i que això fa molt de mal als autors, potser si, però amb el procedir de la SGAE, no crec que se’ls ajudi gaire, donat que la gent no veu altra cosa que una entitat que es creu en el poder fins i tot de passar per sobre de jutges i per tant de la seguretat jurídica de la democràcia. La prova és que volien colar, sortosament no ha colat, que solament amb  la seva denuncia les operadores tanquessin pàgines web o intervenir-les, vamos ser art i part.

Tot això òbviament l’allunya del fervor dels qui estem més o menys a favor de que s’escolti música legal, però que també tenim dret, com sempre s’ha fet, des del vinil, de compartir amb amics i o intercanviar-nos la nostra música, comprada i per tant legal.

És evident que i com era d’esperar la SGAE a recorregut la sentència encara queden capítols per llegir. Però el que és positiu és el reconeixement mitjançant sentència judicial, de que la SGAE no té patent de corso.